Tomàs de los Santos ha publicat quatre àlbums d’estudi des del 2014, l’últim el disc que va dedicar a musicar poemes de Joan Salvat-Papasseit, La rosa als llavis, del 2021. El temps entre disc i disc no és una tria del cantautor, la seua aspiració seria traure «un disc cada dos anys, com a molt, perquè material i idees en tinc, podria fer dos discos amb les cançons que he anat fent». D’una banda, hi ha les «condicions de la cançó d’autor, sobretot si vols anar amb banda. Per fer un disc en condicions has d’estalviar», explica.
En el cas de Fang i roses, a més, ha tingut a veure amb una etapa molt difícil pel que fa al vessant personal. A finals de l’any 2023 hi havia un disc en procés, amb el productor de confiança i amic del cantautor, Pau Romero. Fins i tot hi havia alguna cançó acabada com la que apareix en el nou disc, «Camps d’arròs per sempre». Enmig del procés de gravació, el dia 13 de novembre, aniversari de Tomàs de los Santos, mor l’activista Anna Codonyer, una molt bona amiga de l’artista i parella del músic Àlvar Carpi. Poc després, Aitana, la filla del cantautor, passa nou dies en coma arran d’una amigdalectomia en què tot ix malament, una intervenció en l’hospital privat IMED, a València. Durant quatre d’aquells llargs i dolorosos dies, Aitana es considera gairebé morta. Traslladada a La Fe, els metges aconsegueixen traure-la del coma. Però les seqüeles físiques i psíquiques van ser importants.
«Personalment, va ser una devastació», relata l’artista. Un any molt dur que culmina amb la dana, l’octubre de 2024. El local on hi havia tota una vida emmagatzemada, a Alfafar, és devorat per la barrancada. Una ruptura és la culminació de tot aquell procés. «De no passar-me res, vaig entrar en un any que em va passar de tot. Molt de fang per pastar un disc», explica. L’artista va administrar tot aquell dolor fent cançons. «Tinc molts motius per a rendir-me, per a baixar els braços i no fer més discos, però la batalla que es perd és la que s’abandona, i jo crec que un dels meus papers en el món és fer cançons en valencià. És això el que faig», argumenta.
«Tinc molts motius per a rendir-me, per a baixar els braços i no fer més discos, però la batalla que es perd és la que s’abandona, i un dels meus papers en el món és fer cançons en valencià. És això el que faig»
«És el disc que més m'agrada»
El fruit de tot el procés és un disc sentit, dens, amb un alt voltatge emotiu i afectiu. Però és també, segurament, el seu millor àlbum. Un treball que, curiosament, s’obri amb l’esmentat «Camps d’arròs per sempre», que també ha estat el single d’avançament, una cançó lluminosa, optimista. «Està feta d’abans i és cert que té un to vitalista, que fa referència a estar en una terra determinada, amb paisatges com els de l’arròs o els tarongers que m’han marcat. I obrir el disc amb eixa cançó era un encert, perquè en el fons no té res a veure amb la resta», reconeix.
Certament, el contrast és molt marcat amb talls com «Cançó urgent per a una absència» o «Nostàlgia d’estimar-te», cançons tristes, introspectives, però enregistrades amb un ambient eteri, ple de bellesa. «Dels quatre discos d’estudi que he fet, és el que més m’agrada, el que més puc escoltar. Amb Pau vam aconseguir el que volíem: cante coses dolorosíssimes, però la meua veu és acollidora, havia de cantar-les així. La vida, de vegades, és una merda, però l’hem d’acceptar, podem cantar suau les pitjors desgràcies».
És el cas d’una altra cançó significativa, «Fang i roses», un text al voltant de la dana dur, emprenyat, on alguns trobarien a faltar un tractament més èpic, però és «una cosa íntima que a mi m’ha passat també. No he perdut persones, em fa vergonya considerar-me una víctima de la dana, però he perdut coses molt valuoses per a mi. Per això la cante des de la intimitat, tot i que també hi haja la denúncia, aquell ‘qui no avisa és un traïdor’ que travessa la cançó». La pel·lícula Pa i roses de Ken Loach va ser la inspiració per a un títol que també és el del disc, introduint el fang com a element i les roses com a imatge metafòrica de les flors que suraven.
Un parèntesi. Aquesta no és l’única vinculació biogràfica amb el fang, perquè Tomàs de los Santos es considera «fill de la riuada del 1957». La família del seu pare, que vivia en l’Albereda de València, ho va perdre tot. Marxaren a Argentina, on el pare conegué la dona que seria la mare de Tomàs de los Santos. La família va tornar l’any 1966, un any abans del naixement. Els camins vitals poden ser inescrutables.
En tot cas, parlant de cançons vivencials, hi ha una que cal donar de menjar a banda, la preciosa «Passadissos», que Tomàs de los Santos dedica a la seua filla Aitana, un tema familiar en què un cosí, Claudi, toca la guitarra elèctrica. I on el músic Borja Penalba, oncle de la jove rescatada de la mort, a qui va fer molt d’acompanyament durant la recuperació, apareix tocant l’acordió. Un retrobament musical amb Penalba, amb qui va gravar Dones i dons (2014). «I clar, Aitana està contentíssima. No pot escoltar la cançó, per l’emoció, però està contenta», relata, commogut. No hi ha pràcticament res en Fang i roses que no estiga connotat, radicalment connectat a la vida real, la que es pot tocar amb els dits.
Sobre el llom de la poesia i la mort
En un disc així, no podia faltar la poesia dels altres. En la trajectòria de Tomàs de los Santos, gran lector de versos, cal destacar la faena feta per portar a la música poetes de diverses generacions. A més del disc esmentat amb poemes de Salvat-Papasseit, té un Premi Miquel Martí i Pol per una musicació de Vicent Andrés Estellés i diversos espectacles. A més, en el calaix assegura tindre fins a 40 d’aquestes composicions amb lletra aliena. En Fang i roses, Estellés torna a estar present amb «Meditacions». L’altre poema és d’Isabel Garcia Canet, «Laia (donar-se)».
El primer, té a veure amb la necessitat d’incloure sempre una referència a la memòria història i, a més, és una cançó que de los Santos troba agraïda de cantar. Pel que fa a la poeta, el cantautor volia que hi haguera alguna cançó d’algú encara viu. De l’escriptora i rapsoda de Pego ja havia fet alguna versió, és una poeta que li agrada, però la lectura d’Els afores i del poema en concret, dedicat a la cineasta Laia Rico, el va fer decidir-se. Malauradament, la destinatària del poema va morir al gener del 2026, als seus prematurs 46 anys, enmig de la gravació del disc. «Tot el que rodeja el disc és molt bèstia. És una cançó bonica, d’esperança i de futur, però aquesta lectura ara és una altra. En tot cas, queda la cançó com una ofrena d’amistat», raona l’artista.
TOMÀS DE LOS SANTOS
Autoedició, 2026
Cançó d'Autor
Més interioritats. En el tram final de l’àlbum hi ha «Del mar», una cançó aparentment senzilla, que no crida l’atenció de seguida, però que va atrapant-te en la mesura que hi tornes. Aquesta valoració li fa especial il·lusió a Tomàs de los Santos, perquè és una cançó que va compondre l’any 2002 en l’Havana, inicialment en castellà. Una cançó «fotuda de cantar, perquè té una part molt alta i una molt baixa, hi ha com dues escales i mitja de diferència». Una història bonica que té un no se sap què especial.
El disc acaba amb «Tinc una llavor (Palestina)», un tema decididament èpic, cantada en català i àrab en la veu imponent de Salma Alhakim, a qui va conèixer en un acte de solidaritat amb els palestins. El cantautor té un costat polític que està sempre present i, sent el primer disc que publica des del genocidi de Gaza, se sentia obligat a abordar la qüestió. Sobre la idea llançada per un llaurador palestí que amb una cosa molt xicoteta, una llavor, es podia recuperar tot. «És una cançó de memòria i solidaritat que m’agrada molt com ha quedat. Havia de ser èpica, perquè estàs cantant un assassinat col·lectiu, un genocidi, la destrossa d’un poble».
Un compromís granític amb el poble palestí que l’ha fet abandonar, com altres artistes, la plataforma Spotify. «Quan m’assabente que l’amo de la plataforma fa una inversió directa de més de 600 milions d’euros en material militar per a Israel, perquè l’utilitze contra gent de Palestina, no podia continuar. Està posant diners robats als músics, que haurien de ser-ne els destinataris, a disposició de Netanyahu. Seria una incoherència continuar en Spotify i cantar una cançó sobre Palestina», argumenta.
Les cançons ja estan disponibles en altres plataformes, com ara Bandcamp. I, per descomptat, en format físic. El repte, ara, és defensar el treball en el directe. La presentació serà al Teatre Talia, demà dimarts, dia 10 de novembre, acompanyat d’Isabel Làuzara, Jesús Barranco, Eva Domingo i Rocío Martínez. L’esmentada Salma Alhakim també hi intervindrà.
Una formació de luxe per vestir unes cançons de fang i roses, escrites per algú que no sembla disposat a rendir-se. Malgrat tot.