Cultura

Un «país de cançons» que no s'apaga: els XXI Premis Ovidi fan bategar Dénia

Dénia ha reunit el batec de la música en valencià en una edició dels Premis Ovidi que ha demostrat que l'escena continua ben viva malgrat les traves: des del talent emergent de Tarongers i la mirada íntima de Tomàs de los Santos fins als guardons per a Noelia Llorens Titana, Malifeta o Romàntic Dimoni. La vetlada, celebrada aquest dissabte, ha tocat el cor del públic amb el reconeixement al cantautor desaparegut Remigi Palmero, el premi al periodista musical Vicent Xavier Contrí i el clam compartit amb la família Agulló i l'artista basc Fermin Muguruza.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A Dénia —al mig d'aquella Diània que Zoo dibuixa entre «camins de mar i cel», memòria i resistència perquè «continuen aquestes terres ben vives»—, els Premis Ovidi han viscut aquest dissabte una de les seues nits més emotives. Com diria Xavi Sarrià, en aquest «país de cançons», on «la música és la sang, la festa i la tradició del nostre País Valencià», l'acte s'ha convertit en un clam col·lectiu per a «abraçar l'aurora» i recordar que, malgrat els temporals, ací els cants no s'apaguen mai.

El Col·lectiu Ovidi Montllor de Músiques del País Valencià ha tornat a reunir el sector en la gala dels XXI Premis Ovidi, un reconeixement a la nostra riquesa cultural i a la trajectòria dels artistes que donen vida al panorama musical. L'acte s'ha obert al ritme de «Perquè vull», d'Ovidi Montllor, de la mà de la banda conformada per Òscar Briz, Marina Alcantud, Sílvia Martí i Mamen Bautista, que han acompanyat musicalment tota la nit.

«En un moment en què les institucions donen menys suport que mai a la música en valencià, els premis han rebut més propostes que mai», destacava la presentadora de la gala, Amàlia Garrigós. En total s'han presentat 217 treballs —112 dels quals de llarga durada—, la xifra més alta dels últims deu anys; una dada que demostra que, malgrat les dificultats i els intents d'esborrar-los dels espais, la música en valencià continua ben ferma.

Tot seguit, la presentadora ha recordat la tragèdia de la DANA de 2026 —que ha colpejat de prop la gent de la Marina Alta i la Safor— i la de 2024: «Aquesta DANA ens demostra que es podien evitar moltes morts si les coses s'hagueren fet bé», ha afirmat, assenyalant que «hi ha responsables clars, Mazón i el Consell de la Generalitat Valenciana». Era el moment de cedir la paraula a l'Associació de Víctimes de la DANA 29 d'Octubre.

Des de l'escenari, l'associació ha llançat un missatge ferm: «Continuarem lluitant per les persones que ja no hi són i perquè cap família haja de passar pel que hem passat nosaltres». La intervenció ha clos amb una exigència compartida per totes les lluites i les víctimes que injustament no han rebut reconeixement: «Veritat, justícia, memòria i prevenció».

«Continuarem lluitant per les persones que ja no hi són i perquè cap família haja de passar pel que hem passat nosaltres», han proclamat des de l'Associació de Víctimes Mortals de la DANA| Josep Perelló. 

L'entrega de premis ha arrancat recordant que la música també es construeix des de l'amistat i la mirada compartida. El guardó al Millor Videoclip ha sigut per a Podenco —nom artístic d'Antoni Sendra— per «Un món feliç», d'Animal Persona; una unió artística que venia de ben menuts: «Ens vam conèixer jugant al baló, fa trenta anys, i després va vindre la música».

El poder de les dones ha pres força amb les guanyadores al Millor Disseny de Portada, un premi ex aequo per a Helga Ambak per «Les arts», de Seserino, i Maria Varó (de Matinada Estudi) per «Miralls», de Maria Faubel. Ambak ha volgut compartir una reflexió sentida amb totes les persones que s'han quedat sense guardó: «Aquest premi és el primer en sis anys; el que fem és una feina on exposem el nostre univers personal a l'opinió externa, i no sempre ens torna». Maria Varó, al seu torn, ha dedicat el seu premi a totes les artistes: «Només nosaltres sabem les dificultats que tenim». La sorpresa ha arribat amb el premi al Millor Disc Revelació per a Tarongers. Entre rialles, ho han dit ben clar: «Estem flipant, no ens ho esperàvem per a res», abans d'acomiadar-se amb un crit ple de força: «Visca Palestina lliure i visca la terra!».

Entre el dolor de l'absència i la força dels referents

El record i el dolor de la pèrdua han tornat a regnar a la sala amb el premi a la Millor Lletra per a «Cançó urgent per a una absència», de Tomàs de los Santos, una peça que ens posa davant la cruesa de la mort amb versos com «No puc tornar a casa, perquè tu ja no estàs». Les dedicatòries del cantautor han deixat el públic amb el cor encongit: «Alba, Marc, Arnau, això és vostre», i mirant al cel: «Ana, això és teu».

Tomàs de los Santos ha estat un dels grans protagonistes d'aquesta edició dels Premis Ovidi| Josep Perelló. 

El torn de Millor Cançó ha sigut per a Seserino amb «Autorretrat», en col·laboració amb Abril, qui ha donat les gràcies a la cantant per creure en el seu projecte quan encara no era ningú. En la categoria de Millor Disc Familiar, s'ha imposat Alfons Olmo Boronat, de VerdCel, amb el treball Tatatí. «Tatatí naix jugant amb l'Albir des de ben xicotets, amb ell», ha expressat acompanyat del seu fill a l'escenari.

«Baixem a l'altura de l'infant, però també fem que mire cap amunt. Sense infantilitzar», ha descrit aquest procés l'autor, i ha destacat la importància dels referents: «Els referents són molt importants: hem parat l'orella a la feina imprescindible que han fet Paco Muñoz o Dani Miquel».

Abans que Tomàs de los Santos tornara a pujar a l'escenari per a rebre el premi al Millor Disc de Cançó per l'àlbum Fang i roses, l'activista cultural Pere Camps ha exclamat: «Feu possible que l'Estat espanyol no tinga un govern com el d'ací». L'autor, una vegada a l'escenari, ha descrit els temes de les cançons: «Parla de la intimitat del dolor, de les víctimes de la DANA, del genocidi de Gaza i de la mort d'una amiga». I ha acabat amb el puny alçat, cantant la mítica cançó de Kortatu: «Sarri, Sarri, Sarri».

El Millor Disc de Rock ha sigut per al projecte individual de Carles Caselles, «Primer moviment», de Romàntic Dimoni. L'exrostre de Smoking Souls ha donat les gràcies a la gent que l'ha animat a seguir quan en molts moments pensava que no anava a eixir.

Una música valenciana en ebullició

El president del Col·lectiu Ovidi Montllor, Jesús Barranco, ha iniciat el seu discurs aclarint que ells són una associació de música i ha denunciat que hi ha premis es donen sense cap sentit —com el guardó a la cadena À Punt per suport a la música, quan ja ha tancat tots els programes musicals—. Tot i que la música en valencià està en una constant lluita, assegura: «Aquells que estan preocupats i pensen "què farem ara que s'ho deixen tot", hem tingut 31 discs revelació de grandíssima qualitat», ha reivindicat Barranco, anunciant un futur de la música valenciana en ebullició.

Andreu Valor, amb l'àlbum Els camins que elegim, ha guanyat el premi al Millor Arranjament i Producció. Des de la distància, ha enviat un vídeo: «Ja sabeu aquesta faena com és: estem de concert i no podem anar». El premi l'ha dedicat a tot el món que es posiciona al costat de l'educació pública i l'habitatge. 

Noelia Llorens ha guanyat el Millor Disc de Folk amb un recordatori als durs inicis del disc, marcat per la dana| Josep Perelló

Aquests reconeixements, si tenen alguna cosa, és donar veu a projectes que d'altra forma no tindrien un lloc en la indústria. Aquest ha sigut el cas de Frida, pel disc Kintsugi, Millor Disc d'Hip-hop i Electrònica, qui han afirmat: «Esperem que aquest reconeixement servisca per a donar-nos a conéixer més». «Donem oportunitat als grups, escoltem-los, programem-nos; així arribarem més lluny», han subratllat.

Al rovellet de l'ou, el grup Malifeta guanya el Millor Disc de Mestissatge amb el seu segon àlbum, Brega, format, entre altres, pels músics consolidats Arnau Giménez, exmembre de Zoo i La Gossa Sorda, i Mireia Matoses, antiga cantant de Pupil·les. El grup no ha pogut assistir i ha donat la paraula a l'Aplec de la Marina, que ha reivindicat l'encontre anual per a defensar el valencià, el territori i la memòria històrica. El Millor Disc de Pop ha estat per a Animal Persona per Bestiari, que reivindica com l'algoritme provoca indolència i tedi: «Ajunteu-vos als carrers», ha exclamat.

Noelia Llorens Titana, amb Llum!, ha guanyat el Millor Disc de Folk. Entre emoció, ha recordat els inicis del disc: «Quan començàrem a gravar el nostre disc, la dana es va emportar l'estudi de Nelo a Catarroja». «Nosaltres li vam dir que no patira, que anàrem a esperar el temps que calguera fins a renàixer del fang», ha indicat, abans de reivindicar la lluita dels docents i l'ensenyament en llengua pròpia: «Encara que ho intenten, l'educació sempre serà en valencià».

Memòria viva

Més enllà dels discos i les cançons, no podia faltar el reconeixement a qui ha obert camí i ha fet possible el nostre present musical. Tres noms han ressonat clars com a premis honorífics d'aquesta edició, tres referents que uneixen la memòria del periodisme musical, el compromís antifeixista i tota una trajectòria dedicada a la música.

A casa seua, a Dénia, i envoltat de l'estima de tot el sector, Vicent Xavier Contrí ha recollit amb emoció el Premi al Suport a la Música en Valencià. Referent imprescindible del periodisme musical en la nostra llengua —des de capçaleres com Enderrock, EL TEMPS o Saó, i des dels micròfons de programes com Sona V—, ha recordat aquells primers passos plens d'il·lusió: «Jo volia ser locutor de ràdio per entrevistar en la meua llengua quan encara no hi havia televisions públiques».

Els Premis Ovidi han guardonat Fermin Muguruza i han homenatjat a la família Agulló| Josep Perelló. 

La vida i la música han volgut que la seua primera entrevista fora precisament a Remigi Palmero —a qui aquesta mateixa nit se li ha atorgat el premi a la trajectòria—, un nom que ha evocat amb profunda tendresa. Abans de baixar de l'escenari, Contrí ha deixat també una reflexió necessària mirant cap al futur: «Està molt bé el suport dels ajuntaments, però el futur de la música en valencià no es comença per dalt omplint festivals; necessitem locals menuts perquè els músics que comencen es foguegen».

L'emoció ha desbordat la sala quan a la pantalla ha aparegut el lema «Guillem Agulló, ni oblit ni perdó» i una onada de càntics ha recorregut el pati de butaques. A l'escenari han pujat la seua germana, Betlem Agulló, el seu pare, Guillem Agulló, i el cantant Fermin Muguruza. «Són setmanes molt dures després del que vivim, amb el cor trencat», ha confessat Betlem amb la veu carregada de veritat, després que l'Estat espanyol haja reconegut al seu germà, al jove independentista i antifexista assassinat per una colla de neonazis, com a víctima del terrorisme. 

Però si alguna cosa el fa recordar amb vida són les cançons de Muguruza, veu de Kortatu i Negu Gorriak: «Les cançons, durant els anys, ens acompanyen en la nostra vida i ens fan recordar moments molt bonics», ha expressat abans de tancar amb la frase: «Guillem segur que estaria orgullosíssim».

Muguruza ha agafat el micròfon i s'ha dirigit al públic en valencià: «Aquest premi que em donen avui, amb la família de Guillem Agulló ací, és el premi més gran que m'han pogut concedir». El seu crit —«tots els colors junts contra el racisme i tots els colors junts contra el feixisme»— ha tornat a desencadenar a l'uníson els càntics de «Guillem Agulló, ni oblit ni perdó».

La filla de Remigi Palmero va recollir el Premi a la Trajectòria per a un creador que va canviar la manera d'escoltar i fer cançons| Josep Perelló. 

«La seua música era el seu refugi i no puc deixar de recordar-lo així, amb música». Són les paraules plenes de tendresa de la filla de Remigi Palmero en recollir el Premi a la Trajectòria per a un creador d'Alginet (Ribera Alta) que va canviar la manera d'escoltar i fer cançons en valencià. Una obra feta des del cor i arrelada al que de veritat importa, com ha recordat la seua filla: «A l'airet de la ribera, a la natura que tant estimava, a les dones que admirava, a l'amor, a les coses més senzilles, a la vida».

Amb «Veles en la mar», de Remigi Palmero, i versos com «Amics, me'n vaig, potser per no tornar mai», la sala el recordava en el comiat d'una trajectòria i una vida plenes, deixant que la música diguera l'última paraula.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.