Música i política

Cesk Freixas: «Sense desobediència contundent, mai no hi haurà independència»

Amb sis discs a l'esquena, el cantautor català Cesk Freixas estrena Festa Major (2019), un àlbum més vitalista, sentimental i amb menys càrrega política que els anteriors. Activista independentista i amb una connexió especial amb el País Valencià, el músic nascut a Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès) visita València per actuar al Teatre Micalet aquest dissabte. EL TEMPS l'entrevista a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. La música i la política dominen la conversa.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Acabes de publicar el teu darrer disc, Festa major, amb unes lletres que escoren el discurs cap al terreny dels sentiments. És un parèntesi en les teues cançons reivindicatives o un canvi de rumb?

Pot ser sí que és un parèntesi; no m'ho havia platejat així. De fet, diria que sí perquè les cançons que he començat a escriure ara, una vegada he elaborat Festa major, tenen un component més ideològic i més polític. A Catalunya, hi ha moltes persones que després de l'1 d'octubre vam quedar una mica sobresaturats de continguts polítics. També vam restar-hi decebuts des del punt de vista emocional, amb una traducció negativa de tot allò què va passar. L'objectiu d'aquest disc, que neix en aquest clarobscur, en un moment del país tan complicat i complex, és oferir cançons que ajudessin una mica a recuperar l'autoestima col·lectiva, amb un enfocament molt emocional, molt sentimental. I és veritat que és un prisma molt diferent respecte de la resta dels meus discs anteriors. En certa manera, és un parèntesi que m'ha ajudat a ressituar-me personalment.

-Menys protesta, però més qüestions vitals i amoroses, més textures i més colors al teu nou treball. Quina és la raó d'aquest canvi musical?

Menys protesta tampoc. Implícitament i d'una manera menys evident hi segueix havent aquesta mirada crítica que a mi m'agrada fer. La reivindicació és menys notòria, però hi és present. Quan estic fent una cançó que fotografia una relació, també hi ha una escala de valors darrere i una observació des d'un punt de vista crític. No és tan explícit, tan partidista o tan política, però sí que és una reivindicació molt ideològica. Allò que he volgut fer, especialment, és obrir la finestra i eixamplar-la, intentar que fos més ampla i comptar amb una mirada més panoràmica la realitat.

-Aquest àlbum compta amb un fil argumental des de la primera cançó fins a l'última. No debades, retrates cada part de la festa fent un treball més conceptual. Quin missatge volies transmetre?

Hi ha diversos motius molt meditats, ja que m'agrada pensar la meva obra i que hi hagi sempre un fil argumental, un pal de paller que m'ajudi a explicar les meves cançons. La raó més filosòfica és el canvi de paradigma que necessita la cultura i la creació musical. Vivim en un moment on la música no es consumeix cançó rere cançó i que el consum és a través de singles. La gent no fa l'esforç d'escoltar el treball sencer i escolta cançons soltes. Encara més, la indústria americana està eliminant la idea del disc i està llençant temes cada tres mesos dels artistes i, per tant, estem perdent la idea d'unitat que et dóna un disc per tractar temes. La meva reivindicació era fer un disc, en un moment el qual no se n'escolten els àlbums. Amb la idea de la festa major i amb un argument molt conceptual, cada cançó fa referència a un acte de la festa. A partir d'aquesta estructura, parlo de diversos temes de la vida mateixa.

-La música, al seu torn, s'impregna d'un ambient vitalista i optimista. Hi havia un cert cansament dels temes més nostàlgics o pessimistes?

Sí, sóc molt gramscià en aquest sentit amb una defensa de l'optimisme de la voluntat. A vegades, els cantautors som massa melancòlics i impregnem les cançons d'aquesta aurèola de nostàlgia i tristesa. I en aquest disc, més que en cap altre, els arranjaments musicals són més vitalistes i lluminosos, i sempre en consonància amb les lletres. De manera intencionada, hem buscat un vestit més propositiu.

-Podem dir que és una reacció vitalista davant d'aquella decepció i tristesa que narraves arran de l'1 d'octubre?

Crec que sí, i com més ens distanciem d'aquells mesos, més clar ho veig. Moltes de les cançons del nou disc van néixer durant aquelles dates. D'alguna manera, estava molt impressionat i condicionat d'allò que vam viure a Catalunya. A més, si ho vivies des d'un punt de vista militant, col·laborant, per exemple, en Comitès de Defensa del Referèndum, o implicant-te en les lluites per poder votar l'impacte emocional era encara més gran. Aquest disc és com una reacció positiva a la salvatjada que vam viure aquell dia, com una necessitat vital d'impregnar-nos d'energia renovada.

- 'Cercavila' i, fins i tot, 'Aigua' contenen una certa inspiració melòdica amb els sons més mainstream de Catalunya, i que grups com Txarango encapçalen. Creus que hi ha un perill de saturació d'aquest estil?

Sí, hi ha perill i no. A la creació i a la música, és tot molt cíclic, on les tendències i els estils van i vénen. I, és cert, que la música festiva comença a tenir una presència molt i molt gran en la nostra escena musical, i això pot provocar un cert cansament. En el meu cas, venia de dos discs amb molt de component de guitarra elèctrica. De fet, ens vam aproximar molt cap al rock. I en aquest treball, volia fugir d'aquesta estètica més enfadada i buscar un roba més alegre. D'aquesta manera, vam buscar un productor que ens va vestir des d'un punt de vista molt comercial i amb la intenció que aquest missatge vitalista sonés en totes les ràdios a Catalunya. Era tot un experiment.

El cantautor publica el sèptim disc a la seua carrera professional| Juan Miguel Morales

-Ha comentat que va escriure les cançons en els dies posteriors al referèndum. De fet, 'Diumenge' és una clara referència a l'1 d'octubre. Què n'opines del transcurs del judici als dirigents polítics que van impulsar-lo i que està actualment en marxa?

Ho estic veient amb molta impotència. Un sentiment, de fet, molt comú dintre de la gent que som coneixedors de la realitat que va ocórrer durant aquells dies a molts indrets del Principat i que ho vam viure en primera persona. És a dir, qui vam veure com la policia carregava contra gent que l'únic que volia fer era votar. En definitiva, la majoria són representants polítics o del món associatiu de casa nostra que han posat a disposició de l'interès col·lectiu una part de la seva vida i del seu temps amb unes conseqüències terribles. Malgrat no compartir l'estratègia ideològica de molts d'ells, sento impotència perquè van fer possible que aquell dia poguéssim votar. Més enllà d'això, em resulta molt complicat fer judicis paral·lels. Pel que he pogut seguir del judici, observo com les garanties de la defensa s'esfumen i com s'evidencia que l'estructura de l'Estat amb totes les seves dimensions té molt de poder. I aquí, precisament, s'està jutjant un acte de desafiament a aquests poders. No sóc massa optimista.

-L'1 d'octubre, precisament, va marcar l'inici més intens del procés fins a la declaració unilateral d'independència. Amb l'experiència acumulada, quina hauria de ser l'estratègia de l'independentisme?

No ho sé, perquè tots aquells que hem jugat a ser analistes ens hem trobat amb una realitat que superava per a bé i per a dolent totes les expectatives. I crec que és molt complicat pensar en una estratègia per la qual pugui funcionar tot l'independentisme. S'ha de tenir clar que davant nostre hi ha un Estat que té totes les eines a la seva disposició, especialment dues que en són primordials per garantir els seus interessos, com és el monopoli de la violència i l'aparell jurídic. I aquesta qüestió, està molt més clara que abans. Segueixo creient, de fet, que l'única via possible per aconseguir la independència és la unilateralitat. Quan parlem de bilateralitat, sembla que hi ha algú a l'altra banda i els partits espanyols i Espanya demostren que no hi ha massa interès per debatre i dialogar sobre aquesta qüestió. Crec que l'independentisme tornarà a plantejar la unilateralitat d'ací a uns anys. També opino que sense contundència, mai no hi haurà independència. I la contundència no és violència. Però sóc partidari d'entendre que a l'Estat se l'ha de desafiar de manera clara i contundent.

-Com es desafia contundentment a l'Estat?

Desafiar l'Estat, no només des de la desobediència civil que podem fer els ciutadans, sinó també administrativa i institucional. Si tu no has preparat amb anterioritat elements contundents de desobediència que pugui ser una agència tributària pròpia, és molt complicat poder tirar endavant un procés d'independència. Ara bé, vam veure que això no estava a punt, ni preparat. Era molt complicat complir amb el mandat de l'1 d'octubre sense tenir aquestes eines, que ens van assegurar que hi eren i no ho estaven.

-En aquest setmanari, el cantant basc Fermin Muguruza va dir que Catalunya hauria de fer un pas enrere per agafar impuls.

Crec que és una mica allò que s'està evidenciant. Els partits independentistes i, especialment, ERC estan buscant aquesta estratègia reactiva després de l'1 d'octubre per mostrar que és el moment del replegament, i també de trobar tàctiques comunes amb la resta de formacions. Encara que ens pugui agradar més o menys, penso que l'única manera d'aconseguir alguna cosa dintre de l'ambició nacional és que hi hagi una mínima unitat d'acció, tal com va haver-hi l'1 d'octubre. Crec que això és bastant primordial. Potser venen uns anys de recol·locació i de buscar estratègies comunes. Ara bé, també sóc molt crític i crec que no s'acaba d'entendre que les direccions dels partits independentistes estiguin en mans de presos polítics. Crec que aquest fet és perillós, ja que part de l'estratègia independentista està alterada per la terrible realitat de les persones que resten a la presó. Em sembla una mica arriscat que això condicioni la direcció dels partits independentistes. No ho entenc perquè no se'n busquen de noves.

Cesk Freixas guarda una relació ben especial amb el País Valencià des de l'àmbit professional, emocional i familiar| Juan Miguel Morales

-El vocalista basc, de fet, va pronunciar-se així sobre Catalunya en una entrevista feta arran de l'estrena de la seva pel·lícula, que denunciava les retallades en la llibertat d'expressió. És pitjor el moment actual per a la llibertat dels artistes amb rapers condemnats que fa uns anys? Muguruza, justament, parlava que era una estratègia ja viscuda anys enrere al País Basc.

Després del dol de la transició, tot s'ha ressituat en aquest terreny. La transició era un pacte entre molts àmbits polítics i extrapolítics per evidenciar que la reconversió d'Espanya en el terreny democràtic era possible. Crec que Espanya durant uns anys va ser més permissiva amb determinades coses, una qüestió habitual en una democràcia. Però quan aquest dol passa i Espanya es consolida com a una gran potència, apareixen intents de censura cap a molts artistes. Aquests intents, emmarcats a finals del segle XX i principis del segle XXI, tenien una connexió molt directa cap als entorns de les lluites dels moviments d'alliberament o de la lluita armada com ara ETA o Terra Lliure, és a dir, si determinats artistes donaven més o menys suport a aquestes qüestions.

-Segueix.

A partir dels anys 2000, però, qualsevol artista o creador que dubti d'elements intocables de l'Estat espanyol com ara la monarquia, els jutges o determinats partits polítics sembla que comencin a molestar a més d'un col·lectiu de poder de l'Estat. A mi, precisament, m'han intentat censurar diverses vegades, una no fa massa: va ser dos anys enrere a Pinós (Vinalopó Mitjà). Tenim un raper que s'ha exiliat per driblar la justícia, altres esperant sentències que no s'albiren massa positives o artistes i músics als quals se'ls intenta censurar. Sembla que assenyalar les incoherències d'aquest Estat sigui delicte. Al remat, està en joc la llibertat d'expressió. Com artista, no sento que l'Estat espanyol protegeix la meva llibertat de creació. Al contrari, has d'estar pendent de com s'interpretarà allò que escrius. I això no és viure amb normalitat.

-A la restricció dels marges de la llibertat d'expressió, s'hi suma l'ascens de la ultradreta, fins i tot a l'àmbit institucional. Hi ha vacuna contra el verí de l'extrema dreta?

Uf... No ho sé. És una realitat que està passant a Europa, els Estats Units o el Brasil. Hi ha països amb llarga tradició democràtica que veuen com partits d'extrema dreta o feixistes tenen un lloc als parlaments i als espais polítics de poder. La crisi capitalista ha creat molts dubtes i la classe treballadora se sent desemparada. I l'extrema dreta ha trobat una via d'entrada en aquest clarobscur, assenyalant als més dèbils com als culpables. Aquesta vegada, però, apareixen millors finançats i millor connectats. A més, crec que part de la culpa és de les esquerres, tant les socialdemòcrates com les anticapitalistes.

-Canviem de terç. I tornem a la música. Vostè té una relació especial amb el País Valencià, amb bones relacions amb cantants com ara Pau Alabajos o Feliu Ventura. És important mantenir aquest flux Catalunya-País Valencià?

Per mi sí. I no només tinc una relació professional: la meva parella és d'Alacant i mitja família meva viu al País Valencià. Per tant, el meu vincle amb el País Valencià és totalment emocional i familiar. D'altra banda, sense la música no seria possible aquest lligam emocional. Per a mi, és essencialíssim. Em posa molt nerviós i molt trist la desconnexió entre ambdós territoris, i com els catalans, segurament, no coneixem els valencians. I com els valencians per diversos motius i idiosincràsies sí que coneixen els catalans. És una llàstima que aquest país estigui tan desconnectat. Crec que cal fer autocrítica des de Catalunya, on hem volgut estructurar el nostre territori des d'un punt de vista paternalista i centralista, baixant poc al País Valencià i construint pocs llaços, i aquells elaborats des d'un prisma paternalista. Cal normalitzar les relacions culturals i els circuits culturals. Amb tot a favor per normalitzar aquest àmbit comú cultural, tenim unes conselleries que no fan cap mena de pas, segurament per la por de les possibles interpretacions. Tenim una comunitat lingüística i cultural de milions de parlants que no està connectada, i això és una llàstima. Baixar al País Valencià per fer concerts és una passada i ho faig massa poc.

-S'ha notat en aquests darrers quatre anys de canvi al País Valencià una millora de les relacions culturals entre ambdós territoris germans?

No. Fins i tot, m'atreviria a dir que les relacions són encara més complicades. Tota la realitat de cultural de batalla que existia al País Valencià, com ara els casals, desapareix en els darrers anys. I, per tant, molt d'aquest circuit que havíem construït com a cantautors s'ha desintegrat. Amb el canvi de governs, la programació de la creació feta al País Valencià ha passat d'aquells espais alternatius als teatres i als llocs oficials. I d'alguna manera, penso que és un moment d'autoreconeixement de la creació valenciana. I això provoca que els artistes de més enllà del Sénia no estiguem tants demandants. Crec, però, que aquest autoreconeixement, que és profundament necessari i merescut, serà positiu si amb els anys -i si els governs nacionalistes i d'esquerres continuen a les institucions- torna aquest contacte entre les propostes del País Valencià i Catalunya. Paradoxalment, alguns baixem menys a tocar al País Valencià des del canvi polític.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.