Investidura

La previnvestidura del trio de Colón (excepte miracles)

L’oportunitat d’un Govern de coalició progressista a l’Estat espanyol s’ha esfumat. El trencament de les negociacions entre PSOE i Unides Podem (UP) va comportar el fracàs de la investidura de Pedro Sánchez. Tot i que hi ha marge per a un nou acord fins al 23 de setembre, les ferides obertes a l’esquerra espanyola ho compliquen. A més, la resolució de la sentència de l’1-O obliga el PSOE i UP a trenar un pacte a l’agost per obtenir la necessària abstenció d’ERC. En cas contrari, la baixa mobilització de l’elector progressista, la possible aliança en províncies poc poblades de la dreta i el revifament de la qüestió territorial aplanarien l’arribada del trio de Colón a La Moncloa. El compte enrere per a una repetició electoral, en marxa.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al Teatre Goya de Madrid, hi havia una sensació agredolça, més aviat d’observar la botella mig plena. Les urnes havien dictaminat en aquella convocatòria electoral del 28 d’abril que Unides Podem (UP) descendia de tercera a quarta força al Congrés dels Diputats. Els liles i les seues confluències s’havien deixat 29 escons respecte als passats comicis de 2016; però, en aquesta ocasió, gaudien de més influència. Després d’una mobilització rècord de l’electorat progressista que temia l’ascens de la ultradreta Vox, un acord entre el PSOE, que havia aconseguit 123 diputats, i UP deixava la suma d’esquerres a només 11 escons de la majoria absoluta.

És cert que l’aritmètica resultant de les eleccions espanyoles frustrava una majoria absoluta sense el concurs de les forces independentistes, les quals havia criticat el candidat socialista, Pedro Sánchez, per haver tombat els Pressupostos Generals de l’Estat. No debades, calia sumar un diputat sobiranista als sis parlamentaris del PNB, els dos de Coalició Canària, el diputat de Compromís i l’altre amb el qual comptava el Partit Regionalista de Cantàbria. Aquell Executiu progressista, però, podia eixir en una segona votació d’una investidura. Només necessitava l’abstenció d’ERC, més procliu a negociar amb els socialistes que Junts per Catalunya. O el vot neutre de la nova marca de l’esquerra abertzale, EH Bildu, cas de gaudir dels sís de la resta de formacions. Fins i tot, les dues opcions de l’esquerra espanyola podien obviar les paperetes dels regionalistes canaris.

Malgrat el veto d’Albert Rivera a Pedro Sánchez i la promesa del presidenciable socialista d’explorar un Executiu de signe progressista, hi havia recels en UP per la possibilitat d’una reedició de l’acord de 2016 entre Ciutadans i el PSOE. En aquella ocasió, el nombre de diputats era insuficient. Però la nova convocatòria electoral havia deixat oberta l’entesa: entre ambdós sumaven 180. Majoria absoluta. No tardarien els poders fàctics espanyols a donar suport a un Govern entre socialistes i taronges.

Conscient d’aquesta alternativa, Iglesias no va perdre el temps. El líder del grup confederal, que aixoplugava Podem, Izquierda Unida (IU), En Comú Podem i Galícia en Comú, va telefonar a Sánchez per felicitar-lo. També per acordar com més aviat millor una trobada que començara a elaborar un acord programàtic. Iglesias troba complicitat amb el secretari general del PSOE. Els càntics de la militància socialista “amb Rivera, no” són el seu millor aliat. El candidat lila compareix amb un somriure. A pesar de la davallada electoral. El seu somni d’accedir a La Moncloa, encara que siga com a ministre, sembla a tocar.

Aquell somriure contrasta amb el rostre pensatiu, tocat i de pocs amics que manifestava dijous passat al Congrés dels Diputats. Ni els ànims dels seus companys de grup parlamentari aconsegueixen treure-li’n un. Està completament abatut. No hi ha hagut acord entre PSOE i el grup confederal d’Unides Podem. La pugna pels ministeris sense programa de govern ha sigut fallida i Sánchez no ha sigut investit. L’esquerra espanyola ha fracassat, ha rebut el blasme, especialment, d’ERC, PNB i Compromís, i s’encamina a una repetició electoral en la qual la triple dreta conservadora representada per PP, Ciutadans i els neofraquistes de Vox tenen opcions serioses de conquerir el Govern espanyol. La conseqüència quasi inevitable d’unes negociacions més paregudes a un capítol de Joc de Trons que no a un debat intens sobre línies ideològiques i distribució de competències.

Silenci, es negocia!

La telefonada d’Iglesias a Sánchez és, precisament, l’inici de les negociacions. Plana la idea d’un acord amb Ciutadans, però la negativa aclaparadora i rígida de Rivera, que somia d’erigir-se en el nou baluard de la dreta espanyola, frustra qualsevol temptació social-liberal de l’inquilí en funcions de La Moncloa. D’aquesta manera, el 7 de maig es produeix la primera trobada entre ambdós dirigents progressistes. Segons narra El Confidencial, Sánchez no té problemes a abordar un Govern de coalició amb els morats. Encara més, trasllada una primera oferta a Iglesias. Planteja que UP assumesca les carteres de Comerç, Joventut i Cultura, a més de deixar oberta la possibilitat de cedir la presidència del Congrés dels Diputats. Iglesias, però, ho rebutja. Considera que els ministeris que s’han oferit són menors i que la proposta no s’ajusta al pes electoral dels liles i les seues confluències.

Revàlida conservadora. La investidura fallida de Sánchez, que va fonamentar la seua victòria electoral en una elevadíssima mobilització per aturar el trident conservador que representen PP, Ciutadans i l’extrema dreta Vox, dona una segona oportunitat a la dreta espanyola. I més amb l’electorat progressista empipat. 

El líder esquerrà contraataca. Tal com relata el periòdic digital madrileny, demana Hisenda, Afers Socials, Cultura, Medi Ambient i Memòria Històrica. La resposta, òbviament, és “no”. Es parla de la qüestió Catalunya, una de les grans preocupacions de Sánchez arran de la defensa d’un referèndum pactat que abandera UP i les reivindicacions nacionals del Principat que comparteix En Comú Podem. Iglesias garanteix lleialtat a Sánchez. S’acorda, a més, mantenir les conversacions entre ambdues forces, negociar amb discreció. El més urgent és la Mesa del Congrés, la qual acaba presidint l’exministra de Política Territorial, Meritxell Batet. En un primer moment, el PSOE considera atorgar la mesa a Podem amb la condició de rebaixar les seues exigències ministerials. Damunt la taula hi ha el nom de Pablo Echenique, aleshores secretari d’organització de Podem.

L’adveniment de les eleccions europees, municipals i autonòmiques del 26 de maig concedeix una treva negociadora. O, si fa no fa, així ho acorden PSOE i UP. Però els resultats d’aquells comicis capgiren el panorama. Els socialistes confirmen el seu moment dolç imposant-se com a primera força i obtenint la victòria en territoris tan hostils per a opcions progressistes com ara Múrcia, Castella i Lleó o la Rioja. En canvi, els liles experimenten davallades profundes en parlaments autonòmics com ara el navarrès i l’aragonès, i a Castella la-Manxa i Cantàbria desapareixen de l’hemicicle. A més, perden bona part de les grans ciutats aconseguides el 2015. Només conserven Cadis, amb l’anticapitalista José María González Kichi, el qual està enfrontat a la línia oficialista d’Iglesias.

Temptació electoral

La desfeta a les urnes de Podem i la victòria triomfal del socialisme provoquen un canvi en les negociacions. A partir d’aquell moment, el guru demoscòpic de Sánchez i exassessor de dirigents populars com ara José Antonio Monago o el xenòfob Xavier Garcia Albiol, Ivan Redondo, agafa les regnes de les converses. Serà Redondo l’encarregat de contactar amb el cap de gabinet del líder morat, Pablo Gentili, qui va assessorar els expresidents brasilers Dilma Rouseff i Lula da Silva. També parlaran Sánchez i Iglesias, però “la manca de química personal entre ambdós”, segons assenyalen fonts socialistes, no facilitarà l’acord.

A la sala de màquines de La Moncloa, a més, dubten dels beneficis del Govern de coalició que, d’entrada, havien acceptat a les negociacions i que mai havien defensat en públic. Creuen que una aliança de govern amb UP descentraria el PSOE, el qual busca eixamplar la seua base electoral presentant-se com una esquerra útil i de govern i, al seu torn, com l’única opció moderada i centrista arran de la deriva profundament dretana de Ciutadans. Els pactes municipals i autonòmics dels taronja amb l’extrema dreta Vox, els quals arriben a l’esperpent escrit per l’escriptor Ramón María del Valle-Inclán en el clàssic espanyol Luces de Bohemia, són una benedicció per a l’estratègia traçada per Ferraz. I més quan els successius estudis demoscòpics auguren un augment de les expectatives electorals socialistes i una patacada terriblement pronunciada d’UP.

La gira europea de Sánchez, en la qual s’erigeix en negociador dels socialdemòcrates europeus amb uns resultats sensiblement magres i decebedors per a la família socialista comunitària, l’impregnen encara més del seu perfil social-liberal. Renaix l’ala més centrista del candidat i aparta a poc a poc la rebel·lia d’aquell aspirant a la secretaria general del PSOE que cantava la internacional amb el puny alçat a cada acte arreu de l’Estat espanyol. Al contrari d’aleshores, Sánchez s’oblida de defensar la plurinacionalitat estatal. Precisament, les diferències en la sentència de l’1-O, el perfil sobiranista de dirigents dels comuns com ara Jaume Asens i Gerardo Pisarello i els dubtes sobre com s’actuaria en cas que volgueren suspendre l’autogovern català són l’excusa ideal del PSOE per allunyar-se d’una coalició. L’oposició d’UP a paralitzar els drets dels diputats presos independentistes, que havien comptat amb el suport dels partits que van avalar l’aplicació del 155, serveix d’argument per als del puny i la rosa.

Pedro Sánchez, candidat socialista, i Pablo Iglesias, líder de Podem

A partir d’aquell moment, el PSOE proposa un govern de “cooperació”. Un executiu que, mentre els liles ho defineixen com a sinònim de coalició, per als socialistes es tracta de teixir un acord de legislatura amb un soci preferent al Congrés, tal com s’ha fet en països com ara Dinamarca. Des de Podem, però, ho rebutgen. “No podíem comprar l’opció d’una entesa a la portuguesa. Nosaltres vam estar des de la moció de censura funcionant d’aquesta manera i el PSOE, al final, pactava algunes qüestions rellevants, com ara les pensions, amb la dreta. Per assegurar polítiques progressistes, calia estar al Govern”, apunten fonts de la formació dels cercles.

L’invent del Govern de cooperació obri la porta a cessions des del PSOE. Des de la proposta d’assumir alts càrrecs de Podem que no estiguen al Consell de Ministres es passa a personalitats de renom que siguen independents i mantinguen una certa complicitat amb Podem. Tal com va explicar aquest setmanari, el magistrat Joaquim Bosch, l’excap de l’Estat Major de les Forces Armades espanyoles Julio Rodríguez o la jutgessa Victoria Rosell són alguns dels perfils que són vistos amb bons ulls per Ferraz. Iglesias, però, qualifica “d’estupidesa” la següent oferta institucional de Sánchez: integrar ministres tècnics de Podem. I anuncia la renúncia d’UP a ocupar els ministeris que controlen l’aparell de l’Estat: Defensa, Interior, Justícia i Exteriors.

Les paraules d’Iglesias encenen l’ala oest de La Moncloa. I amb la investidura marcada per a la setmana del 22 de juliol, la negociació es converteix en un reality show televisiu. Els dirigents liles i els socialistes s’intercanvien missatges a través de les emissores de ràdio i les televisions. A Sánchez, amb tot, li va bé. Ha entrat en mode eleccions. Però comet una errada. Pensa que Iglesias mai renunciarà a la seua entrada al Govern espanyol i que, si veta el líder lila, no farà un pas enrere. “El problema és la presència d’Iglesias al Consell de Ministres”, afirma al matinal de La Sexta Al Rojo Vivo.

Com si es tractara d’una partida d’escacs, el líder lila fa un pas enrere. La renúncia d’Iglesias obri la porta a un Govern de coalició, segons apunta a continuació la portaveu del PSOE al Congrés i persona de confiança de Sánchez, Adriana Lastra. “Vaja creativitat declarativa”, contesta el mateix president en funcions en un grup de Whatsapp de Ferraz a Lastra. Es confirma que el secretari general del PSOE havia assumit jugar a la ruleta russa de la repetició electoral enllaminit per les enquestes. Aquell moviment, tanmateix, obliga a desbloquejar la situació. Això sí, les negociacions encallen fins al mateix dia de la investidura: el PSOE ofereix una vicepresidència simbòlica a UP. Res de competències.

D’arrogància i ambició

A les 12 hores del dilluns 22, Sánchez inicia el seu discurs d’investidura al Congrés dels Diputats. L’aspirant socialista a continuar a La Moncloa aposta per una intervenció pròpia d’un candidat amb majoria absoluta que se circumscriu a exposar el seu programa de govern. Sánchez insisteix amb més força en la recerca d’una abstenció del PP i de Ciutadans que a buscar el “sí” d’UP. Encara més, justifica la seua petició de vot neutre a la dreta per evitar rebre els suports de les forces independentistes. L’aspirant socialista intenta curar-se en salut davant les possibles crítiques de la bancada conservadora, però es pega un tret al peu: critica partits que necessita per continuar com a president. Amb un discurs amb comptades referències implícites a Catalunya i menyspreu per l’agenda reivindicativa valenciana, només suma el vot del partit amb el qual havia negociat setmanes abans: el Partit Regionalista de Cantàbria que encapçala Miguel Ángel Revilla.

Derrotat. Pablo Iglesias, que va brillar en la seua intervenció durant la primera votació, ha sigut derrotat en les negociacions. El somni d’aconseguir que Unides Podem entre a l’Executiu és pràcticament impossible per la mala química personal amb Sánchez

Amb el PP i Ciutadans aplicant un “no és no” de manual de resistència a la petició de l’aspirant socialista, l’intercanvi dialèctic amb Iglesias mostra la nul·la predisposició de Sánchez a ser investit. Com en el cas de la moció de censura, sembla esperar els vots per gràcia divina. Altrament, però, no s’entén que busque ressaltar les diferències amb UP i no les posicions comunes. Així ho pensen, fins i tot, veus del PSOE. Ara bé, que no replique per segona vegada a Iglesias salva els mobles. Si no, s’hauria soterrat la investidura.

La intervenció d’ERC, amb un Gabriel Rufián que s’erigeix en la veu pragmàtica de l’independentisme català, mou Sánchez. I més en comparació de les rèpliques a Laura Borràs, que com a portaveu de Junts per Catalunya aposta per un missatge combatiu. Aitor Esteban, del PNB, i Joan Baldoví, de Compromís, retrauen l’escassa capacitat de negociació de Sánchez amb els seus potencials socis. Encara més, el candidat empipa Baldoví per haver obviat el problema valencià. El discurs de Lastra, abans de la primera votació fallida, provoca que UP passe del “no” a l’abstenció, un vot que coincideix amb el de Compromís, PNB, EH Bildu. ERC, Junts per Catalunya, PP, Ciutadans, Navarra Suma, Coalició Canària i els ultres de Vox hi voten en contra. “En aquell moment, crèiem que s’arribarà siga com siga a un acord”, relaten des del PSOE.

El gest de l’abstenció dels liles reactiva les negociacions. UP planteja com a punt de partida competències en Hisenda, Transició Ecològica, Habitatge, Ciència, Treball, Igualtat i matèries socials com ara dependència, universitats o sanitat. El seu full de ruta era una vicepresidència de Drets Social i Mediambientals i cinc ministeris. Els socialistes, en canvi, no volen cedir pràcticament cap competència. I consideren que Hisenda, Transició Ecològica i Treball són línies roges innegociables.

Atorgar competències d’energia o treball al grup confederal d’esquerres provoca incomoditat als centres de poder de l’Estat espanyol. “No podeu tenir Treball, sou inquietants per a la CEOE”, va justificar el PSOE. “No volien cedir cap competència. Oferien ministeris sense consignació pressupostària rellevant per desplegar polítiques o deixant competències, com ara les d’Habitatge, en una altra cartera”, descriu una persona del nucli dirigent de Podem.

El PSOE, de fet, havia oferit diversos ministeris, com ara una vicepresidència social —que seria per a Irene Montero—, la qual integrava benestar social i dependència, així com el comissionat contra la pobresa infantil; un ministeri d’Habitatge i Economia Social —el qual recauria previsiblement en Alberto Garzón, d’IU—; un ministeri de Ciència i Universitats; un d’Agricultura, Pesca i Alimentació que integraria un alt comissionat de repte demogràfic; el Ministeri de Sanitat, Assumptes Socials i Consum; el Ministeri de Turisme i Esports; el Ministeri de Cultura, i el d’Igualtat. “Era surrealista. Ens oferien ministeris que a la següent oferta retiraven. La negociació no era seriosa”, es planyen des d’UP.

Batalla.  ERC i Junts per Catalunya van representar al debat d’investidura dues branques de l’independentisme. Mentre els republicans van erigir-se en la força pragmàtica i influent a Madrid, els postconvergents van exercir un paper més combatiu. 

Embussats en les negociacions, els socialistes van llençar la seua darrera oferta: una vicepresidència social, Habitatge i Economia Social, Igualtat i Sanitat, Afers Socials i Consum. La proposta seria rebutjada per UP i obriria la caixa dels trons de les declaracions i els retrets creuats entre ambdós als mitjans de comunicació. Una guerra que tindria el seu punt àlgid quan Carmen Calvo, vicepresidenta en funcions, va filtrar un document de Podem manipulat. Entremig de la pugna, però, sorgeixen veus dissidents, com ara Garzón, tot i que, al final, no trenca la disciplina de vot. UP, fins i tot, fa una contraoferta a la desesperada, en la qual accepta els ministeris proposats pel PSOE a excepció d’Habitatge i Economia Social, que intercanvien per Treball. Sánchez torna a dir “no és no”.

Somriure conservador

A les 13.30 de dijous passat, Sánchez inicia el seu segon discurs d’investidura. Aquesta vegada ataca sense contemplacions UP, exposa que els programes d’ambdós no tenen diferències i intenta transmetre que l’acord ha fracassat per l’ambició desmesurada d’Iglesias. L’aspirant del PSOE, a més, recorda que per segona vegada UP ha bloquejat la proclamació d’un president d’esquerres. La lluita pel relat està en plena efervescència. Iglesias replica amb una proposta a la desesperada, i amb intervencions que Garzón no aplaudeix. El líder lila aprofita una recomanació que va fer-li un dia abans l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero. Només exigeixen de Treball les polítiques actives d’ocupació. Lastra reacciona burlant-se de la proposta, implacable contra el seu “soci preferent”. “Si aquesta proposta ens la fan el dimecres, ho hauríem acceptat”, apunten fonts del PSOE.

Amb l’electorat progressista empipat i fart del joc improductiu d’UP i el PSOE, Rufián s’erigeix com la veu assenyada de l’esquerra. Assenyala que l’abstenció d’ERC només serà possible abans de la resolució sobre l’1-O, prevista per a la tornada de les vacances d’estiu. “Tot i que tenim marge per al 23 de setembre, només podem obtenir un acord a l’agost. És la nostra última bala. Això sí, amb un millor plantejament, de negociar de veritat i amb pacte programàtic”, ratifiquen des de les files liles. La confessió de Rufián mostra, al seu torn, el nou paper dels republicans a Madrid: ser la força útil i influent de l’independentisme al Congrés. L’estratègia, no debades, coincideix amb la tàctica d’ERC d’eixamplar la seua bossa electoral ampliant els seus registres mentre Junts per Catalunya, que antigament practicava aquesta manera de funcionar, aposta més per la confrontació total amb l’Estat.

Al debat d’investidura fallit, Baldoví adverteix també de “l’abstencionisme militant que practicarà l’esquerra” en cas d’una repetició electoral. No debades, l’atipament del votant progressista serà una de les claus dels pròxims comicis. Com també la fractura d’una esquerra amb les ferides internes més obertes que mai. A més, les possibles candidatures conjuntes de PP i Ciutadans a províncies en les quals es reparteixen pocs escons per desbancar el PSOE de la primera posició a imitació de la confluència navarresa de Navarra Suma tindrà efecte. Així com el revifament del debat territorial arran de la resolució del judici a l’1-O que tradicionalment atorga rèdits a la dreta.

Fins i tot, Ciutadans està practicant l’antipolítica amb qualificatius a determinats partits com “la banda” per atraure la gent cansada de la paràlisi política de l’Estat espanyol. Els populars, en canvi, obrin al seu discurs a la possibilitat d’aliances constitucionals amb el PSOE, en cas que els del puny i la rosa renuncien a pactar amb UP i els nacionalistes perifèrics. Hi ha un anhel de bipartidisme.

“Una repetició electoral no ens beneficia a ningú. És cert que la desconfiança entre ambdues forces és molt elevada. Però una convocatòria electoral anticipada beneficiarà la dreta”, opinen veus del PSOE i UP. El camí expedit per al trio de Colón (PP, Ciutadans i l’extrema dreta Vox) a La Moncloa si no es produeix cap miracle. I més quan l’aspirant del PSOE va atacar UP a la seua darrera entrevista en T5 i va insistir en l’abstenció del PP. Sánchez no vol ser sant Pere. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.