Aquest diumenge la Fundació Reeixida celebrarà a la seu del CADCI (Centre Autonomista de Departaments de Comerç i de la Indústria), a la Rambla de Barcelona, un acte per a commemorar el 90è aniversari dels fets del 6 d’octubre de 1934.
La tria de la ubicació no ha estat casual ja que el CADCI, fundat el 1903, és una associació sindical que acull treballadors de coll dur —sobretot oficinistes i dependents de botiga— que des de bon començament ha estat un feu del catalanisme radical i l’independentisme. No per casualitat, aquell 6 d’octubre la seu del CADCI va esdevenir un dels punts neuràlgics de la resistència dels grups separatistes. Amb la concentració del Partit Català Proletari, un dels grups que més seriosament es va prendre aquell aixecament, alguns dels militants d’aquest partit que l’any 1936 s’integraria en el PSUC van fer un sacrifici de sang seguint el model de l’aixecament irlandès de 1916. Entre aquests hi havia Jaume Compte o Manuel González Alba, tots dos morts en aquell moment, com també van morir una setantena de persones arreu de Catalunya durant aquella jornada.
Els fets
El 6 d’octubre de 1934 es vivia un moment polític convuls. Les dretes havien arribat al govern espanyol després de les eleccions de novembre de 1933. La CEDA, que entraria al govern l’octubre de 1934 després d’una crisi del govern liderat per Ricardo Samper, comptava amb dirigents que s’havien identificat fins i tot amb Adolf Hitler, que ja havia assolit la cancelleria alemanya i que havia afiançat el seu poder liquidant el règim democràtic alemany els mesos anteriors. Molts d’ells fins i tot renegaven de la República, que es trobava en perill tres anys després de la proclamació de 1931, i no amagaven que la seua estratègia passava per convertir Espanya en un Estat corporatiu i autoritari.
En la jornada del 14 d’abril de 1931, el president català, Francesc Macià, havia proclamat la República Catalana “a l’espera que els altres pobles d’Espanya es constitueixin com a repúbliques per a formar la Confederació Ibèrica”. Allò es va esdevenir hores abans de la proclamació republicana espanyola a Madrid, i va suposar un colp d’efecte en tant que va obligar les noves autoritats republicanes a negociar amb Macià un nou estatus per a Catalunya dins del nou règim que derivaria en el reconeixement de la Generalitat i en la possibilitat d’elaborar un Estatut que s’acabaria segellant al setembre del 1932.
Tres anys i mig més tard, a l’octubre del 1934, el president Companys va buscar un efecte similar en un context en què la República, i per tant la Generalitat, es trobaven en perill. Però no va funcionar. Companys va proclamar “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”, i es comprometia a “restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme” que amenaçava les institucions.
Hi va haver una intrahistòria que explica aquell fracàs. Una intrahistòria de divisió al si d’Esquerra Republicana, el partit de Lluís Companys, que ostentava el Govern de la Generalitat.
La divisió
Frederic J. Porta és politòleg, doctor en Història Contemporània i investigador a la Càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona, tot i que també fa recerca a la Universitat Autònoma i a la Pompeu Fabra. Ell mateix explica que aquella jornada del 6 d’octubre estava sent preparada des de l’estiu anterior, ja que al juny de 1934 el Govern de Companys va donar al conseller de Governació, Josep Dencàs, referent del sector independentista d’ERC, “l’encàrrec específic de preparar la resistència de la Generalitat”.
Durant aquell estiu de 1934 la preparació de la revolta era visible. Els independentistes es dedicaven a molestar els militars espanyols al carrer, membres uniformats de les JEREC (Joventuts d’Esquerra Republicana i Estat Català) arribaven a furtar les gorres als funcionaris de l’ordre i el clima de revolta era evident. Els militars espanyols es queixaven de la pressió que notaven: pels carrers els seguien joves independentistes i “era un secret a veus, conegut per tothom, que la Generalitat, a través de les forces independentistes, preparava un moviment revolucionari”. Però aquesta revolta “s’estava preparant a mitges”, explica Frederic J. Porta, ja que “Companys no va donar cap facilitat a Dencàs per a finançar la compra d’armes i municions. La revolució, sense armes, es quedava en una mera posada en escena”, explica. Les forces dels escamots de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català i d’altres partits i organitzacions, com Nosaltres Sols! o Palestra, no estaven en la major part experimentats en l’ús d’armes, que a més a més eren molt escasses. “Com a màxim es podien servir de forces auxiliars per ajudar a garantir l’ordre durant el procés revolucionari, que necessàriament havia de passar perquè una part significativa de l’exèrcit republicà espanyol, la Guàrdia d’Assalt i la resta de les forces armades de la República es posés del costat de la proclamació, que havia de tenir èxit a la major part d’Espanya”. Cosa que no passaria.
Tot i així, diversos uniformats van eixir als carrers per a controlar els llocs clau de Catalunya durant la vesprada del 5 d'octubre. “S’estava a l’espera dels esdeveniments a la resta d’Espanya”, diu Porta. A l’endemà el Principat, de facto, estava sota control dels escamots d’Estat Català, si bé no tenien armes per enfrontar-se a tot un exèrcit professional com l’espanyol.
Porta explica que els problemes de la preparació del que acabarien sent els Fets d’Octubre era el resultat de les divisions al si d’ERC, en què per un costat hi havia el sector del president Lluís Companys –procedent del sindicalisme i convençudament confederalista–, l’independentista de Josep Dencàs i el de Joan Lluhí Vallescà, en aquell moment conseller d’Obres Públiques i identificat amb el republicanisme d’esquerres. ERC s’havia fundat al març del 1931, menys d’un mes abans de la proclamació republicana, i la pluralitat del partit no havia sigut fàcil de gestionar, menys encara des de la mort del president Francesc Macià el dia de Nadal de 1933. “ERC era encara més una coalició que un partit polític cohesionat. Cada un dels tres corrents funcionava internament com un partit amb interessos, objectius, ideologia i referents propis”.
L’estratègia
És cert que fins la irrupció del procés català els fets d’octubre de 1934 no s’havien estudiat a fons. La Guerra Civil i la dictadura posterior van arraconar aquell episodi que ara sí que es recorda i es commemora. Tot i així, Porta i altres historiadors admeten que encara no se sap ben bé què va passar en realitat durant tot aquell procés revolucionari.
Companys i Lluhí Vallescà -aquest últim militava en aquell moment en el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra- buscaven un colp d’efecte en clau progressista, tal com es va esdevenir al 1931. Però el 1934 havien canviat moltes coses: la política europea estava molt més convulsa amb l’ascens de Hitler i la Segona Guerra Mundial semblava només qüestió de temps. Al seu torn, a dins de l’Estat espanyol, hi va haver fets com la revolta minera d’Astúries, simultània al 6 d’octubre català, fet que fa pensar en un intent de Companys a buscar una revolució d’abast espanyol.
Al seu torn Dencàs acusaria Lluhí Vallescà d’establir contactes amb els socialistes espanyols i mentrestant el capità general de Catalunya, Domènec Batet, s’esperava que es posicionara al servei de la revolució catalana, però finalment la va reprimir. Amb tebiesa, segons l’espanyolisme reaccionari. Més tard Batet seria afusellat a Burgos ja en la Guerra Civil per haver intentat dissuadir el colp d’Estat franquista de juliol del 1936.
Tornant als fets d’octubre, queda el dubte si els més entestats a arribar fins al final en aquella jornada i proclamar la independència de Catalunya sabien de les intencions reals del president Companys. L’activista Manuel Cruells va escriure unes memòries sobre aquells fets el 1971, convertint-se’n en un dels primers testimonis a posteriori. Porta el cita per a indicar que, segons el seu text, el dirigent independentista Daniel Cardona “feia cara de pomes agres els dies previs perquè s’ho veia venir”. La vídua de Josep Dencàs, dècades després, recordava que el seu marit s’havia mostrat “angoixat” durant les jornades anteriors. I Josep Maria Batista i Roca, dirigent de la revolució com a secretari de Palestra, també desconfiava del desenllaç dels fets. “Potser els factors van canviar pocs dies abans. Els escamots podien garantir l’ordre públic uns dies, però no enfrontar-se a un exèrcit professional. I molts dels escamots esperaven a les seus dels partits o als teatres de Barcelona mentre a fora hi havia trets. No se’ls va arribar a cridar mai. Les ordres de Dencàs ni de Companys no arribaren”, explica Porta.
Conseqüències
Més enllà de les conseqüències repressives en forma de presó, multes i exili, els fets de 1934 van ser decisius en l’esdevenir independentista. El catalanisme va afrontar la Guerra Civil d’una manera molt diferent a com havia encarat els primers anys de la República. “L’independentisme polític, des de pràcticament 1918 fins l’octubre de 1934, amb matisos, havia tingut una tendència ascendent. Controlava certs espais, incloses dues conselleries clau de l’autonomia catalana, com eren Sanitat i Assistència social i Governació, amb organitzacions i presència en l’àmbit cultural, estudiantil i en les relacions amb els nacionalismes peninsulars i europeus. I ho va perdre pràcticament tot. Sovint es creu que el febrer de 1936 restableix a Catalunya la situació anterior als Fets d’Octubre, però no va ser així pel separatisme. I el símbol d’això n’és Dencàs, que va ser l’únic conseller que no va ser restituït en el seu càrrec, acusat de ser l’únic responsable del fracàs de la revolució. L’esclat de la Guerra Civil va agafar l’independentisme en un moment de gran feblesa, en plena reorganització. Això explica en part que el nou” partit “Estat Català pogués ser apartat del Comitè de Milícies Antifeixistes, amb el PSUC erigint-se com a força alternativa a la CNT-FAI a mesura que avançava la guerra”, explica Frederic J. Porta.
La victòria de Franco a la guerra, a més, va anar seguida de l’aplicació d’una llei de responsabilitats polítiques amb caràcter retroactiu que també va afectar els qui havien participat en els fets d’octubre de 1934. Els fets d’octubre de 2017, molt posteriors i desenvolupats en un context molt diferent, també van tindre un desenllaç advers al desitjat pels seus impulsors en bona part degut a la divisió entre l’independentisme català. Noranta anys després la història no es repeteix, però les coincidències són evidents.