L’esquerra espanyola, a les platges de Dunkerque

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Avance que no faré cap contribució al relat d’uns o d’altres pel que fa a l’atribució de responsabilitats en la desfeta ignominiosa que l’esquerra espanyola va viure dijous passat, després de fracassar les negociacions entre PSOE i Unides Podem per conformar govern i fer president Pedro Sánchez. Qualsevol observador mínimament desapassionat hauria de concloure que ha estat un fracàs mancomunat, barreja de supèrbia, aventurisme, inexperiència, tossudesa, desgana i falta de visió. En el qual ha jugat el factor humà, la mútua repulsió entre els dos actors principals de la funció. Coses que s’escapen a l'anàlisi política. Els governs del Botànic, en tot cas, no han servit com a model, una nova prova de la irrellevància valenciana. I com explica Víctor Maceda, hi ha el perill que l'ambient viciat de Madrid contamine l'acord valencià.

Ha estat una investidura indigna, d’una mediocritat política rampant, més centrada a guanyar el relat que a posar-se a la faena. Com si, efectivament, haguérem d’enfrontar-nos irremissiblement a les urnes el novembre i haguera començat la caça ferotge del vot. Tot això s’ha dit i, al meu entendre, ja no és la qüestió. El moment actual m’ha recordat l’exèrcit britànic derrotat que s’apilonava en les platges franceses de Dunkerque a l’espera del rescat durant els primers dies de la II Guerra Mundial. La desfeta no era definitiva: Winston Churchill i els comandaments militars sabien que rescatar aquell exèrcit era vital per poder seguir plantant cara als nazis i evitar una invasió. I posaren tots els mitjans civils i militars a l’abast per fer-ho. Amb tanta empenta que convertiren una derrota en una victòria. Agredolça, això sí: després de Dunkerke vindrien la sang, la suor i les llàgrimes. 

Les tropes dels responsables de l’esquerricidi són encara a les platges, derrotades, ansioses, desordenades, envoltades d’escombraries (la imatge real no va tenir massa a veure amb la pulcritud plasmada per Christopher Nolan en la seua pel·lícula), esperant el rescat. Saben que encara tenen una oportunitat de convertir una desfeta en una victòria agredolça. La pregunta pertinent és si ja no és impossible el model de coalició d'esquerres. Els retrets mutus, els colps baixos, el maximalisme dels discursos (el maleït relat: quantes destrosses estan provocant alguns assessors), són una base gens sòlida, un fangar difícil de transitar. La relació entre PSOE i Unides Podem està tan castigada com un sac de boxa. El més segur és que ja no serà possible refer els ponts a l’estil del Botànic: els socialistes han anunciat que no es repetirà l'oferta, apel·len a un pacte programàtic i tornen a demanar l'abstenció de PP i Ciutadans. Fins i tot es veu difícil ara mateix un govern de suport extern, amb Podem llepant-se les ferides i debatent-se entre el res i el no-res.

Altrament, la pressió de veritat sobre Ciutadans per conformar el govern desitjat per la llotja del Bernabeu (és un dir: el que els agrada de veritat és un altre amb Pablo Casado al capdavant) es farà més i més insuportable, tot i que els d'Albert Rivera semblen forts en la seua negativa. Qui sap què. Però l'advertència de Felip VI de no proposar Sánchez si no té lligats els suports va per ací: «el PPreparat» no està pensant en Podem. 

Encara més: si malgrat tot fora possible un acord de coalició el context haurà canviat. El portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, va advertir en la tribuna, durant la seua brillant al·locució final, que «setembre ens complicarà la vida a tots», en referència a una previsible tardor calenta a Catalunya. El gest de «generositat i responsabilitat» per part dels republicans potser ja no serà possible, tot i que Oriol Junqueras va matisar aquesta qüestió i es mostrà obert a continuar l'estratègia de ma estesa. 

Cal sumar els efectes en l’electorat de la dreta d’una tardor independentista calenta, de poder incidir des de Moncloa en Catalunya. Votaran a mans plenes

L'acord alternatiu PSOE i Ciutadans és un escenari pèssim, que trairia la voluntat de milions d'electors, començant per molts dels socialistes. Però si no hi ha govern al setembre, s'obrin escenaris abissals. Unes noves eleccions al novembre, en el context d’una possible sentència del Tribunal Suprem sobre el procés, són una incògnita per al conjunt de l’esquerra, segurament molt desmobilitzada i desmoralitzada. A això cal sumar els efectes en l’electorat de la dreta d’una tardor independentista calenta i de l’escalfor que proporciona l’expectativa real de canvi, de poder incidir des de Moncloa en Catalunya. Votaran a mans plenes. 

Donem per fet que els socialistes guanyen el punyeter relat en el camp progressista, per pura potència de foc. I que Podem s'enfonsa. Ni tan sols un PSOE suposadament reforçat serviria de res: on va Sánchez amb, posem per cas, 140 diputats si les forces de la dreta sumen més escons? De segur que els ministeris i vicepresidències no seran cap problema substancial per arribar a un acord entre PP, Ciutadans i Vox. Com va augurar el sempre lúcid Isaac Rosa, és possible que ens trobem abans un ministre de Vox que un d’Unidas Podem. Si passa tot això, Sánchez i Pablo Iglesias recordaran les nefandes jornades de juliol que van cobrir de glòria l’esquerra espanyola. I, de pas, van perjudicar seriosament els interessos del País Valencià, com va explicitar Joan Baldoví, el genet solitari valencià.

Pense ara no tant en els partits com en els decebuts votants progressistes. Me'ls imagine com els soldats de Dunkerque, mirant la mar, mentre els arriben des de la llunyania els sorolls, cada vegada menys esmorteïts, dels trets i les bombes. Sentint l’angoixa de les tropes nazis apropant-se. Fixant la mirada per entreveure en l’horitzó uns vaixells salvadors que mai no acaben d’arribar. I que, segurament, mai ho faran.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.