Dilluns d'aquesta setmana estava cridat a ser el dia en què es desglossaren els ets i uts del finançament singular de Catalunya. La reunió entre la plana major dels governs català i espanyol, tanmateix, acabà amb algunes certeses i moltes incògnites sobre com es concretarà un model que, en principi, hauria de permetre al Principat assumir la sobirania fiscal que no ha tingut fins ara.
Una de les certeses que deixa l'acord és la possibilitat que totes les autonomies que ho desitgen s'afegisquen a aquesta proposta de finançament singular. Es tracta d'una versió remasteritzada del cafè per tothom que, des de l'inici de la democràcia s'ha aplicat a l'Estat, cada volta que Catalunya ha pretès assolir una millora en termes d'autogovern.
Es tracta d'una proposta —la de fer extensiu el model a totes les autonomies que ho desitgen— amb què el Govern espanyol tracta de calmar els ànims entre els barons autonòmics. Ni als barons socialistes ni als populars cau bé el tracte preferencial que, a parer seu, Pedro Sánchez dispensa a Catalunya. Els del puny i la rosa (amb Emiliano García Page al capdavant) han manifestat el seu enuig, mentre que els de la gavina han eixit en tromba contra al Govern espanyol.
Carlos Mazón no s'ha quedat enrere en la seua bel·ligerància. El model de finançament singular suposa «la consagració del privilegi que ja hem vist amb els indults, l'amnistia i innumerables cessions», ha dit el president valencià. És un «atemptat contra la democràcia i a la unitat d'Espanya», afirmava aquest dimarts la portaveu Susana Camarero en la roda de premsa posterior el Consell.
El Govern valencià ha deixat dit que de cap de les maneres no seurà a parlar bilateralment amb l'executiu de Pedro Sánchez sobre aquesta matèria. El Govern valencià, de fet, fa setmanes que atia el foc contra Madrid pels retards en l'arribada del FLA (Fons de liquiditat autonòmic) extraordinari, un mecanisme per pal·liar el finançament deficient de les comunitats autònomes. No s'ha de perdre de vista, tampoc, que els valencians fa més d'una dècada que reivindiquen la reforma del model de finançament i que no ha estat fins ara —que els catalans han mogut fitxa en aquesta matèria— que el trencaclosques ha començat a moure's.
Siga com siga, l'entesa escenificada aquest dilluns a Barcelona obre la possibilitat que totes les autonomies adopten el model dissenyat per a Catalunya: és a dir, un model on l'autonomia recapta i liquida tots els seus tributs i aporta, a una caixa comuna, una quota pels serveis que presta l'Estat en cada autonomia (per exemple, duanes o seguretat); a més d'una quota de solidaritat respecte de la resta de comunitats. L'acord també incorpora el principi d'ordinalitat. Això és que les comunitats mantenen, en el rànquing de finançament, la mateixa posició en ingressos abans i després de reportar la quota de solidaritat.
Singular o plural?
La pregunta que està en l'aire, doncs, és fins a quin punt aquest pot ser un model desitjable per al País Valencià. Al capdavall, fa més d'una dècada que Generalitat i agents socials i econòmics reclamen un canvi en el model de finançament, sense que la petició haja arribat a rams de beneir.
Per a Rafael Beneyto, que va ser director general de Tributs en temps del Botànic, l'aplicació del principi d'ordinalitat resulta una possibilitat abellidora per als interessos valencians.
En cas d'acomplir-se el principi d'ordinalitat, el País Valencià hauria de rebre 423 euros per habitant més dels que rep a hores d'ara.
Recorda Beneyto, a aquest respecte, que el Cercle d'Economia de Barcelona, va fer públic l'hivern passat un informe que calculava que l'aplicació del principi d'ordinalitat suposaria per al País Valencià una quantitat equivalent a entre 3 i 4 punts del PIB del País Valencià.
Si ens fixem en les dades de la liquidació de 2022, el nostre índex de capacitat fiscal sobre població ajustada és el 98,2% i estem en la sisena posició de major a menor. Pel que fa al resultat dels fons facilitats pel sistema de finançament autonòmic, també sobre la població ajustada, l'índex és del 94,2%. El País Valencià, doncs, està en la darrera posició, juntament amb Múrcia. Tot atenent al principi d'ordinalitat, la posició valenciana en recursos facilitats pel sistema de finançament autonòmic caldria que fora la que té a hores d'ara Astúries, és a dir, 423 euros més per habitant ajustat, un total de 2.090 milions d'euros.
En tot cas, aquest economista no s'està de recordar que, per aspirar a un model com el que ha abraçat el Govern català, la Generalitat Valenciana hauria de millorar molt la seua infraestructura tributària. En temps del Botànic, de fet, es donà forma a l'Agència Tributària Valenciana, però aquesta és molt limitada en recursos tècnics i humans. Catalunya, amb una capacitat tributària que dobla la valenciana, disposa de 4.000 funcionaris en la seua Agència Tributària. El País Valencià compta amb 400.
Cara i creu
L'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE), d'altra banda, acaba de publicar un informe on analitza quin seria l'efecte de generalitzar el sistema de finançament singular. «Amb algunes concrecions de la proposta, podrien assolir-se avenços en autonomia, suficiència i equitat, o almenys, en algunes d'aquestes direccions; però amb altres concrecions no hi hauria avenços, i inclús podria empitjorar les coses en alguna d'aquestes matèries», asseguren Francisco Pérez i Juan Pérez, autors de la investigació.
Per a corregir els greus defectes del model vigent des de 2009 mitjançant un sistema de concert solidari en el qual les autonomies gestionen tots els ingressos tributaris, per a després redistribuir-los entre l'Estat i la resta d'administracions autonòmiques, haurien de complir-se quatre condicions, totes necessàries, segons l'IVIE.
En primer lloc, per a estimar el contingent total que el conjunt de les comunitats hauria d'aportar a l'Estat s'hauria d'arribar a un acord entre tots dos nivells de govern que garantisca la suficiència financera tant de l'Estat com de les autonomies. Una vegada decidit l'import que s'hauria d'aportar a l'Estat, hauria de decidir-se el criteri de distribució del contingent entre les comunitats.
En aquest sentit, l'estudi té en compte tres criteris. Els dos primers, basats en el PIB regional o en la igualtat de la pressió fiscal, beneficiarien les regions més riques perquè disposarien de més recursos per a elles. Els autors prefereixen el tercer criteri, basat en l'esforç fiscal que fan els ciutadans de cada autonomia segons la seva renda per capita, perquè l'Estat també compleix funcions redistributives i és raonable, a parer seu, que el financen més els que més tenen.
En aquest mateix sentit, l'anàlisi preveu que, una vegada cedida la part corresponent a l'Estat, cada comunitat destine el 80% dels seus recursos restants al fons de solidaritat interregional, que permeta, almenys, igualar els recursos disponibles per a prestar els serveis públics fonamentals. D'aquesta manera, proposa ampliar en cinc punts el Fons de garantia del sistema actual, que es dota mitjançant la contribució al mateix del 75% dels recursos tributaris de cada comunitat i es distribueix posteriorment sobre la base de les necessitats de cada territori, d'acord amb el criteri de població ajustada.
Els investigadors de l'IVIE també posen a sobre de la taula la necessitat de «revisar els avantatges financers que gaudeixen les comunitats forals». Consideren, a aquest respecte, que la seua aportació tant en termes de solidaritat interregionals com pels serveis prestats per l'Estat són insuficients.
Si es compliren aquestes condicions, la generalització del finançament singular català reduiria la desigualtat de recursos entre els habitants de les diferents autonomies que existeixen en el sistema actual. Ara bé, aquests resultats no serien els que semblen esperar-se del sistema de finançament singular proposat a Catalunya, segons els investigadors de l'IVIE. Per exemple, hi hauria millores de finançament per a aquesta comunitat, però no de les quanties que a vegades s'esmenten.
Si, per contra, aquest sistema singular es concretés com un acord entre l'Estat i Catalunya que aproximara aquesta comunitat a la situació privilegiada de les comunitats forals, en lloc de solucionar el problema de desigualtat interterritorial existent, l'agreujaria.
LA INCOMODITAT PER LA CONDONACIÓ DEL DEUTE
L'aprovació del finançament singular encara haurà de superar diverses proves parlamentàries. La primera, una reforma de la Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA) que requereix majoria absoluta en el Congrés dels Diputats. Compromís ja ha avisat que el seu vot estarà supeditat a l'aprovació d'un fons transitori que iguale el País Valencià a la resta de les autonomies mentre s'aprova el model definitiu.
No és l'únic element que provoca recel en els nacionalistes. A Compromís, com tampoc al Partit Popular, no els satisfà la proposta de condonació de deute que el Ministeri d'Hisenda va posar a sobre de la taula el febrer passat. El Ministeri d'Hisenda va calcular en 11.210 milions d'euros la quantitat a perdonar a la Generalitat Valenciana, una xifra considerada insuficient, ja que no té en compte l'infrafinançament que ha patit el País Valencià històricament. Aquesta quantitat suposa el 19% del total de deute. Compromís exigeix una quitança de, com a mínim, el 47%.