Món

Brasil, en flames

Una de les democràcies més grans del món s’aguanta per un fil. El populista de dretes Jair Bolsonaro ha estat el candidat més votat en la primera volta de les eleccions. Si el 28 guanya la presidència, l’exèrcit també tornarà al poder.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els fantasmes del passat semblen més amenaçadors que mai mentre el sol brilla en la petita ciutat de Juiz de Fora. Milers de persones s’amunteguen pels carrerons estrets. Porten als braços el seu candidat a la presidència, Jair Bolsonaro, com un messies. Una samarreta ajustada groga amb la frase “El meu partit és Brasil” li envolta el cos. Ell pega crits d’alegria. Però, de sobte, un home d’entre la multitud li clava la fulla d’un ganivet de cuina al ventre. I Bolsonaro es desploma. Era el 6 de setembre i el candidat va perdre dos litres de sang. Sols tres dies després, el seu fill Flávio va llançar un tuit dient que el país ja havia guanyat un nou president. De fet, ha estat el candidat a la presidència més votat en la primera volta, havent obtingut el 46% dels sufragis. I ho té gairebé tot de cara per guanyar la presidència el 28 d’octubre.

Bolsonaro de president? Durant molt de temps, la majoria de brasilers pensaven que era poc realista. Un home que només parla d’odi, en el càrrec públic més important del país? Un home que li va cridar a una diputada que no es mereixia ni tan sols ser violada? Que va declarar públicament que els negres eren massa ximples fins i tot per fer bebès? La gent es riu de Bolsonaro com “el pertorbat Trump del tròpic”. Però l’atac amb el ganivet va canviar-ho tot. Per a molts és l’home que ha vessat sang per Brasil.

Aquestes eleccions són les més importants des que va acabar la dictadura militar el 1985. S’hi decidirà quin camí pren el país per trobar la sortida d’una crisi que és dramàtica i que descompon el país. Durant anys, Brasil semblava el pròxim Global Player. Els inversors de tot el món contemplaven l’estrella llatinoamericana d’entre els florents països BRICS i milions de brasilers escapaven de la pobresa. Però van viure la caiguda del país d’una manera encara més forta.

Sis milions i mig de persones van perdre el seu lloc de treball en la recessió més dura de la història recent. Els criminals dominen moltes regions: l’any passat al voltant de 60.000 persones van tenir una mort violenta, més que a Síria. Mentre cada dia a Rio de Janeiro es cancel·laven les classes per a quasi mil nens a causa dels tiroteigs, als hospitals públics del país més de 900.000 pacients havien d’esperar per operacions rutinàries.

Des del 2013 més de 200 polítics i gerents de grans empreses constructores i petrolieres han sigut condemnats per corrupció. La popularitat del president en funcions des de fa dos anys, Michel Temer, està en un dos per cent, també perquè podria estar involucrat en negocis il·legals. Això vol dir que pràcticament no hi ha cap brasiler content amb la seva política. I no ha presentat la candidatura.

A l’abril, el popular expresident Luiz Inácio Lula da Silva va haver d’assumir una pena de 12 anys de presó a pesar de les escasses proves que hi havia. Durant tot l’estiu va intentar reclamar judicialment el permís per presentar candidatura, però els jutjats van desestimar tots els recursos.

Llavors, dies abans de l’atemptat contra Bolsonaro, va cremar el Museu Nacional de Rio. Milions de peces d’exposició van quedar destruïdes, entre elles els últims registres de parla de pobles indígenes extingits. Els treballs d’extinció, es deia, s’haurien retardat perquè algunes boques d’incendi, que solien utilitzar els sensesostre com a dutxes, no funcionaven.

Aquell palau ardent per a molts era un símbol d’un país que està en flames. Com a càstig d’anys i panys de mala gestió, d’irresponsabilitat d’una elit en qui ja no confia ningú. Com a senyal de la decadència d’un sistema polític que s’ha consumit perquè gira al voltant d’ell mateix.

Brasil ara s’ha convertit en un altre d’aquells països en què pren el rumb un moviment populista reforçat per la crisi. La diferència amb altres països és que no s’atura en la crida a tornar als vells temps. En molts llocs el passat fa molt que torna a ser present.

Al mateix temps que les eleccions a la presidència, més de cent membres de les forces armades es postulaven a un escó al Parlament. La meitat d’aquests homes es presenten amb el bitllet del partit de Bolsonaro, el PSL, Partit Social Liberal.

Bolsonaro és el capità de la reserva. El seu suplent potencial és un general condecorat diverses vegades. Tots dos mitifiquen el cop d’Estat amb què l’exèrcit va guanyar el poder a principis dels anys seixanta, com una revolució pacífica. Descriuen els generals torturadors com a herois del poble. Arran de l’atac amb ganivet, el vicecandidat de Bolsonaro va murmurar a la televisió que cal deixar el poder del país en mans de professionals. Amb el pas del temps, Brasil s’ha acostumat a coses així.

Quasi ningú s’indigna perquè al llit d’hospital de Bolsonaro s’arremolinin soldats. No hi va haver crits quan en el seu primer missatge de vídeo afirmava que les urnes electorals podrien ser manipulades pels seus oponents. I tampoc hi va haver crits quan el seu vice discutia públicament la possibilitat que els generals poguessin fer un cop d’Estat en cas que esclatés el caos després de les eleccions. Així que la pregunta és: Brasil vol tornar al passat? Què hi ha darrere de l’ascens inquietant d’aquest home?

Jair Bolsonaro, de 63 anys, és d’Eldorado Paulista, una petita ciutat entre plantacions de bananes i de cafè a l’interior muntanyós de São Paulo. El seu pare anava amb una mula pels pobles com a dentista improvisat. La mare de Bolsonaro portava els seus fills a les “marxes per la llibertat de famílies temoroses de Déu”, que tan mala fama tenien i que van ajudar a preparar el cop d’Estat de l’exèrcit.

Era un món petit i ordenat en què Bolsonaro passava les hores lliures amb una canya de pescar a la vora del riu. Brasil va créixer en aquells anys seixanta. I amb els diners que els generals invertien en la infraestructura alguns llocs com Eldorado Paulista es van apropar al món global. En la seva biografia Mite o veritat Flávio, un dels fills de Bolsonaro, narra un succés que va marcar molt el seu pare.

Bolsonaro tenia 15 anys quan el tristament famós guerriller d’esquerres Carlos Lamarca va muntar la seva tenda de campanya als boscs dels voltants. Quan un dia Lamarca va obrir foc en una gasolinera a un grup de policies, centenars de soldats van entrar de nit a Eldorado. Van ser uns dies que van despertar l’odi en Bolsonaro a tot el que fos d’esquerres, i també la seva passió per l’exèrcit.

Quedava clar que, després d’acabar l’escola, Bolsonaro entraria en l’exèrcit, que prometia les millors oportunitats d’ascendir en l’escala social per als homes joves de famílies modestes. Bolsonaro es va fer paracaigudista. Els superiors alabaven la seva “forta capacitat de comandament”. Però llavors es va descobrir que, juntament amb uns companys, planejava fabricar una bomba per protestar contra el baix salari.

Bolsonaro va abandonar l’exèrcit, va passar a ser membre de la corporació municipal a Rio de Janeiro i a principis dels anys noranta va entrar al Congrés com a diputat, on durant set períodes legislatius va aconseguir que s’aprovessin dues propostes de llei. Es va canviar sis vegades de partit. Era un diputat normal i corrent que, si fes falta, cridaria l’atenció com un fanfarró obscur.

El problema de la dictadura, va dir una vegada Bolsonaro, va ser que els generals van torturar però no van matar. La satisfacció d’una dona, va explicar, és donar a llum. El mateix Bolsonaro té quatre fills, tres dels quals han entrat en política. Quan, més tard, els va seguir una filla en el segon matrimoni, va dir que havia tingut una debilitat.

El partit obrer d’esquerres de Lula va governar Brasil durant 13 anys. Sota el seu mandat el país va viure un ascens fabulós, però, en conseqüència, també va tenir una caiguda. I des d’aleshores emergeix gent com Bolsonaro. D’una banda, vol privatitzar les grans empreses públiques. Alhora, com a resposta a la violència desencadenada, va reivindicar que calia que hi hagués armes per a tots els ciutadans. Si fos per ell, els policies podrien assassinar sense cap repercussió. A més, es va batejar a Jordània una segona vegada, amb gran efecte mediàtic, i després va explicar que Déu no escolliria el més capaç, sinó que s’encarrega que els seus seleccionats estiguin capacitats. Ara té una missió. I el beuratge de religió i retòrica de dretes funciona.

Un diumenge de matí, sis setmanes abans de l’atac del ganivet, es van reunir unes 3.000 persones en un centre de congressos a Rio de Janeiro. Moltes d’elles portaven banderes del país enrotllades al cos. D’altres tenien màscares de Trump. Victorejaven quan Bolsonaro va pujar a l’escenari per fer pública oficialment la seva candidatura a la presidència. Quan van entonar amb fervor l’himne brasiler, li van caure llàgrimes. Bolsonaro no parla massa. Aquell matí també va ser concís. “No podem permetre que l’esquerra faci del nostre país una altra Veneçuela. Estem en guerra!”, cridava a la seva gent. No té un programa de partit concret i tracta poc sobre els temes emocionals com la religió, la família o les armes. L’home que fa les declaracions més concretes és el general de reserva Hamilton Mourão. El candidat al càrrec de vicepresident també cuida el contacte amb la tropa.

Hamilton Mourao, general de reserva que aspira a ser vicepresident amb Bolsonaro i que representa a la perfecció la ideologia militarista d’aquest projecte populista. 

Mourão, que ha encetat una xarxa d’oficials antics i actius, ens rep al club militar de Rio de Janeiro del qual és president. És un home rodanxó amb ulls vius i obscurs i li agrada fer-se el culte i educat. De tant en tant entremescla paraules en francès en la conversa. “Bolsonaro és el nostre candidat”, diu ell. “Jo soc el seu escut i espassa”. Brasil, declara Mourão, necessita una nova constitució. Però no l’han de redactar diputats, sinó “homes d’honor” que nomena el president. Davant d’empresaris, Mourão va parlar sobre el caràcter dels brasilers: haurien heretat la mandra dels indígenes i la facilitat de fer trucs de la descendència d’esclaus africans. Aquestes declaracions no són només retòrica de campanya electoral. Mourão potser desprestigia l’ordre vigent per preparar el camí per a una tornada de l’exèrcit al poder.

“L’exèrcit”, assegura Mourão, “només intervindrà si les institucions no compleixen les seves funcions.” Però qui defineix quan ha arribat aquest moment? La resposta la va donar el soldat actiu de més graduació del país, el cap de l’exèrcit Eduardo Villas Bôas, quan va declarar que es podria qüestionar per complet la legitimitat del nou president. Villas Bôas també hauria pogut dir simplement: si no agrada el cap d’Estat elegit, les forces armades el podrien canviar.

Mourão assegura que ell acceptaria el triomf electoral de l’esquerra. Però què passa si la victòria és tan ajustada que Bolsonaro posa en dubte el resultat? El guió per a un cop podria estar escrit ja. El pla B potser ja és al calaix.

El que és estrany és que aquesta visió 33 anys després de la fi de la dictadura espanta menys brasilers dels que els defensors de la democràcia volen admetre. Les forces armades a Brasil, a diferència d’altres països llatinoamericans, encara tenen prestigi entre molta gent. En comparació d’Argentina o Xile, els generals brasilers han manat assassinar menys opositors. Segons una “comissió de la veritat” independent, entre uns 400 i 500 opositors del règim han sigut víctimes dels esbirros de la dictadura. Aquests crims mai no es van tractar judicialment. Per això, per a un home com Bolsonaro, ara és possible jugar amb la nostàlgia d’una disciplina i ordre militar. El que tot això podria significar per al futur de Brasil ja es pot veure avui dia en alguns llocs.

A l’estat federal de Goiás, un baluard de seguidors de Bolsonaro, ja hi ha 46 escoles gestionades per la policia militar. Un matí de setembre, a l’aparcament de l’escola militar Dr. Cézar Toledo, amb 2.150 alumnes, hi ha nombrosos cotxes amb adhesius de Bolsonaro. Cada matí, els nens i els joves es posen en peu al gimnàs per a la crida. Porten uniformes de color beix i boines. Els joves van amb els cabells rapats i les noies han de tenir-los lligats. Un oficial controla si tenen les sabates netes.

Militarisme. Un dels projectes de Bolsonaro és la militarització de les escoles. A sota, imatges de l’escola Cézar Toledo, on els oficials controlen els pentinats i els uniformes dels alumnes, sotmesos a la disciplina de l’exèrcit.

Després, el director de l’escola, Luciano Souza Magalhães, passa per les classes. És un oficial de la generació més jove, un gerent amb uniforme. “Quan em van donar la direcció de l’escola aquí faltava gent que entengués una mica de gestió eficient”, diu. Quan ressona una sirena es nota com està de silenciosa l’escola durant la pausa. Els telèfons estan prohibits; els nois i les noies no es poden tocar. Els mestres duen bates blanques i, quan entren a la classe, els alumnes han d’aixecar-se. “El nostre lema és ordre i progrés”, diu Souza Magalhães. L’escola fa molts anys que és al capdamunt de la llista que mesura el rendiment escolar arreu del país.

A la pregunta de per què l’escola té tant d’èxit, una mestra contesta: “La presència de l’exèrcit garanteix que els alumnes obeeixin. A les escoles públiques no hi ha disciplina.” En tot el país hi ha 122 escoles gestionades per la policia militar. L’any que ve se n’hi afegiran unes 70 més. “Aquestes escoles”, explicava Bolsonaro en una manifestació a São Paulo, “serviran de model”. Vol militaritzar gran part del sistema escolar estatal.

Qui dona suport a un home que defensa aquestes idees? Qui vota Bolsonaro? A Goiás són sobretot famílies de classe mitjana. Gent com João Batista Machado. Té una petita fusteria a Anápolis, una gran ciutat a dues hores en cotxe de Brasília. Tres dels seus fills van a una escola militar. “Estic a favor de Bolsonaro per la seguretat”, diu. La criminalitat al seu barri ha augmentat dramàticament. “La meva filla té por d’anar a una escola normal perquè davant de l’entrada es ven droga”, expressa. “Ens falta disciplina i mà dura.”

Bolsonaro vol que les armes de foc siguin més assequibles. Una vegada va dir que una pistola a la bossa de mà és més efectiva contra una violació que noves lleis. Quan algú confronta els seus seguidors amb aquestes declaracions solen pensar que no ho ha dit de forma tan radical. Per a molts, l’important és més la rebel·lió, l’alçament contra allò políticament correcte. El contingut és independent de la forma. Per això, últimament, Bolsonaro pot dir el que vol, encara que es contradigui: odia tots els d’esquerres, però confessa que el 2002 va votar Lula. És el mateix fenomen que Donald Trump. La xerrameca confusa i les campanyes de difamació s’han convertit en coses normals. El circ de Bolsonaro es troba sobretot a Facebook, Youtube i Twitter. Per a ell, les xarxes socials substitueixen els anuncis de televisió tradicionals.

Per al públic seriós, l’elit econòmica conservadora de Brasil, ha elegit una altra superarma: el banquer d’inversions Paulo Guedes, que en el seu gabinet ocuparà el paper de superministre d’Economia i Finances. Guedes és considerat ultraliberal. Va estudiar a Chicago i després va fundar un banc. És multimilionari. Va cridar l’atenció a Bolsonaro perquè en una columna per al periòdic O Globo va escriure que Bolsonaro era el “representant legítim dels drets brasilers”.

Guedes seu en una taula a la seva oficina a Leblon, un barri luxós de Rio; el seu plantejament sembla fàcil: només algú de fora podria desarticular la xarxa de corrupció i endeutament públic. Algú com Bolsonaro. “Li he recomanat privatitzar algunes empreses públiques”, diu Guedes. Bancs, fons d’inversió, el consorci petrolier Petrobras... tot sortirà al mercat.

En la segona volta del 28 d’octubre s’arribarà a un duel entre Bolsonaro i Haddad. I llavors justament el grup de població que a Bolsonaro li agrada denigrar, juntament amb gais i negres, com a “minoria”, encara que són la majoria a Brasil, podrien frustrar la seva victòria: la resistència més forta contra Bolsonaro està entre les dones.

Article de Marian Blasberg i Jens Glüsing 

Traducció de Mar Sanfèlix

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.