Menjar, treballar, menjar, treballar i dormir poc. Menjar, treballar, menjar, treballar i dormir poc. Un dia rere l'altre. Una setmana rere l'altra, entonant com a himne el tradicional «no em dona la vida». «Perdona, no t'havia pogut contestar». «Perdona, acabe de seure ara al sofà». És la roda inesgotable de la precarietat, dels compromisos inabastables, d'un moviment que ens dol pels ritmes frenètics, d'un estar parat que ens atemoreix per no aprofitar el temps.
Tot és immediatesa. Tot és per ahir. No ens dona la vida, però vivim enganxats a les pantalles. Ens passem hores i hores davant de les xarxes socials. Ens perdem —una altra vegada la mirada productivista— en les històries d'Instagram, en els vídeos brevíssims de TikTok. Volem nous impactes, consumim escàndols que caduquen al cap de cinc minuts, debatem amb reflexions de 140 caràcters. S'ha democratitzat l'opinió per engafar-la i no per dotar-la d'horitzontalitat. Tot és soroll, qüestionament conspiranoic de la ciència, bombolles informatives i polarització accentuada. O estàs amb mi, o estàs contra mi. No existeixen els grisos; quasi mai s'aterra a la profunditat.
Ens enfadem i discutim amb la gent com no ho faríem mai en persona. Vivim instal·lats en la cultura del nyas coca, de burlar-se de l'altre, en el fangar que anhela la ultradreta i amb el qual la democràcia liberal no deixa de sortir de la planta de l'hospital. Vivim immersos en una cultura de l'espectacle, d'exaltació de l'anècdota, que alimenta temors infundats i confirma de manera inequívoca la dita que «la por és lliure i cada persona acull la que vol».
A la precarietat vital, a l'anestèsia i els ritmes vertiginosos que ens imposen les xarxes socials, a un món desproveït de seguretats, les quals s'esvaeixen per les combustions geopolítiques i l'impacte d'una distopia climàtica cada vegada més real i terrorífica, milers i milers de persones són part del joc del calamar de l'habitatge. L'accés a una llar digna s'ha convertit en una odissea, i s'ha impregnat de colors apocalíptics a territoris com ara les Illes Balears.
Mentre les classes dirigents no promocionen una altra activitat econòmica que el turisme —on estan les polítiques de reindustrialització i l'aposta per la ciència que van posar-se a la palestra durant la pandèmia?— el preu mitjà del lloguer consumeix un 40% del salari mínim a l'Estat espanyol. Mentre proliferen sense fre els apartaments turístics, el cost mitjà d'un arrendament a València supera els 1.500 euros. És quasi un miracle trobar pisos decents per sota dels 600 euros i llogar una habitació —amb l'impacte que té per a dissenyar horitzons futurs— s'ha encarit a major glòria dels rendistes, els quals dupliquen els ingressos que obtenen anualment els llogaters.
L'aposta monolítica per l'atracció turística expulsa el veïnat i converteix les ciutats en aparadors per als visitants. No és només una problemàtica de les principals ciutats de l'Estat espanyol, on els inquilins atresoren la taxa més elevada de risc de pobresa d'Europa. S'han produït manifestacions pels preus dels lloguers a Praga, Lisboa, Amsterdam, Milà o Londres, i s'han organitzat protestes a països amb un parc públic d'habitatge d'enveja en comparació amb el raquític de l'Estat espanyol.
Les administracions prometen que construiran habitatge públic —una mesura necessària, tot i que d'obligada fiscalització perquè es complisca la finalitat social pronunciada a bombo i platerets—, però el drama és immediat. L'emergència social de l'habitatge no espera, i pocs governs estan disposats a mesures d'intervenció del mercat amb diferents mirades acadèmiques sobre la seua efectivitat. Un estudi, per exemple, va analitzar els efectes de la prohibició d'Airbnb a la ciutat californiana d'Irvine i els resultats foren clarificadors: la seua oferta va reduir-se un 27% en dos anys, els preus dels lloguers van descendir un 3% i van augmentar els anuncis i els contractes de lloguer a llarg termini. Igual el debat no és sobre si intervenir, sinó com fer-ho.
És cert que possiblement no hi ha cap panacea per solucionar la dramàtica situació de l'habitatge —hi ha centres de pensament que han defensat una bateria de mesures que conjuntament podrien ser molt interessants—, però s'albira com a una necessitat peremptòria l'aplicació de polítiques públiques per desunflar una autèntica bomba de rellotgeria social, de generacions i generacions empentades a la precarietat i a l'ansietat social per no accedir a un dret bàsic com és l'habitatge. Parafrasejant —i versionant— l'anunci turístic de la Generalitat Valenciana, només qui ho ha patit, realment ho sap.
