Al barri de Sant Marcel·lí de València, una de les barriades populars de la capital valenciana, la quotidianitat imperava. Els bars començaven a omplir-se de parroquians que mai faltaven a la cita ineludible de l'esmorzar, els treballadors del cap de setmana emprenien el camí cap a la feina i, fins i tot, hi havia persones vestides encara de Halloween, aquelles que havien estirat durant dies i durant hores una festa importada dels Estats Units d'Amèrica, gens terrorífica en comparació a l'escenari apocalíptic que hi havia a l'altra banda del nou llit del Túria.
La passarel·la que unia València amb l'àrea sud metropolitana, amb una avinguda de pobles que se superposaven i s'havien convertit en una extensió perifèrica del cap i casal valencià, estava inundada per una marea humana, conformada especialment per gent amb pocs calendaris arrancats a la seua biografia vital. Atapeïts amb poals, graneres, bosses de menjar, ampolles d'aigua i pales, s'havien convertit en l'exèrcit del poble, en aquells militars de la consciència social que volien ajudar a uns municipis arrasats per la virulència de la DANA.
A l'absència de l'administració, que amb la seua actuació tardana havia deixat una sensació d'abandonament a unes localitats de carrers enfangats, cases destrossades, negocis devastats i sumides en el dolor dels morts i els nervis asfixiants dels desapareguts, havia emergit la força popular. «Els únics que ens han ajudat són els voluntaris. On està l'exèrcit?», era una de les frases més repetides pels damnificats. La poca agilitat del Consell del PP per demanar recursos a les institucions estatals, el fet de deixar passar durant dies els oferiments de suport d'altres territoris com ara Catalunya o el País Basc i la falta de reflexos per a desplegar dels bombers forestals havia creat una estampa d'invisibilitat de les autoritats públiques.
Aquell sentiment d'estar a la intempèrie era com si ploguera sobre mullat. L'Horta Sud, una de les zones zero d'aquest temporal, havia estat durant dècades una àrea castigada, maltractada en el disseny a colp d'interessos logístics de la ciutat metropolitana. Aquests municipis, anteriorment dedicats al conreu de l'horta i d'una dimensió modesta, van ser víctimes de l'impacte de la megalomania del Pla Sud, que va arrasar fanecades i fanecades de camps de cultiu. Al caliu del desenvolupisme i del creixement econòmic de València, la comarca va convertir-se en la llar de persones migrants d'altres indrets de l'Estat espanyol. Va transformar-se en el braç més humil de l'àrea metropolitana.
La necessitat d'habitatges va mutar el territori. Va construir-se de manera desordenada, apegant pobles, mentre al seu voltant València deixava aquelles infraestructures que no volia tenir al seu saló: autovies, línies de ferrocarril, plataformes logístiques, polígons industrials, magatzems de trens. L'Horta Sud va erigir-se en el patí d'enrere de les infraestructures del conjunt de l'àrea metropolitana de València, en un escalèxtric que ocupava un territori marcat per la línia de formigó del Pla Sud, però també per la presència de barrancs i altres camins d'aigua.
La llar dels arraconats
La virulència de la DANA sobre aquestes contrades és un càstig exacerbat sobre una extensió de terreny amb residents d'extracció treballadora, on s'han construït barriades amb població encara més marcada per una vida de dificultats, precarietats i empobriment. O dit d'una altra manera: per l'oblit institucional. La Torre, una antiga pedania de València amb més de 5.000 habitants, és una illa entre autovies i línies de tren, un nucli urbà caracteritzat per acollir persones que breguen amb el llindar de la pobresa. La seua invisibilitat arriba fins al punt de no sortir en alguns mapes de la ciutat de València, atesa la seua ubicació fora de la tanca del nou llit fluvial del Túria.
En els dies posteriors a la catàstrofe, el sentiment que imperava entre els veïns era l'abandonament, d'estar assoles i descuidats per part de l'Ajuntament de València, d'haver de reconstruir des del teixit popular del barri. Només l'aparició dels voluntaris va canviar el rostre i l'ànim dels seus habitants, encara que durant la primera setmana d'ençà del temporal el malestar continuava present. «Ho estem fent tots els veïns. Han netejat l'avinguda principal, però els carrers continuen impracticables», era la queixa que eixia de la veu emprenyada d'alguns residents.
A escassos quilòmetres al sud, Alfafar oferia fins al temporal el contrast de les grans zones comercials i l'existència d'una de les barriades més obreres. Denominada com a Parc Orba, malgrat que popularment se la coneix com a Parc Alcosa per l'empresa que va construir els primers 2.744 habitatges entre 1966 i 1985, sempre ha mostrat un caràcter reivindicatiu, de combat contra la seua marginació institucional. «La manca de serveis i equipaments públics bàsics va provocar una onada de lluites veïnals reivindicatives en les dècades de 1970 i 1980, les quals aconseguiren, finalment, dotar al barri d'uns serveis elementals en matèria sanitària, sociocultural i educativa», relata l'investigador Francesc Martínez a l'obra Fundació Horta Sud (1972-2002).
Amb unes xifres d'atur que voregen el 30% i una població sota el llindar de la pobresa que s'apropa al 70%, el barri està farcit de treballadors pobres, d'aquells que la nòmina o el seu contracte no els garanteixen una vida sense dificultats serveres. Tanmateix, l'existència d'una xarxa de resistència, d'unes estructures de lluita veïnal, han permès que l'impacte devastador de la DANA s'allunye de la desolació absoluta. El treball de la Coordinadora de Col·lectius del Parc Alcosa, una associació de barri amb quatre dècades de remar a contracorrent per la inclusió social, és determinant. És l'actor que, en aquest cas, ha organitzat l'aprovisionament dels vivers bàsics, així com s'ha preocupat d'atendre els més vulnerables.
«És molt important l'existència d'un teixit veïnal per emprendre la recuperació de barris tan castigats històricament, amb percentatges molt elevats de població en exclusió social i ara damnificats per la DANA. En el cas de Parc Orba, l'organització veïnal és un punt a favor», indica José Navarro, professor de Treball Social de la Universitat de València. Quan havien passat cinc dies de la catàstrofe, en aquesta zona no hi havia ni rastre de l'administració, de cap uniformat. L'estampa era d'evocacions postbèl·liques, marcada per la inquietud del col·legi públic que alberga un nucli urbà de 8.000 persones censades, però amb altres migrants que fluctuen fora del radar.
El temporal s'ha acarnissat amb el barri del Xenillet, una de les zones més empobrides de Torrent. Segons va informar l'arquitecte municipal, 95 habitatges d'aquesta barriada han quedat tocades, la qual cosa va obligar durant uns dies al reallotjament dels veïns. «Els habitatges més afectats han estat els propers al barranc. Si abans estaven en un estat calamitós, ara encara estan pitjor. Es tracta de les cases les capes més baixes», radiografien des del col·lectiu solidari Soterranya, qui apunta: «Les problemàtiques habituals d'aquest barri s'han agreujat amb la DANA».
«Aquestes cases, algunes de protecció oficial i altres d'autoconstrucció, han estat danyades per la seua proximitat al barranc, ja que, literalment, els separava centímetres. S'ha de fer un pensament sobre les zones en les quals es construeix i també perquè es donen aquesta mena de fenòmens de barraquisme a barriades molt humils com el Xenillet de Torrent», reflexiona Glòria Maria Caravantes, investigadora de l'àrea de Treball Social i Serveis Socials de la Universitat de València. «La DANA posa damunt de la taula el problema de l'habitatge i com sense la garantia d'aquest dret, no hi ha possibilitat de proveir la resta, ni de comptar amb vides dignes», ressalta.
La penitència de l'estigma
A Algemesí, la zona zero del temporal a la Ribera Alta, hi ha un barri que sempre ha conviscut apartat del nucli urbà de la vila. El Raval, amb una renda mitjana de 19.671 euros, segons un estudi de l'Institut Nacional d'Estadística de fa tres anys, està separat de la població per les vies. Una barrera física que se suma al riu i un polígon que l'encerclen pels dos extrems fins a deixar la barriada en forma de triangle. «Està conformat per blocs alts, cases menudes de 47 centímetres quadrats. Hi ha una finca de 194 habitatges i una altra de 180. Ambdues són de protecció oficial», contextualitza Joan Nàcher, voluntari del col·lectiu Algemesí Solidari i amb una dilatada trajectòria de treball social a la zona.
El barri, de fet, està atrapat en el cercle viciós d'aquests indrets marcats per l'impacte corrosiu de la manca d'ingressos, de viure asfixiat per cobrir les necessitats més vitals. «Els habitatges són d'una qualitat molt baixa, la qual s'ha deteriorat amb el temps. Això ha provocat que el preu baixe i constituïsca la zona amb els lloguers més barats del poble. Aquestes tarifes atreuen persones migrants i gent sense no massa recursos. Es fa treball comunitari per millorar la vida d'aquestes persones, però quan troben una feina estable, el primer que fan és marxar d'ací. És un dels cicles més comuns en aquesta mena de barris vulnerables», exposa.
«De manera aproximada, hi ha un 45% de població d'ètnia gitana, entre un 25%-30% d'ascendència magrebina, d'un 5% a un 10% d'altres nacionalitats i un 15% de residents autòctons molt pobres. Hi ha 1.600 persones censades, però sabem que en són més per la presència de persones migrants que no compten amb papers», cartografia per denunciar l'estigmatització de considerar-se «un barri perillós», al qual se li atribueix una presència elevada de drogues i episodis violents. «Algemesí viu d'esquena al barri. De fet, els serveis socials quasi ni s'han apropat quan una bona part dels seus usuaris viuen en aquest nucli urbà», retrau.
Aquest barri, de fet, va romandre abandonat en els dies posteriors a la DANA fins que van apropar-se diversos voluntaris i el cantant de La Fúmiga, Artur Martínez, va fer una crida a la solidaritat. «Se'ls ha deixat de costat quan estaven dormint amb un metre i vint centímetres de fang. No tenien aigua potable, estaven sense llum i no podien eixir al carrer perquè els entrava encara més fang», assenyala sobre la zona més afectada pel desbordament del riu Magre. «Fins al dimecres, no havia entrat cap maquinària al barri, i va ser per part de particulars», es queixa un veí d'Algemesí que ha acudit com a voluntari. «Gràcies a la intervenció dels bombers, especialment dels catalans, s'ha organitzat un dispositiu que ha netejat força el barri», conta Nàcher.
«El col·legi i l'escola bressol del barri està per enderrocar. Ara s'haurà de decidir a quins centres acudeixen els xiquets. Que no compten amb un equipament educatiu durant temps al barri, ja que la reconstrucció o la construcció des de zero tardarà anys, és un problema ben gros», adverteix. I enumera altres obstacles del revifament al barri: «Existeix una bretxa digital enorme. No tenen ordinador, i no disposen de formació per sol·licitar les ajudes de 6.000 euros des dels seus telèfons. Serveis socials hauria d'estar ja ajudant-los». «Necessiten el suport dels treballadors municipals i la quantitat de mentides que es llancen sobre el barri a xarxes no ajuda», lamenta.
Donar-los veu
La intervenció social en aquests barris, segons coincideixen els experts, ha de ser intensa. «A curt termini, i més enllà de la reconstrucció de les infraestructures bàsiques de subministraments que puguen estar danyades, s'ha d'atendre els casos de gent que ha perdut la feina i d'altres que no s'hi poden desplaçar. Es tracta, al remat, d'afrontar problemàtiques que eren estructurals en aquests barris i que ara s'han agreujat amb la DANA», raona Albert Moncusí, professor d'Antropologia de la Universitat de València. «Cal assegurar-los un entorn en el qual puguen estar i moure's. No s'ha d'oblidar que aquestes barriades pateixen una desigualtat estructural i són víctimes de la falta de mesures estructurals en molts àmbits», ressalta.
A una bateria d'accions en provisió d'habitatge, espais públics, educació o sanitat, s'agregaria l'ingredient de la participació. «S'ha de comptar amb les necessitats i les reivindicacions dels veïns. Totes les intervencions s'haurien de canalitzar a través d'espais participatius, on els habitants tinguen capacitat de decisió. En aquest sentit, és molt important l'existència del teixit social, d'associacions de veïns, de casals fallers, que canalitzen les demandes», destaca. «És molt important actuar des de la participació i el desenvolupament comunitari. L'administració no pot intervenir de manera vertical», coincideix Navarro.
L'objectiu, de fet, seria crear identitat de barri, sentiment de pertinença, i evitar una sagnia de població d'aquells que puguen traslladar-se a una altra zona. «S'han d'activar canals de comunicació entre l'administració i aquestes barriades que siguen participatius, que acullen les seues reivindicacions», incideix. I assenyala «l'escola com a un element per crear aquesta identificació i aquest sentiment de ser part d'una comunitat, d'un barri»: «No és només que els serveis socials donen suport a la gent, sinó que des de l'escola es generen sinergies al barri».
«Si d'ací a unes setmanes els damnificats d'aquesta DANA seran invisibles, aquests barris encara ho seran més. Abandonats històricament per les administracions, sempre són aquells amb menys focus de les institucions en les catàstrofes. Seria necessari una política activa de barris, però soc molt escèptica envers que el temporal situe aquests barris dintre de les prioritats polítiques de la Generalitat Valenciana. No estan a l'agenda, no s'està pensant en actuacions per reparar les dècades d'oblit d'aquests barris», censura Carabantes. I tanca: «Tant de bo m'equivoque. Perquè és molt necessari». És el doble càstig dels més empobrits amb la DANA.