La indignació havia explotat. Eren anys i anys d'increments insuportables dels lloguers, d'incertesa per la renovació del contracte, de viure un càsting permanent per optar a una habitació d'un pis, d'haver d'acceptar abusos immobiliaris per trobar una llar. No hi havia cap horitzó vital digne. Només observar com la ciutat s'havia convertit en un aparador dissenyat per als turistes, on els barris cada vegada eren concebuts com a una nova zona per què proliferen els apartaments turístics.
Els somnis trencats no importaven; ni tampoc com generacions i generacions de joves —i d'altres que no ho són tant— veien frustrats qualsevol aspiració a una biografia estable. Precarietat laboral i lloguers impossibles eren un còctel que havia tingut esclats puntuals, però que va desbordar-se el passat cap de setmana a través de dues manifestacions multitudinàries a València i Alacant. Hi havia el cansament de consumir més del 50% del sou en un lloguer. L'esgotament d'un mercat de l'habitatge convertit en una selva ferotge per als llogaters.
La falta de llars públiques, la desregulació de l'habitatge protegit i un estat del benestar menys desenvolupat a l'Estat espanyol envers altres contrades europees havien coincidit amb l'auge del turisme low-cost. I com no, amb l'habitatge com a un actiu financer. L'oferta de llars per arrendar descendia al mateix temps que s'incrementaven els allotjaments turístics. A les converses entre les fornades joves i aquelles amb massa calendaris a sobre, el lloguer era trending topic. I, per això, quan va convocar-se la mobilització, la sensació era de protesta massiva. Com ho acabaria sent.
Quatre columnes eixirien des de diferents punts geogràfics de València per actuar com a afluents ben cabalosos per desembocar a les Torres de Serrans i erigir-se en una marea a favor de declarar el cap i casal del País Valencià com a zona de tensió immobiliària, controlar els preus dels lloguers i aturar qualsevol desnonament de persones llogades. Amb el lema «València s'ofega», i amb el suport del teixit social, cívic, cultural i sindical del territori valencià, milers i milers de persones conformarien un tsunami contra un drama social corrosiu.
«Si no tenim casa, ocupem la plaça!»
La protesta amb les claus dels pisos, els càntics contra els rendistes i l'especulació immobiliària, així com les consignes perquè els governs intervinguen el mercat del lloguer —com han demanat institucions com ara el Banc d'Espanya—, confluiria a la plaça de l'Ajuntament de València, amb la mirada dels manifestants contra l'alcaldessa de València, la popular María José Català. La convocatòria denunciava el preu mitjà del lloguer de 1.600 euros, els 57.000 habitatges buits que hi ha la ciutat i l'existència d'onze desnonaments diaris al País Valencià.
L'escenari a València no era massa diferents a altres grans urbs: marca per la colonització immobiliària del capital estranger —acaparant el 30% de les compres de cases, segons les dades llençades pels organitzadors de la mobilització— i amb apartaments turístics distribuïts com a bolets durant la tardor —9.596 immobles gestionats per Airbnb comptabilitzaven els convocats—. Aquesta emergència de l'habitatge provocava que un grup d'assistents a la marxa decidira acampar a la plaça del consistori. Era la materialització d'un dels crits de guerra de la protesta: «Si no tenim casa, ocupem la plaça!». Les tendes de campanya s'aixecarien el dissabte a la nit i, de moment, es mantenen com a símbol de reivindicació del dret a l'habitatge.
«Una manifestació massiva, amb prop de 70.000 persones, de les més multitudinàries que s'havien vist darrerament a València, no podia acabar així. Molts crèiem que s'havia de fer un pas més en la lluita per l'habitatge, en defensa del territori i contra la turistificació. No volíem que quedara com una mobilització més i vam decidir acampar per continuar la batalla», assenyala Nacho, una de les veus de l'acampada, la primera de l'Estat espanyol per l'accés utòpic a una llar digna. «La manifestació del dissabte va ser multitudinària, la gent es perdria a l'horitzó. Se'ns va posar la pell de gallina i no volíem que quedara en res», completa Àlex Masià, un altre dels presents al dilluns de matí a l'acampada.
El missatge que llença sobre el campament-protesta, amb l'objectiu d'assenyalar que «la gent viu de manera molt precària pel mal de l'habitatge», és ben nítid: «No volíem que els polítics confongueren el nostre silenci amb aquiescència». «En el moment que una societat no pot garantir la promesa a les generacions futures del benestar d'un habitatge, es trenca el pacte social», reflexiona amb uns discursos, com els escoltats a l'assemblea, que mostren el desencís amb les forces progressistes per la falta d'actuacions profundes al mercat del lloguer. «L'acampada es va fer de forma autònoma amb el propòsit d'exigir les reivindicacions de la manifestació», ressalta Alba Font, qui està al càrrec de la taula amb materials divulgatius i una vidriola de resistència. Ella mateixa és víctima dels lloguers, ja que els preus pels núvols li han impedit independitzar-se.
«Volem que s'aplique la regulació dels lloguers i la prohibició dels allotjaments turístics. I com no hem rebut respostes de les institucions després de la massiva manifestació del dissabte, hem decidit organitzar-nos i acampar per fer pressió. El propòsit és fer-nos visibles, i que la gent puga apropar-se i conèixer els col·lectius, les assemblees i els sindicats de barri», exposa. «Si no hi ha resposta per part de les institucions, ho haurem de treballar nosaltres des del carrer i buscant les respostes des de l'organització veïnal», afirma. «Estem animant a la gent perquè baixe al carrer i participe», indica Nacho. «Estem parlant d'una demanda transversal, que afecta a joves, però no sols», agrega.
Amb un nucli ben actiu de participants, la crida de l'acampada, més enllà de sol·licitar cadires i taules per treballar, així com altres materials que els permeten esquivar la pluja pronosticada per als pròxims dies, és perquè s'aprope més gent. «Necessitem gent que puga estar al matí, a la vesprada i pernoctant. No podem ser sempre els mateixos, ja que tenim obligacions laborals i estudiantils», difonen de manera reiterada. A la darrera assemblea d'aquest dilluns, un dels participats ha esperonat els assistents a teletreballar des de l'acampada.
Encara que hi ha una bateria mínima de reivindicacions, de les assemblees i del treball de les comissions, sorgiran un catàleg més ampli de mesures: «Hi ha gent que advoca per fixar preus i altres per construcció d'habitatge. Cal debatre-les i veure l'evidència empírica. I en base açò, s'acordaran les reivindicacions de l'acampada». «S'ha de tenir clar que quan abandonem l'acampada, ho farem amb un llistat de reivindicacions per treballar-les des dels barris. La lluita mai s'acaba», ha informat una de les portaveus.
«L'acampada pot servir per a visualitzar col·lectivament el problema de l'accés a l'habitatge», analitza José Luis González, un dels activistes inesgotables pel dret a un habitatge digne de laPlataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) a València i involucrat en les activitats de l'acampada. «Vivim una agressió brutal del capital especulatiu arreu de l'Estat espanyol. I els governs, siguen autonòmics, locals o estatals, no estan emprant totes les seues eines a l'abast per evitar aquest drama social de pujada dels lloguers i, recordem-ho, de perpetuació dels desnonaments».
«Els carrers seran sempre nostres»
Com si es tractara d'una reedició d'aquella experiència indignada del 15-M, al caliu d'aquell esperit que també va esperonar la Primavera Valenciana, la segona assemblea —celebrades sempre a les 18.00 hores— de l'acampada per l'habitatge a València ha arrancat amb el missatge que «calen més participants» per a mantenir-la activa. També de voler separar-se dels processos previs d'esclat de ràbia: «No ens volem comparar amb el 15-M perquè la intenció és anar-hi més enllà», ha clarificat una de les portaveus. «Estem reapropiant-nos de la plaça, però per continuar necessitem adaptar l'espai per estar còmodes i segures enfront de la pluja», han indicat. «És la principal necessitat logística. Menjar en tenim de sobra», ha explicat.
L'intercanvi de parers de l'assemblea ha estat plural. Han surat les apostes per demanar mesures que superen el marc de mínims del control dels preus aprovat pel Govern espanyol del PSOE i Sumar que el Consell del PP ha decidit no aplicar. Com també la necessitat d'incloure la derogació de legislacions «repressives» com ara la denominada com a llei mordassa. La inclusió dels col·lectius de persones migrants, sense llar, racialitzades o trans ha estat present al debat. «Estem regalant la meitat del sou amb els lloguers i açò no pot continuar així», s'ha indignat un participant.
«S'han de fer accions perquè els governants ens escolten, perquè els siguem incòmodes», ha proposat una dona amb anys al seu carnet d'identitat. «No volem aspirar al 15-M. No necessitem a la classe política. Ells ja coneixen les nostres reivindicacions, però estan més pendents dels seus privilegis que d'atendre-les», han etzibat com a mostra d'un cabreig i un malestar que amenaça la base social dels partits progressistes. A l'assemblea, de fet, hi havia membres de Compromís i Podem prenent nota d'un esclat d'indignació que ja sure a la superfície. És el malestar intens per la privació d'una llar digna i assequible per tothom.