De les parets de la planta baixa de l’habitatge familiar de Dani Miquel Antich pengen tota mena d’instruments. També una fotografia d’un Dani adolescent, tot cofoi, empunyant una dolçaina. És l’instrument que el va introduir a la música i que l’ha convertit en la veu més reconeixible de la música infantil al País Valencià. Com que al conservatori no li deixaven estudiar dolçaina, el seu pare, que fou l’últim alcalde franquista de l’Alcúdia, li pagà classes particulars.
“Quan jo vaig començar quasi no hi havia dolçainers ni actuacions de dolçaina. L’any 1979 vaig fer l’entrada de la Mare de Deu d’Alcúdia. Tot i que és un instrument molt estrident, la gent agraïa molt escoltar-la. Recorde anar a Benimodo amb motiu de l’1 de Maig, l’any 1980. Tenia 13 anys. Una dona, molt emocionada, va eixir de casa per dir-me que feia molt de temps que no havia escoltat aquell so. Allí em vaig adonar que la dolçaina era molt més que un instrument”. Després va conèixer Xavier Richart i al poc de temps era el responsable de l’escola de dolçaina del seu poble. “Jo tenia molt clar que volia ser artista”. A casa, però, no ho veien tan clar i el van espentar a estudiar electrònica a Xest. “Vaig aprendre les coses de la vida, però res d’electrònica”, confessa. Després, comença a treballar: al matí a la fàbrica i de vesprada a la música, fins que el cuquet artístic va guanyar la partida. Al poc de temps es sumà al vaixell de Rodamón, un grup.... Paral·lelament vindrien els anys a Barcelona, on estudià música antiga i viola de roda.
Aquests últims dies Dani Miquel els ha passat preparant la posada en escena, a l’Alcúdia, de “De por”, el concert-espectacle en què fa un repàs dels monstres valencians. La Quarantamaula, els gegants... formen part d’aquest disc. La presentació la feu al Teatre Principal de València i ara toca fer parada al seu poble nadiu. “En aquest poble sempre hem sigut molt de donar-nos suport”. Dani Miquel és un dels veïns insignes d’aquesta vila de la Ribera, però n’hi ha més: unes cases més enllà té el seu niu el pintor Manolo Boix; també de l’Alcúdia és el cantautor Òscar Briz; i també ací va viure fins als 102 anys Josep Lluís Bausset, figura tan invisible com indispensable del valencianisme, aquell a qui Joan Fuster catalogà com “l’home subterrani”.
“Vaig avisar fa 15 dies a l’Ajuntament de que volia fer l’espectacle. Veges quin embolic!”, diu Dani, ja assegut a la taula del menjador que hi ha a la primera planta. De les parets, pengen pòsters de tota mena d’aus. Al costat de la porta, unes marques en la paret amb successives dates anotades denoten que en aquesta casa creix xicalla. Ni rastre de televisor. “La meua parella i jo vam decidir viure sense tele i al poc de temps va nàixer el nostre fill”, riu, juganer. Dani Miquel és xarraire. Salta d’un tema a l’altre. Parla pes colzes. Junt a la cuina, un pòster amb un mapa de Catalunya, el País Valencià i les Illes. “Em fa molt trist com s’està tractant la qüestió catalana. Escolto a comenaristes espanyols dient que Lluís Llach els ha defraudat. Com que els ha defraudat? Però és que no sabien qui era Lluís Llach?”.
“Jo vaig amunt i avall cantant i em fa la sensació que tot està més acceptat que no sembla. Ara pots dir País Valencià i no passa res; els xiquets et respecten molt més que fa quatre anys. Jo vaig a escoles públiques i privades i a escoles que no saben ni valencià. Em contracten per a que els xiquets escolten parlar i cantar en valencià i això no passava abans. Per què? Potser perquè està de moda o potser pel canvi en el govern. Són gent que ara se pugen al carro de la llengua, potser per necessitat. Hi ha gent que m’ha dit que s’ha ensenyat a parlar valencià mitjançant les meues cançons. I això és bonic.
-L’última volta que el vaig veure actuar va ser al Festival Feretes (un festival de música infantil que de fa tres anys es celebra a València l’última setmana de desembre). És el primer festival d’aquestes característiques al País Valencià. Aleshores ja em va dir que això que estava passant al Palau de la Música era molt i molt important.
Fins ara hi havia festivals per a la gent jove i ara a poc a poc en sorgeixen per als infants. Jo sóc el director del Menut Festival, que fem el segon cap de setmana de desembre a l’Alcúdia. Enguany serà el tercer any. El vam crear entre Toni Benavent, productor d’Albena Teatre, i jo. Ací a l’Alcúdia es dona molt de suport a la gent del poble. La gent que ha estat en l’Ajuntament han sigut fidels al poble i han treballat molt a favor de la nostra cultura. Als qui vénen de fora se’ls dona suport perquè s’impregnen de la cultura pròpia.
En el 1979, amb 12 anys, vaig començar amb la dolçaina, quan no hi havia dolçainers. Vaig anar a l’Ajuntament per demanar-los fer una escola de dolçaina i poc a poc la muntàrem. En aquella època a mi no m’acceptaven en el conservatori, així que el meu pare em va buscar un mestre paral·lel a l’escola.
-Qui foren els teus mestres?
Vicent Ferragut, que era el creador de Trullars, un grup boníssim dels anys 80. Era un moment en què ja havien sorgit Paco Muñoz, Al Tall... Trullars tenia com a instrument bàsic la dolçaina, amb sintetitzadors, piano... Si Trullarts haguera continuat avui estaria a l’altura de Kepa Junquera, Hevia... Ací, però, no va tenir el suport que necessitava. Ací la cadena de producció de la cultura està totalment trencada.
-Què vols dir?
Que si toques la dolçaina, has de buscar on actuar, posar el preu... Durant molt de temps al País Valencià no ha existit una infraestructura professional per als músics. Jo, com a Dani Miquel, vaig començar en 2005 amb la necessitat de cantar cançons en valencià als xiquets. La primera escola a la qual vaig anar era Les Comes, de l’Alcúdia.
-Quina fou la raó que t’impulsà a dedicar-te, als 38 anys, a la música infantil?
Anant amb Rodamons em vaig adonar que els xiquets no sabien El tio Pep se’n va a Muro o La Manta al Coll, o La xata merenguera. Jo, en canvi, havia arreplegat aquella tradició de la meua experiència d’anar de poble a poble. Així que vaig pensar que havia arribat l’hora de fer música infantil. Jo volia buscar una veu femenina, perquè em semblava que quedaria millor, però com que no trobava ningú, vaig decidir fer-ho jo. Jo, que no havia cantat mai! Vaig parlar amb Paco Muñoz i amb Llorenç Gimènez, dos dels grans, i els vaig dir: jo vull cantar com el Paco però sentadet com el Llorenç. No m’imaginava en una plaça plena de xiquets, volia estar assegudet. Fou en aquella reunió que Llorenç em va dir allò de que jo havia de ser “cantacançons”. Aquella reunió em va donar l’impuls i el convenciment per tirar endavant aquest projecte. A Paco sempre l’he tingut al costat.
I així va ser com va nàixer Dani Miquel: la pilota va començar a rebotar. Em vaig proposar parlar amb tres ajuntaments a la setmana per promocionar-me perquè no tenia mànager ni res de res. Amb Òscar Briz vam estar pensant quin nom posar-me: que si trobador, que si joglar... I, al remat, Òscar em va dir: “a tu com et diuen, Dani Miquel? Doncs Dani Miquel!”. I ara la gent em diu Dani Miquel i a mi em fa molta gràcia. Als ajuntaments als quals vaig telefonar em llogaren i a tots, més o menys, els va agradar. Al principi m’eixia fatal. En la primera actuació els mestres em van dir: «Dani, això que fas t’ix prou malament, però tens alguna cosa que és molt bonica. Si continues, tots els mestres estarem amb tu». Encara m’emociono en recordar-ho.
Ahir li vaig posar a la meua filla de quatre anys Paco Muñoz i em va preguntar: «Este senyor per què canta les cançons de Dani Miquel?».
Ai, pobreta meua! Això que no ho diga! Són les cançons de tots, que ha cantat Paco i ara canto jo.
-La sensació és que en la represa democràtica hi havia ell i la Pelitrumpeli, però després es va fer un buit que no torna a omplir-se fins que apareixes tu, Trobadorets, La Petita Orquestra Pilotaire...
Quan jo vaig començar no hi havia referència perquè Paco Muñoz ja estava en retirada. La música infantil ha estat i està devaluada totalment. Jo faig un disc de música infantil i tu el fas de rock i tu el pots vendre més car que jo. I quan jo treballo un disc infantil li pego quaranta mil voltes, tant o més que li peguen a un disc per a adults. Per a fer Parla sempre en valencià, per exemple, he hagut de fer molta feina de confecció. Perquè amb els infants has de mirar-ho molt. Vols transmetre en aquesta cançó una emoció, una gràcia... Darrera de cada cançó hi ha molta feina. Així i tot, vas a fer un concert i a la segona cançó els infants ja et transmeten si s’estan avorrint o els resulta divertit. Els infants reclamen ser protagonistes.
-És un públic complicat, l’infantil?
És un public diferent a l’adult. I, alhora, no és el mateix un públic d’entre 2 i 4 any que un públic de 9 anys, que passa olímpicament de la Masereta. Jo quan començava, a la tercera cançó els xiquets deien: no conta cap conte! Per exemple, a lo millor als de 9 anys la cançó d’ El Micalet de la Seu no els interessa, però si els conto la història, potser sí s’enganxaran. És anar jugant per ensenyar-los coses.
-Convertir-te en pare, t’ha fet canviar la manera de fer cançons per a xiquets?
No, no m’ha canviat. Crec que he gaudit molt. Nosaltres anem en família als concerts i quan tornem cap a casa el meu fill diu: «Pare, posa Dani Miquel». I jo ja no tinc ganes d’escoltar-me! Alguns pares em diuen, mig en broma: «Estic fins els nassos de tu!».
-És que tampoc hi ha tanta i tanta música infantil...
Dona, hi ha Rodamons, Trobadorets, Ramonets, la POP, Marcel el Marcià, Marieta Ganduleta... A poc a poc van eixint grups. Açò és molt important perquè els xiquets han de saber quines són les seues arrels culturals. Jo vull que els xiquets i xiquetes s’ensenyen xafant terra nostra. No dic no al castellà o no a l’anglès, en absolut. El que vull és que sobre la perspectiva de qui som, isquen al món. Els valencians no hem valorat suficientment la nostra cultura. Els catalana saben vendre’s lo seu i nosaltres no. Demaneu-me La massereta tantes voltes com vulgueu, que no em cansaré mai de cantar-la.
-En la Cançó dels oblidats, en l’últim disc, recorres a la frase de «qui perd els orígens perd la identitat», d’Estellés.
Sí, és una cançó molt emotiva per als adults. És un crit que vol dir que ara és el moment de tirar açò endavant.
-I t’atreveixes també, en aquest darrer disc, amb una versió de La fera ferotge, de l’Ovidi.
Sí, això és molt personal. A més, el xiquet que canta és el meu fill de quatre anys. Fer La fera ferotge era un repte. Jo crec que fer una versió que copia l’existent, no val la pena, més encara quan la veu original és la d’Ovidi Montllor, que és un animal. En la meua versió, la fera ferotge són els xiquets. I li he posat molt de soroll, un poc recordant l’etapa en què feia música per a obres de teatre. Jo vaig crear el triquiliso. Una vegada vaig guanyar un premi nacional de músiques minúscules. Es tracta de música amb objectes, sorollos. Sobre una caixeta de música faig una cançó molt simple i em crea una atmosfera molt bonica. És una cosa molt personal.
-És difícil fer una versió d’una cançó tan senyera?
No hi ha res difícil.
-Però t’imposa?
No, tampoc! A Ovidi me’l vaig trobar en l’estació del Nord de València. Jo tenia aleshores 18 anys. Vaig anar i el vaig saludar i li vaig dir, tot convençut: «jo sóc dolçainer». I em va dir: «Quin so més bonic el de la dolçaina».
-Les teues cançons, a més, tenen un esforç per vertebrar el país. Ho fas amb De Castelló a Oriola el país vola o, en l’últim disc, amb la cançó de les Bruixes.
Per a mi les bruixes són ties valentes. Per fer les cançons vaig investigar sobre les bruixes de tot arreu del país. Hi havia les caspolines, de Casp, les de Tabarca, que anaven en barca, les d’Almudaina... Jo m’he envoltat de persones que, com Francesc Gisbert,Victor Labrado, Almudena Francés o Joan Borja treballen molt la nostra cultura. Cada volta que necessito informació me la proporcionen. I això em permet, per exemple, fer el rap de La Quarantamaula. També la cançó Una de gegants, on estan tots els gegants que he trobat: allà que va el Tombatossals a Benassal; el gegant Roglà al Puigcampana Són cançons on has de buscar l’arrel de tot el País Valencià. Però ja en el disc de Nadal vaig buscar moltes cançons del nord, perquè el país som tots, els del nord, els del sud i els del centre.
Me’n recordo, quan començava, que vaig pujar a Catí a cantar i una senyora em va recriminar que totes les cançons eren més valencianes, en el sentit que allà, a les comarques de Castelló, no els resultaven nostrades. Aquesta setmana vaig anar a Cervera del Maestre, on no havia estat mai de la vida. I estaven encantats, cantants, ballant i demanant-me cançons. I això és molt emocionant.
-D’alguna manera, eres el Pep Gimeno Botifarra dels infants
A Pep me l’estime molt i fa temps que tenim pendent fer alguna cosa junts, però com que els dos tenim molta feina, no trobem el moment. Pep, com deia la meua mare, té més memòria que un tísic. Néstor Munt li va fer un disc, Si em pose a cantar cançons, on a la música de folklore, li va pegar una volta. Això va traure a Pep de la tradició i el va situar on està avui. La tradició ha d’estar viva, cal fer-la evolucionar . Pep és un animal. La gent plora escoltant-lo perquè s’hi sent identificada.
-I després hi ha el país de la Mare Carabassera, l’espectacle que posàreu en escena al Feretes, amb Gemma Palà i Guida Sellarés: un valencià, una mallorquina i una catalana.
La Mare Carabassera és un exemple del que te deia abans a propòsit de la cadena. Això ja no ho puc dur jo perquè s’han de fer moltes gestions per poder actuar. Jo he actuat a Mallorca i a Catalunya, sobretot perquè mestres valencians que treballen allà m’han cridat. Em deia a posteriori un mestre que el dia que vaig anar els seus companys patien per si els xiquets no m’entenien; i l’endemà tots els xiquets cantaven La xata merenguera al patí! A la Mare Carabassera comencem amb El tio Pep, despre´s un bals cantant, el Gall negre... Cal ensenyar els xiquets que som el mateix. El nostre senyor, o almenys el meu senyor, no és Jesucrist: és Joan Fuster. Ell va dir que els valencians, els catalans i els balears no són cosins germans, sinó que són el mateix. I jo que sóc fusterià, m’ho aplique.
-Tens molta feina ací, però t’agradaria actuar més a Catalunya?
M’agradaria anar pel plaer d’anar, perquè els xiquets són els mateixos. Són els pares els que tenen molts complexos. Jo he anat a actuar a un poble castellanoparlants i el primer que em van dir els xiquets va ser que parlara en castellà. I als 15 minuts ja estaven tots cantant i ballant les meues cançons. Són els pares els qui tenen prejudicis i els els transmeten als fills. A través de la música es poden fer grans coses.
-El teu gran èxit, de fet, és cantar Parla sempre en valencià i que t’acollisquen igual de bé en escoles en valencià i en escoles en castellà.
No m’agrada identificar-me més o menys amb una cançó, però és una cançó que vaig fer amb molta estima. Quan la vaig presentar a l’Alcúdia hi havia unes irlandeses que van dir que els agradaria ensenyar-se el valencià per lo divertida que és la cançó.
-Però eres conscient que ha esdevingut una cançó himne?
Sí, sí, ho sé. Però, per exemple, a mi La princessa ratolina també és una cançó que m'agrada mogolló.
-Francesc Gisbert Francesc Gisbert va dir de vostè que “aconsegueix dissipar les fronteres ideològiques dels meus i dels teus”. Què n’ha de dir?
El meu pare va ser el darrer alcalde franquista i hem tingut idees molt diferents. Però jo em puc seure amb ell a parlar tranquil·lament i dialoguem sense problema. Ell m’accepta i jo l’accepto. A mi em contracten tots. Jo tinc la sort que no m’han polititzat. Tot ho intento a fer amb alegria i sense obligacions. A mi se me respecta molt perquè estic treballant en l’educació dels infants.
-Però les teues lletres són molt potents. Qualsevol dia t’acusaran d’adoctrinar els infants...
Això ja ha passat! Un diari em va acusar d’adoctrinar als xiquets.
-Professionalment has notat el canvi a la Generalitat?
Sí, i tant. Fins i tot he actuat al Palau de la Generalitat! Aquests polítics tenen clar el tema de la llengua i de la necessitat de potenciar la cultura. Joan Ribó m’ha dit que està fart de mi perquè la seua neta sempre li demana escoltar el meu disc en el cotxe. En canvi, Rita Barberà em va llogar per tocar al port amb motiu de la Copa de l’Amèrica i una setmana abans cancel·laren el concert amb l’excusa que els xiquets no entendrien el valencià. I allò estava ple d’anglesos o alemanys! Jo ja vivia abans del canvi de govern, però aquest govern està al costat de la cultura i això es nota.
-Diries que això ha contribuït a la professionalització del sector?
Jo estic molt en el circuit infantil, que és diferent al circuit adult. . Quan jo vaig començar no hi havia circuit i me’l vaig haver de fer jo, sense representant ni res. A Hevia li donà la diputació d’Astúries diners per potenciar la gaita. Ací no hi ha la infraestructura que ha permès que Carlos Nuñez vaja al Japó. La Mare Carabassera no pot anar endavant perquè jo no la puc dur endavant. L’espectacle De por el faig perquè em fa molt il·lusió, però sé que per preu no el puc vendre. Per exemple, en el primer disc de Musiqueries jo em vaig arruïnar. Em costà 11 euros el disc i el venia per 10 euros. Però sé que és un inversió. En la segona edició ja vaig guanyar diners. La Mare Carabassera ara és un capritx, com l’actuació al Teatre Principal amb De por.
-Quan començares a fer classes de dolçaina, amb 20 anys, t’imaginaves actuant al Teatre Principal de València?
El Teatre Principal és el bressol de qualsevol artista. Arribar allí és tocar mare. Per a nosaltres ha estat un plaer i un orgull, però tenim els peus a terra i continuem tenint clar que allò important és l’infant. Actuem al Principal amb la mateixa dedicació i professionalitat que en una escola o una biblioteca.
-Hi ha prou educació musical en el sistema educatiu?
Un nano en l’escola ha d’ensenyar-se a ballar, no a tocar la flauta. Els xiquets han de gaudir del so i la música. En l’escola cal ensenyar els xiquets ha estimar la música, les matemàtiques, la natura. I després ja aniran aplicant-ho a la pràctica.
-Paco Muñoz va dir que ell era “esquerrà i anarco”. Què és Dani Miquel?
(Pensa) Jo sóc una persona, una persona humana. Saps que passa? Que avui en dia, més enllà de les esquerres i les dretes, qui mana, malauradament, són els poders econòmics.
L'entrevista arriba al final, per bé que amb Dani Miquel una té la sensació de poder estar xarrant un bon grapat d'hores. Abans de marxar, rememora els temps quan el baix de casa seua, en el centre de l'Alcúdia, es convertia, una volta al mes, en el Teatre la Clau, un lloc obert a tothom des d'on irradiar la cultura musical del País Valencià. "Posàvem una cistelleta a l'entrada i cadascú posava els diners que volia -explica amb certa nostàlgia-. Quan nasqué el meu segon fill, ho vam deixar estar". Ara sí, toca acomiadar-se. El campanar de l'església de Sant Andreu avisa que és la una del migdia. "Ai, collons, que volia fer arròs caldós i no me donarà temps!".