-Acaba de publicar l'obra L'últim recer. Narratives de despossessió i resistències comunitàries. Per què ha decidit narrar aquestes històries?
L'editor de Caliu, Jordi, em va proposar fer un llibre sobre el dret a l'habitatge i el dret a la llar. Són temes que ja fa anys que investigue, i sobre els quals estic fent una tesi doctoral. I com que encara no em sentia còmode fent un assaig pur sobre el tema, malgrat tindre-ho treballat, vaig fer-li una contraproposta que va néixer d'unes converses amb el meu pare. Sempre dèiem que si la gent coneguera quina és la realitat de les persones que pateixen processos de despossessió de l'habitatge, segurament alguna perspectiva canviaria.
A partir de la proposta de Jordi i de la meua idea, vaig plantejar fer una mena de relats mesclats amb píndoles d'assaig. Es tractava d'agafar les entrevistes efectuades per a la meua tesi i adaptar-les al format de relat, per donar veu a les seues situacions, però també per fixar idees, conceptes i principis sobre aquests processos de despossessió.
-Les històries que narres estan sempre marcades per la precarietat. Ara bé, hi ha un problema que emergeix tota l'estona: l'accés a l'habitatge, fins i tot més enllà dels desnonaments.
Els conflictes residencials tenen uns efectes que poden ser devastadors per als projectes vitals de la gent, i també per a les configuracions comunitàries. És una de les lliçons que he estret de la meua experiència als col·lectius d'habitatge i a les oficines d'habitatge. Ara, al llibre, com al conjunt dels conflictes residencials, no tot són desnonaments. Era important assenyalar com els conflictes vinculats a la mercantilització de l'habitatge i la distribució de la propietat provoquen patiments, dolors, desarrelament, alineament i desconfiguració de les ciutats, però com també hi ha altres efectes patriarcals, de soledat o de salut mental. L'objectiu és ressaltar la necessitat de la llar en la vida de les persones i com la seua negació té uns efectes devastadors.
-L'accés a l'habitatge, de fet, s'ha convertit en un problema majúscul. Els lloguers estan pels núvols. Un jove valencià que vulga viure en solitari a un pis ha de reservar el 70% del seu salari. Si vol pagar l'entrada d'una casa, hauria de destinar-hi 3,1 sous anuals.
És un dels problemes més evidents de les nostres societats actuals. Recorde que a l'època d'abans de la crisi, quan el sentit comú era neoliberal i tot anava bé perquè la lògica neoliberal semblava que funcionava, una de les úniques escletxes era l'accés a l'habitatge. Paradoxalment, es produïa quan l'habitatge nou era el principal negoci. És un problema que s'ha agreujat després. Ho he comprovat en primera persona com a treballador d'una oficina d'habitatge a València i com a membre després de la PAH de l'Horta Sud. Cada moment ha tingut una cara diferent: un era de despossessió dels propietaris i un altre estava marcat per la pujada dels lloguers.
Fa quatre anys, en 2019, la problemàtica era d'una magnitud que l'augment bestial en pressupost d'habitatge que va fer el govern d'esquerres a València entre 2015 i 2019 no l'havia aconseguit apaivagar. De fet, havia empitjorat. Les dinàmiques que veiem aleshores, de pujada dels lloguers i de transmissió de l'habitatge al turisme, s'han accelerat dintre d'aquesta lògica de concebre l'habitatge com a un bé de mercat. S'han fet mesures, com la topada dels lloguers a Catalunya, o la posterior llei estatal que només s'ha implementat des de fa uns mesos pel Govern català. Ara bé, són tímides i no es fixen en el moll de l'os, en el principal problema: el fet que no s'estiga considerant l'habitatge com a un bé de primera necessitat. Cal desmercantitlitzar l'habitatge.
-Quines mesures s'haurien d'implementar per contenir el drama de l'accés a l'habitatge? Habitualment s'assenyala la construcció d'habitatge públic de nova creació com a la recepta més idònia.
És la resposta de l'arc liberal, tot i que és una fal·làcia insinuar que amb la construcció d'habitatge públic es corregirà aquesta problemàtica. Tothom mira el model de Viena. A la capital austríaca, no hi ha dades certes del parc d'habitatge públic, però s'estima que entre el 40% i el 46% del parc d'habitatges és públic. Aquesta proporció ha evitat el problema d'accés a l'habitatge? No. A Viena, encara hi ha desnonaments i problemes amb la pujada dels preus del lloguer. Tanmateix, i sí que és cert, que aquests problemes són molt menors en comparació a la nostra realitat. Aconseguir que la meitat de l'habitatge siga públic no elimina la problemàtica de l'habitatge, però l'alleugereix i facilitaria molt les coses. L'Estat no té la capacitat per solucionar el problema.
València compta amb un parc públic d'habitatge que no representa l'1% del total. Per arribar a tenir un parc públic com l'existent a Viena, hauríem de construir 150.000 habitatges, és a dir, la ciutat hauria de créixer moltíssim. S'ha de recordar que el recurs de la terra no és il·limitat i que no podem destrossar el territori per ofegar el mercat amb oferta. I no ho podem fer perquè tenim l'exemple de la bombolla immobiliària. En aquell moment, es construïen més unitats residencials noves que el nombre de persones en les quals augmentava la població de l'Estat espanyol. S'oferia més d'un habitatge per persona. Era una bogeria, i malgrat tot, els preus de compra pujaven entre un 12% i un 15%. Tenim proves empíriques molt recents que no podem oblidar quan es proposen certes mesures.
-Quina seria, per tant, la senda per solucionar els problemes de l'habitatge?
S'han de racionalitzar els recursos que tenim i s'ha de confiar en forces col·lectives diferents del mercat, com ara la comunitat. A Amèrica Llatina, quan hi ha problemes d'habitatge, s'afavoreix l'autoconstrucció amb la facilitació de mitjans tècnics, econòmics i financers. A l'Estat espanyol, tenim un exemple clar: el cooperativisme d'habitatge de cessió d'ús. Es tracta d'una forma de promoure la rehabilitació i l'apropiació de parcs residencials, buits urbans i d'espais per crear sense la direcció de l'Estat, el qual no té prou força per si mateixa per solucionar el problema. També és una via per solucionar els problemes de l'habitatge sense integrar el mercat especulatiu, que és l'espai on normalment s'han destinat les inversions públiques. De fet, els habitatges de protecció pública s'han liberalitzat amb els anys i han passat a contribuir a la mercantilització de l'habitatge.
-El mercat immobiliari, a més, està farcit d'abusos que habitualment són exercits per part dels propietaris. N'haurà estat testimoni com a treballador d'una oficina d'habitatge.
És cert que he vist males praxis per part dels llogaters, però majoritàriament, com bé apuntes, he vist pràctiques abusives per part dels propietaris. Ara bé, cal distingir en la manera d'actuar entre els xicotets propietaris i els grans tenidors. En el cas dels grans tenidors, és més descarnada, és més des de la distància, de no estar i prendre decisions sense cap mena d'ànima, com ara expulsar a tota una finca i ofegar-la de mil maneres. Algunes són molt violentes com ara fer obres, no reparar o col·locar controls d'accés. En canvi, els xicotets propietaris estan marcats pel discurs mercantilista, per una frase que se sol repetir: «Només estic cobrant-te aquesta quantitat i estic perdent diners». Aquesta afirmació acaba per legitimar molts abusos, que són d'una violència més explícita, d'amenaces, l'ús d'empreses de desocupació o talls de llum. Són conflictes que es donen amb un propietari que concep normalment el llogater com a una persona amb molta cara.
-Quin impacte tenen la proliferació dels apartaments turístics en l'augment dels preus dels habitatges? L'Ajuntament de València ha acordat recentment una moratòria d'aquests espais d'allotjament per a visitants.
L'impacte és evident. Hi ha diversos estudis que ho han acreditat. De fet, és tan evident aquesta problemàtica que amb la moratòria aprovada per l'Ajuntament de València, s'ha practicat un discurs que quadra amb aquell desplegat en 2015 pels moviments en defensa de l'habitatge i de la ciutat. Fa temps que el mercat turístic és més rendible que el mercat residencial comú, i els propietaris, els quals sempre busquen la màxima rendibilitat, han emprès una transmissió dels habitatges cap a aquesta mena de negoci. Al seu torn, amb la llei d'habitatge estatal, s'ha fomentat l'alarma social. S'ha dit de manera falsa que aquesta llei desprotegia al propietari, i això ha tingut influència en les decisions que han emprès els propietaris. El problema, però, és la manca d'una regulació estricta. Si vols un mercat residencial digne, la qual cosa per a mi és un oxímoron, has de regular totes les línies de fuga que atempten contra el dret a l'habitatge.
-La problemàtica dels desnonaments persisteix, malgrat existir una moratòria estatal.
La moratòria existeix des de la COVID-19 i gradualment s'ha millorat tècnicament. L'última que s'ha fet està funcionant, però els desnonaments ni s'han aturat, ni tampoc s'han prohibit. La moratòria és per a uns determinats perfils de propietaris i de llogaters. Pots ser un llogater vulnerable, però si l'arrendador té problemes per arribar a final de mes o pot justificar que la seua situació econòmica no és pròspera, és molt possible que no s'aplique la moratòria. Tampoc s'implementa per a persones que no són considerades com a vulnerables. Al principi, la normativa era molt oberta i molt interpretable, tot i que durant la COVID-19 va funcionar. En un altre moment, fou un desastre, però des de l'última modificació està funcionant molt millor.
-La lluita per l'habitatge es complementa a l'obra amb el combat pel territori, per la protecció de l'horta.
La lluita per l'horta està molt relacionada amb la meua idea de llar, és a dir, d'un espai íntim, d'autonomia, on es conjuga el recer, la seguretat i la comunitat. El cas dels desallotjaments de la Punta, a València, els quals va marcar políticament a la nostra generació, representa o reflecteix molt bé la meua conceptualització de llar. Perquè no sempre els conflictes residencials, l'alineació residencial, es dona entre un llogater i un propietari. De vegades, són generats per la pulsió destructiva i d'acumulació del capital.