Ençà i enllà

Una urna, 800 habitants i calma tensa

Tot i que no hi va haver cap contratemps remarcable a banda dels problemes informàtics, la tensió i la nerviositat van ser presents a Agullana tot l’1 d’octubre. En aquest poble de 800 habitants a tocar de la Junquera més d’un centenar de persones van fer guàrdia a la porta del col·legi electoral esperant una possible arribada de la Guàrdia Civil. Vam ser amb ells durant el matí.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sorprèn arribar a un poble on a l’Ajuntament només hi ha partits independentistes i trobar una bandera de l’Estat espanyol pintada a cada pivot de la tanca que envolta la carretera que entra al poble. Són quarts de deu del matí quan arribem a Agullana, a l’Alt Empordà, localitat d’aproximadament 800 habitants, a tocar de la frontera entre l’Estat francès i l’espanyol.

En arribar, just després d’aparcar, ens aturem a parlar amb dues persones que ens indiquen que per votar he d’anar “carrer amunt, cap a l’ajuntament”. Ens pregunten també si som de la Junquera. Allà, comenten, sembla que hi haurà moltes dificultats per votar —a final de la jornada no arribaven al miler els vots registrats en aquell municipi— i “ens han avisat que potser els envien cap aquí a votar”.

Ens acomiadem i comencem a enfilar carrer amunt rodejant un casalot enorme —el mur és més alt que algun dels pisos del davant— i al cap de res albirem una gentada. Hi deu haver prop d’un centenar i mig de persones que s’apleguen a les portes de la casa consistorial preparades per votar. Des de lluny sembla que, de moment, la jornada es desenvolupa amb tranquil·litat. Hi ha una parella dels Mossos a la vorera del davant, però, tal com hem sentit dir per la ràdio que està passant a la majoria de viles catalanes, s’ho miren des de la distància.

Truquem a l’alcaldessa, Marina Gutés, per veure si corre per allà i podem parlar amb ella per saber com es desenvolupen els primers compassos de la jornada. Ens diu que sí que hi és, però que ens atendrà al cap d’una estona. Els sistemes informàtics que han de permetre comprovar el cens fallen i ara mateix van de bòlit. Mentre l’esperem, ens apropem al recinte electoral per veure com està l’ambient. Tanmateix, així que pugem l’escala que mena a la sala de vot, dos homes, que ja fa una estona que ens fiten, fan un pas endavant per barrar-nos el pas. “Què voleu?”, ens etziba un que fa cara de pocs amics. Som en un poble petit i unes cares desconegudes fan saltar l’alarma. Per sort, l’alcaldessa, que és per allà prop, intercedeix per nosaltres i els comunica que “són de la revista EL TEMPS, vénen a parlar amb mi”. Ens comunica satisfacció per la quantitat de persones que s’han aplegat des de primera hora del matí davant el col·legi electoral. “Alguns han passat la nit aquí davant”, diu, i ens explica que no hi ha hagut cap incidència amb els cossos de seguretat. La seva cara, però, reflecteix cert nerviosisme. El sistema de vot encara no funciona. De seguida, se’n torna cap a dins per intentar posar-hi remei.

Gutés va ser escollida a les darreres eleccions com a candidata d’Esquerra Republicana, que té tres regidors al municipi. Els altres quatre se’ls reparteixen a parts iguals CiU —actual PDeCAT— i la CUP. A les eleccions del 27 de setembre de 2015, els vots d’aquests darrers i Junts pel Sí van sumar el 79% dels sufragis.

Mentre esperem que comencin les votacions, sabem que la Guàrdia Civil fa poc que ha entrat al col·legi de Sant Julià de Ramis, on havia de votar Carles Puigdemont. Aquest és un dels temes de conversa entre els qui s’apleguen a les portes. El que més circula, però, és la intervenció policial a Garrigàs, a tocar de Figueres. És un poble de no més de 400 habitants i es veu amb més proximitat.

Sentim un grup de joves que xerra sobre les banderes de l’Estat espanyol pintades amb què ha despertat el poble. Ens acostem per preguntar-los i ens expliquen que, ahir a la nit, van veure pels carrers un grup de persones que, asseguren, no eren d’allà. Creuen que es tracta d’un grup que s’ha dedicat a fer pintades per diferents municipis de la zona. Parlen també, amb indignació, de les diferents intervencions policials que van coneixent. Tot i que Agullana és un poble petit, no tenen clar que aconseguiran escapar de la visita de la Guàrdia Civil. “La frontera és a prop i allà n’hi ha força”, avisen.

No triguem gaire a sentir els primers aplaudiments. “Ja ha votat el primer!”, se sent cridar de fons. “Ha estat en Joaquín!”, diu algú. “Deixeu passar la gent gran i els que han d’anar a treballar, primer”. Es donen instruccions i una dona reparteix, de manera discreta, unes paperetes de vot que du amagades entre la vora del pantaló i la camisa.

Les ulleres d'en Joaquín /ROGER GONZÁLEZ SEDANO

A tocar de la porta del col·legi trobem el primer votant, orgullós. És un home d’edat avançada, esprimatxat i que a la mà sosté un aparell oxigenador que l’ajuda a respirar. Va néixer a Figueres, però parla castellà amb accent sud-americà perquè, explica, és la seva manera de mantenir viu tot el que va “sentir i viure” durant els anys que va viure a Veneçuela. Allà, diu, va ser detingut dues vegades pels articles d’opinió que escrivia. Explica que, des de llavors, no havia sentit la seva llibertat d’expressió tan en dubte com avui. Per això, encara que ens comuniquin que el sistema informàtic torna a fallar, es mostra orgullós d’haver pogut votar. Avui, també, recorda vivament que durant els anys del tardofranquisme va ser a les protestes estudiantils a la Universitat de Barcelona. Abans de deixar que continuï parlant amb la gent que se li acosta per felicitar-lo, li demanem si ens deixa fer-li una fotografia. Assenteix i es treu les ulleres de vidres rodons que agafa amb la mà. Ens demana que no li fotografiem la cara, sinó l’estri en qüestió. Ens comenta que els seus articles d’opinió sempre anaven acompanyats d’aquesta imatge perquè allò important “no sóc jo, sinó el que està passant”.

Moments de nervis

A la plaça de davant del col·legi electoral comença a haver-hi enrenou. Algú alerta que ha vist una patrulla de la Guàrdia Civil a l’entrada del poble. En un tres i no res, l’urna i l’ordinador desapareixen de sobre la taula on es fan les votacions. Es demana a la gent gran i als infants que vagin cap a la plaça del costat i la resta es repleguen sota la porxada que hi ha davant la porta i a la plaça del davant. Uns quants treuen el cap pel carrer i veuen passar el cotxe de la Benemèrita. Un apoderat amaga la seva acreditació darrere un plafó i se suma al grup. Per a sorpresa de tots, en comptes de girar cap a l’ajuntament, sembla que la policia va cap a una altra direcció. “Va cap a l’escola, s’està equivocant!”, crida una dona. Uns quants riuen i la tensió es rebaixa per segons.

Al cap de poc, algú avisa que el cotxe fa la volta i sembla que hi torna. “No els deixarem entrar”, assegura un home que deu rondar la seixantena. La seva filla li demana que mantingui la calma, que no perdi el cap i li recorda les imatges que han estat veient tot el matí pel telèfon. De nou, les càrregues policials són ben presents a l’imaginari de tothom. “No vivíem això des dels darrers anys del franquisme”, assegura un altre home que es replega al costat de la resta de veïns. Sembla, però, que avui a Agullana no viurà aquestes escenes. El cotxe de la Guàrdia Civil marxa pel mateix carrer per on ha arribat i, a poc a poc, la gent comença a relaxar-se i torna a fer tertúlia.

Calma tensa

Caminant pel poble trobem un plafó que ens recorda que Agullana va ser un indret clau durant els compassos finals de la Guerra Civil. La primavera del 1939 va acollir la darrera seu de la Generalitat catalana republicana abans que el president Lluís Companys marxés a l’exili. Aquest poble fronterer, com el veí la Vajol —que va acollir el darrer Govern de la Segona República espanyola, amb Manuel Azaña al capdavant— va ser un punt de sortida de molts dels qui fugien del franquisme.

Quan entrem a la fleca, demanem dues pastes i preguntem a la botiguera com van de feina.
—A tu què et sembla? —ens respon davant l’obvietat de la pregunta
—Però us podreu escapar a votar?
—I tant! —assegura mentre continua atenent la clientela.

Targeta d'apoderat amagada / ROGER GONZÁLEZ SEDANO

Amb l’esmorzar a la mà, ens asseiem al mur de la plaça del costat de la que hi ha davant del col·legi electoral. Queda a uns tres metres per sobre i ens permet tenir una bona panoràmica. No som els únics que hem fet aquesta tria. Hi ha una parella amb un nen que també esmorzen i un noi que amb un teleobjectiu fotografia les persones que surten de la seu electoral. Sembla que el sistema torna a funcionar i les votacions es reprenen. Cap a les 12 del migdia es podria dir que a Agullana es viu una jornada electoral amb normalitat. Tanmateix, les persones que seuen al terra de la plaça després de votar i es queden xerrant, o les que treuen una taula del casal d’avis i es posen a jugar a la botifarra esperant per si cal defensar les urnes, demostren que la sensació que la votació està en perill és ben present.

També podríem parlar de normalitat si no fos perquè al col·legi, malgrat que al principi hi havia l’urna i l’ordinador, a mig matí, davant les interrupcions continuades del sistema informàtic, s’ha començat a prendre nota a mà dels votants i les paperetes. Dins de sobres, s’anaven apilant damunt la taula. “Confieu en nosaltres, quan funcioni ho pujarem al sistema”, explicava un dels membres de la mesa a una dona gran que assentia amb el cap, deixava el seu vot amb un somriure i se’n tornava cap a la plaça.

Allà, tres persones d’edat avançada seien en cadires de plàstic. Ufanoses ens diuen que ja han votat i comenten que feia temps que no veien tanta gent a la plaça. Diuen que han estat una bona estona davant l’ajuntament, però que no hi són pas des de primera hora del matí, que això ho deixen per als joves. “És a ells als qui toca defensar això”, rebla una de les dones que deixa de xerrar amb nosaltres un moment per fer cas a la seva néta. L’ha anat a veure per explicar-li que des de dins el col·legi s’està demanant a totes aquelles persones que tinguin contractat el servei de telefonia mòbil a Movistar posin el seu dispositiu en mode avió per tal de deixar més ample de banda lliure per al sistema informàtic electoral. Més endavant ens demanen que ho facin també tota la resta de persones, no importa quina sigui la companyia.

Banc del si no fos improvisat /ROGER GONZÁLEZ

Acabats els protocols tecnològics, la dona reprèn la seva conversa per lamentar que en alguns pobles la policia hagi carregat com “als darrers anys del franquisme”. Es mostra perplexa per la situació i expressa que, a parer seu, no hauria de portar tants problemes. “És senzill: és dir sí o no. De la mateixa manera que la gent pot triar si li agrada més el color vermell o el blau, perquè no pot triar això?”, es pregunta.

Prop seu, a terra, hi seuen unes cinc dones de diferents edats. Una duu una nena de no més d’un any que rep les moixaines de tothom qui s’hi acosta. “D’on sou?”, ens pregunten. Diuen que avui fa tot el dia que estan molt pendents de les cares que no els són familiars. “Aquí ens coneixem tots, de seguida sabem qui no és d’aquí”, comenten. Els expliquem què ens ha passat a primera hora del matí i ens conten que fa molta estona que fiten un noi de gris que s’està al fons de la plaça i que sembla que ningú no coneix. Diuen que saben que ha de venir gent de la Junquera, però que això no fa que deixin de desconfiar, malgrat que “nosaltres normalment no som així, però avui...”. Els fa por que algú es pugui carregar la votació. És per això que s’estan davant la casa de la vila. “En una votació normal la gent marxa. Avui dinarem aquí en funció de com vagi el dia. Ho portem tot preparat per si de cas”, comenta la que sembla la mare de la nena petita.

Abans de plegar, ens apropem de nou a l’alcaldessa, ara ja més tranquil·la, i quedem que, si hi ha cap incident, ens farà un truc —que no arribarà—. De camí al cotxe, ens adonem que només hi ha una pregunta a què ningú ens ha sabut respondre. “I demà què? Demà ja ho veurem”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.