València hauria estat una ciutat diferent, infectada per dosis i dosis de més contaminació, si el franquisme no s'haguera topat amb la tossuderia de l'activisme ecologista. La dictadura pretenia urbanitzar el Saler, empestar-lo de ciment en detriment de la precària salut de l'Albufera, i mutar el vell llit del Túria en una macroautopista, que hauria convertit el cap i casal en un autèntic monstre d'asfalt. Els tecnòcrates de l'Opus Dei volien submergir la capital valenciana en el paradigma de l'urbanisme més forassenyat, però la lluita cívica va aturar-ho.
Un dels activistes de referència d'aquells combats fou Carles Dolç, qui va faltar aquest divendres amb 77 anys. Arquitecte i urbanista, va erigir-se en una veu de pes per aquells que pensaven en una València al servei de les persones i allunyada de la voracitat dels senyors de la rajola. «Ha estat un referent intel·lectual per als moviments crítics de València», assenyala Joan Olmos, enginyer de camins i company de mil lluites amb Dolç, a EL TEMPS. «En uns anys, hem perdut a Dolç i a l'economista Vicent Torres. Eren dues figures fonamentals», es plany.
Dolç, de fet, va participar de la forja de Terra Crítica, un col·lectiu que va advertir del descontrol urbanístic en ple èxtasi del totxo, les ciutats aparadores, els grans esdeveniments i els projectes faraònics. «Va escriure el primer article sobre la necessitat de preservar l'horta de València i les amenaces que tenia a sobre. Anys després, persistíem en aquesta lluita a través d'iniciatives com ara Plaça Debats. De fet, vaig reunir-me amb Carles dimarts per a preparar unes jornades sobre la dana, les quals havien de tenir lloc en febrer del 2027», explica l'enginyer de camins.
«Carles és de les primeres persones que entengueren la falta de sentit de l'urbanisme tradicional. Defensava la màxima ecologista de diferenciar entre el preu de les coses i el cost de les coses. L'urbanisme, perquè fora acceptable des del punt de vista social i mediambiental, havia de fugir del creixement pel creixement», sintetitza. Ancorat a aquesta visió, Olmos destaca com Dolç s'havia apartat de la trampa estètica de l'arquitectura, que sovint s'oblidava «de necessitats socials com ara l'habitatge». «Combatia aquestes dinàmiques establertes a l'escola d'arquitectura», recalca.
Memòria activista
El seu pensament crític i, en moltes ocasions, iconoclasta davant dels debats segrestats de com planificar València i els seus límits metropolitans es resumien en la seua òptica sobre la polèmica ampliació del port. «És una operació pèssima per a València», va sentenciar en una entrevista concedida a EL TEMPS l'any 2021. «L'ampliació del port no és bona per al medi ambient, però tampoc ho és per als atractius de la mateixa ciutat. A més, els que ho han estudiat des de l'àmbit de l'economia adverteixen que l'ampliació del port està deslligada del teixit productiu», avisava, on carregava contra plantejaments urbanístics com ara el PAI del Grau i de Benimaclet.
Fill predilecte de la ciutat de València per intervenció de l'anterior alcalde de València, el valencianista Joan Ribó, no sols va fer d'activista, sinó que va treballar per preservar la memòria de les lluites col·lectives. De fet, va escriure Del Saler al Túria, una coedició entre Pruna Llibres i la Institució Alfons el Magnànim, per combatre «la pèrdua de memòria de la meua generació». «Vaig parlar amb molta gent per a refrescar tot allò i vaig constatar que la memòria de tot allò es diluïa. A més, les següents generacions no saben res d'aquelles lluites i tenen naturalitzat que el Saler era com és i que el llit del riu era verd, com ara», exposava en aquella conversa amb aquesta revista.
Militància antifranquista
La seua rebel·lia contra les desigualtats socials van empentar-lo a afiliar-se en la clandestinitat al Moviment Comunitat d'Espanya. Com a representant d'aquest partit, va participar de la creació del Consell Democràtic del País Valencià, una institució d'oposició antifranquista amb una visió nacional ben ferma i allunyada de la dinàmica estatal —i de fortes temptacions centralistes— de les juntes democràtiques. El seu objectiu era bastir un estatut d'autonomia per al País Valencià.
Dolç va ser detingut quan es reunia amb altres nou membres d'altres partits antifranquistes a un espai religiós d'Alaquàs, a l'Horta Sud. Aquell fet s'erigiria en un símbol de la lluita per la recuperació de l'autogovern i de les institucions pròpies dels valencians. L'urbanista entraria per la porta gran dintre de la lluita per la democràcia al País Valencià com a un dels integrants dels 10 d'Alaquàs. «Fou una gran persona, un entre deu d'Alaquàs, i professional de cap a peus que va posar tots els seus coneixements al servei d'una ciutat humana», va definir-lo l'exconseller Vicent Soler, qui va compartir detenció en aquells temps de lluita contra la dictadura.
La seua faceta activista va conjugar-se amb l'impuls de projectes de rehabilitació com els de la Fundació d'Art Chirivella Soriano, al palau de Joan Valeriola; l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, a l'edifici dels antics magatzems El Siglo, o Ca Revolta, un centre cultural i d'activisme on va estar molt implicat des del seu bressol. «No podem resumir que ha significat Carles Dolç per al país, per a la ciutat i per Acció Cultural del País Valencià», assenyalaven des de l'entitat senyera per la cultura i la llengua pròpia dels valencians.
«Fou una vida plena de projectes, treball i solidaritat. D'alçar la veu contra la injustícia, de somniar un país lliure, sostenible, igualitari i en català, de treballar sempre per complir el somni», subratllaven com a comiat d'un activista de compromís insubornable. O dit d'una altra manera: d'un referent intel·lectual que va alçar la veu contra l'urbanisme depredador quan gairebé ningú s'atrevia a denunciar-ho.