ENÇÀ I ENLLÀ

L'endemà d'una declaració d'independència

Quines poden ser les conseqüències d’una declaració unilateral d’independència? Quines prioritats hauria de preveure el Govern de la Generalitat? Quina resposta podria donar el Govern espanyol? Què implica realment l’aplicació de l’article 155?

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

S’aprovi o no aquesta setmana, una declaració d’independència de la República Catalana obre incògnites i incerteses tan per part de l’actuació del Govern de Catalunya com de la resposta del Govern espanyol.

Hi ha un consens ampli entre els experts, els opinadors i, fins i tot, el Llibre Blanc de la Transició Nacional, en el sentit que, l’endemà de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI), el Govern català ha de poder assumir el govern sobre tot el territori, no només físicament —la seguretat i les duanes— sinó també econòmicament —hisenda.

Segons l’esmentat Llibre Blanc, “La proclamació unilateral d’independència, en aquest context [un escenari de no-col·laboració amb l’Estat], comporta la voluntat de desconnectar de manera immediata de les institucions de l’Estat espanyol i del seu ordenament jurídic, de tal manera que ja no es reconeix l’autoritat de les primeres ni la vinculació al segon. L’autoritat pública a Catalunya a partir d’aquest moment és només la de la Generalitat, i l’ordenament jurídic aplicable és només el que emana de la voluntat de les seves institucions (incloent-hi el dret internacional que es reconegui internament)”. Aquests passos són els que recull la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República, que teòricament s’hauria d’aprovar després d’un referèndum amb victòria del sí. Però això implica també una declaració d’independència de facto.

Enoch Albertí, catedràtic de Dret Constitucional i exdegà de la Facultat de Dret de la UB

 

Això implica que, de la nit al matí, la Generalitat hauria d’agafar les regnes del país, endegar aquelles estructures d’Estat que teòricament s’han anat bastint en els últims mesos. “Proclamar aquesta voluntat —continua el Llibre Blanc— no vol dir necessàriament, però, que aquesta sigui realment efectiva, i menys encara que ho sigui de manera immediata i automàtica. És possible que, almenys durant un temps, es produeixi un conflicte entre els dos ordres, de manera que les autoritats i els ordenaments de cadascun d’ells pugnin per imposar-se i obtenir el control. Per aquest motiu, l’efectivitat d’una proclamació unilateral d’independència està en gran part condicionada a l’existència de les estructures d’Estat amb la capacitat per exercir les funcions de govern sobre el territori i obtenir l’acceptació social del seu exercici”.

Enoch Albertí és catedràtic de dret constitucional i exdegà de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Segons ell, “una DUI, una declaració no acordada, s’ha de fer si tens la seguretat, o, com a mínim, una alta probabilitat, que la puguis imposar”. Això vol dir que, com a Govern de Catalunya, “has de poder demostrar el control sobre el teu territori i, d’altra banda, has d’aconseguir el reconeixement internacional —que no cal que sigui immediat per part de tothom, però sí d’alguns països”. Quan parla del control del territori, aclareix Albertí, no fa referència “només al control físic —que també— sinó que es tracta de definir a qui han de pagar les empreses els impostos i, quan s’hagin d’ingressar les cotitzacions a la Seguretat Social, has de tenir la garantia que ho fan a la teva caixa (no a l’altra)”. La qüestió, aclareix Enoch Albertí, no és si estarà “preparada la Hisenda Catalana, que se suposa que sí” sinó “què farà la gent: on pagarà?”.

En aquest nou escenari quedaria encara la difícil tasca d’aconseguir una mediació internacional, començar a negociar amb un Estat que fins ara s’ha mantingut refractari al diàleg i, evidentment, guanyar el reconeixement internacional. “La proclamació d’independència —afegia el Llibre Blanc— no ha de comportar necessàriament un tancament a la voluntat de negociar amb l’Estat i reconduir la situació cap a l’escenari de la col·laboració. Més aviat al contrari, però sempre naturalment en funció de les circumstàncies polítiques, la Generalitat hauria d’estar oberta a la negociació i, encara més, a continuar els esforços per aconseguir una mediació, probablement internacional, que la permeti”.

El politòleg Ferran Requejo ho expressava així en una enquesta d’EL TEMPS de la setmana passada: “No em sembla la millor setmana per fer una declaració d’independència. Necessitem un coixí de fora aprofitant que l’Estat està molt desprestigiat. Una altra cosa és que la comunitat internacional respongui”.

També el conseller Santi Vila demanava tranquil·litat, la setmana passada, en un article a l’Ara: “Penso que, abans de la decisió que pugui adoptar el Parlament sobre una declaració d’independència, la prioritat ha de ser donar una última oportunitat al diàleg, i comprometre’s per un temps les dues parts a no prendre noves decisions unilaterals i, per què no, a buscar la mediació de persones de reconegut prestigi per als dos governs”. I el politòleg Jordi Muñoz, en una opinió al Nació Digital, defensava que “potser precipitar les coses en pocs dies no és la millor idea. No hauríem de córrer el risc —afegia— de desactivar la solidaritat que l’1-O ha generat entre sectors molt diversos i transversals de la nostra societat”. Aquesta crida a la calma rebia suports, fins i tot, d’alguns cupaires com en Pau Llonch.

 

Xavier Arbós, Catedràtic de Dret Constitucional de la UB

Per la seva banda, el catedràtic de dret constitucional de la UB Xavier Arbós declara: “El problema és que dubto que puguin fer efectiva la Llei de Transitorietat Jurídica i evidenciar la independència, perquè no veig que els mínims gestos que haurien d’indicar al món que s’ha fet el pas cap a la independència: substituir les forces de seguretat per les pròpies i agafar també el control de les fronteres. Tenint en compte que la independència comença a ser efectiva quan els altres països assumeixen que ets independent, no sé si Catalunya està preparada per donar aquests senyals”.

Diàleg i mediació

Enoch Albertí creu que aquesta és precisament “la sortida que s’està proposant des d’aquí: l’apel·lació al diàleg, amb aquesta apel·lació a la mediació internacional”. Albertí aclareix que “es va dir internacional, però em sembla que qualsevol tipus de mediació seria acceptada si és eficaç”, entenent com a eficaç una mediació “que fos acceptada per les dues parts”. Però aquesta opció només l’ha plantejada el Govern de la Generalitat. El Govern espanyol no hi està disposat.

En paraules de Mariano Rajoy, no està disposat a parlar amb qui planteja “un xantatge tan brutal a l’Estat”.

Un exemple de mediació: Ram Manikkalingam, Ronnie Kasrils, Chris Maccabe, tres dels membres de la Comissió Internacional de Verificació de l'alto-el-foc d'ETA

Però Albertí opina que el diàleg pot obrir molts camins, fins i tot, dins de la Constitució espanyola, sempre que s’interpreti d’una manera oberta: “Seria bo reconduir-ho per mitjans polítics i que la Constitució servís per oferir una via. És el mateix que va passar a Escòcia”. Però la sagrada Constitució, segons Rajoy, no permet referèndums ni vies per a la secessió. Albertí dissenteix: “És clar que la Constitució ho permet; el problema és que s’ha fet una interpretació tan restrictiva que al final dins de la resolució no hi cap res. Però vull recordar que hi ha persones, no només dins de Catalunya, que ho diuen. Rubio Llorente deia que un referèndum —consultiu, això sí— cabia dins de la Constitució. I Pérez Royo també ho ha dit. Hi ha una altra manera d’entendre la Constitució. El problema és que l’han anat fent tan petita que la majoria de les forces polítiques del Parlament de Catalunya s’han quedat fora i que la majoria del poble de Catalunya sigui fora. Això és el que han aconseguit, en compte d’utilitzar-la com una via d’integració política —quan les constitucions, bàsicament, serveixen per a això. Les regles del joc han de ser acceptades per tothom. Quan la constitució deixa de tenir aquesta funció d’integració política, és quan passen aquestes coses”.

L’altre front que una Declaració d’Independència obriria és, evidentment, el de l’Estat. La resposta del Govern espanyol fins ara ha estat forçar els límits de l’Estat de dret fins al punt que molts creuen que l’han traït des de dins mentre s’omplien la boca defensant-lo: amb l’escorcoll d’empreses i treballadors sense cap ordre; amb la intervenció dels comptes de la Generalitat; amb la detenció de càrrecs públics i la seva retenció durant dies; amb la requisa de cartells o material de propaganda de partits polítics, etc...

Sovint els contraris al bloc sobiranista-independentista del Parlament criden a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Uns, per “intervenir l’autonomia”; d’altres per “destituir Carles Puigdemont”; i d’altres, com Ciutadans, “per convocar eleccions”. Però els experts en dret constitucional consultats per EL TEMPS consideren que una aplicació correcta del 155 difícilment serviria per a cap d’aquests objectius. Ni Enoch Albertí ho creu ni tampoc Xavier Arbós —que va ser membre d’un consell d’assessors del PSOE sobre la Constitució i no és ni ha estat independentista.

Arbós alerta qui vulgui aplicar aquest article 155: “Cal avisar que allò que es diu sobre el 155 —que implica la suspensió de l’autonomia o la substitució de Puigdemont, per exemple— no és tan clar”.

L'arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, s'ha reunit amb Mariano Rajoy i Oriol Junqueras. L'últim el voldria com a mediador, amb l'Abat de Montserrat

 

Albertí afirma que “és francament difícil que el 155 es pugui utilitzar perquè es convoquin eleccions”. Aquest article, analitza el constitucionalista, diu que “es pot aplicar en dos casos: per ‘greu incompliment de les obligacions constitucionals’ i ‘greu atemptat a l’interès general d’Espanya’”. L’article marca un procediment per a la seva aplicació: “El Govern espanyol s’ha de dirigir al president de la comunitat autònoma, i a la vista de la resposta al seu requeriment, pot demanar al Senat autorització per aplicar mesures per restablir el compliment de les obligacions que en teoria s’han vulnerat”.

El text diu exactament que “es podran donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes”. La lectura lògica d’aquest punt la fa Albertí: “El que no permet és destituir les autoritats pròpies de la comunitat autònoma. El que es fa és donar-los instruccions perquè actuïn d’una determinada manera. Una altra cosa serà si fan cas d’aquestes instruccions o no, però la idea implícita en aquest article és que no hi hagi substitucions de càrrecs de l’autonomia”.

Xavier Arbós, també constitucionalista, insisteix també en aquest mateix punt: “El punt 2 de l’Article 155 diu que ‘per a l’execució de mesures previstes en l’apartat anterior [és a dir, les mesures aprovades per majoria absoluta del Senat], el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les Comunitats Autònomes”. Segons Arbós “això no pot voler dir que permeti substituir a Puigdemont o passar a controlar tota la Generalitat en bloc”. Aquest constitucionalista interpreta que “seria inacceptable que es pugui fer servir aquest article per incomplir articles de la mateixa Constitució o de l’Estatut”.

Sobre l’aplicació del 155 ningú no sap com s’aplicarà exactament. “No n’hi ha precedents ni aquí ni a fora”, explica Albertí. “El 155 de la Constitució Espanyola és calcat a un article del Tractat de Bonn amb l’afegit del supòsit de ‘l’interès general’, que allà no el tenen, a Alemanya només contemplen el de l’‘incompliment de les obligacions constitucionals’. I allà no s’ha fet servir mai recentment. Només en circumstàncies molt diferents i gens equiparables. No són precedents que es puguin utilitzar”.

De l’article 155, se’n parla molt, però, de fet, l’Estat l’ha estat evitant contínuament. La raó, segons Arbós i Albertí, és que aquest article també obliga a obrir un debat polític que l’Executiu de Rajoy ha estat evitant. Els mecanismes previstos pel 155, efectivament, obligarien a explicar al Senat les mesures que es volen aplicar a Catalunya i posar-les després a votació.

Una prova que el Govern espanyol prefereix, de fet, saltar-se l’Estat de dret que aplicar el 155 és el cas de la intervenció financera de la Generalitat, segons Albertí: “El que han fet amb la intervenció financera de la Generalitat és actuar al marge del 155. El que han fet està directament en contra de la mateixa Llei d’Estabilitat Pressupostària, que és la que diuen que han aplicat. Aquesta llei diu que les mesures coercitives que s’hagin d’aplicar s’hauran d’aplicar a través del 155, cosa que no han fet. No les pot aplicar directament el Govern, i encara menys una Comissió delegada, com es va acabar fent. S’ha fet a la brava i quasi al marge de la llei”.

Per últim, i sobre la demanda de Ciutadans que es faci servir el 155 per convocar eleccions —que ja ha quedat clar que no pot ser un objectiu—, Enoch Albertí fa una anàlisi més enllà del dret constitucional. “A banda de tota l’anàlisi des del constitucionalisme, algú pensa que unes eleccions —que és la proposta que fan el PP i, sobretot, Ciutadans— farien canviar el panorama polític a Catalunya com per resoldre el conflicte que hi ha subjacent? En un context com l’actual em sembla que la majoria sobiranista podria créixer encara més”.

Per la seva banda, Arbós també és “escèptic respecte a l’eficàcia d’aquestes mesures” derivades del 155, perquè “si el president Puigdemont ignora les prohibicions del Tribunal Constitucional, suposo que farà el mateix amb les instruccions que puguin fer a partir del 155”.

 

Més enllà del 155

L’article 155 no és l’única opció que podria triar el Govern espanyol l’endemà de la convocatòria d’una DUI. Evidentment, queda l’acusació de “sedició” contra el president Puigdemont i altres membres del Govern o del Parlament. I també la Llei de Seguretat Nacional, els efectes de la qual, segons Arbós, serien “semblants als que permet el 155”, però no gaire més.

La preocupació d’en Xavier Arbós, però, és que comencen a sortir veus que justifiquen l’aplicació de mesures encara més contundents: “Constato amb incredulitat que també hi ha qui parla de l’estat d’excepció o l’estat de setge com a resposta a una DUI. Això ho trobaria totalment fora de lloc perquè qualsevol mesura d’aquesta mena s’ha de prendre si no han funcionat les altres mesures que l’han de precedir”. Arbós opina que “el procés independentista es podria atribuir al Govern o a les entitats sobiranistes” però aquestes mesures afectarien tots els catalans de manera indiscriminada: “L’estat d’excepció, i el de setge encara més, impliquen la limitació dels drets fonamentals de tots els ciutadans de Catalunya. En el cas de setge, encara més perquè implica l’ús de les forces armades”.

Arbós no té cap dubte a advertir que totes dues opcions serien un error i una injustícia: “L’un i l’altre (excepció i setge) serien subjectivament una injustícia flagrant. En comparació amb el País Basc, on no es va fer mai —tret d’un estat d’excepció individual a través de la Llei Antiterrorista—, em semblaria una exageració descomunal i el seu efecte seria únicament sumar més partidaris a l’independentisme”. Això, segons Arbós, aniria contra l’esperit mateix del dret: “El dret s’ha d’aplicar mirant de no empitjorar els efectes que intenta evitar. I ha d’implicar sempre la mínima intervenció possible sobre els drets: sobre l’autonomia, per exemple, però sobretot sobre els drets individuals. Aquestes mesures generarien un rebuig que seria encara més gran que l’inicial”.

Les càrregues policials de l’1-O i l’activitat pacífica dels votants han situat molts mitjans de comunicació internacionals de la banda dels catalans, però la resposta de la Comissió Europea no vol superar el mantra repetit d’“això és un afer intern”. Ningú no pot garantir que aquesta actitud canviarà per l’aplicació de mesures més contundents de l’Estat i és difícil preveure quin altre mediador rebria el vistiplau del Govern espanyol.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.