Ençà i enllà

Qui finança l’AfD?

L’AfD, Alternativa per Alemanya, està contaminada per grans donacions sospitoses provinents de Suïssa i dels Països Baixos. Unes investigacions demostren que el partit està relacionat amb donants sospitosos des que es va fundar. El milionari de 88 anys August von Finck va promoure l’ascens de “l’alternativa”.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El rescat de la nació alemanya havia d’anunciar-se l’1 de març del 2018, al restaurant Wirtshaus zur Marienburg, als afores de Munic. Aquell dimecres, l’empresari Ernst Knut Stahl, de 74 anys, va quedar per dinar amb un periodista de la cadena de ràdio i televisió Bayerischer Rundfunk —Ràdio de Baviera—, que li havia organitzat l’entrevista a Stahl, i un editor que hi havia viatjat explícitament.

Stahl dona molta importància a la discreció. Pràcticament no hi ha fotos públiques d’ell, ni tampoc del seu cap, el milionari August von Finck júnior, de 88 anys. Stahl és el director de l’empresa de Finck i una mena de mà dreta del baró.

L’editor, conegut per les seves opinions contràries a Angela Merkel, no sabia què esperar d’ell durant el dinar. Quan els tres van seure, Stahl va començar fent un discurs sobre la situació política del país. “S’acosta un perill”, va dir. “Hi ha un carrer a Nova York on només seuen banquers inversors, advocats, etc. Tots jueus, per casualitat, però aquest no és del cas. Volen arruïnar Alemanya. Ho controlen tot. La Merkel i també Ralf Stegner”, líder de l’SPD, el partit socialdemòcrata, a la regió de Schleswig-Holstein i un dels màxims valors de la formació.

L’editor no podia creure el que estava sentint. Volia prendre-li el pèl? Però ho deia de debò. Alemanya necessita un nou mitjà que escrigui la veritat, deia. Per això, tenim plans per crear un nou periòdic. El nom ja està decidit: Deutschland Kurier (El Correu d’Alemanya).

Han pogut aconseguir un periodista famós que s’uneix al pla. Es tracta de Peter Bartels, antic redactor en cap del periòdic Bild. Ara falta saber si l’editor també vol participar en aquest projecte.

La conversa està reflectida en una declaració jurada de l’editor que ha rebut l’Spiegel. Ernst Knut Stahl ha estat confrontat amb la suposada declaració. Ell no va contestar. El periodista de la Ràdio de Baviera que també hi va assistir confirma la cita del migdia, però nega que es parlés sobre un projecte com el Deutschland Kurier.

Tanmateix, pocs mesos després del dinar a Munic va nàixer, efectivament, un periòdic amb aquest nom. Un dels autors: Peter Bartels. El periòdic es va repartir per Alemanya més de cent mil vegades abans de les eleccions al Parlament. Feia campanya contra estrangers —“la criminalitat dels immigrants es dispara”— i la cancellera —“Merkel, més boja que Trump?”—. Especialment sorprenent va ser la publicitat electoral oberta: en graelles on s’analitzen els programes electorals dels partits, el Deutschland Kurier cridava a votar l’AfD, mentre tots els altres partits quedaven malparats.

Oficialment el Deutschland Kurier, el va editar una “associació per al manteniment de la legalitat i de les llibertats ciutadanes”. Des de fa quasi tres anys, l’AfD rep ajuda d’aquest patrocinador per a la campanya electoral, en forma de tirades de cartells i anuncis en periòdics. Les campanyes van ajudar el partit a aconseguir més atenció i, segons càlculs de l’associació LobbyControl, que analitza les relacions entre l’economia i la política, van costar almenys 10 milions d’euros. Van contribuir que l’AfD pogués entrar en tots els parlaments dels lands i també al Bundestag. Però no queda clar qui finança la publicitat.

Des del dinar a Munic i les declaracions de l’editor, hi ha una nova pista: ens condueix al milionari August von Finck i al seu representant, Ernst Knut Stahl.

Després d’investigacions conjuntes entre el setmanari suís WOZ i Der Spiegel, l’AfD mantindria bons contactes amb l’entorn d’August von Finck, ja en l’etapa de formació. Així doncs, durant l’època de fundació del partit, l’emissari de Finck, Ernst Knut Stahl, va oferir ajuda econòmica en la campanya contra l’euro.

August von Finck, empresari multimilionari, patrocinador de l’AfD.

Pel que sembla, es van finançar indirectament diversos esdeveniments del partit amb els diners de Finck. La seva empresa comercial, Degussa, a més, segons mostren uns documents interns, va participar en un mercat d’or lucratiu amb el qual l’AfD, al principi escassa de finançament, va enfortir la seva base econòmica durant els primers anys (el partit es va fundar el 2013). El suport publicista a través del Deutschland Kurier seria el tercer element en el programa d’ajuda de Finck.


Qui impulsa ‘Deutschland Kurier’?

 

August von Finck, empresari multimilionari, resident a Suïssa, impulsor de la creació d’un mitjà afí a l’AfD, Deutschland Kurier i finançador habitual de partits euroescèptics a alemanya.

Ernst Knut Stahl, representant de von Finck, teix relacions per construir Deutschland Kurier i es reuní amb polítics que van fundar l’AfD com ara Hubert Aiwanger, Bernd Lucke o Hans-Olaf Henke.

Peter Bartels, periodista reconegut que se suma al projecte del mitjà esmentat.

 


A Finck i l’AfD els uneix una llarga relació. Ja el 2013, la fundació Konrad Adenauer, propera a la CDU, especulà en un dossier que el ric empresari subvencionava l’AfD. Finck va callar, ni un comentari. El milionari fuig de l’opinió pública. El seu emissari Stahl ha deixat una llarga llista de preguntes de l’Spiegel sense contestar.

El partit de dretes, junt amb els seus presidents, Jörg Meuthen i Alexander Gauland, està en una fase delicada des de les noves pistes sobre la connexió de Finck. Angela Merkel, l’enemic més gran per a l’AfD, està a punt de marxar. La seva política de refugiats ha estat un “regal” per a l’AfD, segons Gauland, qui considera Merkel una “assegurança de vida” per a la formació que ell mateix copresideix. Ara, l’AfD també corre el perill de perdre la seva última carta i la més important: la seva credibilitat com a partit anti-establishment.

Des que es va fundar l’AfD, els seus representants es van presentar com a lluitadors independents contra un sistema polític suposadament corrupte. En el seu manifest del 2016, el partit cridava a una “nova regulació de donacions, que sigui restrictiva i que eviti la corrupció”. Fins i tot proposava prohibir les “donacions d’empreses”.

Capçalera digital de Deutschland Kurier, mitjà afí a l’AfD. Al titular es pot llegir: “Merkel, més confusa que Trump?”

La gent de l’AfD condemna incansablement la suposada dependència dels “partits antics” amb les donacions generoses: “La política no es compra, i prou”, va declarar Gauland el 2016. “Així es perd credibilitat”. El 2017, Alice Weidel, diputada, presidenta parlamentària i responsable del discurs econòmic de la formació, va descriure l’AfD com “l’únic partit d’Alemanya que fa política amb un enfocament nou, sense la influència de grups de clients o lobbys”. 

Tot just ara, el partit dels i les moralistes està enfonsat en un debat sobre la seva corruptibilitat. La xarxa d’investigació de les cadenes radiotelevisives NDR i WDR i el periòdic bavarès Süddeutscher Zeitung van començar a fer revelacions sobre una gran donació des de Suïssa a l’associació de la presidenta d’aquest grup parlamentari, Alice Weidel. Hi van seguir altres informes sobre contribucions d’una estranya fundació dels Països Baixos. Entretant, la Fiscalia del land de Baden-Württemberg —al sud del país— també investiga Weidel i tres persones properes més al partit per possibles infraccions a la llei de partits polítics. Per últim, s’hi van afegir indicis que un confident de Weidel estava en contacte directe amb David Bendel, el cap de l’associació que subvenciona l’AfD.

Les investigacions del periòdic Woz i de Der Spiegel esclareixen que el cas de Weidel en l’AfD no és una excepció. Hi ha molts senyals que apunten que des de la seva fundació el partit compta amb patrocinadors rics. Ja el 2016, Hubert Aiwanger, cap dels Freie WählerElectors Lliures, partit liberal i heterogeni que es presenta a nivell local i regional a Alemanya, amb èxit a les zones menys poblades—, va denunciar com de poc concorden els discursos i la realitat entre els populistes de dretes. “L’AfD és un partit artificial, engendrat amb molts diners”. Aiwanger, també vice-primer ministre de Baviera, admet davant Der Spiegel haver entrat en contacte amb el sistema econòmic de Stahl i Finck.

Hubert Aiwanger, cap dels Freie Wähler (Electors Lliures), vice-primer ministre de Baviera i ministre d’Economia de la regió, fundador de la Wahl Alternative 2013 (Alternativa Electoral), associació contrària al rescat de l’euro que va donar suport al partit que ara presideix, els Freie Wähler.

L’AfD és conscient del perill. L’escena d’Alice Weidel durant l’últim debat general al Parlament mostra com de nerviosos estan a l’AfD. En lloc de criticar la política del govern com a líder de l’oposició, es va passar molts minuts fent un monòleg estrafolari sobre els escàndols de donacions dels adversaris polítics. Weidel deia que a l’AfD “no s’ha intentat ocultar res”. Se n’han examinat tots els comptes, “i tampoc no s’han portat d’aquí cap allà maletes plenes de diners en efectiu”. El discurs de Weidel va acabar exclamant: “No podem permetre que ens feu recriminacions morals aquí!”.

Segur que no?

La campanya política d’August von Finck va començar molt abans de la fundació de l’AfD. El vell milionari porta almenys dues dècades ajudant partits, iniciatives i associacions de l’àmbit més conservador.

Als anys 90, Finck va promoure el primer partit antieuro, el Bund freier Bürger —Confederació de ciutadans lliures, 1994-2000— amb 4,3 milions d’euros. Després va contribuir com a donant màxim —6 milions d’euros— a un tal Bürgerkonvent (un partit que es presentava contrari a la política tradicional, vigent del 2003 fins al 2015). Aquesta associació política va pressionar a favor d’un desmuntatge estatal. En formaven part grans personalitats com l’actual política de l’AfD Beatrix von Storch.

El 2009, una empresa de Finck va transferir, en diferents períodes, més d’un milió d’euros a l’FDP (Partit Democràtic Lliure). L’ajuda va passar a la història dels escàndols com a “donacions de Mövenpick”. Els liberals de l’FDP (al Parlament Europeu formen part d’ALDE, grup integrat també per Ciutadans i que recentment n’ha expulsat el PDeCAT) havien advocat per una reducció de la taxa d’imposts sobre estades en hotels. En aquell moment, Finck participava en la cadena d’hotels Mövenpick.

La família de Finck té paquets d’accions de milers de milions. També castells, terres i la meitat del centre de Munic, tal com es rumoreja contínuament pels carrers. El 1999 es va traslladar a Suïssa, on els impostos són baixos i el secret bancari sempre ha estat un atractiu. Des d’aleshores resideix al castell Weinfelden, al cantó de Turgòvia, al nord del país, fronterer amb Alemanya. I mai no ha perdut de vista la política del país. Una part del seu imperi tan extens d’empreses encara està a Alemanya, a banda del castell de la seva esposa, Francina, al llac Starnberger, al sud de Baviera.


Bürgerkonvent (Convenció Ciutadana), partit vigent entre 2003-2015.

Bündnis Bürgerwille (Aliança Ciutadana), entitat partidària d’una UE feble integrada per Estats forts.

Wahl Alternative 2013 (Alternativa Electoral), associació liberal contrària al rescat de l’euro.

Freie Wähler (Electors Lliures), partit liberal i heterogeni que es presenta a nivell local i regional a Alemanya, amb èxit a les zones menys poblades. Aquest partit rebia el suport de les tres iniciatives i partits anteriors.


Cal imaginar-se el paper de Finck com el d’un “àngel del negoci”, un emprenedor nat. Amb paciència aviciava els afins, pagava sumes de milions d’euros i tampoc no es deixava desanimar quan les iniciatives, de sobte, s’apaivagaven. Pel que sembla, va haver de passar molt de temps fins que sortís a compte una inversió en el mercat polític. Fins que es creés l’AfD.

Ideològicament, a Finck, li encaixa més aquest darrer projecte. El pare de Finck, August sènior, va ser un admirador de Hitler i va finançar els nazis.

A la República Federal Alemanya August es mostrava generós. La seva gent va desenvolupar models de finançament creatius. Ja en el “Bürgerkonvent” va entrar en acció una jugada que, pel que sembla, es repetiria més tard en l’AfD. Les ajudes de milions d’euros no es van transferir als destinataris, sinó que van aterrar en una agència de comunicació. Des d’allí es va finançar després una campanya de publicitat cara.

L’avantatge per a tots els implicats? Finck no era cap finançador a ulls de ningú. I el Bürgerkonvent, partit antiestablishment, no era percebut com el titella d’un milionari.

De manera semblant podria passar més tard a l’AfD. Quan el 2013 van córrer els primers rumors sobre el finançament de Finck per al nou partit de dretes, el seu fundador, Bernd Lucke, va poder assegurar que “no hem rebut cap donació del senyor Finck”. De fet, mai no hi va haver donatius directes d’ell a l’AfD.

Però el que sí que hi havia, aparentment, era una ajuda inicial clandestina per al partit. Sobre això, Der Spiegel i el mitjà suís WOZ compten amb declaracions de testimonis i documents. Al centre de la polèmica hi ha l’agència de comunicació Wordstatt, de Munic. La seva propietària és Dagmar Metzger, antiga portaveu de l’AfD i membre de la junta directiva durant la fundació. En la teranyina de donacions de la jove AfD, Metzger treballava com a persona de contacte i probablement com a testaferro de patrocinadors secrets.

En el context euroescèptic d’inicis de 2012 regnava un mal ambient en política. Una decisió d’un membre del liberal FDP sobre el rescat de l’euro va impedir la fractura de la coalició d’aquest partit amb la CDU de Merkel. L’aposta del Govern federal per l’euro era definitiva en plena crisi. Empresaris rics com Finck temien pel seu patrimoni i no podien ajudar-se de cap partit antieuro, de postura intransigent, amb representació parlamentària.

Era necessari un nou partit. Urgentment.

Els euroescèptics, units per iniciatives com l’esmentat Bürgerkonvent, el Bündnis Bürgerwille (Aliança Ciutadana, favorable a una UE feble integrada per Estats forts) o la Wahl Alternative 2013 (Alternativa Electoral, associació contrària al rescat de l’euro), al principi van apostar pels Freie Wähler, Electors Lliures. El partit de protesta, llavors petit, renyit i molt allunyat d’una possible col·laboració governamental a Baviera, representava un rumb eurocrític. Per tenir èxits més enllà de Baviera feien falta noms, rostres famosos i diners.

Així, Dagmar Metzger, Hubert Aiwanger i Bernd Lucke s’unien per formar la Wahl Alternative 2013. Van firmar un pacte amb Freie Wähler abans de les eleccions al parlament del land de la Baixa Saxònia, a l’oest del país. El rostre de la campanya va ser el net de Konrad Adenauer, Stephan Werhahn. Diverses escenes en mitjans de comunicació hi van prestar atenció, per exemple en la sala de conferències del Parlament alemany. No era estrany: al capdavant hi havia el net del considerat pare d’Europa, Adenauer, fundador de la CDU i canceller alemany entre 1949 i 1963.

Ja en aquesta fase primerenca del 2012, conta Aiwanger que Metzger li va fer entendre que ella podia dur a terme el finançament. Bernd Lucke també: “Lucke va explicar que hi havia patrocinadors que estaven preparats per ajudar la seva ‘Wahl Alternative 2013’ i, eventualment, els Freie Wähler ­(Electors Lliures)”, diu Aiwanger. Però les condicions van ser que els Freie Wähler fessin més cas als desitjos dels donants. “Lucke volia imposar-nos una postura antieuro més marcada, cosa que vaig rebutjar”. Lucke nega haver influït llavors en el rumb dels Freie Wähler. Tampoc no ha parlat mai dels potencials patrocinadors.

Bernd Lucke, també fundador de la Wahl Alternative 2013, va ser després fundador, també, de l’AfD, a més d’europarlamentari. Va deixar l’AfD el 2015 pel reforçament xenòfob de la formació.

D’on havien d’arribar els diners per al partit? La pregunta es respon en una trobada que Metzger va organitzar a sa casa. “Em va posar en contacte amb el senyor Stahl”, diu Aiwanger, “el representant de l’empresari de Finck.” Aquella reunió només va ser per conèixer-nos. Però Metzger va senyalar, sense testimonis, que hi havia diners. Tenia por d’acceptar l’ajuda, assegura el líder dels Freie Wähler, també ministre d’Economia i vicepresident del nou Govern de Baviera. “Em feien por aquestes històries perquè tenia la impressió que havien intentat influir en nosaltres. No volia fer dependre els Freie Wähler de ningú ni que ningú hi influís”.

Prompte, l’aliança amb Lucke es va trencar i, amb ell, Aiwanger va perdre l’agència de Metzger i els seus “potencials financers”, com ja va escriure el Welt el 2013. Avui, Metzger no vol opinar sobre la reunió amb Aiwanger. No dona cap detall sobre “converses confidencials”.

Metzger i l’imperi d’August von Finck estan units per una llarga cooperació. La suàbia, de 55 anys, manté el contracte amb Ernst Knut Stahl, l’estrateg en cap de Finck, i s’encarrega del treball de relacions públiques per al negoci de metalls preciosos de Finck, Degussa. Fins avui, envia comunicats de premsa del think tank Ludwig von Mises, proper a Finck, que advoca pel mercat lliure

Per la seva banda, l’aliat de Metzger, Stahl, seu en el consell d’administració o al capdavant de la direcció de moltes empreses de Finck. Formava part del seu petit cercle de confiança, amb altres conservadors severs que Finck va reunir al seu voltant.

L’antic president del BDI —Confederació de la Indústria Alemanya— i després funcionari de l’AfD, Hans-Olaf Henkel, és un d’aquells amb qui August von Finck va haver de parlar personalment. En cert moment va rebre la notícia “que el baró Finck em volia conèixer”, diu Henkel avui. “Tal com recordo, va ser una invitació a dinar a Munic”. Van parlar de l’euroescepticisme de Henkel.

A banda d’Aiwanger, Lucke també confessa haver-se vist amb el mànager de Finck, Stahl. Tanmateix, ja no recorda quin dia va ser, diu. Probablement va ser just després de la seva època a l’AfD. En la reunió, afirma, “no vam parlar de diners, sinó de política”. Mentrestant, en l’AfD del principi era com un secret obert que Metzger tingués accés directe a Ernst Knut Stahl, i amb això s’assegurava l’oportunitat d’aconseguir molts diners.

Dagmar Metzger, antiga portaveu de l’AfD i membre de la junta directiva durant la fundació. En la teranyina de donacions de la jove AfD, Metzger treballava com a persona de contacte i probablement com a testaferro de patrocinadors secrets. També va ser fundadora de la Wahl Alternative 2013. Lucke i Aiwanger van trencar amb ella pels finançadors que Metzger volia imposar als Freie Wähler, entre ells August von Finck. A l’AfD també va seguir el mateix mètode de contactes per finançar la formació alemanya d’extrema dreta.

Una factura emesa des de Saxònia-Anhalt, estat federat ubicat al centre d’Alemanya, del 16 de setembre de 2013, mostra com podria haver anat l’ajuda inicial a l’AfD. Poc abans de les eleccions al Parlament, el partit havia celebrat un acte a Magdeburg, capital del land esmentat, al restaurant d’especialitats Peter und Paul. Els gerents del local van cobrar 1.995,15 euros a les autoritats regionals de l’AfD. Però, poc després, la factura es va haver de fer de nou. El receptor, aquesta vegada, era el Wordstatt GmbH de Dagmar Metzger, que, segons un extracte bancari, va pagar una gran suma de diners.

En la fase inicial de l’AfD, aquestes factures es generaven amb més freqüència, tant valia si era per a congressos del partit com assemblees o tertúlies ciutadanes. En el primer congrés de l’AfD d’abril del 2013, la direcció del partit va fer públic un pressupost de 300.000 euros. Tal com Bernd Lucke recorda, només aquell esdeveniment a l’hotel berlinès, l’Intercontinental, va costar al voltant de 100.000 euros, cosa que hauria d’haver creat un gran buit en la caixa del partit. 

En lloc d’estalviar, l’AfD es va permetre, poc després, a l’estiu del 2013, un anunci publicitari dels cars per a les eleccions. Costava 200.000 euros i es va emetre en televisió. També prospectes, pamflets i CD amb una cançó de l’AfD. I, evidentment, els cartells, els costos de seguretat i tecnologia en les nombroses manifestacions, els lloguers, bufets... Els mateixos polítics de l’AfD van acumular costos de vols, hotels i viatges en tren i taxis.

Sempre hi havia prou diners. Només amb la quota de soci i els donatius de ciutadans, que sumava l’antic tresorer Norbert Stenzel, no haurien pogut haver cobert els costos.

Ara, l’extresorer Stenzel confirma per primera vegada el paper clau de Metzger en el finançament del partit. “Dagmar Metzger es va mostrar molt generosa el 2013”. Es va fer càrrec d’algunes factures moltes vegades. “No m’arribaven a mi, com a tresorer”, afirma Stenzel, que va sortir del partit. “Pel que fa a la quantitat, els pagaments eren d’entre 100.000 i 120.000 euros”, calcula. En els seus informes, l’AfD fins i tot reconeix que hi ha qüestions de finançament poc clares amb Metzger. Tanmateix, només es parla d’un import de més de 35.000 euros. Si Stenzel té raó, l’AfD hauria publicat un informe fals, i hauria de fer front a sancions dures.

Com a tresorer, diu Stenzel, només li va semblar bé que no havia de carregar gaire el compte del partit d’aleshores, en la caixa d’estalvis de Friedberg, petita ciutat de Baviera. “No teníem molts diners”. En un moment donat, es va començar a preocupar perquè les finances podrien sortir-se de control. Llavors, el cap de partit, Lucke, el va tranquil·litzar: “No te n’has de preocupar. La factura la fa la senyora Metzger”.

Lucke ho nega. Metzger confirma haver finançat “alguns esdeveniments en la fase inicial de l’AfD”. Però insisteix que només van ser gairebé uns “35.000 euros” que es van presentar adequadament en l’informe.

Segons les informacions de Der Spiegel, Metzger no es va fer càrrec dels costos acumulats de llavors, almenys no de tots. Moltes persones assabentades han contat a Der Spiegel que al final també hi havia diners de Finck, a través del seu mediador Stahl. Tant Metzger com Stahl han deixat aquesta acusació concreta sense contestar.

Ulrich Müller, de l’organització Lobbycontrol, exigeix una explicació implacable dels esdeveniments. “Ara, l’administració del Parlament ha de comprovar com finançava la senyora Metzger esdeveniments de l’AfD en els temps inicials”, diu. “Si els diners provenien de tercers com el senyor Von Finck, serien clares infraccions dels drets dels partits”.

El compromís de la casa Finck amb l’AfD tampoc no va acabar amb l’etapa de fundació. Després de no aconseguir entrar al Bundestag el 2013 a les eleccions alemanyes ­—hi van obtenir dos milions de vots, el suport del 4,7% dels alemanys—, el partit necessitava diners urgentment. Però de sobte va sorgir un projecte que va ajuntar els interessos del partit i els del milionari d’una forma inesperada. Era la botiga d’or de l’AfD.

El 2010, durant la crisi de l’euro, August von Finck va entrar en el negoci de l’or. Abans de començar necessitava un nom d’empresa que impressionés el públic potencialment disposat a pagar. A través del seu hòlding, Finck va comprar per 2 milions d’euros el nom de mercat Deutsch Gold und Silberscheideanstalt (fabricant d’or i plata alemany), abreviat, Degussa. Poc després, el nou venedor de metalls preciosos va obrir una filial al centre de Munic, i la van seguir més botigues en zones cares del centre de la ciutat.

En el primer any de l’empresa, el preu de l’or va escalar fins a nivells alts. La fallida de Lehman Brothers i l’alarma sobre l’esclat de deutes públics i el programa de rescat de milers de milions d’euros van crear desconcert. Molts petits estalviadors van retirar els diners dels comptes i van comprar metalls preciosos.

Arreu d’Alemanya sorgien persones que profetitzaven una caiguda, que pensaven que el sistema de l’euro agonitzava i animaven els alemanys a comprar metalls preciosos. Un d’ells, Peter Boehringer, seu avui al Parlament com a especialista en pressupostos i cap de l’AfD. L’imperi Finck estava endinsat en l’alarmisme. Des d’aleshores, “l’economista en cap” de Degussa, Thorsten Polleit, un professor emèrit de la Universitat de Beirut, va advertir el poble en entrevistes i en fires d’inversionistes de la hiperinflació, la caiguda de la moneda i altres escenaris aterridors.

L’AfD també va utilitzar hàbilment la por de molts alemanys a favor dels seus objectius. “S’expropia una bona part de la fortuna dels estalviadors”, va advertir el que aleshores era cap de partit, Bernd Lucke, el 2014.

A l’octubre, el partit va obrir la seva botiga d’or per internet. L’obertura, va dir Lucke, és un “missatge a tots els qui dubten de la continuïtat i estabilitat de l’euro”. Hi havia sempre alguna cosa per a qualsevol cartera: des de barres d’un gram per 40 euros fins a monedes sud-africanes de Krügerrand per més de 1.000 euros. Una moneda de marc alemany d’or va ascendir al número u d’èxits de vendes. Semblava un objecte absolutament necessari per a nostàlgics.

Un comerciant al detall de Munic entregava la mercaderia. També ho feia l’empresa de Finck, Degussa. Der Spiegel i el WOZ tenen una llista d’entrega —“encàrrecs de Degussa”— que en documenta la col·laboració. Alguns membres de l’AfD anotaven amb cura els noms dels compradors, les seves adreces i els números de comanda. Després de pagar per anticipat, l’or arribava finalment als seguidors de l’AfD, “nou i amb l’embalatge original”, amb notes com ara “país d’origen: Suïssa”.

Que Lucke i els seus combatents triessin justament l’empresa de Finck, Degussa, com a soci de negoci, era degut “als preus barats i les bones possibilitats de fer comandes per internet”, assegura avui Lucke. “Qui era propietari de Degussa? No ho sé”, afirma el professor d’economia.

En la botiga d’or de l’AfD, els preus de venda estaven per damunt dels preus dels venedors establerts, encara que llavors el cap del partit, Lucke, ho va presentar de forma diferent. “Venem els objectes més barats que els bancs”, anunciava. L’AfD va apostar perquè els seus simpatitzants no compressin l’or com a inversió, sinó com a ajuda per al partit. “Personalment, sempre he vist la botiga d’or com una mena de ‘generació de donacions’”, va escriure un home de l’AfD al novembre del 2015. El valor de l’or és més alt quan els compradors saben que els beneficis “s’utilitzen per als objectius del partit”.

En els anys 2014 i 2015 l’AfD va fer, segons les seves pròpies xifres, al voltant de dos milions d’euros amb la venda d’or. Els marges haurien d’haver estat baixos. Però va ser un èxit, i el gran negoci d’or va permetre a l’AfD contrarestar l’escàs finançament públic, per tal com no tenia representació al Bundestag. Els partits també necessitaven fonts de diners a banda  dels contribuents: quotes de membres, donacions o, fins i tot, “ingressos d’activitats empresarials”. Com que llavors l’AfD no tenia ni quotes altes de membres ni grans donacions oficials suficients, el negoci de l’or li va proporcionar el fons anhelat.

El negoci lucratiu va sobreviure a la caiguda de Bernd Lucke en el congrés del partit a Essen, a Renània, oest del país, el juliol del 2015. Els nous caps de partit, Jörg Meuthen i Frauke Petry, van retenir el comerç amb l’or de Degussa. L’octubre del 2015 van animar els seus “estimats amics del partit” en un correu col·lectiu a comprar regals de Nadal en la tenda de l’AfD. Els membres haurien estat induïts a comprar or a través d’“accions especials”. El correu semblava una carta de petició d’organitzacions humanitàries en l’època prèvia al Nadal. “Regali una moneda d’un marc alemany d’or o reservi un Krugerrand —moneda d’or sud-africana—. Compri l’or a la tenda de l’AfD”.

Alexander Gauland i Jörg Meuthen, caps de l’AfD. Tots dos copresideixen, actualment, Alternativa per Alemanya.

Quin benefici obtindria el partit? Ho explicaven al final del correu. “Per a l’inici de l’any pròxim hem d’afrontar tres eleccions regionals importants”, van escriure. “Si un de cada deu membres de l’AfD compra mitja unça de moneda Krügerrand, el finançament del partit està assegurat”.

La competència política va examinar l’empresa de metalls preciosos de l’AfD amb crítica important. L’administració del Parlament federal va examinar el model de negoci, però no va poder veure-hi infraccions. Així doncs, va ser necessari un canvi en la llei de partits polítics. El 17 de desembre del 2015, el Bundestag, on l’AfD encara no havia entrat, va acordar-ne una reforma. Així es va evitar que el negoci d’or continués garantint subvencions estatals per a l’AfD. El partit es va veure endinsat en una crisi econòmica. El canvi de la llei de partits és un “atac a l’existència de l’AfD”, es va queixar la vicepresidenta, Beatrix von Storch.

És sorprenent el que va passar llavors. Només unes setmanes després que el negoci de l’or quedés paralitzat, es va poder percebre una nova forma de suport a la campanya electoral de l’AfD. Al febrer de 2016, durant la campanya pels lands de Baden-Württenberg i Renània-Palatinat, van aparèixer molts cartells amb publicitat del partit. “Voteu l’AfD. Ara”. Els cartells, però, no els havia encomanat l’AfD, sinó una “associació per al manteniment de la legalitat i les llibertats ciutadanes”.

A més, també va arribar a quasi dos milions de cases de Baden-Württemberg i Renània-Palatinat un periòdic gratuït, anomenat Extrablatt. Poc abans de les eleccions, els ciutadans hi van poder llegir articles difamadors contra refugiats i una crida a votar la “nova i valenta” AfD. L’editora era aquella associació dubtosa que s’havia fet càrrec dels cartells. Der Spiegel va desvelar uns mesos després que les campanyes, valorades en milions d’euros, van ser orquestrades per l’agència de publicitat suïssa Goal AG, del publicista polític Alexander Segert. Hi tornava a tenir alguna cosa a veure la gent de Finck? Segert no contesta.

Aquest suport s’allarga fins a les següents eleccions al Parlament. El 21 de setembre del 2016, l’associació es va convertir en la “unió per al manteniment de la legalitat i les llibertats ciutadanes”. En l’assemblea constituent, David Bendels en va ser-ne elegit president.

Bendels i Segert no van ocultar que Goal AG continuava treballant en campanyes de l’associació. Bendels viatjava a Suïssa contínuament i publicava fotografies dels seus viatges. En moltes campanyes electorals al Parlament, l’AfD es beneficiava dels periòdics gratuïts i dels cartells de l’associació. Els màxims representants apareixien en actes del partit amb Bendels. Per exemple  l’1 de març de 2017, quan Alice Weidel, responsable de temes econòmics de l’AfD, va acudir a Sindelfingen, ciutat de Baden-Württenberg, al sud del país. Tanmateix, l’AfD va negar tota cooperació. Intentava, d’aquesta manera, dissipar la sospita d’un finançament ocult i il·legal, amb l’argument que “no hi podem fer res si algú ens dona molts diners”.

No obstant això, van augmentar els dubtes sobre la versió del partit. A poc a poc es van fer públiques les estretes relacions entre Goal AG, de Segert, i alts representants de l’AfD. L’agència de publicitat s’ocupava de la pàgina web del cap de partit, Jörg Meuthen, i va cofinançar un acte a Düsseldorf de Marcus Pretzell, aleshores president del Land del Rin del Nord-Westfàlia. Sembla que l’estiu del 2016 Segert també es va deixar veure amb Pretzell i Frauke Petry —líder de l’AfD entre 2015 i 2017— a Estrasburg per presentar-los un pla estratègic. I tal com es dedueix dels correus electrònics sobre els quals s’ha informat recentment a l’NDR, la WDR i el Süddeutsche Zeitung, un confident de Weidel hauria estat molt en contacte amb l’associació que hi donava suport.

Frauke Petry va liderar l’AfD entre 2015 i 2017. Ella va expandir el negoci d’or al si de la formació. Jörg Meuthen i Alexander Gauland, actuals copresidents del partit, seuen al seu costat. A la seva esquerra, Alice Weidel, responsable de qüestions econòmiques de l’AfD.

Allí es va concebre, més tard, durant la primavera del 2017, el periòdic Deutschland Kurier. Segons la declaració de l’editor sobre el dinar al Wirtshaus zur Marienburg de Munic, Ernst Knut Stahl hi participava.

El president de l’associació, David Bendels, un antic home de la CSU —partit bavarès agermanat amb la CDU de Merkel—, es va negar a dir el nom dels seus finançadors. Va deixar sense resposta algunes preguntes sobre Finck.

Segons la declaració jurada de l’editor, durant el dinar, Stahl, col·laborador màxim de Finck, va parlar sobre un informe que s’havia encarregat a un expert en mitjans de comunicació. Havia de descobrir quin periòdic era el més veraç d’Alemanya. L’informe va revelar que ho era el Preussische Allgemeine Zeitung (PAZ). El periòdic l’edita l’organització sense ànim de lucre Landsmannschaft Ostpreuen.

Stahl podria haver pensat a incloure la redacció del PAZ en el projecte. El consell de redacció i la junta directiva van negar que realment hi hagués cooperació. Tampoc no s’ha sabut res dels plans corresponents. Tanmateix, l’agost del 2017, el redactor en cap Jan Heitmann va publicar un article al PAZ en què descrivia el Deutschland Kurier com a “soci de mercat” i “complement” del PAZ.

En aquell moment, l’editor s’havia acomiadat feia temps. Un dia després del dinar, el mateix editor li va dir a Stahl que no estava disponible per al projecte. Segons una declaració jurada, Stahl també va reflexionar sobre la venda del Deutschland Kurier. El periòdic s’havia de repartir “gratis en un primer moment” i per les grans ciutats.

I així va ser. El primer número es va publicar amb una tirada de 300.000 exemplars i es va repartir per Berlín. Després van tornar a tocar temes regionals. El número sis va arribar a les cases de Duisburg i Bochum i el nou, a Colònia.

Qui els fullegi podrà trobar molts polítics coneguts de cert partit. En alguns moments, la llista d’autors del Deutschland Kurier sembla una llista de membres de l’AfD. Hi ha, per exemple, els recentment elegits candidats a les eleccions europees Guido Reil, Maximilian Krah i Nicolaus Fest, i també uns quants diputats del Parlament.

La cap del grup parlamentari, Alice Weidel, hi tenia  una pàgina sencera. Peter Boehringer, l’expert en economia del grup de l’AfD, també va obtenir-hi bastant espai. El seu article “El rescat de l’euro torna a costar a Alemanya milers de milions” podria haver encaixat força bé amb el pensament d’August von Finck.

Frauke Petry va liderar l’AfD entre 2015 i 2017. Ella va expandir el negoci d’or al si de la formació. Jörg Meuthen i Alexander Gauland, actuals copresidents del partit, seuen al seu costat. A la seva esquerra, Alice Weidel, responsable de qüestions econòmiques de l’AfD.

El diner negre, o gris, és el principi de la majoria d’escàndols polítics en la història de la república d’Alemanya. Des de la tapadora de Konrad Adenauer Staatsbürgerliche Vereinigung —Associació ciutadana— fins al cas Flick i les caixes negres de la CDU de Helmut Kohl. Poques vegades se n’han escapat els protagonistes sense dimitir o sense perdre la seva credibilitat política.

Però que un partit com l’AfD es posés en marxa amb l’ajuda de finançaments dubtosos i pogués entrar així al Bundestag és una novetat.

Així, el nom de Finck demostra que les donacions legals fins i tot poden ser tòxiques per als polítics. Des de la seva donació de milions de dòlars a l’FDP, Partit Democràtic Lliure, els liberals tenen enganxada l’etiqueta de “partit de Mövenpick”. Ara, l’AfD, a qui també li agrada utilitzar aquest sobrenom contra els seus adversaris, es veu com un partit comprat per Finck.

Der Spiegel ha preguntat als caps de l’AfD, Alexander Gauland i Jörg Meuthen, i el tresorer en funcions, Klaus Fohrmann. Només han respost amb silenci. Un portaveu ha informat, simplement, que “no coneixem els fets. Quant a la resta: sense comentaris”.

L’AfD continua amb l’estratègia de finançament. I en relació amb les seves dubtoses associacions de suport, oculta, calla o dissimula en la mesura que sigui possible. Alternativa per Alemanya demostra que li falta justament el que sempre ha exigit a la resta: el valor de dir la veritat.

 

Traducció de Mar Sanfèlix

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.