Lʼescena inicial de Match Point, la magnífica pel·lícula de Woody Allen, dibuixa lʼactual situació del PPCV: una pilota de tenis queda suspesa en lʼaire després dʼhaver colpejat contra la xarxa, dubtant si caure a una banda del camp o a lʼaltra. La pilota és el model de finançament proposat pel Govern espanyol i la xarxa és el PP dirigit per Alberto Núñez Feijóo, que ja se nʼha oposat frontalment. En lʼaire hi ha prop de 4.000 milions dʼeuros anuals més per a la Generalitat Valenciana. Si la bola cau on Feijóo vol i el líder gallec guanya aquest match ball, aquesta pilota de partit, haurà infligit una altra derrota severa a Pedro Sánchez, ni que siga a costa de perpetuar lʼinfrafinançament valencià. Punt, joc, set i partit.
És probable que Juanfran Pérez Llorca, com a president novell del Consell, no siga conscient del regal en safata que li està oferint Sánchez: aprovar un sistema de finançament que pal·liaria lʼinfrafinançament crònic dels valencians, fixant la població ajustada com la mesura de totes les coses i incloent-hi partides —per exemple, la del canvi climàtic— que afavoreixen ad hoc lʼarc mediterrani. El model sorgit de la negociació bilateral de Sánchez amb Esquerra Republicana és especialment beneficiós per a valencians, murcians i andalusos. Assenyalar els privilegis catalans sense entendre les bondats del sistema plantejat és com contemplar lʼarbre sense veure el bosc sencer.
Retornem a Woody Allen. Des de lʼòptica estrictament valenciana, la situació generada després de la presentació del nou model per part de la ministra dʼHisenda, María Jesús Montero, recomanaria aplicar la literalitat dʼun altre film seu, Agafa els diners i corre, en què el geni novaiorquès no sols dirigeix sinó que interpreta el paper de Virgil Starkwell, un lladre maldestre incapaç de concloure amb èxit els robatoris que es proposa. Perquè, en efecte, el cas de la reforma del finançament, sura la sensació que la Generalitat Valenciana està deixant escapar una oportunitat dʼor. Una ocasió única.
Ha arribat lʼhora dʼagafar els diners i arrencar a córrer. El PP no vol sentir a parlar del nou sistema. La directriu emanada de Gènova insta a oposar-seʼn de ple. Tampoc no seʼn mostren favorables Astúries i Castella-la Manxa, dues de les tres comunitats de règim comú governades pels socialistes. Tan sols Catalunya, la Catalunya de Salvador Illa, nʼha beneït lʼesborrany. Tampoc no hi ha donat el vistiplau la coalició Compromís, que troba a faltar lʼaprovació, en paral·lel, del fons dʼanivellament transitori —que ja exigia Carlos Mazón— i la condonació del deute galopant que han generat els lustres dʼinfrafinançament.
Accedirà Vox a retallar 21.000 milions dʼeuros de les arques estatals, com es planteja ara, perquè les autonomies gestionen aquests diners?
Ara bé, tant les xifres a la mà com lʼexperiència acumulada indiquen que el model que planteja el Govern espanyol és òptim per als interessos dels valencians i que les condicions difícilment milloraran amb un govern dels populars. Encara més si tenim en compte que aquest executiu, com apunten les enquestes, seria compartit amb Vox. Accedirà Vox a retallar 21.000 milions dʼeuros de les arques estatals, com es planteja ara, perquè les autonomies gestionen aquests diners? En cas que Feijóo pose damunt la taula una reforma alternativa, la farà privilegiant els interessos de lʼarc mediterrani, com és el cas, o reforçarà la posició de partida de les comunitats del nord-oest?
Cal recordar que, així com les autonomies mediterrànies no han conformat mai un front comú, sí que existeix una aliança explícita entre Galícia, Castella i Lleó, Astúries i Cantàbria, territoris de signe polític divers però amb interessos compartits fruit de les seues circumstàncies: lʼenvelliment, la dispersió poblacional, el menor dinamisme econòmic... Precisament els factors que ja van impulsar el lleonès José Luis Rodríguez Zapatero a presentar, en 2009, una reforma que prioritzava aquestes qüestions en detriment dʼunes altres.
Des de lʼòptica de ponent, lʼarc mediterrani gaudeix dʼuna potencialitat econòmica tan gran —lʼaugment demogràfic incessant nʼés la prova— que no li cal aquesta ajuda extra de part de lʼEstat. És una visió miop, però és una visió que impera a Madrid i en les comunitats situades més a lʼoest. En la seua etapa com a president valencià, Ximo Puig va tenir topades molt serioses amb Núñez Feijóo a tall del finançament.
Qui aleshores presidia la Xunta i ara aspira a comandar el Govern espanyol no entenia —o no volia entendre— els arguments del president socialista valencià. En un esmorzar informatiu de gener de 2018 organitzat per lʼagència Europa Press, va arremetre directament contra Puig per haver instat Mariano Rajoy —qui aleshores presidia el Govern— a reformar de manera urgent el sistema de finançament, tot i que estava caducat des de 2014. «El Govern de la Generalitat hauria dʼestar agraït a aquest govern per la condonació dels interessos del deute», va manifestar Feijóo.
La diferència de parers entre el conseller dʼHisenda gallec i el del Botànic, Vicent Soler, també va ser sonora en aquella època. Convé recordar, per cert, que tant Soler com la consellera balear, Catalina Cladera, no van dubtar a desmarcar-se de la posició marcada pel PSOE —alineada amb el PP— en un tensíssim Consell de Política Fiscal i Financera. Tots dos entenien que la postura del seu partit —en aquell moment en mans dʼuna gestora que presidia lʼasturià Javier Fernández— xocava de ple amb els interessos valencians i balears, dues autonomies clarament infrafinançades.
Els càlculs dels experts diuen que la Generalitat Valenciana rebria 3.700 milions dʼeuros més amb la reforma proposada. És a dir, més del doble del fons dʼanivellament que es reclama ara per a no estar per sota de la mitjana estatal. Els agents socials valencians —UGT, CCOO i la Confederació Empresarial Valenciana (CEV)— han valorat conjuntament la proposta. Asseguren que aquests 3.700 milions es traduirien en «una millora substancial dels recursos disponibles, una condició necessària per a reforçar lʼestat del benestar, els serveis públics i per a donar suport, dʼuna manera més eficaç, al teixit productiu valencià».
Una pel·lícula de por
Girar la vista encara més enrere produeix terror. Qui era ministre dʼHisenda de Rajoy, Cristóbal Montoro, va tardar gairebé tant de temps a reconèixer lʼinfrafinançament valencià com els dinosaures a extingir-se. «No és el moment de generar nous greuges entre comunitats autònomes», proclamava quan li preguntaven pel tema. La versió democràtica i autonomista del franquista «haga como yo, no se meta en política».
Ni els informes dʼexperts elevats per la Generalitat Valenciana ni el consens partidista a esquerra i dreta sobre la matèria servien de res. Els valencians van estar clamant molts anys en el desert. Tant Francisco Camps com Alberto Fabra i, més recentment, Puig i Mazón. El secretari dʼEstat dʼAdministracions Públiques, Antonio Beteta, fins i tot va atacar obertament la Generalitat Valenciana, en mans del seu partit, ridiculitzant-la per ser incapaç dʼacomplir lʼobjectiu del dèficit en els anys més durs de la crisi econòmica i financera iniciada en 2008.
En realitat, Montoro no va donar carta de naturalesa a lʼinfrafinançament crònic de la Generalitat Valenciana fins a una visita preelectoral, el 31 de gener de 2015, amb unes expectatives electorals més que preocupants per als populars valencians. Fins aquella data, totes les peticions dʼactualització del sistema efectuades pel president Fabra havien trobat la mateixa resposta taxativa de Montoro: «No és el moment».
En canvi, en aquella visita al Palau de la Generalitat, després de reunir-se amb el Consell i lʼalcaldessa de València, Rita Barberà, Montoro va solemnitzar que calia aprovar una reforma del sistema de finançament i fer-ho en el termini més «curt» possible. La veritat, però, va quedar molt lluny dʼaquelles esperances: en els tres anys i mig que encara fou ministre, no va presentar cap proposta ni una.
Diguem no
El PP rebutja un sistema que és clarament millor per als valencians, però hi ha diferència de matisos. Dilluns passat, entrevistat en el programa Les notícies del matí, dʼÀ Punt, el sempre àcid i irascible conseller valencià dʼEconomia i Hisenda, José Antonio Rovira, fins i tot va admetre que la proposta del Govern espanyol «no pinta mal». Una cosa així com si Donald Trump lloara les llibertats de què gaudeixen els ciutadans de Corea del Nord.
La concessió dialèctica, que podia semblar impensable, parteix dʼuna base indubtable: la proposta plantejada des de la Moncloa resulta beneficiosa per als valencians. Els responsables de la Conselleria no ho tenen senzill per trobar-hi arguments en contra. Lʼabsència del fons dʼanivellament transitori —fins que el nou model entre en vigor, si és que sʼaprova, en 2027— i dʼuna condonació del deute generat per lʼinfrafinançament —la Generalitat va dir no, amb la mateixa energia que Raimon, a la proposta de condonació dʼ11.200 milions dʼeuros plantejada pel Govern espanyol el desembre passat— són els dos arguments sobre els quals pivota la negativa del Consell.
Al Palau són conscients de lʼoportunitat que pot estar passant per davant seu; Pérez Llorca va tardar quatre dies a refusar lʼoferta de lʼEstat
Però al Palau són conscients de lʼoportunitat que pot estar passant per davant seu. El president Pérez Llorca va tardar quatre dies a refusar lʼoferta de lʼEstat. Va fer-ho després que el seu partit lʼinstara a posicionar-se en contra. Esperar una posició ambigua dels populars valencians en la matèria és utòpic. Dʼuna banda, perquè consideren que Sánchez és Satanàs, i amb Satanàs no sʼhi juga. I, dʼaltra banda, perquè Llorca sʼhi juga el cap de cartell de 2027. Emergir com un element díscol, encara més sent lʼúltim que ha arribat a la plèiade de presidents autonòmics del seu partit, seria suïcida.
Ho accepte públicament o no, la proposta recull moltes de les demandes valencianes. El model que la Generalitat del Botànic va presentar en 2021 transitava en la mateixa direcció que la proposta de Sánchez. Quan el conseller Rovira afirma que el mou model hauria dʼhaver-se discutit multilateralment al si del Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) —en lloc de rebre la proposta cuinada, aquest dimecres—, sʼoblida que el comitè tècnic permanent del CPFF admet propostes constants de modificació, però la proposta definitiva ha de partir, com és normal, del Govern de lʼEstat, el qual té un vot ponderat equivalent al de la resta dʼautonomies juntes.
Agafa els diners i corre. El títol de la pel·lícula dʼAllen —Take the money and run, en la versió original, i Toma el dinero y corre, en la castellana— condensa la temptació que subjau en el Consell. Renunciar a prop de 4.000 milions dʼeuros, sense saber què pot oferir el futur amb un hipotètic govern de PP i Vox —amb els anhels recentralitzadors que exhibeix el partit de Santiago Abascal— condemna els valencians a la incertesa o, pitjor encara, a la cronificació definitiva de lʼinfrafinançament que arrosseguen.
Aprovar un sistema dʼaquestes característiques seria, en boca de Juan Luis Guerra, com si ploguera cafè en el camp. Exigir una condonació adjacent —i no negar-se a ella, com ja va fer el Consell del PP— no és contradictori amb lloar els avanços del nou model. Preferir la sequera resulta increïble.