Els crítics

La bogeria medicinal de Doctor Prats

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’any 2015 uns joves de Terrassa (Vallès Occidental) van vestir-se amb bata blanca musical i van comprar bisturís melòdics. L’objectiu era inventar una medicina rítmica de sonoritats ska amb pinzellades de mestissatge. I van aconseguir-ho. Fins i tot, sense fer ús de la recepta clàssica d’acords a contratemps i trompetes i trombons acompanyant de manera vertiginosa, però també excessivament anarquista. Doctor Prats, que és com es deia el grup, va canviar poc després la química del seu beuratge. En Aham Sigah (2016) va introduir l’electrònica als seus compassos, amb un ska-reggae d’aspiracions sintètiques. 

A Venim de lluny (2018), el tercer àlbum de la banda de Terrassa, Doctor Prats hi torna a fer ús de les seues provetes melòdiques per augmentar lleugerament la dosi de ritmes electrònics. Però també per sumar a la seua recepta sonoritats pop-indie i mantenir l’essència ska-reggae original del grup. Un còctel, al remat, força temptador per no ballar als seus concerts. I que mostra, al seu torn, la potència d’una banda destinada a disputar-se el pòdium de l’escena musical catalana del moment.

Com si es tractara d’una fórmula matemàtica, Doctor Prats relaciona vitalitat i electrònica. I en un àlbum que vol provocar bogeria festiva, els ritmes sintètics conquereixen cada nota i cada compàs. “Caminant lluny” —un tema que aspira a colar-se al tracklist dels pubs—, “Lliure”, “Creuant”, “Les teves pigues” —una cançó que evoluciona del reggae sintètic a una combinació de balada pop  i ska encotillat—, “Tu fas”... Quasi totes les cançons del seu nou disc s’han sotmès a la imposició actual de l’electrònica. Això sí, adobada amb una percussió de simpaties indies i una trompeta i un trombó guardians de l’ortodòxia i l’essencialisme ska

Venim de lluny
Doctor Prats
Global Music, 2018
Ska-reggae

Amb una base melòdica encara arrelada als ritmes nascuts a Jamaica —però hereus de l’escola creada per Txarango a Catalunya—, la banda incorpora uns crescendos d’evocacions supersubmarinianes que afegeixen deliri i trenquen amb els esquemes reggae-ska de les seues primeres composicions. Tanmateix, aquestes sonoritats encara conserven el privilegi d’erigir-se en l’ingredient per antonomàsia de la recepta melòdica del Doctor Prats. El principi actiu del fàrmac de la banda de Terrassa per exaltar braços, goles i cames al servei de la festa sense fre. “Lliure” és l’exemple paradigmàtic de tot plegat. 

El reggae més clàssic, però, també hi apareix en “El raïm es fa pansa”, una cançó de sonoritats kingstonianes pensades per escoltar-les a glops de cervesa. O en “L’únic que vull és cantar”, que incorpora pinzellades dancehall gràcies a la col·laboració del jamaicà Skarra Mucci. Com per exemple “Ara ve ara se’n va”, que exalta el reggae electrònic fins a convertir-lo en bogeria sintètica que recorda Skrillex. Uns matisos melòdics caribenys que aporten més deliri a la recepta musical del Doctor Prats. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.