El president de la Generalitat Valenciana, el popular Carlos Mazón, compta amb els dits de la mà les seues darreres aparicions públiques. Les rodes de premsa de Mazón s'han convertit en un episodi ben limitat, propi d'altres moments d'una legislatura ja dominada absolutament per l'impacte del fang. En hores baixes, acorralat mediàticament, pressionat políticament per l'oposició progressista i al punt de mira de les manifestacions que es produeixen cada cap de setmana, ha fiat la seua supervivència a un nou executiu valencià que actuarà de parallamps de les crítiques. O, si més no, li permetran guanyar temps, a l'espera de la disminució progressiva del malestar.
A cop de nota de premsa i amb comptagotes, el comandant en cap dels valencians ha redissenyat el seu equip per canviar el pas i renàixer políticament al caliu de la reconstrucció dels municipis assolats i enfangats pel desbordament del riu Magre i el barranc del Poio. Una presentació en societat dels seus nous consellers que estarà mancada aquest dimarts del tradicional traspàs de carteres per a evitar la intervenció d'exresponsables com ara Salomé Pradas, antiga encarregada d'Interior i Justícia, o Núria Montes, qui va ser un dels grans fixatges de Mazón en la seua estratègia econòmica de foment desinhibit del turisme arreu de la geografia valenciana.
Una cuirassa castrense
Sense competències a l'hora d'executar polítiques públiques i amb l'única missió reglada de coordinar les accions de les diferents conselleries, el vicepresident per a la Recuperació Econòmica i Social, el tinent general en la reserva Francisco José Gan Pampols, serà un dels nous homes forts del Consell del PP. No debades, tindrà un rol públic de copresident fàctic, de figura reconeguda i respectada per la seua condició militar —una de les institucions més valorades per la ciutadania— que pot donar oxigen mediàtic i social al Govern valencià de Mazón.
La presència de l'antic general en cap de la Caserna General Terrestre d'Alta Disponibilitat del cos castrense espanyol, ubicada a Bétera (Camp de Túria), ofereix un escut protector al cap del Consell i pretén transmetre una garantia de seguretat enfront de l'emergència a la població. L'objectiu és enviar un missatge de confiança en una personalitat que va participar de tasques de reconstrucció a l'Afganistan i que s'allunya dels «debats polítics» en un temps de reacció antipolítica, d'un sentiment de menyspreu al conjunt dels actors polítics amb l'etiqueta «són tots igual» que supera subterràniament.
Amb tot, la jugada castrense de Mazón pot xocar amb el desconeixement del món de l'administració pública i del parlamentarisme de Gan Pampols, així com amb la sensació instal·lada a la zona zero de la dana d'un estat que va romandre absent durant dies. La pregunta «on està l'exèrcit?» i «els únics que ens ajuden són els voluntaris» encara no ha madurat políticament, però hi ha la possibilitat, fins i tot, de generar-se un escepticisme cap als diferents cossos públics, on podria acusar desgast la institució militar.
La nissaga Cano i el 'totconseller' Mus
Tot i que Gan Pampols haurà d'actuar de director d'orquestra de la recuperació econòmica i social, l'encarregada del revifament d'un teixit empresarial destrossat serà Marian Cano, nova consellera d'Innovació, Indústria, Comerç i Turisme. El seu rol serà important perquè serà l'administradora de les ajudes que puga mobilitzar la Generalitat Valenciana, així com de les provinents del Govern espanyol i d'Europa. El desafiament del seu departament no és una broma: revertir una factura de danys econòmics que, segons la Cambra de Comerç de València, abasta els 13.314 milions d'euros.
Cano prové de l'entorn proper de Mazón al si de l'organització de la gavina. El germà de la nova consellera és Bernabé Cano, alcalde de la Nucia, a la Marina Baixa, des de l'any 2001 i amb un historial farcit d'ombres. Zaplanista d'origen, reconvertit a campista i, més tard, en el vaixell de l'actual cap del Consell, disposa de diferents peons a dintre de l'actual administració valenciana dels populars. La seua filla, Ángela Cano, està adscrita com a personal de confiança al departament de presidència i Miguel Ángel Ivorra, exregidor a la Nucia sota el comandament de Cano, ocupa la direcció general d'Urbanisme, Paisatge i Avaluació Ambiental.
El superior d'Ivorra és l'anomenat «totconseller» Vicente Martínez Mus, responsable de la cartera de Medi Ambient, Infraestructures i Territori, exsenador i exalcalde de Xilxes, un municipi que frega els 3.000 habitants de la Plana Baixa. Mus, que ha incrementat la seua presència a les xarxes socials mitjançant píndoles dels treballs de reconstrucció, s'encarrega d'àmbits estratègics de la recuperació: la xarxa d'aigua i sanejament, la gestió del tarquim i, especialment, de les infraestructures de mobilitat, com ara la rehabilitació de carreteres i la posada en funcionament del metro que abasta bona part de l'àrea d'influència de València.
Sense patinades, de moment, amb massa soroll polític i amb un perfil que s'ha projectat més tècnic, Martínez Mus serà un dels elements fonamentals perquè el comandant en cap de la Generalitat Valenciana puga girar el full de la seua gestió i vendre passos en la revitalització de les comarques devastades, atès l'ampli espectre de competències que atresora la seua conselleria. La seua trajectòria com a conseller estarà marcada, especialment, en la capacitat per recuperar la mobilitat de les connexions de la zona assolada pel fang i les deixalles amb les àrees de concentració laboral. Tanmateix, pot arrossegar erosió política pels contractes atorgats a firmes del dopatge del PP.
Amb un perfil més baix i una tendència més explosiva en les seues afirmacions polítiques, heretada del seu pas pel Congrés dels Diputats i les Corts Valencianes, el conseller d'Agricultura, Aigua, Ramaderia i Pesca, el popular Miguel Barrachina, tindrà el repte d'encarar la recuperació d'un sector agrari que calcula unes pèrdues de 1.020 milions d'euros. Sense un horitzó de massa protagonisme en la reconstrucció, ha buscat el seu espai de confrontació amb el Govern espanyol del PSOE i Sumar a compte de la neteja dels rius i barrancs.
La veu del Consell
Encara que es va especular amb la seua eixida del Govern valencià, Ruth Merino ha resistit a l'equip de Mazón. Procedent de Ciutadans com a exemple de la capacitat d'atreure certs sectors del centredreta espanyolista, la llum del seu fixatge s'ha apagat amb el pas d'aquest any i escaig de legislatura. El baró valencià del PP va col·locar-la com a portaveu del Consell, però Merino no ha lluït en aquesta funció. No debades, el cap de l'executiu valencià l'ha degradada amb la remodelació: ha estat privada de les competències d'Administració Pública i desproveïda de ser el rostre mediàtic del seu gabinet. La seua influència queda reclosa a la important cartera d'Hisenda.
La seua habilitat oratòria, els anys d'experiència en la batalla parlamentària i el seu gen zaplanista han convertit la vicepresidenta primera i consellera de Serveis Socials, Igualtat i Habitatge, Susana Camarero, en la nova veu del Consell. Camarero, fins i tot, va assumir aquest càrrec de facto quan va passar poc més d'una setmana de la dana i el govern que encapçala Mazón necessitava fer un altre tomb a les giragonses comunicatives que ha donat al llarg d'una crisi ni de bon tros inacabada, com ara de l'amabilitat amb l'executiu espanyol a assenyalar-lo mitjançant una minigira mediàtica.
Com a portaveu autoritzada de la Generalitat Valenciana, s'ha convertit en l'altra escudera de Mazón. Durant diversos dies, convocava rodes de premsa per donar explicacions de les actuacions i de la gestió del Consell davant l'absència del president valencià. Si Gan Pampols s'albira com a una mena de cuirassa militar al malestar social, els retrets polítics i la pressió mediàtica, la vicepresidenta primera exerceix de rostre visible davant dels periodistes a risc de socarrar-se.
El repte d'Emergències i un conseller qüestionat
L'altre fonament del nou gabinet de Mazón serà Juan Carlos Valderrama, l'encarregat d'assumir la ingrata cartera d'Interior i Emergències. Valderrama no sols haurà de defensar la controvertida gestió que va desenvolupar el Consell durant aquella mena de Halloween anticipat del 29 d'octubre, sinó que haurà de prendre decisions tangibles per minimitzar l'impacte de qualsevol emergència.
Arran de la qüestionada actuació de Pradas i Mazón, així com de decisions com ara l'eliminació de la Unitat Valenciana d'Emergències, Valderrama té el repte gens fàcil d'implentar mesures en matèria de prevenció i coordinació dels efectius d'emergències. Al seu currículum, però, té experiència com a alt càrrec de l'exconseller popular Serafín Castellano —esquitxat per manipular contractes a favor del càrtel del foc— a l'antic departament de Governació i a la delegació del Govern espanyol a València.
Allunyada d'un pes crucial a l'estructura del Consell i amb un marge d'intervenció no tant dependent de la dana, assoleix l'advocada Núria Martínez les responsabilitats de Justícia i Administració Pública. Martínez, com també Valderrama, prové de l'estructura docent de la Universitat Catòlica de València. De fet, va exercir de degana de la Facultat de Ciències Jurídiques, Econòmiques i Socials.
Qüestionat pràcticament d'ença que va arribar al càrrec arran d'encadenar polèmiques i generar una crisi amb les adjudicacions a interins, el conseller d'Educació i Cultura, José Antonio Rovira, compta amb el beneplàcit del seu amic, el president Mazón. Rovira, al capdavant d'un departament amb forta incidència social, ha suspès, de moment, en el desafiament de la tornada de la mainada a les classes. L'escola pública i cooperativa va organitzar una manifestació massiva aquest cap de setmana per demanar la seua dimissió. Està en hores baixes per les seues explicacions de l'accident mortal a Massanassa (Horta Sud).
El conseller de Sanitat, Marciano Gómez, ha passat desapercebut en aquesta crisi. Tot i ostentar una cartera amb gran pressupost, perd pistonada amb la dana. Ara bé, gaudeix de l'enorme repte —de moment, amb una resposta deficient— de cuidar la salut mental d'una població damnificada pel trauma col·lectiu i individual del temporal. Una de les figures sense tanta transcendència, a priori, del nou gabinet conformat per militars, persones de confiança i veterans castellanistes.