Diferents proves com si es tractara d'un talent show televisiu, recerques interminables per aconseguir un preu que no siga incompatible amb omplir la nevera, lluitar per evitar pujades de la tarifa mensual que t'expulsen una altra vegada de la teua llar... L'accés a l'habitatge per a les classes empobrides i per a les generacions novelles s'ha convertit en una odissea, en tota una aventura que sega esperances de present i somnis de futur, en un problema de primer ordre a l'Estat espanyol.
Un jove d'entre 16 i 34 anys, amb un sou mitjà de 1.501 euros, ha de destinar el 59% dels seus ingressos per a disposar d'un sostre de lloguer. En només una dècada, d'ençà que esclatara la bombolla immobiliària l'any 2008 i emergira l'anomenada Gran Recessió, ha augmentat set punts el percentatge de joves d'entre 16 i 34 anys que resideixen encara amb els seus progenitors. En 2019, segons un estudi de la Fundació BBVA, se situava en el 65,1%. En 2021, el 64% de la població d'entre 25 i 29 anys encara no s'havia emancipat, una xifra que doblava l'existent a estats com ara França o Alemanya.
Els problemes d'accés d'habitatge dels joves per un mercat del lloguer amb preus disparats, i l'impossibilitat sovint d'afrontar qualsevol adquisició d'una propietat ni via hipoteca, ha provocat que el dret a disposar d'un sostre s'haja situat com a qüestió central de la campanya electoral de les municipals i autonòmiques a diversos territoris de l'Estat espanyol. El líder del PSOE i president espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar setmanes enrere la mobilització dels pisos de l'anomenat com a banc dolent per augmentar el parc d'habitatge públic, així com socialistes i Unides Podem van aprovar una llei d'habitatge que contempla l'anatema de la regulació dels lloguers.
Aquestes mesures són passos per reconstruir un pilar de l'estat del benestar habitualment precari i farcit d'escletxes per un formigó d'escassa qualitat. Amb l'objectiu de pavimentar aquestes esquerdes, de proporcionar-li musculatura arquitectònica, el centre de pensament progressista Future Policy Lab ha llençat l'informe Vivienda para vivir: de mercancía a derecho, on els investigadors Carlos Declós, Mariona Segú, Irene Lebrusán, Ivan Auciello-Estévez i Pedro Salas-Rojo radiografien la problemàtica de l'habitatge i plantegen un autèntic tractament de xoc.
La generació del lloguer
Si durant els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, els governs de dretes i d'esquerres dels estats democràtics d'Europa van desplegar polítiques de finançament estatal de la construcció d'habitatges, així com es van subvencionar l'accés a les classes populars, l'arribada de la conservadora Margaret Thatcher a la comandància del Regne Unit va provocar una onada els subsidis en forma de desgravacions fiscals per als propietaris d'habitatges, la privatització de l'habitatge social i l'afebliment o l'abolició dels controls de lloguer. Fou l'origen de la degradació d'una pota de l'estat del benestar a la qual se li ha negat, fins i tot, aquesta condició des d'aquella ofensiva de la premier britànica.
A partir de l'exemple de la denominada com a Dama de Ferro, i al caliu d'una globalització on les finances van convertir-se en les reines del tauler de joc econòmic, va produir-se la financerització de l'habitatge, on «la propietat de l'habitatge hipotecat va assumir el paper de permetre el funcionament dels mercats financers, en lloc de ser facilitada per aquests». El crac financer del 2008 tombaria aquest model, tot i que les posteriors regulacions del mercat hipotecari, segons els autors d'aquest informe, contribuirien a mantenir la financerització de l'habitatge.
«En molts països, la financerització només ha passat de centrar-se principalment en la propietat hipotecada a fer-ho en l'habitatge de lloguer. Els recents canvis tecnològics també han implicat una sèrie de nous reptes, com l'augment dels lloguers a curt termini i la substitució dels habitatges de lloguer per allotjaments turístics», assenyalen, per mencionar l'exemple de Barcelona, una ciutat on el lloguer va incrementar-se un 7% entre 2012 i 2016 als barris amb major presència d'apartaments associats a la plataforma de lloguers turístics Airbnb.
Sense oportunitat d'haver disposat de les estructures de benestar que es van instaurar després de la Segona Guerra Mundial, d'haver concebut l'habitatge com a part de l'estat del benestar, a l'Estat espanyol «la principal font de riquesa han sigut els actius immobiliaris, especialment les terres agrícoles». «A partir dels anys 50, la dictadura va abordar els problemes d'habitatge, i en concret els règims de tinença, com un problema d'ordre social. Es va treballar per a propiciar l'habitatge en propietat i desincentivar les formes de tinença alternatives», narren sobre aquella política «d'un país de propietaris» del règim antidemocràtic.
«Lluny d'acabar amb la dictadura franquista, aquesta tendència va persistir i es va intensificar després de la transició a la democràcia. Mentre que en 1984 el valor afegit de l'habitatge (excloent els deutes) a penes aconseguia el 150% de la renda nacional, aquesta ràtio va arribar al 400% en el pic de la bombolla immobiliària espanyola entre 2005 i 2011», descriuen. «Per a la majoria de les famílies, la compra d'un habitatge representa la inversió més gran que farà en la seua vida. Aquesta inversió no sols implica una sèrie de costos econòmics, sinó que també actua com a base d'una àmplia gamma de relacions clau», completen.
A la caiguda de la massa de població que gaudeix de la propietat d'un habitatge, que ha passat a l'Estat espanyol del 87% de 1980 al 80% del 2020, i el debilitament de l'habitatge de protecció oficial, s'ha sumat una nova tendència: l'aposta pel lloguer. Si l'any 2002 la proporció de llars per a llogar era d'aproximadament del 13%, l'any 2020 havia avançat cap a un significatiu 20%. «L'habitatge per llogar era considerat abans com a un estat transitori reservat per a immigrants o joves espanyoles que acabaven d'abandonar la seua llar. Això ja no és així», adverteixen.
Arran de l'esquifida presència del lloguer social, el qual amb prou feines arribar al 2% a l'Estat espanyol, el mercat privat de lloguer, segons descriu el document, «s'ha convertit en el principal recurs residencial per a la majoria de les llars amb dificultats econòmiques». «En 2002, la proporció d'inquilins rondava el 15% entre les llars menors de 38 anys i s'estabilitzava al voltant del 10% en les llars majors de 40 anys. Divuit anys més tard, aquesta ràtio ha augmentat per a tots els grups d'edat, especialment entre els menors de 33, on aquesta proporció ha augmentat en fins a 35 punts percentuals, i s'ha duplicat en el cas de les llars d'entre 38 i 58 anys», detallen.
«Espanya ha experimentat un fort creixement en la proporció de llars arrendadores que, a més de ser propietaris del seu habitatge principal, compren altres habitatges per a posar-les per a llogar i obtenir benefici», assenyalen, per radiografiar: «El creixement tant d'arrendadors com d'arrendataris suggereix una dinàmica de polarització en el sistema immobiliari espanyol, en el qual la proporció de persones que no són propietàries dels seus habitatges està augmentant juntament amb la proporció dels qui posseeixen més d'una».
Atès aquest escenari desigual, l'informe observa «un procés de polarització immobiliària de caràcter generacional i econòmic». «Les llars que van comprar el seu primer habitatge entre els anys setanta i noranta es van beneficiar d'una situació econòmica favorable, a més d'unes polítiques d'habitatge i fiscals que els van permetre adquirir altres propietats. Les llars més joves que van entrar en el mercat de l'habitatge a partir de la dècada de 2000 s'han vist penalitzades per la precarietat del mercat laboral i espentades cap a un mercat de lloguer inassequible, en gran part propietat de les llars de generacions anteriors», retraten. Les xifres de propietat són nítides: el 27% en els menors de 28 anys i només el 75% entre els majors de 48 anys.
Accés curtcircuitat, teràpia de xoc
Amb les classes baixes i els joves empentats al mercat del lloguer, els preus s'han disparat. I els ingressos destinats d'aquestes capes socials a tenir un sostre superen totes les recomanacions d'organismes internacionals o estatals, com ara el Banc d'Espanya. «Aproximadament el 76% de les llars d'inquilins amb baixos ingressos gasten el 40% o més de la seua renda disponible en habitatge», subratllen els autors, qui recorden com «mentre la inflació general va pujar un 7% entre 2015 i 2021, el preu mitjà del lloguer a les Illes Balears va augmentar un 29% i un 23% a Catalunya».
Per capgirar un escenari també conformat per realitats com ara habitatges sense les condicions necessàries i l'augment de gent sense sostre, el centre de pensament progressista proposa des del costat de l'oferta i a curt termini regular el lloguer; sobrecarregar l'IBI per a tot habitatge que no siga el principal; l'adopció del dret a retracte i tanteig, el qual forma part de les eines de la Generalitat Valenciana; promoure les bosses públiques d'habitatge, o la intermediació pública i la mobilització de l'habitatge buit. En cas de posar les llums llargues, plategen inversió social a llarg termini, impulsar les associacions d'habitatge, apostar per l'habitatge públic de lloguer amb l'ampliació d'un parc absolutament insuficient o rehabilitar amb condicionalitat.
Des de l'òptica de la demanda, advoquen per reequilibrar les relacions entre els propietaris i els inquilins; reconèixer i garantir el sindicalisme de llogaters per pactar tarifes de lloguer; reestructurar els requisits d'accés a l'habitatge públic, o impulsar una xarxa d'observatoris de l'habitatge, amb el qual comptar amb dades transparents del mercat de l'habitatge. També suggereixen, arran d'experiències exitoses als països escandinaus, del model de «primer una casa» per acabar amb les persones sense llar. «Aquest enfocament dona prioritat a la provisió d'habitatge permanent a les persones sense llar, posant així fi a la seua situació d'exclusió residencial», expliquen.
L'impuls d'iniciatives públiques-comunitàries per a l'ús del sòl, com ara a través de cooperatives de cessió d'ús, és l'altra ferramenta, en aquest cas de mirada àmplia, que reivindica el centre de pensament progressista per desunflar l'actual emergència a l'habitatge. «Proposem, en definitiva, un canvi de paradigma en la protecció social que pose el dret d'ús de l'habitatge en el centre, impedint que l'habitatge públic passe a ser un bé d'inversió o d'especulació», tanquen. Tota una teràpia de xoc per acabar amb el curtcircuit de l'accés a l'habitatge dels joves i de les classes empobrides.