Política

La investidura fracassada encoratja la dreta

Pedro Sánchez s'ha tornat a estavellar en una investidura. Després de trencar-se les negociacions entre el PSOE i Unides Podem, Sánchez ha obtingut aquest dijous els mateixos vots en la segona -i definitiva- ronda d'investidura que va obtenir en la primera: 124. Les ferides obertes en les converses per formar govern entre socialistes i morats dificulten una entesa que evite la repetició electoral. Una aliança que hauria de teixir-se abans de setembre, malgrat que existeix marge fins al 23 d'aquell mes. La sentència del procés prevista per a després de l'estiu impedeix que les forces independentistes i nacionalistes faciliten la proclamació de Sánchez. La dreta somriu. Estan a tocar d'obtenir una revàlida electoral per arribar a la Moncloa.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els rostres mig somrients de la bancada conservadora i les cares llargues que poblaven els grups parlamentaris progressistes, nacionalistes i independentistes mostraven l'oportunitat perduda. L'esquerra, amb el PSOE i Unides Podem com a actors protagonistes, s'estavellaven contra el record del 2016. L'aspirant socialista Pedro Sánchez no aconseguia obtenir aquest dijous els vots suficients per ser investit president en la segona volta. Només n'obtenia 124, amb l'únic suport afegit del Partit Regionalista de Cantàbria. Unides Podem, PNB, EH Bildu, ERC i Compromís s'abstenien. L'extrema dreta de Vox, Ciutadans, PP, Navarra Suma, Coalició Canària i Junts per Catalunya deien «no és no» al candidat de la formació del puny i la rosa.

Un final que s'albirava d'altra manera d'ençà que Sánchez havia fracassat en la primera votació d'investidura. En aquell moment, regnava un cert optimisme al progressisme espanyol. Tot i els retrets des de la trona que s'havien dedicat el president en funcions i el líder de Podem, Pablo Iglesias, les negociacions per conformar un govern de coalició s'havien reactivat. De les declaracions públiques als mitjans de comunicació s'havia passat al silenci total. Tot un símptoma de què ambdues forces s'havien arromangat la camisa i estaven negociant. No debades, amb un pacte entre les dues esquerres s'asseguraven el suport d'ERC i el PNB. O dit d'una altra manera: comptarien amb els vots suficients per bastir un executiu històric, ja que des de la Segona República que no hi havia un govern compartit i, especialment, integrat per una formació ubicada a l'esquerra del PSOE.

Les converses entre ambdós partits, però, no serien fàcil. Unides Podem reclamava com a punt de partida competències en Hisenda, Transició Ecològica, Habitatge, Ciència, Treball, Igualtat i matèries socials com ara dependència, universitats o sanitat. El seu full de ruta era una vicepresidència de Drets Social i Mediambientals, que gaudiria d'un ministeri de Drets Socials i Economia de les Cures; un ministeri de Treball Autònoms i Seguretat Social; un altre d'Igualtat; un tercer de Transició Ecològica, Medi Ambient i Drets dels Animals; un quart de Justícia Fiscal i Lluita contra el Frau, i un quint de Ciència, Innovació, Universitats i Economia Digital.

Els socialistes, en canvi, no volien cedir pràcticament cap competència. Encara conservaven els recels a governar junt amb Unides Podem. No existia confiança mútua. I consideraven que Hisenda, Transició Ecològica i Treball eren línies roges innegociables. Atorgar competències d'energia o treball al grup confederal d'esquerres aixecava profundes incomoditats en determinats centres de poder de l'Estat espanyol. «No podeu tenir Treball, sou inquietants per a la CEOE», asseguraven des dels morats que els havien respost per part de l'equip negociador del PSOE.

Amb crítiques dels socialistes sobre que Unides Podem «no s'havia mogut d'una postura» que qualificaven «d'irreal», el PSOE havia oferit al llarg de la negociació una vicepresidència social que bastiria benestar social i dependència, així com el comissionat contra la pobresa infantil; un ministeri d'Habitatge i Economia Social -el qual recauria previsiblement en Alberto Garzón, d'Izquierda Unida-; un ministeri de Ciència i Universitats; un d'Agricultura, Pesca i Alimentació que integraria un alt comissionat de repte demogràfic; el ministeri de Sanitat, Assumptes Socials i Consum; el ministeri de Turisme i Esports; el ministeri de Cultura, i el d'Igualtat. Amb tot, la darrera oferta que feien davant la manca d'acord era la vicepresidència social citada -la qual estava reservada per a Irene Montero-, Habitatge i Economia Social, Igualtat i Sanitat, Afers Socials i Consum.

La proposta trobaria el «no» per resposta des de les files morades. Qualificaven de «caixa buida de ferramentes» aquests ministeris. I la Moncloa, quan la nit es feia palesa als rellotges, donava les negociacions per trencades. Deien que no hi hauria cap oferta més: o agafaven la darrera, o no hi hauria govern de coalició. A Unides Podem, en canvi, pensaven que encara hi havia marge per seguir negociant. Però el ritual de declaració als mitjans de comunicació entre el PSOE i Unides Podem evidenciava una ruptura, la intenció de pugnar pel relat, és a dir, per convèncer l'opinió pública que la culpa de la manca d'entesa havia sigut de l'altre.

Pablo Iglesias, líder de Podem, a la tribuna del parlament espanyol| Congreso TV

Entre tot aquest maremàgnum d'afirmacions contradictòries, de filtracions amb documents falsificats per Moncloa i retrets recíprocs a les ràdios i les televisions, sorgien de manera soterrada veus dissidents al grup confederal d'Unides Podem. Izquierda Unida no compartia l'estratègia, tot i que acabarien abstenint-se. Els morats, de fet, llançarien una contraoferta desesperada al matí, a només dues hores i mitja d'iniciar-se el segon debat d'investidura. Els esquerrans acceptaven la proposta de Sánchez si sumaven Treball. La rèplica del PSOE fou silenci. Malgrat els intents desesperants, el peix estava venut. La investidura fracassaria.

A l'hemicicle, un Sánchez amb cara de pocs amics intervenia. I ho feia sense circumloquis, amb referències minses a ERC, Compromís, PNB i els regionalistes de Cantàbria i centrar-se en els «socis preferents» d'Unides Podem. «Vull reconèixer la voluntat d'ERC de facilitar la investidura a canvi de res», apuntava després d'haver insistit en la seua intenció de pactar un acord de legislatura amb Unides Podem fora de l'executiu i amb l'abstenció d'algun dels grups de la bancada conservadora per evitar la participació dels independentistes. Era el preludi d'una detallada exposició sobre les negociacions, les ofertes i contraofertes, d'una intervenció brillant que acotava el camp de resposta d'Iglesias. Sánchez guanyava per golejada el relat.

«Entre forces d'esquerres la investidura hauria d'haver estat garantida des del primer moment. Els resultats del 28 d'abril i del 26 de maig deixaven clara la voluntat que el Govern estiguera encapçalat pel PSOE. Qualsevol persona assenyada sap que això no significa un xec en blanc», apuntava. I insistia, en contestació al líder morat, que «no hi havia humiliació» en la darrera oferta que havia fet. «Una oferta més que raonable tenint en compte que en la seua formació, com a conseqüència de la seua joventut, no hi ha experiència de gestió a nivell estatal», remarcava. Iglesias feia cara de pocs amics i negava amb el cap.

Sánchez, a més, menyspreava la darrera contraoferta d'Unides Podem. «És tot allò que se li ocorre per a fer callar als qui dins i fora de la seua organització li demanen un acord. Volen el Ministeri de Treball per derogar la reforma laboral i dur a terme la pujada del Salari Mínim Interprofessional, com si no saberen que depèn d'un òrgan col·legiat que és el Consell de Ministres i del poder legislatiu», indicava. I censurava: «Ens vam adonar que volia entrar al govern per controlar-lo». «Ni hi havia cap mesura de les exposades el dilluns que xocara amb el seu programa electoral. Les diferències no eren de programa. I si el problema no era de programa, quin era? Els ministeris», llançava. «Buscava fer un govern viable, eficaç, que funcionara. Vostè, controlar-lo», ressaltava. «I per això, si he d'escollir entre les meues conviccions i ser president a tota costa, elegisc les meues conviccions», rematava.

Abans de respondre Iglesias seria el torn del popular Pablo Casado i d'Albert Rivera, de Ciutadans. Casado, amb missatge sòlid i de tall profundament conservador, atacava Sánchez per la seua incapacitat per aconseguir el suport dels seus socis. Però també convidava a l'aspirant socialista a allunyar-se dels «radicals [en referència a Podem]», «dels que blanquegen ETA» [en al·lusió a EH Bildu]» i dels «independentistes» per «eixamplar junts el constitucionalisme». Una picada d'ull de cara a futures enteses d'Estat entre el bipartidisme a partir de la sentència sobre el judici del procés, i que Rivera no mostrava. El portaveu taronja insistia en el seu discurs basat a qualificar de «banda» als hipotètics socis del PSOE. Rivera seguia avivant el virus antipolític davant del cansament generalitzat de la política.

«No ens ha tractat amb respecte, a qui vam treballar per tirar endavant una moció de censura amb la qual vostè seria president a canvi de res», iniciava en la seua rèplica Iglesias. «Era complicat negociar en 48 hores allò que s'hauria pogut fer en 80 dies», confessava. I remarcava: «Només demanàvem competències i no cadires». Unes intervencions que Garzón no aplaudia i que tindrien com a pic del despropòsit negociador una contraoferta. «He rebut un missatge d'una persona amb autoritat moral al PSOE -amb especulació que fos José Luis Rodríguez Zapatero- que em diu: demana les polítiques actives d'ocupació», plantejava in extremis sobre una competència bàsicament de caràcter autonòmic.

El discurs de Gabriel Rufián, d'ERC, ha mostrat el paper dirigent dels republicans a Madrid dintre del camp independentista| ERC

Un intent per cosir sota la botzina un acord totalment esgarrat que seria rebutjat pels socialistes des de la trona per part d'Adriana Lastra, portaveu socialista i una persona que havia treballat amb més força per aconseguir el pacte progressista. Lastra, amb una intervenció molt dura contra Iglesias, havia escoltat els retrets de Gabriel Rufián, portaveu d'ERC, contra les dues formacions d'esquerres. «En setembre [en al·lusió de la sentència del judici al referèndum de l'1 d'octubre] la vida se'ns complica a tots», advertia per mostrar «el gran gest de generositat» que feia el partit republicà, qui s'erigia en la força independentista influent a Madrid. És a dir, imitant a la Convergència i Unió quan encara predominava el nacionalisme i no l'independentisme. «D'aquesta intransigència per ambdues parts es penediran, ens penedirem tots de malbaratar aquesta oportunitat històrica», insistia mentre Junts per Catalunya mantenia els «155 motius per dir no a Sánchez».

«La gent només veu que l'esquerra perd, fins i tot, quan guanya. En la dreta, estan encantats de la vida i aplaudeixen amb l'orella», alertava, mentre compartia discurs amb EH Bildu, qui semblava disputar el paper de formació basca amb capacitat d'influència amb el PNB. «Tenia l'esperança que la pressió possibilitara el pacte, però no ha sigut així. Estic decebut», expressava Aitor Esteban, del PNB, el qual repartia responsabilitats al PSOE i Unides Podem. «Sánchez, respecte el Govern del Botànic, que necessita el finançament amb el qual es va comprometre per rescatar persones», criticava Joan Baldoví, amb un discurs profundament valencianista. Però també amb consells a l'esquerra espanyola: «Senyor Iglesias, no decebem les esperances de tanta gent que vol un govern d'esquerres. Passem pàgina i comencem a treballar perquè no vinga la triple dreta de Colón».

L'apel·lació de Baldoví a buscar una altra investidura desafiant el rellotge electoral i els tempos de la possible publicació de la resolució sobre el judici als dirigents independentistes xocaven amb la intervenció dura de Lastra. La portaveu socialista trencava els escassos ponts, exemplificant que Unides Podem no era una formació seriosa en assenyalar que les polítiques actives d'ocupació són competència de les autonomies. «Podem cedir molt, ho hem fet, però mai trairem als nostres votants. Les eleccions les va guanyar el PSOE i ningú aconseguirà que renunciem a la nostra ànima», reivindicava.

«Senyor Iglesias, vostè no ha acceptat mai el resultat de les eleccions. Volia tenir un govern paral·lel al del PSOE. No volia un govern de coalició, volia un govern sol i exclusivament a la seua mesura», retreia. I rematava: «El PSOE necessita socis lleials i no necessitem que es presente com el guardià de les essències [de l'esquerra] perquè no ho és». Un discurs que frustra qualsevol miracle d'última hora, com aquell que demanava Garzón amb un recés de cinc minuts. El fracàs era inevitable. I l'esquerra camina cap a una frustració col·lectiva que els dos socis preferents semblen que no volen mitigar. La dreta, mentrestant, somriu. Poden gaudir d'una revàlida per conquerir la Moncloa. «L'abstencionisme militant de l'esquerra», en paraules de Baldoví, la fractura del progressisme espanyol, el retorn de la qüestió territorial de la qual sap treure rèdit el trident de Colón i la possible aliança conservadora en demarcacions xicotetes poden mostrar que la moció de censura fou un parèntesi progressista a una nova dècada dretana.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.