La València sud és una jungla d’asfalt construïda sobre antigues hectàrees d’horta. Les carreteres, les vies del tren, els polígons industrials i els magatzems logístics constitueixen un eixam que es corona amb el mastodòntic nou llit del Túria, una muralla física entre la ciutat i la seua perifèria meridional amb una història dolorosa d’expropiacions; una barrera, de vegades, psicològica per als inquilins del consistori de la capital valenciana.
A tocar d’una de les peces d’aquest escalèxtric, a cop de vista de la V-30 i de l’imponent circuit aquàtic del riu que banya València, hi ha la casa dels sogres d’Ofèlia, d’arrels manxegues, però des de fa dècades i dècades residint a la perifèria del cap i casal valencià. Ofèlia feia pocs dies que havia acabat de reformar junt amb el seu marit aquesta antiga llar d’horta. Mai pensava que viuria una riuada com l’explicada a les rutes turístiques que feia el seu fill. «Aquesta casa va resistir a la riuada del 1957 i ara ho ha fet a la dana del 2024», afirma. Ella i el seu home van refugiar-se a la mateixa cambra que ho van fer els seus sogres per fugir d’un torrent d’aigua d’altura inquietant.
Sa casa forma part de la pedania del Forn d’Alcedo, de poc més de 1.200 habitants, naturalesa agrícola i pegada a les zones industrials i poblacions de l’Horta Sud. El Forn d’Alcedo ha estat junt amb la Torre i Castellar-l’Oliveral els barris de la ciutat que han patit —en diferents intensitats— la devastació de la dana. València és amb 17 víctimes el tercer municipi amb més morts en aquesta dana. Només per darrere dePaiporta i Catarroja, ambdues de l’Horta Sud.
«En comparació amb altres poblacions de l’Horta Sud, estem molt bé. Ara bé, m’he sentit indignada amb l’Ajuntament de València. Fins allà el tercer dia, no vam veure quasi ningú», expressa sobre la intervenció de la corporació municipal que encapçala la popular María José Català, qui governa del bracet de l’extrema dreta Vox. «Aquesta sensació d’abandonament no és nova. Ací sempre hem estat oblidats per l’ajuntament. Sempre ens hem sentit marginats i hem hagut de lluitar, com quan vam tallar la pista de Silla», recorda, qui va participar antigament del teixit associatiu veïnal de la pedania. «És increïble que s’haja actuat tan a poc a poc. València té molts recursos i sols calia atendre a les tres pedanies. Era com si no existirem. Això sí, l’alcaldessa pedània, com a afectada, sí que s’ha involucrat», tèrcia una altra veïna.
A l’altra banda de la V-31, la coneguda popularment com a pista de Silla, en aquell requadre d’horta que encara resisteix les envestides del ciment, el malestar també està present. «L’Ajuntament de València ha estat massa absent durant aquesta dana», apunta Empar Puchades, presidenta de l’associació de veïns de Castellar-l’Oliveral. Aquest poble de València atresorava escenes de pànic durant el fatídic 29 d’octubre i l’endemà, però l’afecció ha estat menor envers la Torre i el Forn d’Alcedo. «Només havien d’atendre tres pedanies», murmura cabrejada per la gestió de la riuada.
«Fins als tres dies de la dana, no va haver-hi un desplegament important dels recursos de l’Ajuntament de València. No veiem quasi bombers, ni tampoc massa policies. De fet, estaven dalt del pont que connecta el barri. No comprenem com vam tardar tant a actuar. Nosaltres no podíem llevar cotxes. Calia maquinària pesant per a fer-ho», es queixa Aniuska Dolz, presidenta de l’associació de veïns de la Torre. Ho diu des de la sala d’entrada del col·legi públic Padre Manjón, «reobert amb deficiències», segons protesta una docent i, al seu torn, habitant d’aquesta pedania. «L’ajuntament ens ha tractat com si no fórem de València», protesten a l’uníson les quatre veïnes que s’han incorporat a la conversa.
Llevat d’espais propers a l’accés de la passarel·la de vianants, on encara s’acumulen deixalles entre un fang renascut per uns ruixats recents, l’estampa de la Torre ha canviat des d’aquells primers dies de la catàstrofe. El marró quasi ha desaparegut dels carrers, hi ha bars oberts i els cotxes —d’aquells pocs que l’han pogut conservar— circulen amb quotidianitat. Els comerços intenten renàixer, però les persianes d’alguns baixos són testimonis de la tragèdia. Com també el fang incrustat en algunes portalades. «Molts garatges continuen enfangats», critica Dolz, que retrau «les freqüències reduïdes» dels autobusos de l’EMT. «Van plens. S’ha de tenir en compte que bona part de la població ha perdut el cotxe», rememora.
L’altre problema dels habitants de la Torre és l’accés als béns de primera necessitat, al menjar i a l’aigua. «No han reobert encara el supermercat que teníem al barri i, per tant, no podem anar a comprar. Nosaltres tenim la possibilitat d’agafar el carro i traslladar-se a València, però què fan les persones grans?», llança. Per a reblar el clau, el punt de distribució de menjar, localitzat a la parròquia i conduït per voluntaris, té previst tancar en dies. La decisió, denunciada per l’associació de veïns de la pedania, contrasta amb les llargues cues que s’acumulen de gent a la recerca de menjar i beguda en un barri marcat per l’empobriment i la precarietat.
L’alarma no enviada i el foc dels bombers
Lucia Beamud, de 32 anys, és filla de la Torre. S’ha criat en els carrers d’aquest poble de València, però també a les poblacions annexes. Des d’aquest barri, a través de l’avinguda del Reial de Madrid, s’encadenen sense quasi línia de separació Alfafar, Benetússer, Massanassa i Catarroja, una de les zones zero de la barrancada que ha assolat l’Horta Sud. Com a veïna de la pedania i regidora de Compromís a l’Ajuntament de València, va carregar en el passat ple municipal contra la gestió de l’alcaldessa, la popular María José Català. «L’actuació del consistori amb la catàstrofe ha estat insuficient i negligent», afirma, quan ja s’ha comptabilitzat un mes de la desfeta.
Es mostra indignada amb el tracte que ha donat Català als pobles del sud de València — «la primera vegada que va apropar-se a la Torre no va passar del pont», sosté— i denuncia que el consistori no va avisar als seus veïns de la riuada a través de la megafonia o del seu sistema d’alertes. «És un mecanisme que s’empra per a avisar de talls de la circulació o per advertir quan hi ha pluges fortes del tancament dels parcs i els jardins. Per què no es va usar aquesta vegada?», pregunta. «És incomprensible que València, la tercera ciutat més gran de l’Estat espanyol, no fera un desplegament intens dels seus recursos i efectius fins al tercer dia de la dana. En els primers dies, la presència policial era testimonial», censura.
«L’Ajuntament de València no ha estat a l’altura de la catàstrofe. Amb una població menor afectada en comparació a altres municipis víctimes de la dana i amb uns recursos ingents, és increïble que s’haja donat una resposta tan insuficient», comparteix Borja Sanjuán, portaveu del PSPV a la corporació municipal. Els socialistes qüestionen «la manca d’informació» sobre el dia de la tragèdia: «No sabem si la Generalitat Valenciana, si el president valencià Carlos Mazón, va avisar en algun moment a Català. València és un dels municipis amb més morts i els ciutadans mereixen saber si Català disposava de la informació i no va seguir el protocol d’inundacions, o si no va ser informada per part del Govern valencià». PSPV i Compromís ja han mostrat els seus recels per les limitacions que s’han plantejat a la comissió municipal que analitzarà la gestió del 29 d’octubre.
Fonts municipals de l’equip del PP, però, contesten que l’ajuntament va convocar el CECOPAL —el seu òrgan de coordinació d’emergències— a les 10:20 del matí d’aquell 29 d’octubre i va actuar d’acord amb la informació que se li traslladava dels tècnics, com ara amb el tancament des de primera hora de parcs, jardins i cementiris, així com amb la suspensió d’activitats esportives. «A València ciutat no plovia, i l’alerta que teníem activa era per fortes pluges. La Confederació Hidrogràfica del Xúquer no va avisar del desbordament del barranc del Poio», argumenten en sintonia amb la línia discursiva del president Mazón.
«En els primers dies no es van mobilitzar els recursos humans i tècnics dels quals es disposava, deixant a casa a desenes de bombers que estaven preparats per a actuar», explica Faustino Yanguas, delegat del SPPLB a Bombers València. «S’afirma que es van mobilitzar en les primeres hores de l’emergència a 63 bombers fora de servei a través de mitjans oficials, però la realitat és que la majoria d’aquest personal es va presentar per iniciativa pròpia», indica. El cap de bombers, tot i defensar l’actuació, ha reconegut que la resposta a la dana «va ser conservadora». Un quart de la plantilla dels bombers han exigit la dimissió de la cúpula del cos.
Aquest sindicat, majoritari a la plantilla municipal contra les emergències, ha denunciat que la Unitat Canina de Rescat, amb experiència a inundacions i terratrèmols d’arreu del món, «no va actuar fins tres dies després, malgrat estar disponibles amb els seus gossos des del mateix matí del dia 30». «Els integrants del Grup de Rescat Aquàtic van treballar sense descans a partir del quint dia, però no podem ignorar que aquesta actuació va arribar massa tard», assenyala, així com puntualitza que els bussejadors van treballar des del primer moment a la Torre «de manera voluntària, fins i tot amb la reprimenda verbal d’algun comandament que se’ls va queixar per anar a ajudar».
Bales de fogueig contra la devastació?
Amb episodis dantescos com l’escapada vacacional del tinent d’alcalde de Vox, l’ultradretà Juanma Badenas junt amb la seua parella, la regidora reaccionària Cecilia Herrero, mentre la gent llevava fang a les pedanies, els veïns i l’oposició progressista han denunciat la gestió del bipartit municipal PP-Vox. «En la primera fase de l’emergència, la reacció ha estat molt deficient. No es va habilitar un lloc d’acollida en dies i van ubicar-lo en un complex a kilòmetres del barri, quan hi havia edificis propers per a fer-ho, i tampoc es va crear cap punt d’emergència municipal per donar aliments de primera necessitat. Ho feia una falla del barri annex de Sant Marcel·lí, que et permetia carregar el mòbil per a comunicar-te quan no teníem llum, ni aigua», relata encara incrèdula Beamud.
La resposta social a un barri marcat per la precarietat també «s’ha quedat curta». «Amb la dana, la situació ha empitjorat per a moltes famílies de la Torre, les quals ja estaven en un escenari d’exclusió social. Català no ha optat per una resposta immediata amb una visió sociocomunitària, amb treballadors i educadors socials actuant casa per casa i detectant nous episodis de dependència o de problemes de salut mental. Tampoc ha impulsat centres socials eventuals a les pedanies. S’ha limitat a col·locar una persona de serveis socials a cada pedania i que, a més, canviava cada setmana», desenvolupa.
«És inacceptable que amb la potència econòmica de l’Ajuntament de València, dels més sanejats d’Espanya, la resposta haja estat fonamentada en el voluntariat i no amb la professionalització dels serveis. No s’ha emprat pràcticament el recurs dels contractes d’emergències. La sensació és que l’ajuntament està tractant de solucionar els problemes de la dana sense involucrar més recursos que els ordinaris», complementa Sanjuán. «No hi ha una pulsió política per part de l’alcaldessa per involucrar-se en les tasques d’ajuda i de reconstrucció. Hi ha una voluntat de no cremar-se. Sembla que Català estiga esperant la destitució de Mazón per situar-se ella com a presidenta», observa.
Compromís, de fet, ressalta que dels cinc milions d’ajudes que va prometre Català només ha gestionat 750.000 euros, així com que «s’ha continuat quasi amb el mateix full de ruta pressupostari que abans de la dana». «Fins a quin punt l’equip de govern era conscient de la magnitud d’una tragèdia que havia passat al seu terme? Considera l’ajuntament que més enllà del nou riu la ciutat importa el mateix? Si comparem la resposta a la tragèdia de Campanar i a la catàstrofe de la dana, veiem una relació marcada pel classisme. Les ajudes s’han plantejat tard i de poca dimensió econòmica», manifesta Sanjuán. Ambdues forces opositores denuncien que l’alcaldessa ha actuat «com si la dana no haguera afectat València».
Fonts municipals repliquen que «des del primer minut» s’ha estat amb les pedanies «amb els rescats i amb l’ús de maquinària pesant per retirar estris i fang, a pesar que diverses contractistes del consistori han perdut una part important de la seua flota per tenir les seues bases a l’àrea metropolitana». De fet, el bipartit PP-Vox que encapçala Català, que ha demanat la condició de València com a zona catastròfica, ha destacat que l’ajuntament ha destinat prop de 23 milions d’euros per donar resposta a la devastació del temporal, com ara tres milions d’euros per a la reparació de vies de les pedanies o quatre milions d’euros en ajudes als afectats per la dana.
«La institució no sols ha fallat a les pedanies de València, sinó que també ho ha fet als pobles de la seua àrea metropolitana. Molts arribaven amb la cara desencaixada a la ciutat per veure que no s’havia organitzat cap punt de resposta. No han trobat aixopluc de la institució», subratlla Beamud. «València no sols hauria d’haver actuat amb més eficàcia, rapidesa i contundència per solucionar els problemes a les seues pedanies, sinó que hauria d’haver exercit com a cap i casal de l’àrea metropolitana desplegant recursos des del primer moment», coincideix Sanjuán, quan Català, precisament, prové de Torrent, d’una ciutat de l’àrea metropolitana. «Està fent tot el que pot València en la seua àrea metropolitana? No. Van tardar molt en autoritzar l'actuació dels bombers als pobles de la corona metropolitana i van replicar als ajuntaments afectats que si volien la intervenció de les adjudicatàries de València havien de contractar-les», assegura.
De perifèria a centralitat
La posada en marxa d’una comissió de reconstrucció s’albira, tant per part de les associacions veïnals com per l’oposició progressista, com a una oportunitat per compensar l’arraconament institucional que han patit històricament les pedanies. «Cal impulsar un pla específic de recuperació de les pedanies afectades, on deixen de ser perifèria per ocupar una nova centralitat», proposa la veu municipal del PSPV. «Els pobles del sud sempre han estat el traster de les infraestructures que València no ha volgut. Arran de la catàstrofe, les administracions han d’invertir l’escenari, ja que la situació d’aquestes pedanies s’ha agreujat encara més. Ara bé, s’ha de fer escoltant qui habita el territori», raona Beamud.
«En qualsevol pla de recuperació, els moviments socials hi hem d’estar. La dana és una oportunitat perquè València pague els deutes històrics amb els pobles del sud», incideix Puchades. A la Torre, per exemple, l’estat del seu col·legi públic, la falta d’equipaments esportius o la revitalització del teixit comercial ja eren reptes assenyalats en roig abans de la dana. Després del temporal, amb espais culturals inundats com ara la biblioteca del barri, s’han convertit en assignatures urgents perquè aquests pobles deixen enrere la marginació habitual del consistori. Perquè València exercisca, per fi, de cap i casal.