Amenaça feixista

Vacunats contra l'extrema dreta?

La victòria de Donald Trump amb un discurs proper al feixisme en les eleccions nord-americanes ha evidenciat el contagi amb força del virus de l'extrema dreta als països occidentals. França, Alemanya, Holanda i Regne Unit pateixen durant els darrers anys els efectes d'aquesta infecció. Som immunes? EL TEMPS analitza de la mà d'experts l'excepcionalitat de l'Estat espanyol a Europa i els factors que poden provocar que aquest bacteri trenque els anticossos existents.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

9 de novembre de 1938. El virus del nazisme ha infectat tota la societat alemanya després d'anys de propaganda informativa xenòfoba i de practicar una estratègia de la por fonamentada en la violència de les camises marrons. Resta un any perquè la Segona Guerra Mundial esclate, i el règim nazi organitza un autèntic linxament contra els jueus. És la coneguda com nit dels vidres trencats.

78 anys després, aquesta infecció rebrota fermament un altre 9 de novembre. El candidat republicà a la Casa Blanca, Donald Trump, guanya les eleccions nord-americanes. El seu discurs xenòfob, barroer, homòfob, d'incitació a la violència s'imposa contra una candidata demòcrata, Hillary Clinton, que no representa ni de bon tros els anhels de canvi de l'ex-president dels Estats Units, Barack Obama. El seu passat obscur, la falta de connexió amb les bases del partit i els seus lligams amb Wall Street deixen la porta oberta a la victòria de Trump. Amb aquest fet, la dreta més radical i neofeixista fa el cim.

Un triomf, però, que no és aïllat. França, Alemanya, Regne Unit, Holanda, Finlàndia, Hongria... El virus de l'extrema dreta ha contagiat la major part d'Europa. Això sí, Portugal i l'Estat espanyol resisteixen sans, de moment, a aquesta malaltia que amenaça el vell continent. Però, de veritat estem vacunats? EL TEMPS analitza amb diversos experts la força d'aquesta immunitat.

L'excepció europea

Tot i que estats com França han comptat amb partits feixistes durant dècades, l'auge i el ressorgiment d'aquestes formacions arreu de tota Europa s'ha realitzat als darrers anys. La crisi econòmica ha deixat en evidència els efectes perniciosos de la globalització per a les classes més baixes, i partits amb un discurs populista d'ideologia feixista han aprofitat l'ocasió. La renovació discursiva amb l'accent posat en clamar contra el lliure mercat i els dictats de la Unió Europa, sense perdre de vista el missatge racista, junt amb nous lideratges més atractius i mediàtics, han estat el beuratge màgic per l'acens de formacions com ara el Front Nacional francès, l'UKIP britànic o el Partit per la Llibertat d'Holanda.

Aquesta situació, però, no s'ha produït a l'Estat espanyol. I tot, quan, segons explica l'historiador especialitzat en l'extrema dreta, Xavier Casals, s'hi donen tots els factors propicis: corrupció política destacada; rebuig de les elits tradicionals; 4,4 milions d'estrangers, i una taxa insuportable de ciutadans en l'atur i en risc de pobresa. Quina ha estat, per tant, la raó perquè els anomenats «perdedors de la globalització» no s'hagen deixat engalipar pels cants de sirena simplistes de la dreta neofeixista?

La líder del Front Nacional Marine Le Pen. Amb un discurs xenòfob, però de retòrica estatista està canviant l'orientació de les zones tradicionalment industrials| EFE

«La reacció ha estat diferent al nord i al sud d'Europa. Mentre els sectors socials que s'han vist perjudicats pels efectes de la globalització econòmica dels països del nord han virat cap a la dreta dels partits conservadors tradicionals, davant el buidatge evident de les formacions més centristes, a Portugal i Espanya ha ocorregut el contrari: el gir ha sigut cap a l'esquerra. Grècia, en canvi, ha experimentat ambdues situacions amb l'ascens de Syriza i Alba Daurada, tot i que el viratge ha estat més pronunciat a l'esquerra, ja que la coalició d'Alexis Tsipras ha guanyat diverses vegades les eleccions», apunta Joan Romero, Catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València.

Una atracció cap a l'esquerra que, segons la doctora en Ciències Polítiques per la Universitat de Barcelona i professora d'aquesta matèria a la Universitat de València, Astrid Barrio, s'explica per «l'estructura de fractures polítiques existents (amb la doble divisió social i nacional) que deixa poc espai a la carta 'nativista'». Així, l'escletxa social i el procés independentista de Catalunya impossibiliten, fins al moment, qualsevol mena d'auge de l'extrema dreta a l'Estat espanyol. Per a Barrios que «l'independentisme i Podem hagen aixoplugat el vot protesta» ha blocat qualsevol aparició cutània d'un discurs xenòfob a la delicada pell del sistema polític espanyol.

José Fernández-Albertos, doctor en Ciències Polítiques per la Universitat de Harvard i investigador del Consell Superior d'Investigacions Científiques, afegeix altre factor. «La pluralitat del PP, que permet aixoplugar des del votant d'extrema dreta fins a electors moderats de centre, ha impossibilitat l'aparició d'un partit a la dreta dels populars», afirma. Per a Fernández-Albertos, «l'habilitat del PP de convertir-se en el representant de la dreta que assegura que no governe l'esquerra, ha mantingut fidel els electors més ultres». «La memòria col·lectiva del franquisme encara és present, i això també frena que arrelen aquesta mena de partits», agrega Romero.

«Fraga va acaparar el vot útil de l'extrema dreta amb Aliança Popular, un fet que s'ha repetit amb el PP. Açò ha condemnat a la marginalitat a les formacions ultres», complementa Casals, per a rematar: «Aquesta jugada de Fraga va deixar sense efecte el discurs de reivindicacions de la dictadura i l'ultracatolicisme, i va dificultar l'arrelament de missatges xenòfobs». La manca d'un lideratge potent i d'un gir en les proclames dels partits de l'extrema dreta són altres factors que han evitat qualsevol reproducció del virus neofeixista.

Josep Anglada, amb Plataforma per Catalunya, va aconseguir emular en l'àmbit municipal als seus homòlegs europeus d'extrema dreta. El partit, però, va descomposar-se internament| EL TEMPS

Amb tot, Catalunya va comptar amb una excepció. Encapçalada per l'ex-falangista Josep Anglada, Plataforma per Catalunya va mostrar les escletxes d'aquesta vacuna contra la infecció de la dreta ultra. No debades, el seu missatge contra la immigració -especialment, la de confessió musulmana-, de defensa de l'ordre públic i de denúncia de les elits va trobar suports a l'electorat català, aconseguint representació a un bon grapat de municipis. La crisi interna, però, va acabar col·lapsant el partit.

El repte de la multiculturalitat

Que no qualle el missatge xenòfob a l'Estat espanyol és vist com un èxit. I més, quan ha rebut en menys d'una dècada prop de vuit milions d'immigrants. «Espanya, fins al moment, ha estat un cas d'èxit. Tot i rebre durant molt poc de temps una gran quantitat de persones immigrants, no s'han produït grans tensions i la integració ha estat modèlica. La facilitat per trobar feina, malgrat estar mal remunerada, i l'accés, estigues o no censat, als serveis públics ha estat clau», explica Romero.

«Espanya comptava amb totes les paperetes perquè s'hagueren donat situacions de tensió per rebre molta immigració en un curt període de temps. Però ni després d'anys de crisi econòmica i d'elevades taxes d'atur s'ha generat un discurs contra els immigrants», raona Fernández-Albertos, per apuntar: «Les característiques de l'Estat del Benestar espanyol hi han ajudat. Que aquest no siga especialment benevolent amb els immigrants i generós en polítiques públiques més visibles i que poden generar greuge entre els natius i els immigrants -com ara xecs específics, ajudes a aquestes famílies o polítiques d'habitatge com ocorre a altres països europeus- ha estat clau».

Tanmateix, que la societat espanyola encara no s'haja enfrontat al repte de gestionar la multiculturalitat de terceres o quartes generacions d'immigrants vivint a l'Estat espanyol provoca que s'haja d'estar a l'aguait. «Tot i ser optimista, pot ser un problema. Europa és multicultural i hem d'acostumar-nos a aquesta realitat. Ara, resoldre el repte és molt difícil», indica Romero. «Tots els models d'integració ha fracassat. Ni França, ni Alemanya, ni Regne Unit han trobat la fórmula. Per a l'ésser humà és difícil conviure amb el diferent. És un fet antropològic, però cal superar-ho», opina.

«Mentre es donen les condicions anteriorment esmentades no hauríem d'esperar l'aparició d'aquests partits, però si aquestes condicions canvien sí que seria possible», adverteix Barrio. L'Estat espanyol, de moment, sembla vacunat. Amb reptes de futur com ara gestionar la multiculturalitat sense despertar el monstre adormit del racisme, tal vegada es necessitaran més dosis per evitar que la infecció siga realitat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.