«Presidenta, señorías, señor candidato Rajoy, maese cuñado Rivera, señora Susana Díaz Richelieu...» El 29 d’octubre de 2016, Gabriel Rufián es plantava al Congrés amb un clar objectiu: posar el PSOE davant el mirall quan els socialistes havien decidit que s’abstindrien davant la investidura de Mariano Rajoy. Pedro Sánchez havia estat apartat per l’aparell del partit i els socialistes eren assenyalats per aquells que havien explorat un govern progressista, possible després de les eleccions de desembre de 2015. Les negociacions no van funcionar, Sánchez va intentar un pacte amb Ciutadans -quan el partit taronja encara festejava amb el PSOE- i tot se’n va anar en orris. Set mesos més tard, en una nova convocatòria electoral, Rajoy va ampliar el seu avantatge i l’aparell del PSOE el va permetre governar, en contra del criteri de qui havia estat secretari general.
Les relacions entre Moncloa i el Palau de la Generalitat eren ben tenses, si bé no havien arribat, ni de bon tros, al nivell de l’octubre de 2017. És possiblement per això que, encara sense presos polítics i exiliats, Rufián es podia permetre aquell to provocador que tant el va caracteritzar. Enguany, en un context completament distint marcat per la repressió, el portaveu d’Esquerra Republicana al Congrés -força majoritària de l’independentisme a la cambra baixa- es mostra més conciliador. Tant que ha esperonat PSOE i Podem perquè arriben a un acord de Govern cridant, constantment, a la responsabilitat dels dos partits. Però Rufián i ERC han dit no a Pedro Sánchez en primera volta. Un no inesperat, atès que els republicans s’han fartat de dir que ells no impediran que Sánchez arribe a la Moncloa si és a través d’un pacte progressista. El no és en primera volta i, per tant, el sentit del vot podrà ser modificat dijous, quan se celebrarà la votació definitiva. Però tot i que el vot pot canviar, el no d’ERC és simptomàtic de com s’està complicant la investidura.
El candidat pensava en la seua elecció en segona volta. Però a hores d’ara no té, ni tan sols, l’abstenció anunciada per Esquerra Republicana, que ha canviat el sentit del seu vot davant dels menyspreus de Sánchez. Els motius han estat diversos. En el primer discurs de Sánchez com a candidat el dilluns no es va atrevir a pronunciar la paraula Catalunya ni a posicionar-se davant el principal conflicte que té l’Estat des de fa anys. Els independentistes, que se sentiren menyspreats, no tardaren a reaccionar i els diputats presos de Junts per Catalunya -suspesos al Congrés- van anunciar que el seu grup votaria no a la investidura. El debat al si de l’espai postconvergent hi era: de partidaris del no, com el president Quim Torra; o de més tendents a una estratègia de no-bloqueig, tal com defensaven els diputats més pròxims al PDeCAT. Però tal com ha ocorregut els darrers anys, si alguna cosa ha unit l’independentisme ha estat la incapacitat dels distints governs espanyols per escoltar els representants del 50% de la societat catalana. I si Sánchez, que va animar el grup de JxCat a votar en contra de la seua investidura -tot i que, setmanes enrere, des de la presó, els diputats electes havien demanat facilitar l’abstenció-, també ha motivat Esquerra Republicana, amb més predisposició que mai a investir-lo, a votar-hi en contra. Potser ERC tenia vertigen de desmarcar-se del no de JxCat atès que, de cara a l’independentisme, els discursos de Sánchez en seu parlamentària no justificaven cap altre posicionament.
Siga com siga, el PSOE té 48 hores per treballar-se els suports si no vol tornar a anar eleccions i arriscar la majoria obtinguda el 28 d’abril. Les enquestes vaticinen un suport més ampli de l’electorat en cas d’uns nous comicis, però l’escenari polític canvia en temps rècord. I d’ací a tres mesos i mig, la conjuntura es pot capgirar completament. Més encara en un escenari post-sentències del Tribunal Suprem -que dificultarà encara més una abstenció d’Esquerra Republicana i d’EH Bildu- i si els partits de dreta teixeixen aliances provincials en distints territoris per recuperar majories que han anat a parar al PSOE davant la divisió de l’espai conservador en tres partits.
Si el PSOE no vol posar en joc la majoria assolida el 28 d’abril, haurà de convèncer els 42 diputats de Podem perquè voten sí a la investidura de Pedro Sánchez. La posició del president en funcions davant el partit morat és del tot paradoxal. D’un costat, públicament, assenyala Podem com el seu soci preferencial per arribar a un acord d’investidura. Però el repartiment de cadires entre les dues formacions -Podem demana una quota proporcional d’alts càrrecs als vots obtinguts i ha assumit la línia roja de Sánchez acceptant que Iglesias no entre a l’executiu- ha impedit, fins ara, una entesa que es contempla difícil. Sánchez haurà de treballar de valent fins dijous al migdia per tirar endavant la segona votació. Podem s’ha abstingut per no posicionar-se amb PP, Ciutadans i Vox davant la candidatura de Sánchez. Ho ha fet pensant que les negociacions seran més senzilles des de l’abstenció que des del no. Però esperen moviments d’un Partit Socialista entestat a limitar tant com puguen la presència de Podem al si de l’executiu.
No només el repartiment de cadires ha distanciat els dos partits progressistes. Dilluns, Iglesias ja va retreure el president en funcions la intenció de canviar l’article 99 de la Constitució espanyola. Sánchez proposa transformar el sistema parlamentari en un de presidencialista, garantint que la llista més votada en unes eleccions puga governar sense la necessitat d’establir pactes ni sumar suports d’altres forces. Un canvi que reforçaria encara més el bipartidisme, que malgrat estar en crisi, continua sent indiscutiblement protagonista en la política espanyola -PSOE i PP no han deixat de ser mai les forces més votades, malgrat la irrupció d’altres partits. «Si els ciutadans hagueren volgut que vostè governara en solitari li haurien donat majoria absoluta. Sembla poc seriós que vostè vulga canviar la Constitució», li retreia Pablo Iglesias a Pedro Sánchez dilluns.
Les negociacions entre PSOE i Podem no seran senzilles. Podem alerta que no volen ser un «mer decorat» al Govern espanyol i no estan disposats a regalar la investidura. El PSOE, si no vol repetir eleccions -tal com diu el partit públicament-, està obligat a pactar amb un soci que, a nivell estatal, mai no ha aconseguit entendre’s. I d’oportunitats no els han faltat.
Si Podem i PSOE arriben a un acord, encara hauran de comptar amb un tercer soci per fer possible la investidura. Entre tots dos sumarien 166 diputats, però han estat 170 els qui en primera volta han votat en contra de la investidura de Sánchez. El president en funcions té dues opcions: que els sis diputats del Partit Nacionalista Basc passen de l’abstenció al sí -el resultat seria, per tant, de 172 vots a favor de Pedro Sánchez front a 170 de contraris- o que els 14 diputats d’Esquerra Republicana -atès que Oriol Junqueras està suspès- passen del no a l’abstenció. En aquest últim cas, el resultat seria de 166 vots favorables a Sánchez i 156 en contra. En els dos casos, la majoria simple estaria garantida. I tot fa pensar que per a Sánchez serà més còmode negociar el sí amb el PNB que l’abstenció amb ERC. En tot cas, si PSOE i Podem arriben a un acord, el desbloqueig d’una d’aquestes forces -potser de les dues- sembla del tot factible. La dificultat, per tant, estarà en l’acord entre les dues forces de l’esquerra espanyola.
Curiosament, el no d’Esquerra Republicana en primera volta no es corresponia del tot amb l’intercanvi dialèctic entre els independentistes i el PSOE. Rufián, que ha passat dels discursos irònics a la indignació visible, demanava contrapropostes al PSOE per resoldre el conflicte polític a Catalunya. Criticava els empresonaments i les previsibles sentències condemnatòries. «Pensen que encarcerant-nos desapareixeran dos milions de persones que de manera heroica i ininterrompuda voten per la República Catalana? S’equivoquen», etzibava el portaveu d’ERC al Congrés. Mentrestant, Rufián criticava l’estratègia de bloqueig. «Seria naïf i irresponsable», deia en referència indirecta a Junts per Catalunya. Posteriorment, Pedro Sánchez respondria a Rufián agraint-li «el canvi de formes» i la voluntat «d’estendre ponts», una mostra de respecte que ha reiterat al llarg del dia. De fet, i contestant més tard a Aitor Esteban, portaveu del PNB al Congrés, Sánchez se sorprenia que nacionalistes bascos i republicans catalans mostren més «responsabilitat institucional» que la dreta espanyola, a qui situava més a prop de l’antiga Aliança Popular que no dels partits de centredreta europeus.
Com calia esperar, Sánchez i Rufián no s’han posat d’acord a l’hora de trobar solucions al conflicte català, però el seu debat ha evidenciat que, si més no, el no d’Esquerra Republicana pot canviar en la segona votació. Almenys, hi ha la voluntat malmesa per l’immobilisme del president en funcions. Si la sintonia del PSOE és mínima amb ERC, amb Junts per Catalunya es pot dir que és del tot nul·la. La diputada Laura Borràs s’estrenava com a oradora al Congrés fidel al seu estil distingit per referències literàries i amb un discurs cent per cent antirrepressiu. Recordava el posicionament del grup de treball de l’ONU contra els empresonaments i assegurava tindre «155 motius per votar no a la investidura». La discussió, però, també s’ha desenvolupat a fora del Congrés. Quan Sánchez retreia a Borràs la frase «ho tornarem a fer», atorgant-la al president Quim Torra, aquest responia per xarxes reiterant el lema que Jordi Cuixart va estrenar al Suprem.
Per al·lusions: ho tornarem a fer.
— Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) July 23, 2019
Sánchez havia assegurat que «no ho tornareu a fer», i havia criticat l’actitud de Junts per Caralunya per «situar-se en l’antipolítica» en tant que els partits independentistes havien deixat d’acudir a les cimeres autonòmiques pel finançament, per les infraestructures i altres qüestions d’interès general. «Vostès són inútils des del punt de vista parlamentari», criticava Sánchez, molt més hostil amb els postconvergents que amb ERC.
Pel que fa a la resta de grups perifèrics, els quatre diputats d’EH Bildu sorprenien amb l’abstenció a la investidura i el desmarcatge de l’acció conjunta que els abertzales tenen al Congrés amb Esquerra Republicana. L’espai hereu de l’antiga Batasuna cada vegada recorda menys als seus orígens polítics. Tan que Sánchez agraïa Mertxe Aizpurua, portaveu d’EH Bildu al Congrés, «que haja entrat en qüestions que tenen a veure amb la igualtat, el canvi climàtic, el feminisme i la memòria històrica». Joan Baldoví, de Compromís, també optava per l’abstenció i reivindicava una major presència de la qüestió valenciana a l’Estat espanyol, alhora que defensava el pacte del Botànic com a exemple del que es pot replicar a Madrid. Cal destacar, també, que en primera volta, l'únic partit que ha donat suport a la investidura de Sánchez ha estat el regionalista de Cantàbria.
Si alguna cosa ha evidenciat la primera votació de la investidura fins ara fallida de Sánchez és que la clau de tot plegat està en el suport de Podem. Si les negociacions es desencallen, sembla el desbloqueig d’un tercer actor serà automàtic. Potser arribarà en forma de suport del PNB o en forma d’abstenció d’ERC. Però tot depèn de les negociacions entre socialistes i morats. Unes negociacions que divendres, amb el pas al costat de Pablo Iglesias, semblaven ben encarades però que encara estan lluny de ser resoltes. Si res no canvia, el 10 de novembre hi haurà noves eleccions. I si els partits implicats són fidels a la seua voluntat manifestada públicament, en menys de 48 hores hauran evitat aquest desenllaç electoral.