«‘Borumballes’ ha estat un trencament amb les lectures fosques sobre la maternitat»

—El llibre comença fort: «D’entre totes les raons possibles per a tindre un fill, potser la més absurda de totes siga la de voler transmetre-li la llengua».

—Sí, però aquesta idea no és únicament la de transmetre un sistema de comunicació, sinó també un llegat, uns valors, amb unes històries i unes vivències compartides. Amb un passat, amb una genealogia, en aquest cas de dones. En la llengua, en el valencià, està contingut tot un univers de coses que m’importen. Per a mi, tindre una filla era traspassar-li eixe xicotet llegat que a mi m’havien traspassat abans, donar-li com un regal. I dir-li: «T’importarà o no t’importarà? Vas a cuidar-lo?». A mi em preocupa que l’importe, em fa patir.

—Hi ha un to pessimista en Borumbullaes...

—A l’inici sobretot.

—...fregant el derrotisme per moments. Vens a dir que el que no van poder fer Felip V i Franco ho faran les xarxes socials i el reaggeton.

—Estan fent-ho, de fet. La meua impressió, pel que vaig veient amb els alumnes de 18 anys que arriben a la facultat, al meu voltant, amb els amics i amigues que tenen xiquets i xiquetes, és aquesta. Hi ha pares i iaios que parlen en valencià que els parlen en castellà als xiquets. Per què està passant? Provablement hi ha una introducció massiva i brutal del món digital, que majoritàriament és en castellà i en anglès. És veritat també —en referència al reaggeton— que la cultura hispànica, en castellà, s’ha fet internacional, ha crescut exponencialment. Això ha fet que el castellà agafe una força bestial a nivell cultural, popular, comercial, que no tenia fa 15 o 20 anys. No ho sé... Serien dos fils dels quals estirar per entendre el que està passant, però hi ha moltíssims més. Però aquells, a mi, em semblen particularment importants, perquè tenen a veure amb la vida, amb l’oci, amb les coses que fem amb els amics... Amb la vivència popular. I ací és on està la llengua.

—T’arribes a fer la pregunta de amb qui podrà parlar valencià la teua filla, si és el que el parla.

—Sobretot tenint en compte que viurà a València, que estudiarà en una escola a València i que el que jo he pogut experimentar des que estic vivint en la ciutat —tinc 41 anys i hi visc des dels 24—, que pots parlar en valencià però amb una xarxa de contactes i relacions de gent que és com tu. Però la qüestió és si ella tindrà aquella xarxa, si tindrà intenció de construir-se-la o farà com fan tots els joves, que acabem relacionant-se, sobretot en l’etapa de l’adolescència i en la primera joventut, en castellà. És una qüestió que em preocupa, però em preocupava més a l’inici de tot, els primers mesos de l’embaràs. Després, poc a poc, he anat canviant, potser perquè tindre fills és el més paregut a tindre esperança en el món, ells t’arrastren a aquesta positivitat. Tu pots estar en la foscor i de sobte arriba una criatura que ho il·lumina tot. És un poc el que m’ha passat. Per això crec que el llibre fa un viatge del punt pessimista que dius tu cap a l’esperança. La xiqueta ara mateix és monolingüe en valencià, que això no vol dir res, però hem fet un treball.

—Hi ha indicadors alarmants sobre l’ús de la llengua, però també hi ha marcadors positius. La maternitat t’ha fet canviar la perspectiva?

—Sí, és el que t’estava dient abans. Totalment. No sé com definir la maternitat... Mira: ahir, Irene Verdú, la presentadora del llibre en Gandia, em va dir que l’havien operat de la vista perquè tenia problema i ho veia tot en to sèpia. Quan li llevaren la bena dels ulls, va veure tots els colors, es va adonar de com d’acolorida i bonica és la realitat. Em va dir que el més paregut a tindre fills és això. Em va parèixer una metàfora molt bonica. La Puri que no tenia fills potser era una persona més procliu a enfadar-se quan llegia un diari o veia les notícies de la televisió, s’ho agafava tot molt seriosament, molt fort. De sobte, una criatureta ho recol·loca tot i comences a pensar d’una altra manera sobre les coses essencials, que també són les més importants. Això fa que tingues una mirada més optimista.

—El teu treball al voltant de la crítica i els estudis literaris està molt imbricat amb el tema del feminisme, com ara en el teu reeixit estudi Como anillo al cuello (Ariel, 2024). En Borumballes dius que t’entristiria més el fet que la teua filla no fora feminista que que no parlara valencià.

—Sí [rotunda], és així. De totes totes. Per a mi, i per a totes les dones que som feministes, sabem que el feminisme et pot salvar la vida. Davant de la violència del sistema patriarcal i de totes les formes que té d’aniquilar a les dones, que en són moltes. Ací a Espanya, i en uns altres països, ser feminista és una garantia d’estar viva. Això que li estic regalant a la meua filla, viure de la manera més lliure i digna possible. Òbviament, el valencià és un llegat fonamental, però el feminisme és la base.

—La protagonista del llibre és la teua filla, des de la gestació fins les primeres paraules, per dir-ho així. Hi ha una ambivalència entre el que té de moments quasi màgics i els peatges de la gestació, el part i la criança. En el llibre fas com una mena de poema,  quasi un haiku, que diu: «La por a la mort. / La por a la vida. / La por a la por».

—Quedar-te embarassada i portar una persona al món, amb tot el que comporta això, és un procés també de molta por. Per als homes és una altra història, però la dona posa el seu cos...

—I el posa en perill.

—I el posa en perill. Podria comparar-ho amb els esports que juguen en el límit amb la vida, com la boxa o, jo què sé, el toreig. Et poses en una situació límit on saps que pots morir. Però a banda d’aquesta por a la mort, Borumballes està esguitat de xicotetes pors que totes les que han sigut mares han sentit. Per exemple, sobre el canvi d’identitat, sobre no tindre el temps que tenies, passar de ser una persona eminentment intel·lectual, que llegeix, que pensa, a ser una persona prosaica, que només fa que calfar biberons... Eixes pors són xicotetes però són molt importants per a una dona. Després està la por de si seré capaç de fer-ho, si estaré a l’altura. Hi ha una generació de mares que ho han fet súper bé, que han tingut una predisposició al sacrifici. Clar, les dones, hui en dia, no estem disposades a eixe sacrifici que feia la generació anterior. I això, vulgues que no, et carrega d’una certa culpa. Podré anar-me’n tres dies de congrés sabent que la xiqueta em necessita? Ma mare això no ho haguera fet mai.

—Has dit que les nostres mares ho feien «súper bé», però això és des del punt de vista del patriarcat, una de les seues herències.

—Totalment. Però també des del punt de vista dels fills, nosaltres érem xicotets paràsits que ens aprofitàrem d’aquelles mares. Jo he pogut estudiar per les beques i perquè, quan arribava a casa, des del tren, ma mare tenia fet el sopar, el llit... S’ha ocupat de les qüestions que jo no m’ocupava, per poder fer un doctorat, una carrera acadèmica. Jo soc professora titular perquè ma mare ha fet totes les coses que no feia. És interessant, perquè jo no em veig en eixe paper.

A banda, hi ha també la por al canvi físic que comporta un embaràs. Es parla molt del cànon de bellesa imposat pel patriarcat però no es parla de què hi ha bellesa també en això. Clar que el cos canvia, que no és com el d’abans, però és un canvi orgànic, natural, part de la vida. No l’has de veure com un càstig, com alguna cosa que has d’amagar. Totes aquestes coses també estan en el llibre, en la part de «Frankenstein» [la segona de les tres de què es composa el llibre], que parla de les dones que som el monstre en eixos processos.

—Confesses no tindre una «teoria feminista de la maternitat». Estem més a prop de tindre alguna de satisfactòria? Com has evolucionat al respecte?

—Jo llegia molts llibres sobre maternitat abans d’escriure Borumballes, he fet moltes classes sobre ser «no-mares». El que he trobat sempre quan llegia eixos llibres és que les escriptores escriuen des del vessant més fosc, més lleig, més opressiu. Escriure Borumballes ha estat un trencament amb eixes lectures, perquè ser mare, com dic al llibre, també pot ser addictiu i preciós, no és tan monstruós com se’m revelava en el cap abans. M’agradaria pensar que ens acostem a una mirada més humana, no tant des del punt de vista de la pèrdua sinó dels guanys, d’allò que ens aporta ser mares. Ostres: reivindiquem una cosa que podem fer les dones, que és nostra, i que és preciosa. Hem de viure-ho d’una manera natural i feminista. I des del punt de vista literari, m’agradaria trobar més relats en què una mare que és feliç es poguera identificar amb eixa felicitat. N’he trobat més mares infelices.

—La infelicitat és més literària. En tot cas, hi ha una cosa que mai no tindrem els homes, que és el vincle molt especial entre la mare i els fills...

—És un vincle físic, una cosa animal. Una cosa que sovint no es té en compte és la qüestió hormonal. Els homes no tenen una festa hormonal dins del cos quan estem embarassades, ho viuen d’una altra manera. Però també pense —li ho deia l’altre dia a Paco [l’escriptor Paco Cerdà, la seua parella]—, que l’amor patern és un amor molt bonic. Parteix d’una posició de no portar dins la criatura, aquell contacte físic tan animal. Però poc a poc, al llarg del temps, es creen uns vincles construïts per vosaltres que no tenen a veure amb allò orgànic, sinó amb la manera d'implicar-se els pares. Hi ha pares que són més adorats que les mateixes mares.

—Borumballes és com un dietari, sense ser-ho, és un exercici d'autoficció però també un exemple de literatura fragmentada.

—Jo no diria que és un dietari, en realitat són uns apunts, unes anotacions. Carme Manuel em va dir que el que jo he fet es fa molt en el món anglosaxó, però no en el món hispànic. Es diu «autoteoria crítica», una barreja de memòries, subjectivitat —l’experiència pròpia— i qüestions socials, polítiques o filosòfiques d’interès general. Parteixes del jo, em va dir, però parles de coses que ens interessen a tots... Et deia que el llibre són notes, anotacions. Per què? La vida d’una persona que té una criatura està interrompuda, trencada, fragmentada. El llibre és fragmentari perquè la meua vida s’ha trencat en trossos xicotets. Lázaro Carreter deia que en literatura la forma i el fons són el mateix. Quan era estudiant de literatura pensava que era una obvietat, però ara que soc gran pense que clar que sí són el mateix; en aquest cas la forma fragmentària té a veure amb el fons del que estic contant, amb la disrupció contínua.

—En tot cas, no vull traslladar la sensació que Borumballes és una mena d’assaig, perquè no ho és. Hi ha molta literatura a dins, molt passatge gairebé poètic. I molta referència literària. L’estudiosa de la literatura comparada s’ha fet un forat en el llibre.

—Sí. Inevitablement. M’agrada escriure però m’agrada molt llegir, fer homenatges als textos i autors que m’han emocionat i marcat. Hi ha l’homenatge a Mary Shelley en el capítol «Frankenstein», una obra que m’agrada molt, que sempre hem vist des de la perspectiva gòtica, però el que m’interessa és que un home, un científic, decideix ser pare. I quan el veu, no vol saber-ne res. I per això la criatura es fa malvada, perquè li ha faltat l’amor del pare. És una història d’amor, no de terror.

—Era una al·legoria, Shelley parlava de la seua pròpia història.

—Sí. I en Borumballes hi ha la reflexió sobre si he fet bé, si era això el que volia. He estat molts anys sense ser mare i he estat molt feliç. Cap on em porta la decisió que he pres? Serà la decisió correcta? O la decisió es mala, com la de Victor Frankenstein? El llibre dona a entendre que sí, que n’estic contentíssima, però tots els dubtes i incerteses s’expliquen a través de diversos textos que esguiten el llibre.

«Ens han posat en el cap tants prejudicis que fins i tot els mateixos valencianoparlants tenen por d’usar la llengua, per si pot ser una font de conflictes».  

—Pel que fa al model de llengua, tu acostes l’estàndard al lèxic de la teua comarca. I et preguntes en algun moment si el model de llengua no ha estat en el fons un factor de dissuasió. No serà més la politització de l’estàndard?

—És això. En el llibre una amiga explica que no li agrada el que li ensenyen al xiquet en l’escola, que és català i que preferiria que li ensenyaren en valencià. Tal vegada és un estàndard que la meua amiga sent molt llunyà; però al mateix temps, el que li està menjant l’orella és tot l’embolcall de generació d’odi i conflictivitat. És com la història de les nines, que em va impressionar molt: algú porta nines blanques i negres a un institut i demana triar als alumnes; tots trien la nina blanca perquè pensen que és la menys problemàtica. És el que fan molts valencians, que pensen que el castellà és la llengua innòcua, la que no dona problemes, la que no provoca que si dic una paraula em poden criticar perquè siga poc normativa o massa catalana. Ens han posat en el cap tants prejudicis que fins i tot els mateixos valencianoparlants tenen por d’usar la llengua, per si pot ser una font de conflictes. I el castellà ix vencent com a llengua no conflictiva, quan és la que s’està menjant la llengua vulnerable.  

—Hi ha una voluntat de preservació de la llengua en el llibre. Al mateix temps, la teua parella, l’escriptor Paco Cerdà, i tu mateix, combineu obres castellà i valencià. Això no t’ubica en terreny de ningú?

—M’encanta estar en terreny de ningú, en els marges. A Paco també, però especialment a mi, ens agraden molt les llengües romàniques. Parle francès i portuguès, entenc l’talià... I per a mi el castellà ha estat com qui estudia ací l’anglès i és un enamorat de la llengua de Shakespeare. És el mateix. En ma casa no s’ha parlat una altra cosa que valencià però estava enamorada de com escrivia Francisco de Quevedo. Per a mi el castellà ha estat sempre una llengua de treball i investigació que m’ha servit per desenvolupar una carrera acadèmica. Però la meua llengua, en la que sent, en la que plore, en la que em cague el tot, és el valencià. No puc entendre la meua identitat sense això. Podria prescindir del castellà? Sí. Em doldria molt perquè es part de la meua professió i de la meua carrera universitària. Però el valencià és el que jo soc. Per això és el llegat que vull transmetre a la xiqueta.

—La part final del llibre és molt bonica, un homenatge a la teua família i a la Puri que vas ser, la xiqueta.

—Sí, la xiqueta. La paraula «borumballes», que a Catalunya pot sonar exòtica, fa referència a la Puri xicoteta que juga amb les borumballes, els trossets de fusta que han sobrat del treball de mon pare, que piquen, que fan una olor molt determinada. És una cosa molt sensorial. Però en passar el temps esdevenen el símbol d’un temps perdut, d’un pare que ha faltat, d’una època compartint la vida amb els meus germans, una família nombrosa anant en la furgoneta amunt i avall... Tot això s’ha perdut, no tornarà. I aquesta memòria també són les borumballes. Alhora, és una metàfora sobre les coses xicotetes, la nostra història més íntima i més personal. Podem pensar que si es perd eixa història no passa res, hi ha milions, però és la teua, les teues borumballes i tu te les estimes. Fins i tot, podria simbolitzar una llengua que per a molts valencians és una cosa menuda, que si desapareix no passa res, un problema menys. Però per a nosaltres és important, té a veure amb les nostres arrels. Hi ha un sentit dialògic: les coses aparentment sense valor, sense importància, tot just tenen molt de valor per a mi.