Eleccions generals

És l’hora dels pactes... i de la valentia

Les eleccions generals deixen el PSOE en una posició immillorable: majoria absoluta al Senat i 123 diputats al Congrés, que li donen la possibilitat de fer Govern amb Ciutadans, que en té 57; o amb Unides Podem (42) i els partits nacionalistes perifèrics i independentistes, que tots junts sumen 35 diputats. Ara és l’hora de les enteses. Els simpatitzants del PSOE ho tenien clar a Ferraz: no volen saber res d’un pacte amb Albert Rivera. Ho té clar també Pedro Sánchez?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Diria que ha quedat bastant clar, no?”. Aquesta era la resposta de Pedro Sánchez als simpatitzants socialistes que es concentraven, eufòrics, a la seu del partit, al carrer madrileny de Ferraz. “Con Rivera no!”, repetien a l’uníson enmig de la celebració. El PSOE no vivia una nit tan dolça des dels temps de José Luis Rodríguez Zapatero. L’aposta de Pedro Sánchez tornava a funcionar: el dirigent socialista, amb tots els entrebancs que li han posat a dins del partit, ha recuperat el PSOE i l’ha col·locat, contra tot pronòstic, en la centralitat de la política espanyola. Un fet que fa un any semblava absolutament impossible i que tampoc es contemplava senzill quan l’independentisme català va tombar els Pressupostos Generals de l’Estat. Va ser llavors quan durant la polèmica pel diàleg amb el Govern català la plaça madrilenya de Colón va acollir una manifestació convocada pel Partit Popular, Ciutadans i Vox. Amb l’exigència de la convocatòria d’unes eleccions immediates, Pedro Sánchez va confiar en la seua victòria. I ho ha tornat a aconseguir. Com també es va imposar al seu partit guanyant les primàries dues vegades consecutives, l’última contra la totpoderosa Susana Díaz, que comptava amb el suport unànime de l’aparell socialista.

Potser Pedro Sánchez és un bon estrateg. Però les seues victòries tenen un origen clar. És la militància del seu partit la que ha impulsat el seu lideratge. I si el 2015 Sánchez no va saber —o no va poder, o no va voler, o no s’hi va atrevir— entendre’s amb Podem, ara la militància li ho demana a crits. “Con Rivera, no!”. Evidentment, el fet que Pedro Sánchez puga triar amb qui poder governar li dona un avantatge a l’hora de negociar. Però al darrere també tindrà pressions de tota mena. D’una banda, l’esmentada militància. De l’altra, els poders fàctics, que no es cansaran de treballar per fer possible un govern PSOE-Ciutadans. Des del partit taronja han reiterat de manera constant —abans de les eleccions i un cop se’n van saber els resultats— que integraran “una oposició valenta”. No volen saber-ne res, diuen, d’un pacte amb què contribuesquen a mantenir Sánchez a La Moncloa. I aquesta és una altra pressió. Perquè si Ciutadans no canvia el seu posicionament, Sánchez només podrà d’ajudar-se d’uns socis que no li són còmodes. Amb el suport assequible de Podem (42 diputats), Partit Nacionalista Basc (6), Coalició Canària (2), Compromís (1) i el Partit Regionalista de Cantàbria (1), Sánchez necessitaria un diputat més per arribar als 176 suports  que marquen la majoria absoluta al Congrés. I aquest suport hauria de procedir d’Esquerra Republicana (15 diputats); de Junts per Catalunya (7) o d’EH Bildu (4).

Com s’ho farà, Pedro Sánchez? Des de la presó de Soto del Real, els diputats electes Oriol Junqueras (ERC) i Jordi Sànchez (JxCat) ja van expressar que no facilitarien, ni per activa ni per passiva, cap Govern format per l’extrema dreta de Vox, que ha irromput amb 24 diputats al Congrés. Però a aquest argument n’afegien un altre: no facilitaran cap xec en blanc al PSOE. És segur que Pedro Sánchez no podrà influir en la sentència del Tribunal Suprem, que molts donen ja per escrita. Però sí que és cert que amb la seua victòria electoral ara té molt més marge per prendre decisions valentes sense por d’una rebel·lió de la dreta amb conseqüències electorals. Durant els debats de campanya, a preguntes de representants del Partit Popular i Ciutadans, el PSOE no ha negat un futur indult dels presos polítics catalans. Fins i tot alguns dirigents, com ara Miquel Iceta, s’han pronunciat en contra de l’empresonament preventiu. Si el futur Govern espanyol farà alguna cosa en aquesta matèria és una incògnita. El que és segur és que els partits independentistes exigiran al PSOE, com a mínim, l’establiment d’una taula de diàleg bilateral, sense renunciar a tractar cap qüestió, per tal de solucionar, per fi, el conflicte.

Mai abans no hi havia hagut un escenari tan favorable en aquest sentit. El PSOE, reforçat electoralment i necessitat del suport de l’independentisme, no haurà de témer possibles reaccions de la dreta. El seu triomf sobre els partidaris del 155 ha estat indiscutible i amb ell hi ha, implícit, un missatge de la ciutadania: el problema català s’ha de resoldre per la via del diàleg. La dreta, que havia centrat la seua campanya electoral en el càstig contra l’independentisme català i en la promesa de l’anul·lació de l’autogovern del Principat, ha perdut estrepitosament. I Sánchez s’ha ajudat dels territoris de parla catalana per aconseguir el seu resultat: ha guanyat en tots excepte a les demarcacions de Tarragona, Lleida i Girona, on s’ha imposat Esquerra Republicana. A les  Balears, el PSOE no guanyava en vots en unes generals des de 2008. I al País Valencià no ho feia des del 1989. La tònica tenia rèplica arreu de l’Estat: el PSOE guanyava al PP a tot arreu a excepció de les províncies de Lugo, Ourense, Salamanca, Àvila i a la ciutat autònoma de Melilla. I només deixava de ser primera força, també, als territoris catalans esmentats, a les tres províncies basques —on guanya el PNB— i a Navarra, on s’ha imposat la coalició Navarra Suma, integrada pel Partit Popular, Ciutadans i les regionalistes d’Unió del Poble Navarrès.

 

La dreta es fragmenta, el PP s’enfonsa

De 7,9 milions de vots a 4,3. Aquesta és el balanç del Partit Popular el 28 d’abril. Quasi la meitat dels vots que va aconseguir el juny del 2016 s’han esfumat cap a Vox i Ciutadans. El PP passa de 137 diputats a 66. La formació taronja, malgrat no ser la més votada de l’espai de la dreta, n’és la gran triomfadora. Els taronja passen de 3,1 milions de vots a 4,1 i es consoliden arreu de l’Estat. Superen, a més, en escons el Partit Popular a Catalunya i Madrid, i igualen la formació de la gavina en diputats —superant-la en vots— a les illes Balears i a Andalusia. No és estranya l’eufòria del partit en la celebració dels resultats. Ciutadans es veu liderant el centredreta a partir de “l’oposició valenta” que, diuen, faran contra Pedro Sánchez amb qui, diuen també, no pensen pactar. Si no falten a la seua paraula, Ciutadans integrarà una oposició liderada per un Partit Popular que ix completament desgastat. De fet, l’argument de Ciutadans per desmarcar-se de la derrota electoral era assenyalar el PP. Acusaven Pablo Casado de no haver resistit l’embat electoral i, per tant, de no haver estat capaç de liderar una alternativa solvent a Pedro Sánchez.

Un argument que també feia servir Vox. La formació ultradretana, com calia esperar, irromp al Congrés dels diputats amb 24 escons. L’extrema dreta ja té cara i ulls a la màxima institució parlamentària. Si abans hi entrava camuflada a dins del Partit Popular, ara ja hi tenen veu pròpia. I bé que l’han utilitzat. En la intervenció de la nit electoral, Santiago Abascal i Javier Ortega Smith —que a l’endemà tornaria al Tribunal Suprem per exercir l’acusació popular contra els presos polítics independentistes— parlaven de “resistència” i d’una força cridada a la consolidació, a garantir la unitat d’Espanya i a fer tot allò, deien, que altres partits —en clara referència al PP i a Ciutadans— no s’han atrevit a fer. Les múltiples referències a la “derechita cobarde” eren esclaridores.

Quasi 2,7 milions d’espanyols s’han decantat per Vox. A Andalusia, on ja tenen representació parlamentària, superen els resultats del 2 de desembre: 200.000 vots més. A l’Aragó, Astúries, Castella la Manxa, Castella Lleó, Extremadura, Madrid i Múrcia també obtenen diputats. I pel que fa als Països Catalans, Vox trau escons per les demarcacions de València (2), Alacant (1), Barcelona (1) i illes Balears (1).

Al capdavall, els resultats de la dreta demostren que l’estratègia de l’aznarisme ha estat un fracàs. La tria de Pablo Casado com a líder del partit, apadrinat per l’expresident espanyol, tornava a posar José María Aznar sota tots els focus. Les seues intervencions es multiplicaven. El seu missatge conflictiu s’expandia. El seu desafiament, però, s’ha girat contra el seu propi partit més que contra els seus rivals electorals. Casado admetia el seu “mal resultat”, però advertia que no pensava dimitir. Siga com siga, el partit haurà de fer canvis. Els líders treballaran per reunificar tota la dreta dins de les sigles del PP, tal com exigien els seus altaveus mediàtics tot just saber-se el resultat. Els antics dirigents, apartats a la força per la nova direcció, miraran de recuperar el pes perdut.

 

Els aliats segurs de Sánchez

Com s’ha dit, si Ciutadans i Sánchez guarden les distàncies, el PSOE haurà de buscar el suport parcial de les forces independentistes. Necessita un diputat per ser president si es dona per fet que no tindrà dificultats per sumar els vots de les altres formacions esmentades. El seu principal soci serà Podem, que ha patit una davallada previsible. La concentració del vot útil en el PSOE ha fet retrocedir els morats, que baixen de 71 a 42 escons, o el que és el mateix: de 5 milions de vots a 3,7. Podem, que va ser la força més votada al Principat en les generals de 2015 i 2016, ara n’és la tercera amb set escons, per darrere d’Esquerra Republicana (15) i del PSC (12). Al País Valencià passen de 9 a 5 representants i a les Illes aguanta el resultat,  patint l’efecte PSOE, que obté un diputat més (3) que el 2016. Malgrat la davallada, el partit ha complit la missió de ser determinant en un futur executiu dominat pels socialistes. La seua postura amb Catalunya continua sent la del diàleg i en la nit electoral el missatge de Pablo Iglesias era ben clar: Espanya és plurinacional. Si Pedro Sánchez vol governar sense Ciutadans, aquesta premissa és clau.

El PSOE tampoc  hauria de tenir problemes d’entesa amb el Partit Nacionalista Basc, que amb 6 escons en guanya 1 respecte a 2016. Coalició Canària n’aconsegueix 2 i els regionalistes càntabres, liderats pel mediàtic Miguel Ángel Revilla, irrompen amb un representant a la cambra baixa. És el mateix resultat que ha obtingut Compromís. Els valencianistes han patit la gran relliscada al Congrés. A les eleccions valencianes patien una davallada que no els impedia revalidar l’acord de Govern amb el PSPV i Podem. En canvi, al Congrés passaven de 4 a 1 diputat, sense oblidar que el 2016 van concórrer amb Podem, fet que els va ajudar en l’obtenció d’aquell resultat. La suma de tots aquests partits, però, és insuficient. La mobilització electoral viscuda a Catalunya, on el 77,5% de l’electorat ha acudit a les urnes —un punt i mig percentual més que la mitjana estatal—, donava una clara victòria al sobiranisme, que obtenia el 51,53% dels vots favorables. El 54,27% si sumem els 113.000 vots obtinguts pel Front Republicà, que no ha aconseguit representació. Amb Esquerra Republicana sumant més d’un milió de vots i Junts per Catalunya fregant el mig milió, el Principat serà determinant en la investidura de Pedro Sánchez si aquest no fa marxa enrere i explora l’entesa amb Ciutadans.

Al remat, Pedro Sánchez té el que volia: el seu partit passa de la depressió a ser clar dominador de la política espanyola i la dreta, fragmentada i fracassada, mirarà de reunificar-se des de l’oposició. Mentrestant, Sánchez tindrà l’oportunitat de passar a la història com el president espanyol que va solucionar democràticament el conflicte amb Catalunya. Com qui va complir la promesa eterna del seu partit, la d’una Espanya federal. Com qui va governar cedint a les pressions de la seua militància i no a la de les elits. La vida no sempre dona segones oportunitats, i Pedro Sánchez les ha tingudes. El seu futur i el de la governabilitat a l’Estat espanyol dependrà, ara més que mai, de la valentia de les seues decisions. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.