-Abans que res, enhorabona pels tres guardons Ovidi Montllor.
-Moltes gràcies.
-Enguany és el desè aniversari de la creació com a grup musical i ho poden celebrar amb tres premis Ovidi Montllor més, perquè no han estat els primers. Com valoren la rebuda positiva del seu últim i premiat àlbum Translúcid?
-Ho valorem amb un sabor de boca agredolç. Quan vam traure el disc, vàrem veure que a les xarxes i en les reproduccions la gent estava molt pendent i tenia moltes ganes que traguérem material nou. Vàrem començar la gira de presentació a sales d’arreu de l’estat espanyol i vàrem tenir sensacions al·lucinants de totes les entrades venudes en quasi totes les sales. Estàvem dalt d’un núvol. I just quan el començàvem a gaudir va vindre tot el tema d’aquesta pandèmia, que no ens ha deixat assaborir ni recollir un poc els fruits de tres anys de compondre i estar dedicant-nos a les noves cançons.
-L’any 2017, el seu anterior treball, Cendra i or, també va ser considerat el millor disc de rock pel jurat dels Ovidi Montllor. La història s’ha repetit aquest 2020 amb Translúcid. Quina evolució trobem d’un disc premiat a l’altre, transcorreguts aquests anys?
-Cendra i or va suposar un moment molt dolç de les nostres vides perquè va ser un abans i després dins de la nostra trajectòria. Vam voler apostar cent per cent per la música, per això vàrem deixar el treball, els estudis. Ho deixàrem tot una mica de costat per a fer una aposta cega per veure si podíem aconseguir dedicar-nos a la música, que era el que realment volíem. Va anar bé, ho vàrem aconseguir i el disc ens va permetre professionalitzar-nos. En guardem un record molt bonic. Ara, quasi tres anys després, amb aquest Translúcid, a nivell musical vegem una maduresa i una forma de fer les coses molt pensada. Ja no experimentem a veure què ens agrada o cap a on podríem tirar, sinó que pensem que hem trobat una fórmula basada en fer allò que sentim i que volem. Sentim que no sols som una banda de rock, també gaudim fent cançons més pausades. Amb Translúcid, nosaltres ens hem alliberat, hem fet el que hem volgut i hem confiat en el projecte, perquè feia tres anys que teníem eixes cançons al cap i portàvem treballant en elles des de feia molt de temps.
-En la gran majoria de notícies publicades recentment amb la resolució dels premis, els titulars els situen com “els grans vencedors” dels Premis Ovidi Montllor 2020. Fer-se amb un dels guardons musicals més importants del País Valencià li dona encara més valor al dur treball dins la indústria musical?
-Nosaltres estem molt agraïts per tots els premis, però sobretot pels premis COM (Col·lectiu Ovidi Montllor), perquè el rerefons que té a nosaltres ens emociona. Però sempre hem sigut un grup que no li hem donat importància als guardons. Al cap i a la fi, el que volem com a grup és fer concerts, fer cançons, i que el públic les conega. Poder tocar on siga, cada vegada més lluny i en nous espais. Estem contents per la rebuda d’aquests premis, però no en fem una idealització. No pensem que la banda siga millor ara que té tres reconeixements més que abans. Simplement, agraïm el gest i menció per part del COM, perquè això significa que hem fet les coses bé, que estem treballant bé i això ens satisfà.
-La figura de l’Ovidi Montllor sempre va destacar per la música combativa i de trinxera i per una veu que no parava de cantar, fins i tot quan el censuraven. La situació de la música en valencià, i de la cultura en general, sempre ha penjat d’un fil. Com la veuen ara mateix? En quin punt es troba?
-Durant aquests anys s’ha normalitzat moltíssim. El fet de cantar en la nostra llengua ha deixat de ser reivindicatiu perquè hem guanyat la batalla. Una victòria de qualsevol llengua és la normalització. Llavors, ja ens podem permetre el luxe, de tant en tant, de cantar coses quotidianes més enllà d’un discurs polític i d’assenyalar unes causes concretes d’opressió cultural i de llengua, que al País Valencià n’hem tingut molta. Creiem que vivim un moment dolç perquè hi ha molta diversitat i molta riquesa al territori. De totes formes, com va senyalar en la mateixa cerimònia de premis dels Ovidi una de les cantants de Marala, Sandra Montfort, el públic ja no ha d’escoltar tan sols música reivindicativa o una escena en concret més lúdica i festiva, sinó també música folklòrica, de teatre. És molt diversa, la música que tenim al País Valencià, per això creiem que s’hauria de teixir un públic que escoltara més pluralitat musical.
-Parlant una mica sobre la figura que dona nom als guardons que se’ls han atorgat, l’Ovidi no va rebre en vida molt de suport per part d’un sector de la societat valenciana, que el va intentar callar. Fins i tot mort, s’ha volgut amagar la seua figura. Creuen que a través d’aquests premis i de totes les activitats que organitza el Col·lectiu Ovidi Montllor (COM) ara l’alcoià ha reviscut més que mai?
-Una de les tasques fonamentals que ha aconseguit el COM ha sigut recuperar la figura de l’Ovidi i que s’estenga. No tan sols per la gent que ja el coneixia, sinó que constitueixi una figura intergeneracional per a que molts joves puguen arribar a les cançons i al seu discurs. Per desgràcia, la figura i la trajectòria musical i artística de l’Ovidi no sempre ha sigut tan visible. Sols cal veure el seu soterrament a Catalunya, on hi varen faltar moltes personalitats i institucions públiques valencianes. No se li ha fet l’homenatge que calia. Però temps al temps, al final estem veient com la història posa les coses al seu lloc i l’Ovidi ha pres la magnitud i la dimensió que mereixia.
-La seua discografia està composta actualment per tres àlbums i un EP de cançons en directe. Han viscut una maduració a nivell musical, i també vostès com a artistes, des d’aquell primer L’espenta autoeditat fins arribar a Translúcid, passant per Cendra i or i Paratges preferits?
-Evidentment, hem passat per una maduresa musical i general. Jo mateix tenia 16 anys quan vaig començar amb el primer disc, fins ara que en tinc 26. Han passat anys i hem viscut moltes coses que ens han enriquit i ens han fet créixer. Sobretot, hem escoltat molta música. Al principi igual teníem una mentalitat i uns referents molt concrets, però amb els anys hem anat acostumant-nos a escoltar moltíssims gèneres diferents i no ens hem encaixonat. Escoltar i tenir un bagatge musical fora del cercle que tu presentes o toques amb el teu grup dona recursos i creativitat. En definitiva, durant aquests anys hem pogut trobar la nostra personalitat perquè hem après a escoltar molta música diferent.
-A banda de tres trofeus Ovidi Montllor, molts reconeixements i molt bones crítiques, què els ha aportat Translúcid?
-Translúcid ens ha aportat viure el principi de gira més intens que havíem tingut mai. Som una banda que sempre ha defensat que l’espectacle o un disc s’ha de presentar en sales. Per això, defensem molt que existeixin, i no tan sols que el consum d’oci es done en masses o grans festivals. Venim d’aquí: hem tocat en sales i sempre ho farem. Veure que hem omplit les sales més importants dels Països Catalans amb entrades exhaurides dies abans ha sigut un moment molt dolç en la nostra carrera. Aquest disc també ens ha portat a definir un públic fora de les nostres fronteres geogràfiques i lingüístiques: en Euskal Herria vàrem tenir la oportunitat de tocar, a Bilbao va venir molt de públic que no esperàvem. Veure que fora de casa se’ns escolta i reconeix, això ens ha aportat aquest dic. Això s’ha produït també, en part, perquè ens hem atrevit a llançar-nos, amb els riscos que comporta donar a conèixer la música fora de les nostres fronteres.
-Fa molts pocs dies han llançat un EP sota el títol d’Opac: són les versions de cinc cançons de Translúcid en clau electrònica. Què ens pot contar sobre aquest projecte?
-Aquest projecte naix en base a la impotència i les ganes de continuar creant per reactivar una mica el nostre disc Translúcid, que pensem que és molt recent, però que s’ha vist sobtat per aquesta pandèmia global. Com que estàvem confinats a casa, no podíem fer música junts, pràcticament. Per això, vàrem tenir la idea de treballar a distància durant el confinament. Parlàrem amb diferents productors que coneixíem o amb qui compartíem certa amistat o afinitat. Ens ha servit per veure i experimentar com sonen les nostres cançons més enllà d’un sol gènere musical, i hem comprovat que tenen la mateixa vida. Ens ha sorprès veure els nostres temes en un caràcter i en un so tan allunyat del que pensàvem que és Smoking, però hem afirmat que no han perdut la identitat.
-El seu primer disc va veure la llum després de la seua autoedició, però els altres tres els han llançat amb el segell de la discogràfica independent catalana, Propaganda pel Fet!. Quins són els avantatges i els inconvenients d’autoeditar un disc o de tenir una discogràfica al darrere? Es necessita realment el seu suport per tenir una mica de visibilitat en el món de la indústria musical?
-Si haguera de respondre aquesta pregunta perquè un altre grup musical em preguntara si és millor autoeditar-se o tenir una discogràfica, diria que és impossible contestar, perquè cada banda ha de decidir i ha de fer el que li convinga. En el nostre cas concret, vàrem tenir la sort de trobar moltes afinitats musicals, però sobretot personals i polítiques, amb aquest segell. Però si no les haguérem trobat, possiblement, per molt discogràfica que fora, nosaltres no haguérem acceptat estar en un segell amb qui no compartim idees i discurs. Pensem que avui en dia els grups poden triomfar tant autoeditant-se o autogestionant el seu projecte, o bé comptar amb un segell discogràfic. Ara bé, potser quan un grup comença no té algunes eines o idees de com estructurar un disc, com promocionar-lo, saber en quins mesos ha de sortir al carrer… Aquestes coses nosaltres les hem après amb Propaganda pel Fet! i estem contents de la nostra evolució. A més, ens sentim com a casa, perquè són gent amb qui es pot parlar de qualsevol tema o dubte. No es tracta només d’una relació laboral, sinó d’afinitat personal.
-El món està vivint ara moments molt complicats, que encara s’agreugen més si es traslladen al món cultural. Com s’ha adaptat Smoking Souls?
-No sé si ens hem adaptat. Crec que és impossible adaptar-se. L’única cosa que podem fer és continuar quedant. Nosaltres com a grup fem, algunes vegades, teràpies emocionals perquè la situació no és fàcil i, a més d’un grup, també som amics. Quan podem assagem, però en aquests moments costa trobar dates, programar activitats, sobretot quan vegem que setmanalment van canviant les restriccions i les noves mesures sanitàries. Així és molt difícil sobreviure o mantindre’t actiu, perquè la feina d’un músic consisteix en sortir a tocar. Si no, no omple la seua nevera. Si ens roben la feina, l’única opció que ens deixen és buscar altres treballs per tal de sobreviure. Això fa que no puguem dedicar-nos amb la mateixa exigència. Malauradament, és la situació en la que ens trobem ara nosaltres i molts companys, per no poder sortir a la carretera. Si no sortim a la carretera, no podem menjar. És així de senzill.
-Com creuen que la societat pot ajudar al sector cultural ara que està tot tan paralitzat i no es poden fer gires, ni tan sols presentar els discos que naixen enguany?
-La societat és conscient del mal moment que passa la cultura. Pot escoltar música i pot descarregar-se el disc. Però a qui cal assenyalar és a les institucions. S’ha de protegir un sector tan vulnerable i tan necessari com és el de la cultura. Com deia Helga Pérez, la nostra dissenyadora que es va emportar un Ovidi, “la cultura és un salvavides”. En moments tan difícils, aquests sacs han d’estar més plens que mai. S’ha de potenciar, s’ha d’ajudar, s’ha de rescatar i s’han de salvar les persones que formen part de la cultura. Però ara mateix, la veritat és que moltes de les ajudes no estan arribant i no estan ben pensades del tot. Deixen molts músics sense possibilitat d’accedir a les ajudes, però tampoc no és res de nou. Ara s’ha vist més que mai la fragilitat de la cultura, però fa molts anys que estem en situació d’alerta. Som un sector que en altres països, quan acabes de fer una gira, es té una espècie d’atur on l’estat paga una mensualitat perquè prepares el nou espectacle, escrigues llibres, armes un nou disc. Però aquí no. Aquest termini entre que s’acaba una gira i es pot traure un nou disc, durant aquests mesos ja no teníem ajudes. Si no passava quan hi havia diners per fer-ho, estem veient que ara que vivim una crisi econòmica, més se’ns està deixant fora.
-Tenen previst celebrar aquesta dècada com a banda amb més música nova?
-Tenim idees al cap, algunes un tant boges. Sempre ens ha agradat que la nostra música experimente nous formats, nous espais. Sobre aquest aniversari estem pensant com volem celebrar-lo. És difícil per l’adaptació a aquesta distopia mundial. Està costant trobar espais on poder tocar. Llavors, farem alguna cosa. Si no pot ser en forma de commemoració en els escenaris, doncs serà d’enregistrar més música. De totes formes, per a nosaltres és una data senyalada que volem celebrar i que volem que el públic ho visca amb nosaltres.
-Primera dècada complida… Van cap a la segona?
-No ho sabem. Com parlàvem abans, la cultura és un món molt fràgil i no depèn de factors merament interns. També parlem de fragilitat en les relacions, que poden canviar dins d’una banda. O fragilitat de la permanència en el sector, perquè si no pots viure de dedicar-te a la música, possiblement, hages de triar un altre camí que et separe del projecte. Però nosaltres estem orgullosos i contents de dir que, durant deu anys, la nostra relació i nosaltres continuem sent igual o més amics que quan vàrem començar. Tenim moltes coses a dir i per contar. En definitiva, moltes coses a viure junts com a grup.