El refranyer valencià és tan ric que disposa d’una frase perfecta per a cada moment polític. El que probablement defineix més bé la situació actual, després de l’eixida de Vox de la Generalitat, és aquell que diu “arrancà de bou i parà de burro”.
L’ímpetu amb què la ultradreta va accedir al Consell —una institució que li era aliena per la seua oposició a les autonomies— contrasta amb l’eixida repentina dictada per Madrid i des de Madrid. Una decisió inesperada, desencadenada en un termini de 48 hores i que marca un abans i un després a la legislatura i a la història política valenciana.
Una greu errada a ulls de Vicente Barrera, el torero retirat que fins ara ocupava la vicepresidència primera i la Conselleria de Cultura, però també als de Llanos Massó, la presidenta de les Corts, l’altra valenciana present a la reunió d’urgència convocada aquest dijous, en què Santiago Abascal ordenava la retirada dels governs autonòmics en disconformitat amb la política immigratòria del PP. Les seues veus i la del vicepresident aragonès, Alejandro Nolasco, van ser les més crítiques.
Segons una persona de Vox ben connectada amb les esferes directives, la de la política immigratòria ha estat únicament l’“excusa” que venien buscant d’unes setmanes ençà per girar full i posar fi als acords de govern amb els populars. El resultat de les eleccions europees del 9 de juny, amb l’agitador Alvise Pérez reunint 803.545 vots d’extrema dreta —113.791 dels quals, al País Valencià—, va acabar de persuadir Vox sobre la conveniència de reorientar-ne l’estratègia. El pas al grup del Parlament europeu comandat per l’hongarès Viktor Orban i la francesa Marine le Pen, situats a l’òrbita de Putin i ben connectats amb Trump, ja resultava indicatiu.
I és que al si de Vox bategava, de feia temps, aquest desig d’endurir encara més les posicions. Una pulsió amb epicentre a Madrid que ha anat in crescendo i que s’estenia als grups parlamentaris dels territoris on eren govern. Des de les Corts valencianes, una veu ho resumeix amb una altra dita —en aquest cas, és clar, castellana— molt expressiva: “Perro ladrador, poco mordedor”. Els feia l’efecte que el contacte amb el poder els havia convertit exactament en això.
Sí, Vox no ha abandonat mai, aquest darrer any, la seua postura ultramuntana en les matèries marca de la casa: immigració, moviment LGTBI, violència masclista, canvi climàtic, Agenda 2030... Però, a l’hora de la veritat, quan tocava posar negre sobre blanc tota aquella ideologia, la literalitat de les normes distava massa d’allò que pregonaven. Les reformes de la llei de “llibertat educativa” i les que regiran, des d’ara, la televisió valenciana i l’agència antifrau, no acabaven de fer-los el pes. La contraprestació de tirar endavant la de concòrdia, que ha soterrat la de memòria democràtica en els minuts de descompte de l’acord amb el PP, no constituïa un bagatge suficient. I de nou, una altra dita ben adient: “Para ese viaje no hacían falta alforjas”.
“Hem nascut per a fer oposició, recuperem el nostre hàbitat natural”, diuen des del grup parlamentari de Vox, on molts estan contents
“Hem nascut per a fer oposició, recuperem el nostre hàbitat natural”, afirma exultant una persona amb escó a l’hemicicle valencià que no ha acabat de pair això de governar. “La nostra gent començava a percebre’ns massa acomodaticis, com si fórem capaços de renunciar a les nostres essències a canvi d’unes poques cadires”, argumenta. Potser per això, amb la intenció de marcar terreny i recordar qui eren i d’on venien, al PP darrerament li deien “el PSOE azul”. El rebuig a l’acord de Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo —rubricat a Brussel·les pel ministre Félix Bolaños i l’eurodiputat Esteban González Pons— per a la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) era un dels retrets més insistents de les últimes setmanes. Això, però, no constituïa un motiu prou greu per a trencar la baralla.
Res a veure, per exemple, amb el fenomen de la migració. La distribució dels menors estrangers no acompanyats concentrats a les illes Canàries i Ceuta —Vox s’hi refereix mitjançant l’acrònim “menas” i no dubta a associar-los a termes com “violència” i “inseguretat”— sí que ha estat la gota que ha fet vessar el got. Una goteta enmig d’un oceà —tan sols 23 menors seran destinats ara al País Valencià, on conviuen 5,3 milions d’habitants— que ha acabat provocant una inundació.
Abascal s’ha afanyat a assenyalar Feijóo com el gran culpable de la situació creada, com l’únic responsable de la fi dels governs de coalició entre PP i Vox, però resulta obvi que la formació ultra ha eixit dels governs autonòmics per tacticisme pur. Sobretot tenint en compte que una de les seues màximes és la desaparició de les autonomies. En aquest sentit, vist des de Madrid, era un cost assumible.
Dels 50 punts de l’acord que el PPCV i Vox van subscriure ara fa un any, només un, el 48, feia esment a la immigració, amb aquesta literalitat: “La Generalitat Valenciana, dins de l’exercici de les seues competències, posarà en coneixement de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat els possibles casos d’immigració il·legal, amb una atenció especial a les màfies organitzades. Igualment, eliminarem les subvencions a les entitats que emparen aquestes pràctiques”.
Cartes noves
Siga com siga, ara sí que s’ha trencat la baralla. Abascal ha ordenat l’eixida dels tres membres del seu partit del Consell —com a l’Aragó, Múrcia, Extremadura i Castella i Lleó— i ha anunciat la “retirada del suport parlamentari” al PP.
S’obre, per tant, un escenari completament nou. Inèdit, inaudit, ignot. El passeig en barca que Mazón semblava tenir per davant fins les eleccions a les Corts de 2027 ja forma part de la història. O de l’espai oníric, si de cas.
El president valencià governarà tres anys amb una minoria parlamentària —si no dissol l’hemicicle abans d’aquella data i crida els ciutadans a les urnes, cosa que de cap manera farà a curt termini— de 40 diputats sobre un total de 99. Dit d’una altra manera: per a aprovar qualsevol llei necessitarà el vot a favor de Vox —que s’ha encarit més que l’oli d’oliva— o una abstenció del PSPV.
Els annals de les Corts valencianes no inclouen cap període tan interessant com el que s’enceta a partir d’ara. El trencament de la baralla comporta que es repartisquen cartes noves. Sí, tothom té el mateix nombre que abans, però són diferents. Molt diferents.
“Parlaré amb Vox, el PSPV i Compromís, que representen, legítimament, els ciutadans de la nostra Comunitat”, ha assegurat Mazón
El primer gest de Mazón ha sigut posar damunt la taula l’as de cors. Juanfran Pérez Llorca, alcalde de Finestrat (Marina Baixa), valencianoparlant i de perfil dialogant, serà el nou síndic parlamentari. Es tracta d’un afí a l’antic president provincial del partit, José Ciscar, a qui Mazón va dotar de molt de poder orgànic fins al punt d’esdevenir la seua mà dreta al PPCV. Amb el seu tarannà dialogant, el president voldrà seduir els grups d’esquerra sempre que siga possible. Un detall de la seua laxitud en alguns aspectes és la pervivència de l’avinguda del País Valencià al seu poble, on és alcalde des de 2007. Res a veure amb l’actual alcaldessa de València, María José Català, que va afanyar-se a promoure’n el rebatejament a Torrent en el seu període com a primera edil, entre els anys 2007 i 2011. El fins ara portaveu del PPCV a l’hemicicle, Miguel Barrachina, passa a ocupar la Conselleria d’Agricultura, Aigua, Ramaderia i Pesca.
El to de Barrachina, molt dur contra l’esquerra, quedarà més matisat. Però Pérez Llorca no podrà estirar més el braç que la màniga, perquè els acords eventuals amb l’esquerra —si PSPV i Compromís hi accedeixen, cosa que resta per veure— poden enfurismar Vox, el seu ja exsoci, que ideològicament és més proper al PP.
Preguntat per la possibilitat que Vox reba tracte de soci preferent, Mazón ha llançat pilotes fora: “Parlaré amb Vox, el PSPV i Compromís, que representen, legítimament, els ciutadans de la nostra Comunitat”. El nou paradigma ja és ací. Ni 24 hores després d’aprovar la llei de concòrdia amb Vox, en la seua compareixença a primera hora del matí al Palau de la Generalitat, Mazón afirmava que “les coses no són bones o dolentes en funció de qui les presente, hem de començar a canviar aquesta cultura política”.
L’únic soci preferent que contempla Mazón és el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana, i no és poca cosa; gràcies a ell ostenta un poder omnímode
L’únic soci preferent que contempla Mazón és el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana. I no és poca cosa. Gràcies a ell ostenta un poder omnímode que s’estén a les tres diputacions i les principals ciutats del país. No, ja no haurà de satisfer els desitjos de Vox en matèries sensibles ni apagar incendis cada cert temps, com havia de fer fins ara. Un dia, en defensa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua davant els atacs del seu soci. Un altre dia, certificant l’existència del canvi climàtic o l’atractiu dels Gay Games, l’esdeveniment que acollirà València i que el vicepresident Vicente Barrera considerava innecessari “perquè discrimina com ho farien uns jocs de calbs o de baixets”. Mazón també ha hagut de reiterar que el franquisme fou una dictadura i Franco un dictador, perquè la consellera de Justícia i Interior, Elisa Núñez, no ho acabava de veure clar. Més recentment, ha instat a recuperar la formació dels policies locals en “violència de gènere” en detriment de la “violència intrafamiliar” promoguda per la pròpia Núñez, qui és rellevada per la fins ara titular de Medi Ambient, Salomé Pradas.
La cartera de Cultura passa d’ostentar rang vicepresidencial —ni que fora amb un pressupost escàs— a diluir-se en el departament d’Educació que comanda José Antonio Rovira, amb una nova secretària autonòmica que Mazón coneix molt bé —Pilar Tébar, exdirectora de l’Institut de Cultura Juan Gil Albert, depenent de la Diputació d’Alacant— i amb un director general de Cultura, Miquel Nadal, exponent d’un valencianisme reconciliador que no gosa qüestionar la unitat del català.
Tot plegat, sens dubte, una bafarada d’aire fresc al costat del sinistre Barrera i la seua número dos, Paula Añó, però també de Sergio Arlandis, el director general de Cultura que va celebrar el vet de Vox a la lectura d’una declaració institucional de l’Ajuntament de València pel dia de la dona entonant el “¡que viva España!” de Manolo Escobar en companyia dels quatre regidors ultres del cap i casal.
Añó, per cert, s’ha acomiadat del càrrec amb una exclusiva ben curiosa: l’any passat algú va prohibir-li incloure al pressupost de la Generalitat Valenciana una línia d’ajudes al col·lectiu català S’ha Acabat, contrari a la immersió lingüística, i a Escuela de Todos, un conjunt de vint associacions que lluiten per garantir que el castellà siga vehicular a tot l’Estat.
Per últim, la cartera de Medi Ambient, Infraestructures i Ports, que deixa vacant Salomé Pradas amb la seua marxa a Justícia, és agafada per Vicente Martínez Mus, exsenador del PP que ara exercia com a director general de la mateixa Conselleria.
Va de bo?
Com qui clama en el desert, conscients que era un brindis al sol, els socialistes valencians feia mesos que presentaven un Mazón ostatge de Vox. Adoptant una postura constructiva, el síndic parlamentari, José Muñoz, va suggerir al president un pacte per les emergències tot just després de l’incendi de Campanar i, a tall de la pressió de Vox pels menors no acompanyats, va oferir-li els seus vots perquè es deslliurara de l’extrema dreta.
Finalment ha sigut l’extrema dreta qui ha alliberat Mazón. Ell mai no va contemplar trencar un acord que li proporcionava estabilitat i amb què s’hi sentia a gust. De fet, en el seu comiat als tres consellers de Vox, no ha amagat que havia travat una relació afable amb tots ells.
Quin sentit tenia, doncs, endinsar-se en les arenes movedisses que trepitjarà ara? En qualsevol cas, els socialistes, que van clamar pel trencament amb l’extrema dreta, ara tenen l’oportunitat de facilitar-li una pista d’aterratge. Sí, la nau de Mazón prové de latituds llunyanes a PSPV i Compromis, però ara necessitarà repostar a cada poc.
Anava de bo la cosa? No tardarem massa temps a esbrinar si els socialistes covaven la intenció real d’aillar la ultradreta a través de pactes puntuals amb els populars o si, per contra, s’estimen més que Mazón hi continue depenent, ni que siga pagant un peatge encara més elevat pel fet d’haver deixat de ser socis.
Al PSPV no contemplen, ara com ara, cap mena de col·laboració mínimament estable. Sostenen que el PP continua sent el mateix que va estendre una catifa roja a Vox ara fa un any i que ha estat la ultradreta i no Mazón, qui ha decidit partir peres. En l’aire ha quedat la designació del nou director de l’Agència de Prevenció i Lluita contra el Frau, la renovació dels òrgans estatutaris —començant pel Consell Valencià de Cultura— i l’elecció del consell d’administració que regirà l’ens públic de radiotelevisió. Els socialistes ja han advertit que no accediran a consensuar cap nom amb el PP si aquests opten per negociar en paral·lel amb Vox. La sensació de blocatge amenaça de prolongar-se.
El juliol de l’any passat, abans de tancar l’acord de govern amb Vox, una delegació del PPCV va plantejar una trentena de punts coincidents entre el seu programa i el del PSPV. Era la manera de buscar la seua abstenció a la investidura de Mazón. Una utopia que, en efecte, no va ser realitat. De seguida els populars van lligar l’acord amb Vox. Com la renovació del Consell d’ara, fou ipso facto, una operació llampec.
O carn o peix: el PSPV s’avindrà a pactar qüestions concretes amb el PP sempre que no hi haja una altra via de diàleg amb Vox
Entrevistada per À Punt al programa Les Notícies del Matí, la secretària general dels socialistes valencians, Diana Morant, ha assegurat que el seu és “un partit de govern i una oposició constructiva”, raó per la qual “Mazón sap que, per a qualsevol qüestió que siga bona per als valencians, pot comptar amb el PSPV”. Ara bé, “la gran pregunta transcendental” a què ha de respondre Mazón i el conjunt del PP és “si vol ser un partit d’Estat que està en les solucions als grans problemes de la societat o prefereix continuar amb el full de ruta que havia marcat en companyia de Vox”.
O carn o peix. Els socialistes s’avenen a pactar qüestions concretes amb el PP, però el requisit sine qua non és que no hi haja una altra via de diàleg amb Vox. I aquesta exigència condiciona i molt un Mazón que, òbviament, té oberts més canals de comunicació amb el fins ara soci que no amb l’esquerra. Les tibantors constants de Mazón amb el Govern de Pedro Sánchez, del qual Morant és ministra, significa un altre obstacle considerable.
Caldrà estar atent, així mateix, als moviments que puguen produir-se a Compromís. Els valencianistes es troben en una situació menys encotillada, perquè no tenen càrrecs en el Govern estatal. Fa poc, el seu síndic a les Corts, Joan Baldoví, que va declinar de participar en la ronda de converses que Mazón va efectuar la tardor passada, li oferia la mà en favor d’una iniciativa conjunta sobre finançament que pressione Sánchez.
Fet i fet, el primer acord de la legislatura, com el propi president s’ha encarregat de recordar, fou el que va tancar secretament amb Compromís perquè la coalició disposara d’un dels cinc llocs de la Mesa: va demanar que els valencianistes votaren en blanc en l’elecció de Llanos Massó, de Vox, com a presidenta, a canvi de cedir-li els vots necessaris perquè els valencianistes li pisparen una secretaria segona al PSPV, que no volia renunciar als seus dos llocs en l’òrgan rector de la Cambra.
Caldrà comprovar, per tant, si Compromís també pren part o no de la geometria variable que pot caracteritzar la política valenciana a partir d’ara. La gran majoria de governs han tingut majoria absoluta. Les úniques excepcions van ser el primer Botànic, que gaudia del suport permanent però extern de Podem, i el govern de Joan Lerma de 1987 a 1991, en què els socialistes van rebre el suport habitual del Centre Democràtic i Social (CDS) i l’ajuda esporàdica d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV). Al capdavall, Lerma es trobava a només tres diputats de la majoria absoluta que ja havia gaudit de 1983 a 1987 i que recuperaria en 1991.
L’actual president, per contra, ha d’acarar els tres anys de legislatura sense el suport estable de cap grup. És la primera vegada que la política valenciana travessa una conjuntura així. Sembla que ha arribat el moment de la política amb majúscules.
És l’hora de Mazón, sí, però també és l’hora de l’oposició.