Han passat 26 mesos des que va assumir el càrrec, després de ser triat per les Corts Valencianes. El 2017 l’Agència Valenciana Antifrau va rebre 37 denúncies; el 2018, 181. En quin punt es troba l’Agència, que primer va començar a espentes i rodolons?
—Està consolidada, té 30 funcionaris —majoritàriament són funcionàries— i estem en procés de seleccionar-ne set més. Per a 2020 voldríem sumar-n’hi set més, la qual cosa ja ens permetria tindre una plantilla definitiva. Comprenem tres àrees: prevenció i formació; anàlisi i investigació; i àrea jurídica i de protecció de les persones denunciants.
—En quins àmbits principals es centren aquestes denúncies i quantes acaben als tribunals?
—En la primera etapa de l’agència, sobretot vam rebre denúncies sobre contractació pública. El 2018, hi ha passat per davant, per molt poc, la gestió dels recursos humans dins les administracions públiques. Això implica des de processos de selecció de funcionariat fins a gestió de classificacions de pagaments retributius que no corresponen. El 34% de les denúncies de 2018 afectaven l’àmbit de la gestió dels recursos humans i el 33% l’àmbit de la contractació pública.
—Criden l’atenció aquestes dades perquè quan l’Agència es va posar en marxa tothom tenia en ment els grans casos de corrupció del País Valencià: Gurtel, Emarsa, Valmor... Tanmateix, fins ara les denúncies abordades podrien considerar-se menors, pràcticament particulars.
—Podríem qualificar-les com menors, però són el punt de partida perquè després ocórreguen les coses grosses. Si no garantim que el reclutament dels funcionaris es fa des dels principis d’objectivitat, igualtat, mèrit, capacitat i publicitat, fomentem que entren a les institucions persones que deuen el seu lloc de treball a algú altre. Aquests funcionaris tenen un ingrés viciat i faran allò que els demane la persona a qui deuen el lloc de treball. Els casos de corrupció al País Valencià no s’expliquen sense l’aquiescència d’una part dels treballadors públics que van passar per alt el sentit de servei públic. Per això hem de lluitar per la igualtat de condicions de tots els candidats.
—Dins l’Administració, on diria que els controls interns són més febles?
—El sector públic empresarial és el que més febleses de control té. El sector públic empresarial pot resultar més àgil per desenvolupar una tasca però és més feble a l’hora de garantir que la gestió dels recursos es fa amb totes les garanties. Emarsa n’és un cas paradigmàtic. Com era possible que col·locaren factures falses sense que saltara cap alarma? Com treien diners de caixers sense justificar cap despesa? L’Agència s’ha creat per advertir d’aquells llocs on les coses no s’estan fent bé. Cal reforçar els sistemes de control dins els sistemes públics. Com ha pogut enviar l’EMT quatre milions d’euros a Hong Kong sense que hagen saltat les alarmes, ni tan sols les del banc? Des de 2012 hi ha una llei que obliga les empreses a tenir un auditor intern, però la majoria no en tenen. És un dèficit que caldria resoldre.
—Comentava el cas d’Emarsa. Amb l’existència de l’Agència Valenciana Antifrau, és possible un altre cas Emarsa o no poden garantir-ho?
—Nosaltres treballem per minimitzar-ne el risc, però no podem garantir-ho. Quan ens dirigim a les empreses públiques valencianes, utilitzem la sentència d’Emarsa. La nostra pregunta és: mirant tots els fets provats, vosaltres teniu les garanties que podria no ocórrer el mateix en la vostra empresa? I moltes voltes reconeixen que no podrien evitar-ho. També hi ha qui diu que no poden contemplar la despesa de contractar un auditor amb el seu pressupost, la qual cosa és alarmant tenint en compte que es tracta d’empreses amb pressupostos milionaris.
—La Generalitat Valenciana continua contractant empreses vinculades a casos de corrupció. Com és això possible?
—Perquè la llei diu que fins que la sentència no siga ferma, no pots inhabilitar una empresa. Per això soc dels qui opinen que en els plecs de condicions caldria exigir que hi haja un funcionament ètic de l’empresa.
—Han rebut denúncies de treballadors que denuncien la seua pròpia empresa?
—Sí, són situacions molt delicades, en què els treballadors es debaten entre la lleialtat a l’empresa i unes irregularitats que s’estan produint.
—De fet, la meitat de les denúncies que arriben a la bústia de l’Agència són anònimes.
—El País Valencià ha estat capdavanter a Espanya a protegir a les persones que fan denuncies fonamentades i que, com a conseqüència d’això, poden patir represàlies. De fet, just aquest mes Espanya ha d’incorporar una directiva que obliga l’Estat espanyol a donar cobertura també a aquests denunciants. Països com Bèlgica, Holanda, Itàlia, els països nòrdics... ja ho fan. L’Agència garanteix els drets del treballador denunciant i, arribat el cas, pot plantejar que se’l trasllade de lloc de feina, sense perdre cap dret i respectant sempre la seua categoria.
—En general, quina actitud tenen les institucions quan vostès es dirigeixen a elles per reclamar-los?
—Tenen una actitud de respecte. Això no impedeix que no tinguem algun cas en què actuen d’una manera subtil per veure de quina forma continuen pressionant perquè aquest funcionari acabe marxant. En algun cas, amb tot, hem hagut d’amenaçar d’aplicar sancions. De moment, no n’hem hagut d’imposar. Crec que si no tinguérem capacitat sancionadora ens farien poc de cas.
—Els partits de l’oposició han criticat que l’Agència ocupa una seu per la qual paguen un lloguer de 10.000 euros mensuals. No és una quantitat desproporcionada?
—Nosaltres hem reclamat —ho hem fet des de bon començament— una seu en un edifici de la Generalitat. Primer ens van situar en un despatx a les Corts on era impossible realitzar la nostra tasca. La Generalitat hauria d’haver previst quines serien les nostres necessitats perquè en la presentació del projecte ja s’evidenciava quins serien els requisits per a un correcte funcionament d’aquest ens. Esperem, a mitjà termini, poder ocupar un edifici propietat de la Generalitat. Que estiguem de lloguer és una decisió de la Generalitat, no nostra.
—Els inicis de l’Agència van ser durs, alguns partits de l’oposició han qüestionant la conveniència de la seua posada en marxa. Va pensar en algun moment a llançar la tovallola?
—Jo vaig començar la meua carrera com a funcionari a Sumacàrcer, just quan havia passat la pantanada de Tous. Després del que vaig viure allí durant sis anys, reconstruint aquell poble, qualsevol cosa em sembla mel. Allò em va curar contra tot i em va fer entendre la dimensió d’un bon servei públic.
Potser algun ingenu pensava que posant-me totes aquestes dificultats jo acabaria pegant una portada i marxaria a casa. Però crec que a aquestes altures s’han adonat que totes les dificultats que em posen no tenen efecte sobre la meua persona. Continuen posant-me’n, de fet.
—Aquesta institució està blindada a un canvi de Govern?
—No hi ha res blindat. Ací es va aprovar una llei innovadora, per la qual moltes altres autonomies s’han interessat. Ara bé, es podria aprovar una llei derogatòria si una majoria parlamentària així ho decidira. Per a mi seria un retrocés, però pot passar. Penso que en els últims anys, per múltiples raons, la percepció de corrupció en la vida pública valenciana ha disminuït considerablement. També pot haver-hi la temptació de voler controlar l’Agència, la qual cosa la convertiria en un ens innocu. Aquests riscos es donen, són inevitables.
—Abans de vindre cap a València vostè portava un temps exercint com a servei jurídic i de l’Oficina de Transparència de l’Ajuntament de Barcelona. Per quina raó va entomar aquesta responsabilitat?
—Quan em proposaren formar part de la terna de candidats pensava que no anava a prosperar. Els altres candidats podrien haver sigut els triats i m’hauria semblat fantàstic perquè jo a Barcelona estava molt bé. Enyore el tracte que jo tenia a Barcelona; tots els partits polítics tenien respecte per la meua feina. Ara bé, per a mi va ser un gran honor que el Parlament valencià em triara per fer aquesta feina. És un honor poder ser el primer director de l’Agència Valenciana Antifrau.
—La setmana passada es va saber que Consuelo Ciscar serà processada per la compra fraudulenta de 58 obres de Gerardo Rueda. Vostè va ser el primer que va començar a traure a la llum les irregularitats de Ciscar a l’IVAM. Com se sent quan veu que la justícia actua contra la seua actuació?
—Em sent trist de veure com es va pervertir el funcionament del museu. Quan jo vaig tornar a l’IVAM, el primer que vam fer va ser una auditoria, cosa que no s’havia fet durant els anys de Ciscar. De bon començament vaig trobar coses sospitoses.
—Quan l’octubre de 2014 José Miguel G. Cortés el crida per unir-se a la direcció de l’IVAM s’esperava trobar el que es va trobar?
—M’ho esperava, però no en aquesta magnitud. No podia imaginar-me que hagueren fallat tant els mecanismes de control per haver arribat on havien arribat. Per a mi, va ser una caixa de sorpreses, sobretot perquè era una casa que jo havia ajudat a construir, sobretot la seua arquitectura jurídica i els procediments. Jo considerava l’IVAM com una cosa meua i quan vaig tornar-hi al cap de 13 anys, havia desaparegut el sentit professional de la gestió que hi havia quan jo havia marxat. Així doncs, vam començar a trobar factures que no tenien justificació, contractes fraudulents, obres pendents de pagament... En els processos d’adquisició s’havia eliminar la fase on intervenen els tècnics, que són els qui certifiquen l’estat de l’obra, el preu adequat. Per contra, les decisions es prenien en una comissió on participava la directora, el seu gendre i la seua directora artística, que eren persones del nucli de Ciscar.
—El que va passar a l’IVAM s’explica per la figura de Consuelo Ciscar o va caldre un entramat còmplice?
—Mentre jo vaig estar treballant els primers 13 anys de l’IVAM era habitual que vinguera un auditor. La intervenció de Generalitat i la Sindicatura de Comptes revisaven els comptes anualment. Quan hi vaig reingressar, vaig voler saber què havia passat durant els meus anys d’absència i el primer que em va sobtar va ser que no hi havia informes d’auditoria. La Sindicatura havia deixat d’anar-hi!
—És a dir, la Sindicatura va fer deixadesa de funcions?
—No ho sé, simplement constate una realitat: que la Sindicatura va deixar de fiscalitzar els comptes durant l’etapa de Ciscar. I en la resta d’informes que sí que existien, en cap moment no hi havia ni el més mínim comentari a les irregularitats. És a dir, durant aquell temps havien fallat tots els controls. Molta gent havia fet els ulls grossos, començant pel mateix consell rector. Tothom sabia el que estava fent: utilitzar el museu per promocionar el fill. Si totes aquestes irregularitats van ocórrer no va ser únicament per responsabilitat de Ciscar sinó per l’existència d’un ambient, d’una cultura on totes aquestes corrupteles i malversació dels diners públics formaven part d’allò habitual i ningú no deia res. És més, fins fa quatre dies aquesta senyora formava part del Consell Valencià de Cultura, és a dir, el màxim òrgan assessor de la Generalitat... Això no té trellat. La corrupció ha sigut familiar, ha estat integrada dins la vida quotidiana i s’ha assumit amb una normalitat esfereïdora. Hi ha hagut centenars de milions que se n’han anat pel clavegueram.
—Aquesta cultura de la corrupció s’ha superat?
—En el seu punt més àlgid, diria que sí que està superada. Però la cultura subjacent d’aprofitar-se d’allò públic continua existint. Això forma part de la corrupció. És un risc que és present. Passa com amb la legislació laboral: s’han aprovat moltes lleis i hi ha hagut una reducció dels accidents, però mai els podrem eliminar del tot. Les agències antifrau podem ajudar a reduir a nivells europeus l’existència d’aquesta perversió.
—Vostè ha dit en alguna ocasió que la corrupció no sap d’ideologies, idiomes...
—Efectivament, la corrupció no té ideologia, ni banderes, ni partits. Hi ha persones que utilitzen els partits polítics per treure’n rèdit personal. Els seria igual estar en un partit que en un altre, només miren per ells. Caldria que els partits tingueren controls interns per evitar que aquestes persones que només busquen l’enriquiment personal tinguen cabuda en les seues formacions.
El Palau de la Música, que va ser l’epicentre del 3%, m’ho va demostrar: Fèlix Millet era amic del Pujol, d’una banda, i d’Aznar d’una altra. També es duia bé amb els socialistes. Era una persona honorada per tothom, que anava a la seua, que era malversar els diners del consorci del Palau de la Música. Ho va poder fer amb una considerable impunitat, gràcies a una trama de còmplices. L’epicentre del 3% va ser el Palau de la Música.
—Va ser un cas que va trencar el miratge segons el qual a Catalunya no hi havia corrupció. Com ho va viure vostè, que vivia a Catalunya i després es va fer càrrec de desentranyar tot això?
—Ho vaig viure amb molt de dolor. Jo, des de la gestió del MNAC, envejava els recursos del Palau de la Música. Com aconseguia aquells convenis tan sucosos?, ens preguntàvem. Després, quan començàrem a auditar, la sensació va ser molt dolorosa perquè s’havia instrumentalitzat una institució cultural fonamental de la cultura catalana, que a més a més tenia una base popular. Totes les meues energies van anar dirigides a represtigiar la institució, a garantir-ne el funcionament, millorant la programació, fer-la transparent.
—Durant la seua carrera professional ha fet el viatge d’anada i tornada a Catalunya i el País Valencià. Com a valencià que ha viscut molts anys a Catalunya, com viu la situació que ara travessa?
—Com a director de l’Agència tinc l’obligació de la imparcialitat, però sí que puc dir que ho visc amb molta tristesa. Crec que hi ha un munt d’energies creatives a Catalunya que han acabat en una situació molt desil·lusionant. És molt trist tot el que està passant.
Un servidor públic que s’estima el camp
Tot i que ha passat la major part de la seua vida entre despatxos, expedients i auditories, Joan Llinares és un home de camp. Ho delaten els dits grossos de les seues mans, embrutits, cosa poc habitual entre els del seu gremi. “Ja em disculparàs —diu—, però he passat el cap de setmana arreplegant anous, que agraden molt als porcs senglars”. Com tot bon veí de la Ribera Alta, disposa de camps de cítrics. “Nàvels i navelines ecològiques —específica—. Jo, com mon pare, hi he estat sempre fidels, fins i tot quan altres es passaven a altres varietats o, ara, que proliferen els caquis”. El camp i la protecció del medi ambient són dues de les seues preocupacions. No debades, fou president d’Acció Ecologista-Agró.
Amb tot, la seua faceta més coneguda és la de gestor cultural i, sobretot, la d’assot de la corrupció. Membre del Cos nacional de secretaris, interventors i tresorers d’administració local, va ajudar a bastir l’arquitectura de l’Institut Valencià d’Art Modern, institució de la qual fou administrador de 1989 a 2000. Del museu valencià passà al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Home d’una integritat irreprotxable, el juliol de 2009 fou proposat per dirigir el Palau de la Música Catalana. Unes setmanes abans, els Mossos d’Esquadra havien irromput en l’històric edifici: acabava de saltar el cas Palau, un desfalc de 23 milions que va sotragar la societat catalana. A Llinares li va correspondre, del bracet de la Fiscalia, alçar catifes, obrir finestres i escodrinyar tots els calaixos de l’emblemàtica institució.
La seua tasca auditora, quasi bé forense, no acabà ací. L’any 2014, José Miguel G. Cortés, que acabava de ser nomenat director de l’IVAM li proposà formar part del seu equip. Llinares va acceptar, i de nou, va haver de dedicar-se a destapar les nombroses corrupteles de qui n’havia estat directora plenipotenciària, Consuelo Ciscar. “Per la meua trajectòria, conec prou bé quins són els mecanismes que activen la corrupció”, assegura. Ara, amb els 66 anys complits, a Llinares li’n queden cinc per complir el mandat de set anys al capdavant de l’Agència Antifrau. En tindrà 72, doncs. S’imagina, aleshores, jubilant-se? “Sí. Tinc molts projectes per fer —relata—. Tant de bo quan arribe el moment de jubilar-me dispose de la capacitat per fer-los”.