PAÍS VALENCIÀ

De Montoro a Montero, una lletra i res més?

Un any i un trimestre després del seu nomenament com a ministra d’Hisenda, el tracte de la socialista María Jesús Montero envers el País Valencià no es diferencia gaire del que oferia el seu predecessor, el popular Cristóbal Montoro. Això lamenten els principals portaveus de Compromís, qüestionant la influència real del PSPV sobre el conjunt del PSOE. Al seu torn, el conseller del ram, Vicent Soler, afirma que la relació és molt més franca i fluida. Deixant de banda el combat dialèctic amb aroma preelectoral, què ha canviat de Montoro a Montero?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Diuen que Juan Carlos Moragues, el darrer conseller d’Hisenda del PP a la Generalitat Valenciana, pateix uns malsons reiterats en què Cristóbal Montoro —qui era el seu interlocutor al Govern espanyol, a més de company de partit— adopta fesomia de monstre i l’escridassa amargament. Quan de sobte es desperta i s’adona que es tractava d’una al·lucinació onírica, respira alleujat —“uf...!”— i prova d’agafar novament la son. Però la por que ha sentit és tan feridora que sovint no ho aconsegueix.

Les seqüeles del seu pas per la Conselleria són ben normals, qualsevol facultatiu així ho certificaria. No resulta tan natural que els malsons en qüestió no incloguen també la figura del secretari d’Estat d’Administracions Públiques, el madrileny Antonio Beteta, l’home que el 2014, quan el Consell d’Alberto Fabra ja tenia les tisores desgastades, va suggerir una visita a l’esmolador: “Encara pots retallar més, i ho saps”, va dir-li Beteta a Moragues a la cara el dia que va presentar-lo en un esmorzar informatiu organitzat a València. Amb amics així, no calien enemics. No debades, en aquell moment, la Generalitat ja havia fet fora més de 3.000 treballadors i havia reduït la despesa del sector públic en 1.400 milions d’euros. Un de cada tres euros estalviats al conjunt de l’Estat provenia de les arques valencianes.

El menysteniment del Govern de Mariano Rajoy era palpable. Els Pressupostos situaven el País Valencià a la cua en inversió per habitant. I si Fabra gosava queixar-se del “maltractament” i s’esforçava a posar-hi remei, la reacció era més humiliant encara: les esmenes per valor de 144 milions que els diputats valencians del PP van presentar als comptes de 2012 van acabar a la paperera. La traducció de la revolta va ser una millora de la inversió de 100.000 euros, el 0,71% d’allò que es reclamava.

En paral·lel, Beteta refusava el concepte de “deute històric” compartit per polítics valencians de signe divers a causa de l’infrafinançament i Montoro fins i tot negava que aquest infrafinançament fora tal. El 2013, en una contestació parlamentària per escrit a Ximo Puig, llavors diputat al Congrés, el ministre es mostrava taxatiu: “No existeix cap informe [de l’equip de treball designat pel Consell de Política Fiscal i Financera a fi d’analitzar el sistema de finançament en vigor] que indique un possible perjudici a la Comunitat Valenciana”, replicava Montoro a Puig, “encara més, la reforma de 2009 va suposar un increment del 21% dels recursos liquidats aquell any, un 58% més que la mitjana de les autonomies de règim comú”.

Fabra rep al Palau qui era secretari d’Administracions Públiques, Antonio Beteta. La relació entre l’últim Consell del PP i el Govern espanyol del mateix partit no va excel·lir, precisament.

El clam de Fabra per una reforma “immediata” del sistema de finançament que caducava el 2014 va caure en sac foradat. Rajoy acarava la recta final de la legislatura i no ho considerava oportú. Els Pressupostos de 2015 van preveure un increment de la inversió del 25% en el territori valencià, però el punt de partida era tan baix que aquest increment quedava molt lluny de l’exigència mínima. I és que els 776 milions pressupostats per aquell exercici equivalien al 6,9% del total de les inversions del Govern estatal, clarament per sota del 10% de població que representa el País Valencià. Un desequilibri que tampoc no arribaria als següents comptes públics, els de l’any 2016, que destinarien als valencians el 8% de la inversió total.

“Problema valencià” amb efecte bumerang

Aleshores Ximo Puig ja havia accedit al Palau de la Generalitat a cavall d’un lema, “el problema valencià”, amb què pretenia evidenciar les conseqüències de l’infrafinançament crònic sobre el creixement del deute, a més de subratllar la necessitat d’una reforma del model caducat des de 2014 i de corregir, igualment, la infrainversió pressupostària per part de l’Estat. Al cap de quatre anys, aquest paquet de reivindicacions ha esdevingut una mena de bumerang que li ha impactat en el cap.

La moció de censura presentada per Pedro Sánchez a les acaballes de maig de 2018 —que va culminar amb èxit pocs dies després que el PP aprovara els Pressupostos d’aquell mateix any— havia de marcar un punt d’inflexió pel que feia a les reivindicacions del PSPV. D’un costat, perquè era dificilíssim empitjorar el tracte rebut de Montoro, i de l’altre, perquè el nou Executiu passava a tenir el mateix color polític. La receptivitat, si més no, estava garantida.

Al cap de15 mesos, la pregunta sembla clara: més enllà d’aquesta receptivitat, el retorn del PSOE a La Moncloa ha pal·liat l’angoixa financera de la Generalitat Valenciana? O, dit d’una altra manera: entre Montoro i Montero ha canviat alguna cosa més que una lletra?

Perquè, efectivament, la persona designada per Sánchez al capdavant de la cartera d’Hisenda va ser María Jesús Montero, que acumulava cinc anys d’experiència com a consellera andalusa del ram. El nomenament va ser rebut amb alegria per Puig i, sobretot, pel conseller Vicent Soler, que hi havia coincidit a les reunions periòdiques del Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), en les quals totd dos havien travat una bona sintonia. D’altra banda, Andalusia i el País Valencià són les principals autonomies que reclamen una reforma del model de finançament fonamentada en uns criteris poblacionals que blinden els serveis públics essencials.

L’accés al Govern espanyol del PSOE va ser rebut amb optimisme i un punt d’eufòria al si de la coalició Compromís, el principal soci del PSPV al Consell. Desfer-se de Rajoy resultava alliberador i entenien que, per als valencians, tot havia d’anar més bé amb el partit a què pertany el president la Generalitat. No obstant, el to reivindicatiu dels valencianistes no va tardar a brollar. Vint dies després de la investidura, a la seua primera sessió de control parlamentària com a president, Sánchez va ajornar el debat sobre el finançament fins la següent legislatura. Fou llavors que Mónica Oltra va estrenar un joc de paraules reeixit —“allò que valia per Montoro, val per Montero”— que a Compromís ja han repetit centenars de vegades.

“A diferència del Govern del PP, el de Pedro Sánchez ha reconegut, des del minut 1, la situació tan injusta que patim els valencians”, recorden a l’equip de Soler. “Des del primer dia, el problema valencià és damunt la taula”, afegeixen, “ara cal trobar la manera de donar-li resposta”. És a dir, la clau de volta de tot plegat.

Hi ha elements favorables, com per exemple el document de la Fundació d’Estudis d’Economia Avançada (Fedea), integrat per totes les entitats bancàries de referència a l’Estat, que reflecteix, negre sobre blanc, l’infrafinançament valencià. Hi ha, també, l’informe del comitè d’experts estatal que havia de seure les bases del nou model, un comitè en què el valencià Francisco Pérez va gaudir d’un protagonisme notable. I hi ha declaracions de la pròpia ministra Montero —en un visita amb empresaris al Port de València— en què es mostrava partidària d’adoptar “mesures transitòries” que alleugeriren l’angoixa financera del Consell.

Entre les promeses de Montero, se’n destaca la de condonar 373 milions d’euros —el 80% del deute del Consorci València 2007, l’organisme format per l’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament que s’encarrega de gestionar les infraestructures de La Marina— en agraïment pel vot afirmatiu de la Generalitat a la senda de dèficit fixada pel Govern de cara a 2019. Un mes abans, el conseller valencià s’hi havia abstingut. “Hi ha hagut molta tensió amb Ferraz per episodis com aquell”, asseguren fonts del PSPV. De fet, l’anunci de la condonació dels famosos 373 milions va despertar la ira del PSOE aragonès i asturià, que censuraven el presumpte tracte de favor.

El ben cert és que la condonació com a tal no es va produir amb efecte immediat, sinó que va incloure’s a una disposició addicional dels Pressupostos de 2019, que finalment no van ser validats pel Congrés. Els comptes dissenyats pel Govern Sánchez també preveien un augment de la inversió al País Valencià fins el 9,8%, a tocar del seu pes demogràfic. Amb tot, la manca de suport d’ERC i el vot negatiu —esperat— de PP i Ciutadans va fer-los inviables.

La condonació, per tant, no s’ha materialitzat encara. Tanmateix, la comunicació entre ministra i conseller no ha deixat de ser fluida. Des de la Conselleria s’ha exigit més concreció, decisions tangibles que plasmaren el tracte deferent a la Generalitat en virtut de la seua situació dramàtica, però aquesta concreció ha arribat amb comptagotes.

En ocasions, com ara la flexibilització del dèficit, les mesures han estat generalitzades a totes les autonomies: mentre el Govern del PP no permetia als executius autonòmics més marge, el del PSOE els ha concedits una dècima més en detriment del propi Estat. En el cas valencià, 235 milions d’euros anuals.

I a la fi, el caos

La tresoreria de la Generalitat Valenciana travessa unes penúries òbvies. La manca de recepció de les bestretes pressupostàries —al voltant de 450 milions d’euros— ha condemnat el Consell a incrementar fins als 55 dies el termini mitjà de pagament als proveïdors, la segona autonomia més morosa. Si una comunitat encadena dos mesos seguits amb una mitjana de pagament superior als 60 dies, automàticament és intervinguda per un període de sis mesos.

Sense les bestretes ni l’abonament de la mensualitat pendent de l’IVA motivada per una reforma impulsada per Montoro —en total, uns 700 milions— la maniobrabilitat de la Generalitat s’ha vist seriosament coartada. Així com l’actual ministra nega la possibilitat de transferir les bestretes per la interinitat del Govern de l’Estat, Montoro, amb un gabinet plenament constituït, no va actualitzar-les adduint la pròrroga dels Pressupostos. El matís és important: en un cas, la transferència de les bestretes per part de la ministra Montero faria que prevaricara, mentre que en el cas de Montoro es tractava més d’una estratègia dilatòria a fi de collar la resta de partits perquè tiraren endavant els comptes.

Ximo Puig encaixa la mà del conseller d’Hisenda, Vicent Soler, davant la vicepresidenta, Mónica Oltra. / Miguel Lorenzo

En tots dos casos han surat les crítiques pel que es considerava una “pressió” a la resta de formacions polítiques a fi d’aprovar els comptes públics. Aquests dies, el vice-secretari general del PSPV, Manolo Mata, ha lamentat la posició “electoralista” de Compromís en la seua ofensiva contra Montero. Alguns dirigents socialistes també evoquen la negociació dels Pressupostos del Consell, que incrementava la despesa d’un 9,9%. Quan els negociadors del PSPV advertien de la dificultat d’assumir aquest augment del gasto, eren titllats de “neoliberals” per Compromís i Podem. El fet cert és que al voltant de 1.000 milions d’euros dels Pressupostos valencians depenien de l’aprovació dels espanyols.

La reunió de Puig amb Montero aquest dilluns, 16 de setembre, hauria d’oferir respostes nítides a l’atzucac en què es troba immersa la Generalitat. La ministra ha garantit que hi haurà una eixida —amb repetició electoral o sense— abans que s’acabe l’any. De fet, la setmana passada ja va deixar clar que tant el País Valencià com Múrcia pateixen de manera especial la no recepció de les bestretes. El gran enigma és com hi posarà remei sense prevaricar... I, sobretot, per què no ho s’ha decidit a fer-ho amb antelació.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.