28-A

Una Espanya amb ferides

Les eleccions al parlament espanyol giren sobretot entorn d'un tema: la qüestió catalana. La situació a Catalunya ha revolucionat el panorama polític i està contribuint a l'ascens de la ultradreta. El president Sánchez està sota pressió.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fins i tot abans que s'enganxés el primer cartell electoral, el president socialista Pedro Sánchez ja es va veure obligat a fer un jurament per presentar-se com un bon espanyol: "A Catalunya no hi haurà referèndum, ni independència ni s'incomplirà la Constitució", va proclamar davant de simpatitzants a Saragossa. "No és no!". I va afegir que defensaria "amb dents i ungles" l'Estat espanyol, format per disset comunitats autònomes.

El diumenge després de Pasqua els espanyols escolliran un nou parlament. Des del juny passat, Sánchez és president d'Espanya, i ho vol continuar sent. Ara, en la campanya electoral, ha de demostrar que no és un "traïdor a la pàtria", com el vol presentar la dreta.

A la presidència hi va arribar gràcies a una moció de censura contra el conservador Mariano Rajoy, també amb l'ajuda dels diputats separatistes catalans. Des d'aleshores ha intentat destensar la relació amb el govern regional. Per això ara els seus adversaris polítics afirmen que Sánchez pactarà amb separatistes, comunistes i amb els "hereus" de l'organització armada ETA. Els tres partits a la dreta del centre volen fer caure Sánchez: el conservador Partit Popular (PP), els liberals de Ciutadans i l'extrema dreta de Vox.

Aquestes eleccions generals són diferents de les anteriors: la crisi catalana ha desequilibrat el tauler polític espanyol i ha revolucionat el sistema de partits. Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'alternaven principalment dos grans partits: els socialistes del PSOE a l'esquerra del centre i el PP a la dreta. Governaven sols, com a màxim amb el suport de diputats dels partits regionals. Ara cinc formacions competeixen pel poder. El més probable és que per primer cop calgui fer una coalició per formar govern.

Previsiblement, el resultat serà molt i molt ajustat: si bé els experts en demoscòpia situen els socialistes com el partit més votat amb un 30% dels vots, aproximadament, i el PP amb una caiguda que els deixaria al 20%, la pregunta és si amb un resultat com aquest Sánchez en tindrà prou per governar. Perquè la novetat aquesta vegada és que els partits formen dos blocs de dimensions semblants. Es distingeixen en les qüestions socials i econòmiques, però sobretot en l'actitud envers el separatisme.

Ja fa ben bé dos anys que la crisi entorn de la independència de Catalunya va intensificar-se. El punt àlgid va ser el referèndum il·legal que va convocar el president català, Carles Puigdemont, l'1 d'octubre del 2017. Tres setmanes més tard, el parlament català va declarar la independència. Després el president Rajoy va posar la regió provisionalment sota control administratiu en virtut de l'article 155. D'aleshores ençà, diversos dirigents polítics separatistes estan fugits o en presó preventiva, acusats de rebel·lió i de malversació de fons públics. L'intent unilateral de secessió d'una de les regions més riques va commocionar profundament Espanya, com demostra l'ascens de les tendències nacionalistes.

La nova línia de combat que separa els dos blocs és aquesta: el bloc d'esquerres, amb el PSOE i el partit populista d'esquerres Podem, recalca la diversitat d'Espanya i defensa un alt grau d'autogovern per a les regions. Els separatistes, però, amb l'autonomia no en tenen prou. A la dreta del centre, els polítics posen la seva identitat com a espanyols per damunt de tot i veuen amenaçada la unitat de la nació. Per això volen recentralitzar l'administració a tot el país.

La crisi catalana ha comportat que en aquestes eleccions per primer cop des del 1982 pugui entrar al parlament espanyol un partit d'extrema dreta. De fet, el país, després de gairebé quaranta anys de dictadura nacionalcatòlica, es considerava immune a l'extrema dreta. El Partit Popular, fundat per un ministre de Franco, va ocupar durant dècades tot l'espectre de la dreta.

El partit d'extrema dreta Vox és qui més es beneficia de la crisi, i les enquestes els situen en més del 10% dels vots. El seu líder és el basc Santiago Abascal, que durant gairebé vint anys va fer carrera amb els populars, fins que a les eleccions europees del 2014 va cofundar Vox, una mena de Tea Party contra la immigració musulmana i contra el separatisme al País Basc i a Catalunya.

Des del 2017 a Catalunya fins i tot en edificis oficials hi onegen les banderes amb l'estel de la independència, i per contra Abascal i els seus hissen la bandera nacional rojigualda. Presenten els espanyols com a víctimes del govern català, que, segons ells, vol separar il·legalment i unilateralment una part del territori nacional.

El politòleg José Ignacio Torreblanca explica l'èxit de Vox amb l'argument que de manera populista s'aprofiten de la imatge d'una "nació ferida". Abascal afirma que la identitat espanyola està amenaçada des de dintre pels separatistes i des de fora pels immigrants.

En actes a Barcelona, Sant Sebastià i a la seva ciutat natal, Bilbao, Abascal reclama que "es defensi Espanya fins a les últimes conseqüències". El seu partit, afirma, és un "instrument al servei de la pàtria". I troba execrable "la dictadura dels separatistes i dels progressistes".

El desembre passat Vox ja va obtenir en les eleccions andaluses gairebé un 11% dels vots. Amb aquest resultat el partit va ajudar els populars, juntament amb Ciutadans, a arribar al poder a la regió més meridional d'Espanya després de 36 anys de govern socialista. Aquest escenari, temen els socialistes, es podria repetir el 28 d'abril.

En un intent desesperat d'impedir que els propis votants optin per l'extrema dreta, els líders del PP i de Ciutadans s'han escorat marcadament cap a la dreta. El líder de Ciutadans, Albert Rivera, fa un any encara tenia esperances d'arribar a la presidència, presentant-se com el garant de la centralitat. Ara s'ha decantat cap al bloc dretà i ha descartat formar coalició amb els socialistes. Al febrer fins i tot va encapçalar, al costat d'Abascal i del líder del PP, una manifestació a Madrid contra la política dels socialistes amb Catalunya.

La dreta atia la por d'una "coalició Frankenstein", en què els socialistes dependrien dels partits independentistes. Algunes veus fan córrer que el govern socialista indultaria els "colpistes" catalans, que actualment estan sent jutjats a Madrid. Si els tres partits de dreta arribessin al govern, els catalans podrien perdre l'autonomia per a molt de temps. Vox aspira fins i tot que hi hagi una administració unitària dirigida des de Madrid per a tot Espanya.

Si el president Sánchez vol mantenir el poder, per formar coalició necessita abans que res els populistes d'esquerres de Podem. Aquesta formació, que va créixer en el decurs de la crisi econòmica i va arrabassar votants als socialistes, ara ha perdut força suports, entre altres coses perquè no ha tingut una posició clara respecte al separatisme.

Per això aquest cop els socialistes podrien convèncer més votants d'esquerres, creu l'escriptor José Ángel Mañas. L'any 1994, amb 23 anys, Mañas va escriure la novel·la de culte Historias del Kronen sobre la generació X espanyola, a la qual pertanyen els líders dels cinc partits principals.

A la seva família darrerament tothom havia optat per Podem, però ara probablement retornarien al PSOE "per por de la dreta", explica Mañas. I afegeix que Sánchez pot reclamar un suport massiu per al seu programa econòmic social per no haver de dependre dels separatistes. Al final les eleccions a Espanya també les podrien decidir els "votants indignats", creu Mañas, que ja no se senten vinculats intensament a cap partit.

Mañas diu que en coneix molts personalment: són persones que es veuen com a víctimes i volen castigar l'elit del poder. Primer van votar els populistes d'esquerres de Podem, frustrats davant la "casta", la qual feien responsable de la crisi econòmica. Després, en senyal de protesta, van votar el nou partit de Ciutadans. I després de la crisi catalana, optaran per Vox.

Més votants que mai, més d'un 40%, encara no tenen el vot decidit, o ni tan sols tenen clar si votaran. Ningú no sap, doncs, si després de la jornada electoral es podrà formar un govern estable. És probable que les negociacions no comencin fins a final de maig, un cop passades les eleccions europees. Això els espanyols ja saben de què va, ja que després de les eleccions del 2015 es va tardar nou mesos a tenir un nou executiu. I, mentrestant, el país va funcionar igualment.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.