Els preus del lloguer dels pisos a Balears són més que alts, són una bogeria. El sociòleg Andreu Grimalt, director a les Illes de Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa, explica a aquest setmanari que «s’han disparat tant que en aquests moments són el principal factor d’exclusió social. Fa una desena d’anys una persona que patia aquest risc era la que no tenia feina i que no podia fer front a les despeses mínimes; ara ho és també la persona o família que, tot i tenir feina —i ser d’una tipologia que abans no era de risc—, ha de fer front a un lloguer tan car que a la pràctica se li menja els recursos destinats a altres necessitats o bé, senzillament, no el pot pagar».
Una mirada superficial a les ofertes que la setmana passada estaven penjades a les pàgines web de portals i agències immobiliàries confirmen que els preus estan en uns rangs altíssims, que els situa fora de l’abast d’un nombre creixent de baleàrics, que, així, entren en el que es podria denominar l’exclusió habitacional. Sobretot passa a Palma i a tota l’illa d’Eivissa.
Palma. A la capital baleàrica és gairebé impossible trobar un pis de lloguer per menys de 900 euros. «No en conec cap», diu Rosi, una dona que arribà a Mallorca fa més de trenta anys des del Perú, que treballa fent netes oficines i que viu en un pis pel qual paga 950 euros. «Estic molt satisfeta perquè el propietari quasi no ens el va pujar quan renovàrem el contracte; els nostres veïnats en paguen 1.200 i és idèntic. Tots els lloguers són molt cars», resumeix.
Ho corrobora l’oferta publicada. A la pàgina web Idealista.com, els anomenats estudis, de 30 m2, a Sant Agustí, surten per 900 euros al mes, amb dos aïllats casos de 800 i 850 euros. L'oferta d’habitatges més grans està molt per damunt: al carrer Foners, una zona de l’eixample d’extracció socioeconòmica mitjana i mitjana-baixa, un pis de 70 m2 en val 1.100; uns baixos de 65 m2 en una finca plurifamiliar a Can Pastilla es lloga per 1.700; un pis de 100 m2 al Terreno, 1.300; a Ciutat Jardí, 90 m2, 1.700; un tercer sense ascensor al cas històric de Palma, de 60 m2, 1.300; un de 50 m2 a Santa Catalina per 1.500... Segons realadvisor.es, el preu del metre quadrat habitable per un any a la capital és de 185 euros al mes i el lloguer mitjà d’un habitatge costa 1.750 euros mensuals.
Les xifres són fredes i no reflecteixen el drama personal que pateixen molts milers de ciutadans per als quals és impossible llogar. Segons les xifres de l’INE publicades a principi d’any, fins a 160.000 persones es veuen obligades a compartir habitatge a les Illes. Sobre una població d’1,2 milions d’habitants. És a dir, el 13,3% dels ciutadans no té prou ingressos per poder llogar un pis per viure tot sol, en parella o en família i l'ha de compartir amb altra gent.
Una d’aquestes persones és María, originària de l’Equador. Arribà a Mallorca fa 22 anys. Les coses li anaren bé durant uns anys fins que la crisi de 2008 li complicà la vida. A pesar de tot, tant ella com l’home seguiren mantenint prou ingressos per fer front les despeses familiars tenen dos fills —ara ja adolescents—, si bé al cap de poc hagueren de canviar de pis perquè no podien seguir pagant el preu d'allà on vivien, a l'eixample més cèntric.
Així que passaren a un altre pis situat devora la plaça de Pere Garau, una zona popular, modesta, que aleshores tenia uns preus encara assequibles per a aquesta família. Al cap d'uns anys el propietari els advertí que quan vencés el contracte els pujaria el lloguer.
«Ara mateix guany poc més de 1.100 al mes (es dedica a la neteja), el meu home no té feina tot l’any (a la cuina d’una cafeteria) i quan en té ingressam tots dos poc més de 2.000 al mes, però, si no en té, és molt menys i les ajudes no ho compensen; per tant, no poguérem pagar de cap manera els 1.000 euros que ens demanava el propietari per renovar el contracte i, al mateix temps, per pagar totes les altres despeses. Era impossible», lamenta.
L’única solució va ser compartir lloguer amb una família amiga, amb la qual trobaren un pis més gran, a la mateixa zona, que els surt per 1.200 al mes: «Són 600 per cada part, o sigui 400 euros menys, que per a nosaltres és molt. Ara ho podem pagar, però si (quan venci el contracte) ens ho puja…».
Pere Garau és un barri situat a la zona est de Palma que marca l’entrada a les altres tres barriades amb els lloguers més barats fins fa poc anys: Son Gotleu, la Soledat i Llevant. Aquest setmanari les visità en tres ocasions durant dues setmanes buscant pisos el més assequibles possible i parlant amb la gent dels bars i dels carrers: «Barats, dius?», se’n reia de la pregunta un parroquià que es prenia un cafè amb llet a primera hora del matí en el cafè Es nou cantó, un dels dotze bars que perimetren el popular mercat de la plaça de Pere Garau que dona nom a la barriada: «Per aquí ja no hi ha res de barat, els preus s’han disparat».
«És així», confirma Àngela Pons, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, una organització que ara centra bona part de la seva activitat en els casos de famílies que no poden pagar el lloguer i que corren el risc de ser desnonades. «Mira: a Sont Gotleu, que era el barri més barat amb diferència, ara es lloguen els pisos a 900, 1.000 euros... Però és que llogar una habitació en pis compartit ja està pels 350 o 400. Fa oi que el mercat arribi a aquest extrem i les autoritats no reaccionin».
Son Gotleu és una barriada per a classe baixa típica de la dècada de 1960. D'aquelles que se’n deien «obreres» i «d’al·luvió». Pisos socials i de protecció oficial. Seriosos problemes de xacres socials entre els quals el principal són les drogues i les màfies que les controlen. Però els pisos eren barats. Fins fa uns cinc, sis anys... Ara ja no. «Molt car, molt, massa», diu un jove assegut a la plaça d’Orson Wells, cor de la barriada, que assegura que es diu Babukar: «Entre jo i els meus cosins pagam 850 pel pis». No explica quanta gent s’hi encabeix. Un altre home que respon com a Ahmed s’afegeix a la conversa: «Mala gent, això és el que són (els propietaris)», sanciona.
Tornant cap a la plaça de Pere Garau, una senyora prou major que ve del mercat, amb el carret ple a vessar, atén amablement el periodista. «Som veïnada d’aquí de tota la vida, una de les poques mallorquines que hi quedam», diu. La zona, quasi no cal dir-ho, és multicultural. Al mercat se senten parlar nombrosos idiomes i la fesomia del paisanatge indica clarament la diversitat que impera a la barriada. «Nosaltres som propietaris», explica la senyora, que es presenta com a Margarita —en castellà—, «però sé de molts de pisos que els llogaters no els han pogut pagar i els propietaris els han fet fora i els han tornat a llogar bastant més cars. No hi ha dret», lamenta.
La Soledat, al sud de Son Gotleu, és un barri que s'originà a mitjan segle XIX a partir d'una fàbrica de teixits, Can Ribas. També colpejat per les drogues i la degradació, els preus van caure des de finals de la dècada de 1970 fins fa uns cinc anys. Des de llavors no fan més que pujar. De l’oferta observada la setmana passada, un primer pis de 65 m2, vell —amb aspecte de tenir un segle, almanco—, sense ascensor, s'ofereix per 950 euros al mes; i una habitació per compartir es pot llogar per 350 al mes...
El barri contigu, Llevant, s’havia d’urbanitzar el 1974 perquè fos de luxe, a partir d'un edifici —Edificio Jaime I— que així es va construir i vendre, però els nous edificis foren de baix rang socioeconòmic, amb veïnatge molt modest i, també, amb posteriors problemes de múltiples xacres socials relacionades amb la presència massiva de droga. Els lloguers eren barats. Ho eren. Ara van des del miler d'euros al mes fins a superar els 1.500. De fet, les noves construccions —que s'estan acabant— pretenen tornar la gamma alta a la zona. Però és que fins i tot en els edificis més antics i modestos, els preus estan pels núvols: 1.650 per un onzè pis de 100 m2 a la torre més alta; un altre a una planta baixa d'un edifici de cinc altures, prou fosca, de 86 m2, 1.300...
Àngela Pons no té dubtes: «És una vergonya que a Palma no es trobi res per manco de 800-900 euros. Com volen que una família pobra pugui pagar això? Si és una parella que tots dos fan feina i ingressen 1.100 o 1.200 cada un, que n’hi ha milers de casos, ho passaran molt malament, però és que, si només fa feina un membre de la parella, que no és gens estrany, ja directament parlam d’un cas de probable exclusió social, perquè és impossible que puguin fer front al lloguer i a la resta de despeses», es queixa Pons.
Doncs si a Palma els lloguers són molts cars, a Eivissa escarrufen.
Eivissa. A la Pitiüsa major els lloguers fan feredat. Costen «només» una mitjana de 3.000 euros al mes i la del lloguer per un any del metre quadrat habitable surt per 444 euros al mes.
Quasi tota l'oferta discrimina entre els preus d'hivern —de novembre a abril— i d'estiu —de maig a octubre. Si els del primer període són desbaratats, els del segon són terrorífics. La setmana passada l’oferta d'Idealista.com mostrava que un pis de gamma mitjana-alta de 80 m2 a Santa Eulària des Riu es pot llogar des de juny a setembre per la «mòdica»quantitat de 6.000 euros al mes; un àtic més modest de 110 m2 a la mateixa localitat, per 4.700; un a Talamanca de la mateixa gamma, de 140 m2, per 4.500/mes… La pàgina de Fotocasa.com ofereix a Vila un pis de 80 m2 per 6.000 al mes durant l'estiu; per als mateixos mesos un àtic amb gran terrassa a Santa Eulària des Riu surt per 14.000 al mes; un apartament de 90 m2 a Vila per 4.800 al mes des de l’1 de maig al 31 d’octubre…
Trobar pisos amb preu tancat per a tot l’any és una tasca complicada. N’hi ha, però són molt pocs i no resulten gens barats. A Santa Eulària des Riu se n’ofereix un de 80 m2 per 3.000 al mes. A Vila, a prop del port, hi ha un loft que, en realitat, és tan petit que ni tan sols s’indica quants de metres quadrats té i costa el mateix: 3.000 al mes.
Davant d’aquest panorama no pot estranyar que el mercat de lloguer eivissenc d’habitacions en pisos compartits s’hagi engrandit com mai aquests últims anys. No són barates, tampoc. A la platja d’en Bossa, a Vila, una que s’anuncia doble, tot i que el simple fet de mirar la foto ja produeix claustrofòbia, se’n va a 650 al mes. A Sant Josep de Sa Talaia n’hi ha per 800, 850, 950 i fins i tot per 1.000 i 1.200; i la marca més alta l’aporta una habitació en un pis de quatre, a Santa Eulària, per… 1.900 al mes!
També es vera que hi ha una altra oferta més especialitzada —«es prioritzen professors», diu un anunci particular— per a treballadors d’hivern —de novembre a abril— i que és la més econòmica: 500 euros al mes per a una habitació que la foto fa pensar que amb prou feines deu tenir 7 o 8 m2. Ara bé, n’hi ha molt poques, d’aquestes. I a l’estiu, és clar, són prou més cares.
Com és bo de suposar, molts treballadors que tenien per costum anar a Eivissa a fer la temporada alta a l’hostaleria, la restauració, el transport de mercaderies i turistes... es troben des de fa uns cinc anys que l’oferta és mínima i —a la vista està— caríssima. Així que, segons publicava el passat dia 5 el Periódico de Ibiza y Formentera, prou empreses de l’illa no han tengut més remei que llogar pisos i oferir-los als seus treballadors temporers per sota del preu de mercat com a part del sou. «És l’única manera de poder tenir treballadors de fora», deia un empresari.
La bogeria del mercat immobiliari eivissenc és de tal magnitud que en els últims anys la premsa local s'ha referit a casos extrems com el de llogar un sofà per dormir-hi —s'ha arribat a fer pagar 300 euros al mes—, el d’un balcó o terrassa amb matalàs —fins a 450 per igual temps—, el de furgonetes —140 al mes—... i el 2022 s'inicià una nova moda que enguany s'ha multiplicat: es lloga per hores —unes 8— només el llit d’una habitació. Segons el Diario de Ibiza, l’any passat ja s’oferia aquesta modalitat de «llits calents»que són més barats que una habitació. El diari de Palma Última Hora recollia el dia 5 de juny aquest fenomen i advertia, citant fonts especialitzades en el mercat de pisos de lloguer, que gairebé segur que s’exporti la modalitat aquest any o el vinent cap a Mallorca.
Problema general i en creixement. Eivissa i Palma són els epicentres del problema, el qual, però, s'està estenent arreu de les Illes. Menorca estava a estalvi del fenomen fins fa uns pocs anys. Tanmateix, els preus hi estan pujant una barbaritat: el portal Idealista ofereix a es Mercadal un apartament de 50 m2 només per a l'hivern —d'octubre pròxim fins al maig de l'any que ve— per 700 euros al mes: una gran oportunitat; molt més habituals són ofertes com aquestes: un pis a Maó de 100 m2 per 850; un altre de 90 m2 per 950; un en planta baixa de 70 m2 amb un jardinet, 1.200...
A Mallorca la pressió alcista de Palma escup llogaters cap a pobles propers amb bona connexió amb la capital, cosa que ha fet pujar també els preus en poc temps. A Llucmajor —a 14 km per autopista— els pisos ja s'ofereixen, com a norma, entre 850 i 1.300 al mes, mentre que els del litoral estan per damunt dels 1.500; a Inca —a 18 km—, connectada per autovia amb la capital, es pot trobar els més barats —50, 60 m2... — per 650, 700... i pujant fins a 1.100, 1.200 en els casos de construccions més modernes i equipades.
La conseqüència del panorama descrit és l’ocupació. En el carrer de Gabriel Llabrés, de Palma, que uneix la plaça de Pere Garau amb una altra popularment coneguda com la de la Manxeta —i que oficialment es diu de Guillem Moragues—, s’hi veien en el moment de la visita d’aquest setmanari uns cartells aferrats als fanals per part del Sindicat d’Habitatge de Palma que criden a una «assemblea de veïnats» per donar orientació a tots aquells que responguin afirmativament a una d’aquestes preguntes: «Tens problemes amb l’habitatge? No pots pagar el lloguer? Estàs ocupant?». L’organització va ser creada el març passat i aspira a forçar «solucions de classe» per al problema de l’habitatge a la capital illenca.
El fenomen de l’ocupació, en especial el de llogaters que no paguen, és motiu d’atenció recurrent dels mitjans de comunicació local. Fa quinze dies una propietària d’un pis assegurava a través de les pàgines d’Última Hora que la persona que li va llogar el seu pis li digué que no podia pagar, però que no abandonaria el pis perquè tenia família. Segons ella, el que fa l’ocupant és «fer negoci» llogant per 400 euros al mes les habitacions.
Ángela Pons, de l'organització abans esmentada que es dedica a protegir llogaters en risc de desnonament, no nega que «hi hagi gent barruda que no paga el lloguer, tot i que podria. Però no ens hem d’enganyar: són una anècdota sobre el conjunt de les ocupacions que en la seva immensa majoria dels casos són per necessitat. En canvi, són moltíssims els propietaris sense cor que els importa un rave si la família llogatera no pot pagar, l’únic que els interessa són els doblers i demanen el desnonament, encara que hi hagi nins, gent gran desvalguda... La dreta exagera fins a l’infinit l’ocupació, es publica un cas d’abús com si fos la norma, però no, no ho és».
El problema social de l’habitatge que provoquen els alts preus del lloguer no afecta només els rangs més baixos de l’escala socioeconòmica. Ja impacta de ple en grups que mai s’haurien imaginat patir tal situació. El sociòleg consultat, Andreu Grimalt, afirma que «les entitats especialitzades a ajudar la gent, com Càritas o Creu Roja, ens indiquen que cada vegada hi ha més famílies o persones totalment normalitzades, integrades, que no poden pagar; no parlam de casos extrems sinó de gent que té uns sous baixos i davant de l’increment de preus en general i sobretot dels lloguers van passant-ho cada cop més i més malament fins que arriben a la situació real de risc d’exclusió».
Han passat 8 anys de governs —municipals, insulars i balear— d’esquerres i el problema no s’ha solucionat. I els dos experts consultats confessen el seu pessimisme davant del nou panorama polític fruit de les eleccions del 28 de maig. Pons afirma que «tenim 1.300 famílies en risc de desnonament» i que és molt pessimista, perquè «la Llei d’habitatge nacional és un nyarro, per no dir una paraula més forta, i ni això es posarà en pràctica a Balears perquè així ho han dit el PP i Vox». I Grimalt, en la mateixa línia, assegura que «el futur a curt termini no pinta gens bé; la Llei d’habitatge estatal, a pesar de no ser tan agosarada com hauria d’haver estat, és una discreta passa en la bona direcció, però, tanmateix, Prohens ja ha dit que no pensa aplicar-la. No hi ha raons per a l’optimisme».