El tango és un ball sensual, passional, però també mil·limètric i rigorós. Els seus passos s'han d'executar amb una combinació equilibrada d'elegància i delicadesa. Els moviments bruscs, les maniobres de soca-arrel, no són massa benvingudes. La melodia ha d'acompanyar al cos sense que hi haja cap sensació de descontrol. L'hedonisme no està permès. Només la dansa subjecta a un metrònom vestit d'esmòquing. No hi ha espai per a la roba d'esport, ni molts menys per a les sabatilles d'anar per casa. La classe ha d'estar sempre present.
L'expresident de la Generalitat Valenciana, el popular Eduardo Zaplana, mai ha sigut un polític –i, especialment, un empresari– abonat a la teoria de la destrucció creativa. A pesar del seu discurs liberal, sempre ha seguit una planificació soviètica, deixant poc marge a la improvisació. Sí, es podien cometre errors. Sí, es podien deixar fils sense nugar, com ara Terra Mítica o els pagaments en B al cantant Julio Iglesias, però mai la sort havia de guiar la conducta. El protocol és sagrat. Com ho és al tango.
Qui sap si per la simbiosi entre el manual zaplanista i el ball nascut al riu de la Plata, en l'essència comuna del refinament i un comportament meditat fins a l'extenuació, l'exministre del PP de José María Aznar va buscar un arquitecte societari a Montevideo, a una de les capitals d'aquesta expressió del romanticisme més sibarita i concupiscent. Zaplana va contractar els serveis de l'uruguaià Fernando Belhot perquè actuara suposadament com a una mena de testaferro offshore d'una fortuna presumptament assolida per les comissions que va pagar la nissaga Cotino a canvi de la manipulació de les adjudicacions de les ITV.
Si l'excap del Consell havia practicat l'art de la finta a qualsevol escàndol amb la naturalitat que la barcelonista Caroline Graham Hansen balla amb els defenses rivals, Belhot era un d'aquells cervells prodigiosos que movia els diners per les geografies insulars a la mateixa velocitat en carrera del francès Kylian Mbappé. Zaplana, però, era un client sense passaport VIP dintre de la cartera de negoci del mag de les finances corporatives de l'Uruguai. L'ànima de gurmet de l'exministre del PP va condemnar-lo: ell era una pime que havia contractat una companyia multinacional.
Quan va destapar-se l'Operació Erial i el focus judicial va apuntar al presumpte testaferro uruguaià, l'expresident va convertir-se en un llast per a Belhot. L'alquimista financer va optar per retornar a la justícia els diners que administrava — teòricament propietat de Zaplana— i va explicar la seua tasca de gestor de la fortuna de l'excap del Consell. Això sí, va negar que coneguera el presumpte origen il·lícit dels fons i, en conseqüència, que haguera participat del blanqueig i l'ocultació dels diners.
Belhot va confessar tota aquella operativa per erigir-se en un testimoni fonamental per acusar Zaplana. Un moviment que li permetia regatejar aquesta causa judicial per centrar-se a driblar l'escàndol Odebrecht, que esquitxava el seu despatx d'advocats. Ni en els millors temps de Ronaldinho. Ni veient els highlights dels darrers anys de fantasia d'Aitana Bonmatí. Era el pecat de delicatessen de Zaplana per jugar a la Lliga de Campions de les finances internacionals.
«Em va dir que la majoria dels actius eren d'ell»
Com si es tractara d'un concert de Carlos Gardel, Belhot ha comparegut aquest dimecres al judici de Zaplana per arredonir la sintonia d'epíleg de la seua fortuna judicial que havien interpretat en anteriors concerts el seu excap de gabinet, Juan Francisco García; el seu testaferro confés i antic amic d'infància, Joaquín Bareló; i l'empresari i finançador irregular del PPCV, Vicente Cotino. «Vaig conèixer Zaplana pels volts del 2009», ha engegat Belhot el seu ball made in la Plata. «El vaig conèixer com a una persona de prestigi públic perquè havia estat un governant i també com a empresari per la seua consultoria d'assessorament i membre d'una multinacional com ara Telefònica», ha explicat.
«Em va parèixer una persona interessant per desenvolupar contactes a Espanya», ha expressat una vegada havia aclarit que la seua professió era «l'assessorament financer de clients offshore». Belhot ha relatat una primera reunió amb Barceló i Francisco Grau, el comptable de Zaplana, per opinar sobre l'estructura societària que s'havia creat a Luxemburg, és a dir, la primera xarxa empresarial presumptament configurada per abonar i amagar les comissions provinents de la manipulació dels concursos a favor de la família Cotino. «Els vaig donar la meua opinió sobre l'estructura a Luxemburg, la qual em pareixia òptima. Ara bé, a parer meu Uruguai cobria millor els requisits que buscaven», ha apuntat.
El país sud-americà, segons ha defensat, «tenia un dels secrets bancaris més forts del món, gran confidencialitat i seguretat jurídica per a les inversions». «Només es graven inversions establertes en territori uruguaià», ha puntualitzat. «A Grau, com a professional, per no perdre protagonisme o control sobre els actius, no li interessava que passaren a una altra òrbita», ha indicat, per exhibir les diferències de criteris que hi havia a l'entorn de Zaplana sobre entregar-se a un mag de les finances internacionals. «La confiança, en aquesta mena d'operacions, és fonamental», ha completat.
«En principi, se'm va dir que [la teranyina societària] era de Barceló, però vaig anar comprovant que qui tenia poder decisió, qui era consultat per Grau i Barceló, era el senyor Zaplana. Ell era el vertader decisori», ha llençat el seu primer gran hit judicial. Com els grans cantants, ha fet les delícies del públic —en aquest cas, del Ministeri Públic— i s'ha estès en la propietat real dels fons que van passar de Luxemburg a l'Uruguai: «Amb el temps, em manifesta [en referència a Zaplana] que, efectivament, era l'amo de la gran majoria d'actius i no volia fer-ho públic per la seua exposició pública, com a membre d'un partit important a Espanya i empresari vinculat a l'assessoria i activitats de lobby».
El contacte era Henríquez
El traspàs d'aquesta fortuna, dels diners obtinguts per les comissions dels Cotino, va viatjar del país centreeuropeu a Amèrica Llatina fent escala a Amsterdam. «La transferència dels actius líquids es va fer a través d'una societat intermèdia, que serveix per a tallar qualsevol vincle», ha precisat, com si es tractara d'una classe magistral de com ocultar patrimonis marcats per la sospita. La firma neerlandesa que va actuar com a vehicle interposat va ser Natland, segons l'advocat especialista en finances. El darrer destinatari fou la mercantil uruguaiana Disfey, amb un compte obert a Suïssa. En conjunt, es van moure 7,9 milions d'euros.
Zaplana, en contraposició a les recomanacions d'aquest il·lusionista societari, va mantenir una gran part dels actius líquids. D'acord amb el relat de Belhot, l'excap del Consell va treure 2,7 milions d'euros entre 2016 i 2017. «Va sol·licitar-me que mantinguera una part important en líquid perquè necessitava diners per a les seues despeses personals», ha ressaltat. Com es reemborsaven aquests diners sense deixar cap rastre electrònic i des d'una societat uruguaiana a la butxaca de l'exministre del PP? A través de la tàctica del canvista.
«No era molt àgil, però era l'única manera d'entregar diners vius, que era el que volia el senyor Zaplana. El canvista demanava el nom de la persona de lliurament i un mòbil. Se li donava el nom i mòbil de Mitsouko [Henríquez, la seua secretària personal] i el lloc on trobar-se i entregar-li els diners», ha desgranat. «El senyor Zaplana és un home molt curós. En nou anys, mai em va enviar un correu i les comunicacions sempre eren pel cel·lular. Mai em va enviar cap missatge», ha agregat per radiografiar el protocol al més pur estil soviètic de l'excap del Consell amb l'objectiu d'evitar qualsevol rastre de la seua activitat.
L'alquimista de les finances, que cobrava un interès del 0,75% anual del patrimoni administrat i quan transcorria el temps un extra de rendibilitat, ha concretat que viatjava «tres o quatre vegades a Espanya, on li entregava els extractes de les operacions a Zaplana». «De vegades, em demanava una còpia per mostrar-li'ls a Grau, que era el seu assessor fiscal. Posteriorment, els destruïa. No volia tenir res en poder que el vinculara a aquells actius», ha subratllat, així com ha desvinculat Barceló de qualsevol responsabilitat i control dels diners: «És un senyor molt respectable, però no té formació financera i no participava de la gestió d'aquests actius».
«Els fons eren majoritàriament del senyor Zaplana, i Barceló tenia una part molt xicoteta», ha assenyalat envers els diners guardats a Andorra, on ha narrat com el testaferro confés de l'exministre va estar mal aconsellat per un assessor financer de Barcelona que va recomanar-li invertir els fons en un banc grec que va fer fallida. «Zaplana era un home molt respectat, que em va obrir les portes d'empresaris de primer nivell i, fins i tot, de polítics espanyols de primer fila. No s'ha d'oblidar que era el president de la Fundació Segle XXI, que reunia empresaris que cotitzaven a l'Íbex-35», ha conclòs un tango judicial —digne d'estudi de la nounada Acadèmia Valenciana del Tango — que deixa descol·locat l'expresident, malgrat que la seua defensa ha intentat sembrar tota mena de dubtes sobre el relat de Belhot.