“Pastor de rius voldria haver estat”
Llibre d’aigua. Mural del País Valencià
Vicent Andrés Estellés
La riquesa de les terres valencianes era coneguda des d’antic en els mons cristià i musulmà. I sempre està relacionada amb l’aigua dels rius que les regaven i les amenaçaven. La fama de la seua horta era apreciada als països islàmics, però també va impulsar la conquesta de Jaume I el 1232 (“Li han parlat d’aquesta terra com d’un florit verger”, resumia Vicent Andrés Estellés). Que també era un referent a Orient es pot apreciar, per exemple, en els escrits del xeic Abu-l-Fidà, emir d’Hama (Síria), que visitava València 35 anys després de l’entrada dels cristians. En Lluís Guarner recollia els seus escrits a Viatgers literaris a València, una conferència pronunciada a Lo Rat Penat el 1965 i editat per l’associació el 1966:
“De les darreries del segle XIIIè és un altre musulmà, el príncep Abulfeda, dit Ismael Imad-ab-din-al-Ayubi, cèlebre guerrer nascut a Damasc, en 1273, el qual en una geografia ens diu de València (traduïm de la versió castellana de Francesc Mollà): ‘València es troba situada al costat d’un llac on desaigua un riu que té son curs per la part septentrional de la ciutat, a l’orient d’al-Àndalus. València està assentada en un dels llocs més formosos i l’envolten rius i horts; allí no s’ouen més que murmuris d’aigua que es ramifiquen i s’estenen per totes bandes, i amanyacs i refilades d’un estol innombrable d’aus canores. Posseïx un llac molt formós, el qual es troba a la vora del Mediterrani; en eixir de la ciutat tot són llocs d’esplai delitosos... i entre ells està la Russafa, lloc preferit d’Aben-Amir... i es conta que la brillantor de la llum de València excedix la de les altres poblacions d’al-Àndalus, i la seua atmosfera és resplendent i mai no es veu en ella cosa que l’enterbolisca.’”.
Com apuntava Guarner, “L’elogi de València és patent en la intenció del viatger, però ja en la seua impressió podem advertir que coneixia descripcions anteriors de la terra que tant elogia”, i això “ens evidencia que ja la fama de la ciutat era generalment admesa per tots els escriptors musulmans”.
Segles després, passaran per València Giacomo Casanova, Théophile Gautier o Hans Christian Andersen, i repetiran els elogis, més a l’horta —que generava un consens d’admiració— que a la ciutat —que a uns agrada i a uns altres, no. Però ja estaven plantades les bases per a alguns tòpics futurs, com assenyala Guarner en analitzar Abu-l-Fidà: “La llum, el clima i les flors començaven a esdevindre un tòpic”.
Els tòpics s’enquisten, certament, fins a la mateixa Renaixença, com en un dels poemes més coneguts de Teodor Llorente, precisament editat per Guarner (Poesia valenciana completa, Tres i Quatre, 1998): “Vora el barranc dels Algadins”, que comença així:
“Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que, per a omplir d’aroma l’aire,
no té lo món millors jardins.”
I fa arribar l’aigua a la tercera estrofa:
“Vora el barranc dels Algadins
l’aigua corrent els camps anega;
en sos espills el sol llampega,
i trau l’arròs verdosos brins.”
Entre els escrits que descriuen amb detall llevantades fortes, la que més recorda els efectes destructius de la dana, és “Temporal” de Josep Lozano (Alginet, Ribera alta, 1948). Publicat fa deu anys al poemari L’Albufera. Palus Naccarum (Bromera, 2014), la diferència amb la dana és que aquest poema acaba bé:
“El dia és ben gris en plena tardor,
migra l’oroval, ja fermenta el most.
Per punta Madrona, un núvol llegany
ha copat el Sol en fútil parany.
A tall de migjorn es tanca l’oratge,
s’enfosqueix el cel, s’hi refreda l’aire.
És com un avís el cendrós celatge,
de temps imminent que aombra el paisatge.
Som al mes plujós, i la llevantada,
en el mes d’octubre tempesta encomana.
En forma de llastra, un núvol ben llarg,
negre com un corb, nostre parc abasta.
Cobreix la Ribera, com també Alfafar,
fins la Pobla Llarga i un bon braç de mar.
Es desclou un llamp a prop de Sollana,
comença la pluja, plou de bona gana.
Sendes i camins resten inundats,
s’ameren els pins, s’embassen els camps.
Contra el dur asfalt les gotes de l’aigua
fan capellanets plovent a mansalva.
Plou a Catarroja i també a Pinedo;
al Mareny de Vilxes i a casa el Passiego.
Mont de les Raboses, casa Lliberós,
ullal de les Ànimes, motor del Torró.
A la font del Fus, barranc de Torrent,
tancat de les Polles i ca l’Amarguet.
(...)
Ben xopes les aus, la terra entollada,
s’esborren camins, i l’aigua no para.
S’obrin les tres goles, diluvia als canals,
pertot arreu plou a bots i barrals.
Els desmais ja ploren, el riu que se n’ix,
trencarem cordons, ho farem així.
Passa la tempesta, ja s’arrasa el temps,
les plantes s’eixuguen, ara bufa el vent.
Prop de Massanassa també es veu claror,
els núvols se’n van, fan camí del nord.
Coronant la Ratlla i tocant Alzira,
l’Arc dels Set Colors el Sol il·lumina.”
En l’estudi “La riuada del Túria de 1897. Un motiu poètic per als renaixentistes valencians” publicat per Hèctor Sanchis Mollà a la revista Scripta, s’exposaven diversos poemes presentats per escriptors valencians en un acte a Barcelona per aconseguir donacions. El d’Andrés Cabrelles es titulava “Lo que ha passat”:
“Tot era alegre en València,
blau lo cel y alegre el sol,
de sobte, aquella alegria
se va cambiar en tristor.
S’omplí·l cel de boyres negres
com si es posara de dol,
y en les hortes y en les viles
s’ompliren d’espant els cors.
Per lo mont y per la plana
ab brugit aterrador
s’estimbaba ona traydora
arrollant-ho a son pas tot”.
L’acte per recaptar fons a Barcelona va comptar també amb la presència de Leopold Trènor, Josep Bodria i Roig, Joan Espiau Bellveser, Josep Maria Puig i Torralva, Francesc Badenes i Dalmau, Joan Colom i Sales i Antoni Palanca i Hueso, que van presentar obres escrites expressament sobre la riuada.
El poema de Trènor es va dir “La colla de l’arròs” i començava així:
“Sentada en un montó de fanch y canyes,
lo cor nafrat y els ulls en plors banyats,
abrasant als fillets, que també ploren
traspasats de pesar, de fret y fam,
en lo que fou conreu florit de l’horta,
niu venturós d’amor y honrat trevall,
estomordit lo sentiment, contempla
la pobra viuda sanglotant son dany.
Afonat lo trespol de la barraca,
penals y murs per terra derrocats,
los jònechs ofegats, grillà la dacsa,
perdut lo cànem, enrunat lo camp;
la caixeta nuvial, mobles y roba
y lo que ho val tot junt, l’home estimat,
tot en mitx d’una horrible terbolina
riu avall per a sempre se n’anà.”
Més recentment, l’Horta i la Ribera han estat escenari de novel·les de Ferran Torrent (Sedaví ix en més d’una), Josep Franco (Cullera a Aldebaran), Àlan Greus (Picassent a L’hereu) Martí Domínguez pare (Algemesí, per exemple, a L’ullal); poemes de Vicent Andrés Estellés, Anna Montero i Marc Granell, entre molts altres, i, evidentment, els viatges de Joan Fuster.
Josep Lozano, a la novel·la Ribera (Bromera, 1991), retratava aquesta comarca —i el seu parlar— fent servir l’excusa d’un assassinat i el recurs dels interrogatoris. A la declaració de l’home que va trobar el cos del finat l’aigua també hi és present.
“—Bé. Diumenge, el dia d’autos, com ho diuen els advocats —i en oir-lo vaig esbossar-li un somrís que, per la cara que em posà, no li va agradar massa, però va continuar com si res—, diumenge, quan se suposa que el mataren, havia ruixat per dalt, del Besori cap amunt i també per les muntanyes del Cap del Moro, a Corbera. Als pobles del Marquesat havia caigut saoneta i mitja o més. Que jo havia sentit, no sé de qui, que el Magre duia un bon cavalló d’aigua.
”El Patro, el regador del Braç de la Cova, m’havia contat a les vuit, mentre es feia una absenta, que l’aigua de l’Assarbe baixava roja, d’escorrentia de pluja. Perquè ell sap que a mi m’agrada molt anar a l’anguila, a la molinà.
—¿I quina relació té l’aigua roja amb la pesca de les anguiles? —li preguntí encuriosit.
—Quan l’aigua baixa roja sempre se n’agarren”.
Aquesta inquietant aigua roja també apareix en una altra obra contemporània, aquesta de fa només dos anys, del periodista i escriptor Francesc Viadel (Algemesí, 1968). A L’estiu dels brivalls (Vincle, 2022), descriu un camp de tarongers proper a Algemesí on el protagonista va a treballar:
“El camp de tarongers de Pep a penes tenia dues fanecades i limitava amb les primeres basses d’arròs del terme. La terre d’aquella part era argilosa, amb un lleuger to roig. Quan plovia aquesta s’afartava d’aigua, els camps, semblaven convertir-se en un bassal de sang espessa on hagueren sacrificat a ganivet bèsties enormes. A l’entorn, abundaven també els aiguamolls i els terrenys abandonats car l’aigua que guardava el ventre de la terra ben sovint podria les arrels dels arbres. Lluny del poble, de camins importants o de masos habitats, la zona conservava un cert aire d’indret salvatge i fins i tot un punt perillós”.
Un perill ben conegut pels veïns que les administracions no podien ignorar.
“Aquest amor universal pels rius / m’ha de matar un dia qualsevol”, escrivia Vicent Andrés Estellés al Llibre d’aigua abans d’expressar el seu desig: «Pastor de rius voldria haver estat». •