Notícia del món de les idees: als Estats Units els neocons van de baixa tant a les universitats com en els mitjans de comunicació. Disminueixen perillosament les donacions de multinacionals i empreses a les seves fundacions i Trump se’n fot, d’ells, a la descarada. En la guerra d’idees oberta al camp republicà, el president és més paleocon que neocon. Però el menyspreu és mutu i els neocons universitaris no perden cap ocasió de ridiculitzar Trump. Els dos cappares del moviment (William Kristol i David Frum, els inventors de l’expressió “eix del mal”), mai no li van donar suport quan era candidat i ara estan clarament allunyats de l’actual president nord-americà, que consideren un frívol irresponsable i un ric que només està en política per fer negocis. No li perdonen ni la seva erràtica política estrangera ni els errors en la política d’immigració, que troben contrària als valors americans.
Mentre la majoria de republicans han acabat adoptant Trump com dels seus, els neocons no obliden que el 45è president americà va fer-se republicà en 2012, després de vint-i-cinc anys al partit demòcrata. Encara l’any 2010 Trump finançava Obama i assistia a les seves festes. Això és anatema per als guardians de la puresa. A més, el troben un nacionalista vulgar i mancat de les més mínimes lectures d’història que per a un neocon són tan necessàries com un bon fons d’armari. Trump ha escrit o (amb més propietat) ha signat llibres que li han escrit amb títols tan llaminers com ara: Mai no tiris la tovallola (traduït a llengua fàcil el 2016) o Com fer-se ric (2004, publicat en espanyol per Planeta). A Pensar com un multimilionari (ed. esp. Aguilar, 2007) Trump, o el negre que li feia el llibre, van escriure coses com ara: “Als multimilionaris no ens preocupen les probabilitats. No atenem al sentit comú, ni actuem segons allò convencional i esperat. Seguim la nostra visió sense que ens importi el que en pensi l’altra gent”. Tanta fatxenderia, els neocons la troben insuportablement vulgar. No llegir i no saber història són pecats imperdonables per a un polític des de l’òptica neocon.
Trump és un ‘paleocon’
Per als neoconservadors és inconcebible que un president americà es queixi, com ha fet Trump, del que costa tenir bases militars arreu del món. Sense visió imperial no hi ha política neocon que valgui. A més, ells estan a favor d’una amnistia per als immigrants il·legals, cosa que posa els pèls de punta a paleocons i supremacistes blancs, que són la força de xoc d’un president que no té guàrdia pretoriana al partit, ni ha buscat mai cap companyia intel·lectual. Trump té la memòria llarga i sempre ha pensat que els intel·lectuals són inofensius. Tant li fan els discursos moralistes si no resulten eficaços. A més, els neocons són gent de la costa Est, mentre els votants de Trump provenen majoritàriament del Sud conservador i no volen el desmantellament dels beneficis socials, ni aprecien particularment les grans empreses. El vell conservadorisme té pànic al dèficit, mentre els neocons són partidaris de tants impostos com calgui mentre siguin per mantenir l’imperi. El vell conservadorisme (i Trump amb ells) no vol aventures fora de casa i recorda irònicament que va ser quan els neocons tenien més poder, en els anys de Bush fill a la presidència, quan es va fer òbvia la decadència de l’imperi americà. Bush i els neocons van portar Amèrica a dos vespers (Afganistan i Iraq) dels quals encara no ha estat possible sortir.
Trump, ara com ara, representa el caos previsible. En el primer any del seu govern li van dimitir o va destituir el 40% dels seus càrrecs de confiança. Una xifra que no té comparació possible amb cap altre president nord-americà en cap època de la història. Poques coses treuen tant de polleguera un conservador com el desordre. A més, Trump actua contra la lògica del pensament conservador que divideix el món en amics i enemics. Només té interessos i canvia d’aliats sense complexos quan li convé. Tampoc té gaire cura dels sentiments, com correspon a un president que aprecia la boxa i el futbol americà, però s’ensopeix al bàsquet. Bush fill, quan era governador de Texas, va fer tota la seva campanya electoral repetint que era “un conservador amb sentiments”, una frase que li va xiuxiuejar el neoconKarl Rove, preocupat per la imatge bàsicament economicista dels republicans. Però els sentiments valen de poc quan hi ha fotografies de nens petits plorant, tancats en gàbies i separats dels seus pares. Irving Kristol va fer famosa la seva definició del neocon com “un progressista assaltat per la realitat”, una frase que ha fet fortuna. I ara la realitat no va per on havien suposat els neocons. Estats Units és avui un dels països amb més desigualtats socials del món —i això tampoc no agrada als neocons, que mantenen una visió cristiana de la vida—. L’1% dels nord-americans controla el 38,6% de la riquesa —i això a la pràctica fa impossible la construcció d’un sentiment patriòtic real—. Per als neocons Trump representa les elits, escassament disposades a arriscar els seus privilegis en propostes que consideren excessivament carregades de prejudicis intel·lectualistes.
Però la capacitat dels neoconservadors per oferir idees noves està molt més que exhaurida. La renovació moral ni ha arribat, ni se l’espera. I la seva lluita contra l’Estat del benestar ha estat tan exitosa que ha acabat arruïnant la classe mitjana que se’n beneficiava. La tesi segons la qual la societat civil (auto)organitzada podia suplir l’Estat s’ha revelat clarament incompatible amb els fets. L’any 2015 C. Bradley Thompson i Yaron Brook van publicar un llibre autoirònic Neoconservatism: an obituary for an Idea. Però el perill de convertir-se en una idea morta el comencen a experimentar sota Trump. De fet, el neoconservadorisme sempre ha estat massa sofisticat (massa europeu) per a la mentalitat americana. La tradició filosòfica americana, que lloa l’espontaneïtat i tendeix a un cert anarquisme, i el moralisme laic dels neocons, que fàcilment deriva en moralina, no cau simpàtic sobretot entre els evangèlics blancs (25% de la població nord-americana) que són el més formidable graner de vots de Donald Trump.
Per compensar la pèrdua d’influència dels universitaris neoconservadors, Trump ha obert les portes de la Casa Blanca als evangèlics, que seran cada cop més importants en l’estratègia nord-americana a Veneçuela, com van ser decisius en l’elecció de Brett Kavanaugh com a jutge al Tribunal Suprem el mes d’octubre passat. Als evangèlics els agraden les històries de pecadors redimits i Trump, a més, els ha ofert posicions de poder que mai havien somniat. No es diu gaire als mitjans però Veneçuela és, entre moltes més coses, un lloc d’enfrontament religiós entre catòlics i evangelistes. A l’octubre de 2005, Hugo Chávez ja va expulsar massivament els predicadors nord-americans acusant-los d’espionatge i un dels líders de l’oposició a Maduro en els darrers temps ha estat el pastor Javier Bertucci, del moviment pentecostal Església Maranatha i conductor del programa televisiu El Evangelio cambia. En el batibull de confessions evangelistes, aquesta església, que ha obert també sucursals aquí (a Alacant, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, la Llagosta i Barcelona), tindrà molt a dir possiblement en les posicions que Trump adopti respecte a Veneçuela.
Mitja dotzena de tòpics neocons
• La Guerra Cultural. Amèrica —i per extensió Occident— es fonamenta en uns valors intrínsecs que tenen a veure amb el treball i la lliure iniciativa; i que són incompatibles amb el l’estatisme. Els enemics no seran derrotats mitjançant l’economia, ni amb la guerra, sinó oposant-los valors morals.
• El menyspreu envers les elits universitàries. És sospitós tot grup intel·lectual modernitzador i que pretengui imposar-se a través del coneixement. Els experts són un perill en democràcia. No hi ha cap bestiesa al món que no hagi estat defensada per un professor universitari. Hem d’ignorar-los i escoltar el sentit comú. Un neocon té ànima de mandarí (o de gerent) però odia que li ho diguin.
• La ideologia de la seguretat. L’exèrcit actua com a garantia del poder polític nord-americà arreu del món. No es poden penjar cartells pacifistes al camp de batalla. Cal usar les institucions culturals d’acord amb una estratègia clara.
• El comunitarisme de base. La família és el nucli de la societat perquè és l’àmbit on es construeix la confiança cívica i hi ha una conspiració per esfondrar-la. Tota destrucció de la societat ha començat sempre per la família i la religió.
• El formalisme religiós. Potser Déu no existeix, però la religió disciplina la societat. I el cristianisme és el millor que li ha passat a la cultura. Com va dir John Ashcroft, ministre de Justícia amb Bush: “El cristianisme és una religió en què Déu envia el seu Fill a morir per vosaltres. L’islam és una religió en què Déu envia els vostres fills a morir per Ell”.
• La reivindicació dels “bons vells temps.” La gent era feliç i assenyada quan la societat no havia estat espatllada pel multicuturalisme ni per la tecnologia. En el passat hi havia punts de referència intel·lectuals prou ferms arrelats en la tradició. La modernitat és, en realitat, una nova captivitat de Babilònia.
Trump, l’emperador Claudi del nostre temps?
Vista la pèrdua d’influència que pateixen, l’última maldat dels neocons és comparar Trump amb l’emperador romà Claudi. O més ben dit, amb la imatge del quart emperador romà que dona la famosa novel·la de Robert GravesJo, Claudi (1934). Si Amèrica és un imperi, Trump n’és l’emperador que simbolitza la decadència. La broma la va començar fa uns mesos Victor Davis Hanson amb un article: “Trump... el nostre Claudi”, que es pot llegir a internet en el web de la molt conservadora Hoover Institution, que no debades porta el nom del mític director de l’FBI que durant 48 anys fou la cara de la llei i l’ordre a Nord-amèrica. En el fons, la tesi dels neocons sobre l’actual president nord-americà és que Trump, com l’emperador romà, no és res més que un gran pallasso que fa de polític. Són dos membres de l’elit que van arribar tard a la política. L’emperador romà i el president americà van tenir una llarga vida prepolítica dedicada als jocs i a empaitar dones (Trump s’ha casat tres vegades i les seves antigues amants són legió). Tots dos menyspreen els sentiments religiosos i consideren més aviat hipòcrites els qui les practiquen. Tots dos són fanàtics dels esports violents (Trump de la boxa i Claudi de la lluita). Tampoc no tenen fama de ser gent especialment intel·ligent; més aviat Claudi a Roma i Trump a Washington depenen de les seves intuïcions, amb tot un conjunt de fílies i fòbies un xic infantils. Trump, com el Claudi de Graves, ve a ser per als neocons un tipus massa vell, massa imprudent, massa donat al psicodrama. Un impulsiu amb amics de poc gruix.
Hi ha qui ha fet un pas més. L’historiador i supervendes Tom Holland i Christopher Buckey (New York Times, 2 de gener de 2018) no tenen problema a comparar Trump amb Calígula, no només per egocèntric sinó per la seva manca de compromís amb el que els neocons consideren els valors polítics de la tradició americana. Buckey va arribar a escriure que tots dos es creuen que són genis, tots dos són egocèntrics i tots dos fan obres inútils. Calígula va fer un pont per creuar a cavall la badia de Nàpols (9 quilòmetres) i Trump està fent un mur amb Mèxic que no serveix de res. Extravagància, megalomania i menyspreu serien tres característiques que vinculen Trump amb el milloret dels antics emperadors romans. Però tant Calígula com sobretot Claudi van ser emperadors molt estimats. L’any passat l’índex Dow Jones va pujar 5.000 punts, un fet que no s’havia donat mai. Amb només el 4,1% d’atur (Espanya està al voltant del 18%) els Estats Units estan aplicant una política ultraproteccionista però que funciona. Com a mínim per ara.
Convindria no oblidar, però, que quan Claudi va morir (enverinat amb un plat de bolets per la seva dona, segons reporta Suetoni), va arribar al poder Neró, que coneixia els filòsofs grecs, havia llegit Plató i tenia ànima de filòsof-rei. I les coses van anar molt pitjor amb l’emperador savi i preparat que amb el vell xaruc. Tant el vicepresident Mike Pence, com l’ambaixadora a l’ONUNikky Haley i, sobretot, el republicà d’ArkansasTom Cotton, podrien ser els Neró de Claudi-Trump. Cotton, el congressista més jove en la història dels Estats Units, educat a Harvard i soldat voluntari a l’Iraq (sergent) i a l’Afganistan (tinent), dona una imatge molt pròpia d’emperador romà combatent a la frontera amb els bàrbars. Li agraden tot allò que l’historiador Tàctit anomenava “les virtuts dels bàrbars”, la disciplina, el coratge físic, el sacrifici. És un home de fe que comparteix amb els neocons un imaginari com a mínim inquietant. Qualsevol problema judicial de Trump, o qualsevol novetat sobre les seves relacions amb Rússia, o sobre els seus negocis privats, podria resultar-li letal. Els neocons, mestres en la conspiració, preparen la seva venjança.