Juan té 74 anys, mobilitat reduïda i no eixia de sa casa d’Aldaia des del dimarts 29 d’octubre. El garatge de l’edifici on viu va quedar negat aquell dia, cosa que va deixar inutilitzat l’ascensor. Avui dijous, 21 novembre, per fi ha conegut com és el poble posterior a la dana. El que queda d’ell. Fins ara tan sols l’havia vist a través de la televisió.
L’alcalde de la població, el socialista Guillermo Luján, l’ha volgut acompanyar en el comiat del seu confinament. L’obsessió del primer edil ara implica, sobretot, ajudar la gent gran i dependent a eixir de casa. Dos voluntaris de la Creu Roja utilitzen una cadira electromecànica per a baixar l’escala. “És important que vages recuperant la normalitat”, li diu Luján.
La nova normalitat, caldria dir en argot pandèmic. I és que el confinament s’ha tornat a posar de moda —tristament— per un fenomen meteorològic que l’alcalde d’Aldaia no dubta a qualificar de “tsunami”. “Ens havien dit que venia una dana, però això ha estat com un tsunami, el nivell de destrucció és homologable”, raona. “I qui ens diu que no pot tornar a passar d’ací a quinze dies o a dos anys?”, es pregunta amargament a continuació.
En el seu cas l’amenaça no es diu Poio, sinó Saleta. Aquest és el nom del barranc que travessa el terme —de 33.000 habitants— com un ganivet. Fa anys que els alcaldes en reclamen el desviament. De fet, les comportes que tenen instal·lades al costat del seu llit per a contenir el perill s’han demostrat insuficients. A la vora del barranc han mort sis persones que habitaven plantes baixes. “Si haguérem sabut a què ens enfrontàvem, a les 18.30 h hauríem demanat als residents de les zones més properes que pujaren a les primeres plantes”, diu Luján. “Pensàvem que era una dana com la de 10 al 13 de novembre de 2022, que també va ser violenta, però res a veure amb la d’enguany”.
Quan l’aigua va fer la seua entrada triomfal per Aldaia, l’avís de la Generalitat ressonava com una ironia. “En aquell moment tot el món retornava de la feina, de la compra o de fer activitats esportives”, relata l’alcalde encara escandalitzat. “Sabíem que havia plogut a la zona de Loriguilla, però no podíem imaginar una cosa així, ningú del poble no havia viscut mai res de semblant.”
Solucionar el problema costa 47 milions d’euros. En 2022, quan el municipi va proposar el desviament del barranc de la Saleta aprofitant la injecció dels fons Next Generation, la Conselleria de Medi Ambient, en mans de Compromís, va posar impediments per l’afecció sobre l’horta. Un informe de la Direcció de Paisatge no recomanava l’actuació, per bé que els camps afectats ja havien estat expropiats. “No podem prioritzar les lletugues a les persones”, assevera Luján amb pesar. Aleshores, en rebutjar-se el projecte, ja va desitjar en veu alta “no haver de lamentar-ho algun dia”.
El dia, però, ha arribat. Molt bona part d’Aldaia ha quedat negada, incloent-hi el megacentre comercial Bonaire, i ara cal posar-hi remei. Com? La seua vida com a alcalde, des del 29 d’octubre, ha canviat bastant.
“Ara ens calen grues per a buidar de vehicles els garatges, treure’n el fang, netejar-los i reparar els ascensors, però les assegurances no volen saber-ne res. Ho deleguen en el Consorci, que no dona l’abast… Potser volen que buidem els 130 garatges afectats amb les nostres dues grues?”, afirma l’alcalde indignat. I mostra un exemple: la llista de 23 vehicles que hi ha en un dels aparcaments comunitaris, amb la companyia a què pertany cadascun d’ells i el telèfon del seu propietari. “Els que hi ha amuntegats als carrers ja no em preocupen tant, hem d’anar a l’arrel del problema”, explicita.
En els comerços també hi ha un ordre de prioritats. “N’han tancat 490, però hem de preocupar-nos més per la reobertura d’una carnisseria que per una agència de viatges”, explica. “El problema és que molts dels locals han perdut tota la maquinària i sense ella no podran alçar la persiana de nou”. Encara sort que el mercat municipal ja funciona amb una certa normalitat. “Però si les ajudes als comerços no arriben de pressa, molts d’ells moriran”, es plany
Aquest dilluns, 25 de novembre, els alumnes del col·legi Platero reprenen també les classes, ni que siga al centre Cremona, de la veïna Alaquàs. El menjador s’ha habilitat com a espai docent i tots els alumnes dinaran a les seues aules. “Queda molt per fer, però com estaríem sense els voluntaris!”, exclama Luján. En especial, té paraules de record per als arribats de Valladolid, de Madrigueras (Albacete) i per una xica de Burjassot que cada dia cuinava de calent per a 200 persones.
Ajuda psicològica
A Sedaví, la situació no és gaire millor. Els seus 10.500 veïns han perdut els seus cotxes, i en alguns casos, la vida. Com Leo la del Forn, com Isabel la Marinera o com Chechu, el gran Chechu, un funcionari encantador del consistori que va patir un ictus de ben jove i havia pogut refer la seua vida gràcies a la seua dona i les filles. El balanç total és de 10 cadàvers.
“Quan ens va arribar el missatge d’alerta als mòbils, en alguns llocs del poble ja teníem un metre d’aigua”, assegura el seu alcalde, el també socialista José Cabanes. Que allà no ploguera gens, sinó que únicament fera vent, va evitar la sensació de risc. “En veure com entrava l’aigua per l’avinguda del País Valencià, no sabíem d’on venia”, evoca ell. “Hi érem perquè ens havien dit que havien caigut dos arbres, i ens vam trobar amb la tromba d’aigua”, que, efectivament, no relacionava amb el barranc del Poio. “Mai no hem tingut la sensació que el barranc de Catarroja podia afectar-nos d’aquesta manera”, continua, però el seu torrent descontrolat buscava l’Albufera a la velocitat de la llum. La caiguda de la pantalla de formigó de quatre metres d’alçada que separava Sedaví de les vies de tren —a l’altra banda hi ha Alfafar— va provocar una entrada d’aigua descomunal.
A conseqüència d’això Sedaví és, avui, un municipi assetjat. Els militars de l’exèrcit, els de l’UME, els bombers, policies i personal de protecció civil arribats de mil i un llocs fan pensar que ens trobem en una fira de la seguretat. Els guàrdies urbans de Madrid hi supervisen els accessos rodats. L’alcalde ha vist com el consistori queda inutilitzat. Ara guia les operacions des de la comandància de la policia local. A la porta s’acumulen rodes de vehicles que han estat declarats sinistre total. “Els vehicles de la policia estan punxant els pneumàtics cada dos per tres i en seleccionem alguns per a canviar-los”, diu Cabanes.
En el cas de Sedaví, la condició de municipi pla, sense a penes desnivell, dificulta moltíssim la neteja del clavegueram, que ara com ara es troba bloquejat. “Estem reclamant la seua neteja des del primer dia, però ningú no ens fa cas”, lamenta.
“Es treballa les 24 hores del dia, acumulem les deixalles fora del poble i les traslladem a l’abocador corresponent”, explica l’alcalde. Tot sembla runa i destrucció. Qui ha salvat el seu vehicle és una excepció. Les imatges dels cotxes apinyats en els carrers cèntrics de Sedaví, conformant una piràmide impossible, van fer la volta al món. “Fins 20 dies després de la dana no van obrir els primers comerços: una carnisseria, una xarcuteria i un parell de bars… Açò repercutirà molt negativament en el nostre teixit comercial, perquè moltes famílies, a causa de l’edat o de les dificultats d’adquirir novament tot el material necessari, ja no reprendran el negoci.”
En qualsevol cas, la primera preocupació del primer edil té a veure amb el vessant psicològic: “La gent gran que ja va patir de valent durant la pandèmia ara veu com el seu poble ha quedat arruïnat i que cal construir-lo de bell nou, com si estiguérem a l’inici de la democràcia… A les nits es dorm ben poc, continuem tenint massa gent residint fora de sa casa, amb tot el que això significa per a ells”. El contrast amb València, a tocar mateix de Sedaví, encara resulta més colpidor: “A cinc minuts caminant ja estan a punt de comprar torrons i en quatre dies estaran cantant nadales, i ací, mireu com estem”.
Amb ell han parlat el rei, la reina, Pedro Sánchez i Carlos Mazón, però de trucades i bones paraules, no en vol. “Necessitem fets, no telefonades”, diu. “Els he demanat moltes coses i m’han dit que hi donaran resposta, però no ho tinc tan clar… L’ajuda econòmica, la necessitem ja, i la maquinària per reprendre l’activitat als comerços i al polígon, i el suport psicològic, que també em sembla fonamental”. És prop de l’hora de dinar i els quatre punts habilitats per al repartiment de menjar ja presenten cues.
Més rapidesa, per favor!
“Hola! Les bosses del dinar on les tenim?”, pregunta un membre de protecció local arribat de Calvià. “Les tenim allà dins, ara mateix te les done”, li contesta amablement la funcionària local. Un membre de l’exèrcit els mira estranyat. Què fan aquells dos parlant en català si cap dels dos no ho és? Haver construït l’Ajuntament de Massanassa en altura ha salvat l’edifici consistorial. De fet, s’ha convertit en el centre neuràlgic de l’operació de resposta a la crisi.
D’operacions, al seu alcalde, el popular Paco Comes, no n’ha tingut només aquesta. El 20 d’octubre va caure amb la bicicleta i va estar un mes hospitalitzat. Han hagut d’operar-lo de la canella esquerra i el colze dret. No va rebre’n l’alta fins al 18 de novembre. El seu drama s’ha multiplicat per dos. Des de l’habitació del centre sanitari ha seguit una catàstrofe inaudita —s’han comptabilitzat 12 morts entre els seus 10.500 habitants— que ha deixat en estat desèrtic aquesta població situada entre Catarroja i Alfafar.
“Encara sort del ban que vam fer: a Massanassa funcionem d’aquesta manera i la gent para molta atenció”, comenta Comes amb el braç enguixat. En efecte, van suspendre’s totes les activitats a l’aire lliure i van precintar les vores del barranc. “La pluja a la part alta de la conca no era alarmant, però, com sempre, vam preferir actuar amb precaució”. A les 19 h el panorama sí que era molt negre. Comes, des de l’hospital, ja tenia problemes per a contactar amb els seus regidors. Les comunicacions fallaven. Ni els més vells, els que van viure joves la riuada del 57, no recordaven res de comparable.
Les seqüeles, a Massanassa, es concentren al polígon —350 empreses afectades— i dos centres escolars, l’Ausiàs March i el Lluís Vives, on darrerament s'ha produït un accident mortal. El primer dels dos requerirà mesos de treball, en els quals l’alumnat acudirà a Alcàsser; el segon, que ja tenia mig segle de vida, caldrà refer-lo de nou en un altre emplaçament. Els seus estudiants estan anant, des d’aquesta setmana, a l’antiga escola de Magisteri de València. I és que els inconvenients són múltiples. Massanassa ja no té fang als seus carrers, però la pols és enorme i tots els baixos estan destrossats. “De 135 comerços, ja n’han pogut obrir 24”, explica l’alcalde amb un punt de felicitat. Com un raig d’esperança.
La sensació de derrota és generalitzada. World Central Kitchen, l’ONG del xef asturià José Andrés, reparteix menjar gratuït —les llentilles amb xoriço, aquest dijous assolellat, estan espectaculars— a aquest i la resta de pobles més afectats. A Comes li preocupa aquesta sensació quasi bèl·lica. “Arriba la nit i la gent no pot dormir, ho han perdut tot… En mitja hora, a molts dels veïns els ha canviat la vida per a sempre”. Més de 70 persones estan rebent tractament psicològic diari a Massanassa.
“És penós que haja passat el que ha passat per a desviar el barranc per fora de les poblacions afectades, però ara sí que no hi haurà excuses”, considera. “Aquesta comarca és el motor econòmic de la província i ara es troba completament aturat”. “Soc un defensor absolut de l’Estat, de la funció protectora de les administracions públiques, siguen del color que siguen; o les ajudes arriben prompte i açò comença a remuntar o caurem en l’oblit, els mitjans deixareu de vindre i patirem encara més”, sosté Comes. Mazón i els seus consellers li han promès la celeritat que reclama, però el temps dictarà sentència. “Les respostes podrien ser més ràpides, i vull deixar-ho ací”, conclou aquest alcalde del PP amb una frase que té aroma a retret per l’avís d’emergències tan retardat enviat als mòbils el dia D.
Frenar la fugida d’empreses
Durant molts anys, Voro Masaroca, l’únic alcalde de Compromís a l’Horta Sud, va dedicar-se a feines lligades a l’aigua: en primer lloc, productor de flor tallada, i després, propietari d’una empresa d’osmosi. Qui havia de dir-li que l’aigua, que li havia donat la vida, ara li proporcionaria tants maldecaps. Perquè la dana ha tingut un impacte brutal en un poble —de només 2.000 habitants, però on treballen cada dia unes 6.000 persones— molt conegut pels seus polígons industrials. Al municipi hi ha censades 470 empreses, moltes d’elles en zona inundable.
O n’hi havia, caldria dir. “Algunes tardaran mesos a refer-se, i d’altres, no ho faran mai”, afirma amb tristesa. “Estem parlant d’una catàstrofe sense precedents”. Per això ell també exigeix agilitat: “O s’obri el canó de les ajudes de seguida o no sé què succeirà, nosaltres hem obert una oficina de suport per assessorar sobre la manera d’accedir als crèdits de l’Institut de Crèdit Oficial, per tal que les empreses puguen reprendre la seua activitat abans que no reben el pagament de les assegurances”. Però els crèdits no seran suficients per a gent que ho ha perdut tot i no té amb què pagar-los. “Les ajudes directes de l’Estat i la Generalitat seran cabdals”, diu. “Pagar un lloguer sense produir és inviable”. A més, hi ha fàbriques dels seus polígons importants que estudien mudar-se.
A l’exèrcit o a l’UME, Masaroca no els va veure per Beniparrell fins al 2 de novembre. “I després, per fi, va arribar algú de la Generalitat, el secretari autonòmic Jerónimo Mora, que va ajudar-nos molt i m’ha demostrat que tots els polítics no són iguals… Va vindre una setmana més tard de la dana, quan jo ja estava desmoralitzat, però va comprometre’s a donar resposta a les nostres necessitats més immediates i va complir-les una rere l’altra”.
Avui, tots els polígons de la població ja estan bastant nets. Falta omplir-los de vida. De treball. De quotidianitat. Afortunadament, ningú no ha perdut la vida. Ací van patir el desbordament del barranc de Picassent, que va passar sense problemes per aquell terme i el d’Alcàsser, però va eixir-se’n a Beniparrell, situat a menys altura sobre el nivell del mar. “Quan allà plouen 200 litres, ací ja la tenim muntada”, explica amb resignació. Per això demana solucions. “Si no, hem de tindre clar que açò tornarà a passar; tan bèstia o no, no ho sabem, però ens inundarem de nou”, justifica.
Els vehicles dels veïns de Beniparrell també han quedat inutilitzables. Però aquest dimecres, al centre de la població, ja hi ha dues paradetes del mercat ambulant. Un altre signe de vida. La vida que s’obre pas després del paper dels voluntaris. L’alcalde pensa en aquells xics de Madrid que van telefonar a l’Ajuntament per anar a ajudar; en l’alcalde de Torrejón de Ardoz que també li va trucar per enviar-li maquinària i personal, o en l’empresa Lamusa, d’Osca, que també va enviar gent i màquines per netejar Beniparrell. Els seus ulls contenen unes llàgrimes d’agraïment que també són les de qui veu, ni que siga de lluny, de molt lluny, la llum al final del túnel. •