Política

El ‘win-win’ del president Sánchez

Els dies 22 i 23 de juliol, Pedro Sánchez se sotmetrà a una sessió d’investidura incerta. De moment no compta amb prou suports per revalidar la presidència del Govern espanyol, però confia que Podem —o Ciutadans, per bé que avui resulta inimaginable— s’avinguen a fer-la possible. L’amenaça d’una repetició electoral n’és el principal estímul. I és que uns hipotètics comicis el 10 de novembre beneficiarien el PSOE i el PP, les dues forces majoritàries. Això, sumat al seu optimisme habitual, porta Sánchez a pensar que, en qualsevol cas, hi eixirà guanyant.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La nit del 28 d’abril, mentre els simpatitzants socialistes corejaven el famós “con Rivera no” a la porta de la seu del PSOE, el subconscient de Pedro Sánchez retocava una mica la lletra i entonava un “con Rivera, ¿por qué no?”. Ni els duríssims debats celebrats durant la campanya, en què tots dos s’havien dedicat els principals atacs personals, no l’havien fet canviar d’opinió. Albert Rivera sempre ha estat el seu aliat predilecte.

Els 123 diputats obtinguts pels socialistes i els 57 de Ciutadans sumaven 180, quatre escons per damunt de la majoria absoluta. Així doncs, ho tenia claríssim: amb Rivera, tant de bo! Ben mirat, l’únic Sánchez veritablement escorat a l’esquerra va ser el de les primàries que van enfrontar-lo a Susana Díaz i Patxi López, la primavera de 2017, quan va desplegar un argumentari que més endavant no trobaria continuïtat. Era plenament sabedor que l’abstenció del PSOE a la investidura de Mariano Rajoy havia malmès l’autoestima del partit i que un discurs essencialista, netament d’esquerres i que fins i tot posava l’èmfasi en la “plurinacionalitat” de l’Estat, era la manera més probable de recuperar la secretaria general perduda a mans dels prohoms de la formació.

El somni de Sánchez, però, consistia a repetir l’encaixada de mans amb Rivera del 24 de febrer de 2016. La que va tenir lloc a la solemne sala constitucional del Congrés després de rubricar l’anomenat Acuerdo para un Gobierno reformista y de progreso. Una entesa condensada en 66 fulls i amb la següent frase màgica com a corol·lari: “Este programa de Gobierno reformista y de progreso es fruto del proceso de negociación entre el PSOE y Ciudadanos, acuerdo que implica el voto favorable a la investidura del candidato Pedro Sánchez a la Presidencia del Gobierno”. Txin-txin.

Embriagat per l’eufòria, Sánchez va qualificar aquell acord com a “històric” i “obert”, un acord que “suma perquè no exclou” i que “estén la mà a esquerra i dreta”. De la seua banda, Rivera evocava l’època de la Transició —no debades, tots dos van voler fotografiar-se al davant del quadre El abrazo, de Joan Genovés— i es felicitava per “fer normal, a les institucions, allò que ja és normal al carrer”.

Si en aquell moment PSOE i Ciutadans representaven 9 milions de persones i reunien 129 diputats, tres anys més tard representen 11,6 milions d’electors i sumen 180 escons. Si aleshores necessitaven la impossible abstenció del PP —que era el partit més votat— o un vot favorable de Podem que era tan o més quimèric, ara, per contra, no requereixen cap altre aliat.

No és un desideràtum exclusiu de Sánchez. L’entesa PSOE-Cs és la preferida, de lluny, per les grans empreses espanyoles. En constatar la incapacitat de PP, Ciutadans i Vox per aconseguir majoria absoluta —una circumstància que les enquestes publicades a la campanya electoral ja havien anunciat— van dipositar totes les seues esperances en la reconciliació entre Sánchez i Rivera. Amb espelmes i oracions incloses.

En canvi, la distància que els separa ara mateix és abismal. Rivera parla del sanchismo amb el menyspreu que ho fa d’Esquerra Republicana o d’EH Bildu. Ciutadans ha arribat a qüestionar la condició de partit constitucionalista del PSOE i ha convidat qui no hi estiga d’acord a crear un partit nou. Ni les crítiques reiterades de Manuel Valls a l’estratègia de mirar únicament cap a la dreta, ni la baixa de Toni Roldán o les lamentacions dels dos principals referents de Ciutadans al Parlament europeu, Luis Garicano i Javier Nart, no l’han fet reconsiderar la seua posició.

Tampoc no ha tingut èxit la pressió emanada des dels mitjans de comunicació més influents al si de la formació en el sentit d’afavorir la investidura a fi que el PSOE no haja de dependre de Podem i dels independentistes catalans. Rivera ha resistit els embats i no s’ha mogut gens ni mica: es manté ferm en el “no és no” a Sánchez.

El pressing també anava dirigit al PP però, a diferència de Rivera, el líder dels populars no s’ha sentit al·ludit. Ni tan sols quan el PSOE li ha recordat la dolorosíssima abstenció de 2017 que va mantenir Rajoy a La Moncloa i va tensionar el socialisme espanyol com no s’havia vist mai. En aquest cas, el PP ni s’ha molestat a raonar el “no” a Sánchez.

Els presidents respectius del PP i de Ciutadans, Pablo Casado i Albert Rivera, durant un acte al Comgrés dels Diputats. / EFE

En efecte, Pablo Casado s’ha limitat a demanar l’acceleració dels tràmits de la investidura i ha garantit que no posarà objeccions al vot favorable dels dos diputats de Navarra Suma —la coalició de què formen part UPN, PP i Cs— si els socialistes navarresos faciliten, al seu torn, la investidura de Javier Esparza. No obstant, la socialista María Chivite cada cop té més avançades les negociacions amb Geroa Bai, Podem i Izquierda-Ezkerra per esdevenir presidenta. Una equació que s’ha de completar amb l’abstenció —factible— d’EH Bildu. Tant a Navarra com al Congrés, els representants de l’esquerra abertzale s’han mostrat proclius a barrar el pas a la dreta sense reclamar res.

Casado ha aprofitat l’avinentesa per redoblar la pressió sobre Ciutadans i responsabilitzar-los d’un eventual acord dels socialistes amb l’esquerra i l’independentisme. El 6 de maig, a l’eixida de la seua reunió amb Sánchez a La Moncloa, el president del PP ja va recordar que PSOE i Ciutadans havien pactat en el passat i que era preferible això a una entesa dels socialistes amb Podem i ERC.

“A Europa, els partits de centre pacten a esquerra i dreta”. Aquesta és la frase que ha hagut d’escoltar més sovint Albert Rivera en els últims dos mesos i mig. Dirigents del PSOE, del PP i del seu propi partit, Ciutadans, li l’han dedicada. Els poders econòmics l’han repetida i els mitjans de comunicació —en alguns casos, clarament instigats per aquests poders econòmics— hi han actuat com a caixa de ressonància.

Però l’aversió de Rivera a Sánchez supera tots els entrebancs. N’hi ha que parlen, ras i curt, d’odi personal. La moció de censura de maig de 2018 encara li cou. En aquell moment, les enquestes li eren clarament propícies. Beneficiat per l’erosió del PP a causa de la corrupció i pel gran resultat electoral a Catalunya, on va ser la força més votada, Ciutadans semblava en condicions de convertir-se en el partit més votat de l’Estat.

Al baròmetre del CIS d’abril de 2018, Ciutadans presentava una intenció directa de vot del 16,1%, per davant del 13,5% del PSOE i del 12,1% del PP. Unes dades que contrasten —i de quina manera— amb les del darrer baròmetre, publicat la setmana passada, en què Ciutadans (12,3%) i PP (10,7%) queden molt per sota del PSOE (30,7%). L’enquesta va elaborar-se entre l’1 i l’11 de juny, abans que esclatara la crisi en la formació taronja i que es consumaren pactes com el de l’Ajuntament de Madrid, en què PP, Cs i Vox han pogut descavalcar l’esquerra del consistori.

En autonomies com Castella-Lleó, Múrcia o la mateixa Comunitat de Madrid, que acumulen més de 20 anys de governs del PP, la posició de Ciutadans tampoc no s’ha alterat. En tots tres territoris han optat per tancar acords amb els populars. El vot favorable de Vox és necessari en els dos últims casos, tot i que Ciutadans ha establert la màxima de no arribar a pactes. A Múrcia, la petició de Vox a Ciutadans de no avergonyir-se’n i de seure conjuntament ha rebut el desdeny del portaveu adjunt al Congrés, Juan Carlos Girauta, qui va afanyar-se a assegurar que ambdós partits només havien quedat a “prendre cafè”, cosa que ha provocat el trencament de les converses i una sessió d’investidura fallida.

Les contradiccions que arrossega Ciutadans a causa dels acords a tres bandes amb PP i Vox són la darrera esperança del PSOE, on no són pocs els que encreuen els dits sospirant per un gir in extremis que propicie la investidura de Sánchez sense la participació —per activa o per passiva— dels independentistes.

Al capdavall, aquest era l’escenari ideal que ja va dibuixar el mes de març José Luis Ábalos, mà dreta de Sánchez al PSOE i el Govern: “Ciutadans és preferible als independentistes”. L’endemà del 28A, amb els crits contraris a Rivera de la militància, va modular el to: “No ens estem plantejant aquesta possibilitat”. Més tard, en passar els comicis autonòmics i municipals, va lamentar que Ciutadans servira com a “frontissa” per a l’accés de la ultradreta a les institucions, una manera de pressionar Rivera perquè es repensara l’estratègia. Quan ara ha vist que ni tan sols accepta reunir-se amb Sánchez en la segona ronda d’entrevistes que ha programat, la reacció d’Ábalos ha estat contundent: “És poc democràtic i infantil”.

La via Podem

Els intents per terra, mar i aire de fer canviar de parer Rivera xoquen amb l’entusiasme nul que ha evidenciat el PSOE a l’hora d’explorar un Govern estable amb Podem. Els uns i els altres sumen 165 diputats, però amb els sis escons del PNB, el vot de Compromís i el del Partit Regionalista de Cantàbria (PRC) ja en tindrien 173, a tres de la majoria absoluta. Com que hi ha quatre diputats suspesos per estar en presó —el republicà Oriol Junqueras i Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull, escollits a la llista de JxCat—, de vots negatius també n’hi hauria com a màxim 173, cosa que impediria una investidura en segona votació, el 25 de juliol, ja que són necessaris més vots afirmatius que negatius. L’elecció en primera ronda, el 23 de juliol, està del tot descartada, atès que caldria el vot afirmatiu de Navarra Suma i de Coalició Canària, que a les illes Canàries explora un pacte a diverses bandes que inclouria el PP.

Sí que és plausible, tal com han deixat entreveure, que tant ERC com EH Bildu s’abstinguen a la segona votació, una alternativa que situaria els 173 vots favorables per damunt dels negatius, que així en serien 154. Una foto que Sánchez pretén evitar perquè ningú no l’acuse de recolzar-se en aquests dos partits. En el cas dels quatre parlamentaris de JxCAT que sí que podran exercir el seu vot, la predisposició a l’abstenció és molt inferior.

Amb tot, qualsevol hipòtesi que no contemple Ciutadans ha de contemplar Unides Podem, i Pablo Iglesias ho ha deixat molt clar: vol entrar al Govern. Vol que el seu partit ocupe ministeris i que ell mateix en siga el vicepresident. Posa com a paradigma els casos del País Valencià i les illes Balears.

Pablo Iglesias i el canari Alberto Rodríguez, a qui ha elevat a la secretaria d'organització de Podem després de la desfeta electoral del 26 de maig. / EFE

Asseguts als seus despatxos de la darrera planta, amb vistes excepcionals de la ciutat i aire condicionat, als homes —i escasses dones— dels diners els entren tremolors cada vegada que senten Iglesias proposar això. I no és perquè tinguen l’aire condicionat a tota virolla.

Aquestes pors són les que vol esvair el PSOE, delerós de tancar un executiu monocolor com el que va poder tenir amb 84 diputats després que triomfara la moció de censura. Ara bé, Podem s’hi nega.

Per aquesta raó ha suggerit un “Govern de cooperació” que semànticament comença i acaba igual que un de coalició, però que hi guarda diferències substancials. Els socialistes es neguen a veure Iglesias, Irene Montero o Rafa Mayoral com a ministres. Com a màxim s’avindrien a negociar un programa conjunt i avaluar-ne el compliment de manera periòdica, a més d’incorporar-hi persones situades a l’òrbita de Podem que gaudesquen de prestigi reconegut i no estiguen contaminades per la disputa política. Una disputa que, a Podem, és tan visceral a l’àmbit intern com extern.

Quins perfils coneguts serien benvinguts en un Govern socialista? Els dels magistrats Joaquim Bosch i Victoria Rosell i l’exmilitar Julio Rodríguez, per posar alguns exemples. Tanmateix, com és lògic, Iglesias pretén impulsar la seua imatge pública i la de l’organització que dirigeix amb l’ascens al poder del seu equip de confiança. La migpartició de Podem, amb el distanciament d’Íñigo Errejón i de més persones rellevants com ara Ramón Espinar i Pablo Bustinduy, ha generat una ferida que l’entrada al consell de ministres podria contribuir a cicatritzar. Pot ser que siga la cura.

I és que el Podem d’avui a penes conserva l’essència del de 2015. El grup parlamentari nucleat al voltant seu ha passat de 71 diputats a 42, un resultat que va quedar per damunt de les expectatives i que sembla sensacional al costat de la desfeta als comicis locals, autonòmics i europeus del 26 de maig. Vox i Podem serien els grans damnificats d’una repetició electoral que tampoc no convé a Ciutadans, que podria veure’s impel·lit a lligar un acord amb el PP per tal de presentar-se units al Senat amb la missió d’assegurar-se, si més no, la Cambra Alta. Enmig d’aquest panorama, fer reverdir el vell bipartidisme emergeix com el millor desllorigador del blocatge que la política espanyola arrossega de fa quatre anys.

El PP ha passat de tenir 186 diputats —entre 2011 i 2015— a tenir-ne únicament 66, però la recuperació de l’alcaldia de Madrid i el manteniment dels governs autonòmics que presidia li ha estat balsàmica. Pablo Casado, qui ho havia de dir, pot tenir per davant quatre anys bastant tranquils. Quatre anys per refer el projecte i recuperar vots.

Quatre anys perquè, malgrat la feblesa dels seus 123 diputats, ben pocs dubten de la capacitat de Sánchez d’aprovar els quatre Pressupostos que li permetrien continuar a La Moncloa fins a 2023. El gran obstacle de la legislatura és tot just aquest: la investidura.

Un cop superat, la geometria variable li aplanaria el camí: acordaria pactes de contingut social i de drets amb Podem, Esquerra i Compromís mentre aprovaria iniciatives de caràcter econòmic de bracet de Ciutadans i PNB. L’ànima doble que batega al cor social-liberal de Sánchez. Un cor ben paregut al de Rivera, encara que no n’estiga enamorat. De l’amor a l’odi, ja se sap, hi ha un pas.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.