—Quan diria que comença la problemàtica del lloguer i com s’ha arribat fins a aquest punt?
—Podem posar una primera data el 2008, quan va explotar la crisi immobiliària i quan vam començar a entendre que el model d’habitatge ja no funcionava. De fet, els primers moviments organitzats per l’habitatge van néixer d’aquella crisi. Llavors l’emergència eren els desnonaments per impagament de la hipoteca. Molta gent que abans podia accedir a propietats, va passar a viure de lloguer, i la demanda va créixer molt. I això ens porta a l’any 2014, que veiem que a tot l’Estat espanyol comença una pujada dels preus del lloguer.
—I llavors el lloguer es converteix en una preocupació social?
—Sí, perquè el problema arriba a la classe mitjana. Sempre hi ha hagut sensesostres i persones en exclusió. El sistema d’habitatge no ha funcionat mai bé, però quan arriba a la classe mitjana i treballadora comencen a saltar les alarmes.
Tot això passa per un cúmul de coses. Hi ha molt poca oferta de lloguer privada, i pública poquíssima. La població es concentra cada vegada més a les grans ciutats i als llocs turístics. Ara a les Illes, a València o a Barcelona hi ha moltíssima més demanda que oferta. La crisi és territorialitzada, en els llocs on hi ha feina. És el mateix que està passant en moltes grans ciutats, que des del punt de vista econòmic són molt potents, però totes tenen una gran crisi d’habitatge: Los Angeles, París, Nova York…
—A partir del 2014, neix una segona onada de moviments socials per l’habitatge?
—Exacte. Neixen els sindicats de llogaters. El primer, el 2017 a Barcelona. Barcelona ha sigut el punt d’origen d’aquesta nova onada. A la ciutat l’anterior portaveu de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) es converteix en l’alcaldessa (Ada Colau). I Barcelona comença a ser un laboratori de polítiques progressistes i europees per lluitar contra la crisi de l’habitatge. Es va doblar el parc públic d’habitatges, es van desenvolupar iniciatives innovadores, com una unitat antidesnonaments, i es va impulsar la regulació dels lloguers, que va ser el motlle de la llei d’habitatge de l’Estat.
—Això no obstant, el preu del lloguer a Barcelona no és gaire diferent del de València o Madrid.
—Aquest és el drama de la política d’habitatge. Els resultats sempre són en el mitjà i llarg termini. Partíem del fet que només el 2,5% del parc era públic, la resta era del mercat. Per molt que es multipliqui per dos, l’Administració segueix sent un actor insignificant. Quan l’estoc és prou gran per competir amb el sector privat —com a Viena, per exemple—, el preu del lloguer privat baixa.
—Els sindicats amenacen amb la possibilitat d’organitzar una vaga de lloguers, que consistiria a deixar-los de pagar. Com es concretaria, aquesta mesura?
—Encara no han explicitat el procediment i hi ha moltes formes de fer-ho. Una de les maneres és entrar en negociació amb el propietari. Explicar-li que els teus ingressos són aquests i que, per poder pagar el lloguer, hauria de ser raonable, suposar el 30% dels teus ingressos. I que, per arribar a això, necessites una rebaixa del 20% del preu. Si no hi accedeix, entres en vaga. Sol tens molt poca força, però si passa de forma massiva, pots fer molta més pressió per negociar.
Llavors deixes de pagar el lloguer durant el temps que duren les negociacions, com quan deixes d’anar a la feina quan fas vaga. O bé el deixes de pagar per complet i entregues els diners al sindicat al qual t’afiliïs, o bé pagues només el preu que consideres raonable i la diferència no la ingresses. Si la negociació s’accepta, els diners que no s’han pagat al propietari es fan efectius. I així s’evita que es judicialitzi el conflicte.
—La negociació és individual, de cada inquilí amb el seu propietari, tant si el propietari és un gran tenidor com si té tres propietats?
—Això és un tema. No sé com ho plantejaran els sindicats. Si faran una vaga només amb els grans tenidors o no. Suposo que durant el procés demanaran qui és el teu propietari. Crec que seria lògic que no es tractessin de la mateixa manera el petit propietari i el gran.
Sobre qui negocia… Com que no existeix el dret de l’inquilí, a l’Estat espanyol, tal com sí que passa a Suècia, és una cosa que haurem de desenvolupar. Tot això es farà de manera il·legal, però legítima, dirien ells. Com es van fer les vagues quan no existia el dret a vaga. Suposo que el sindicat escriurà als propietaris i demanarà de representar els inquilins en vaga, tot i que el propietari pot negar-s’hi.
—Per tant, els que vulguin fer vaga s’hauran d’afiliar al sindicat?
—Imagino que sí. Mentre més afiliacions tinguin els sindicats, més capacitat de contractar advocats tindran.
—Quines conseqüències pot tenir per als llogaters, fer vaga?
—Si la vaga no és prou massiva, els propietaris es poden reorganitzar, posar els advocats en funcionament i portar els inquilins a judici. Això és un dels resultats possibles, i segurament els propietaris guanyarien els judicis. Però si hi ha prou massa, això es converteix en un conflicte polític i institucional. Els jutjats es poden col·lapsar, les asseguradores d’impagaments poden no tenir la capacitat de tornar els diners, i esdevé un conflicte polític.
—Revisant el passat, l’any 1931, el sindicat de la construcció de la CNT va impulsar una vaga de lloguers a Barcelona que va ser reprimida pel govern de la República i que va comportar desnonaments massius. Creu que es podria repetir, això?
—Sí, és un risc. La lluita pels drets sempre ha suposat riscos; històricament, però, aquests drets s’han conquistat. Potser hi ha gent a qui li valgui la pena córrer el risc a canvi de la possibilitat que tot això millori. Si es fa malament, si hi ha poca gent i els jutjats funcionen, hi podria haver desnonaments. Llevat que entri el sector públic, que faci un reial decret que marqui que els desnonaments per impagament no es faran efectius… Si es converteix en un drama social, estic segur que el sector públic, i més tenint un govern amb certa sensibilitat, farà alguna cosa.
—Com valora la resposta política a la problemàtica? Sánchez ha renovat el Bo Lloguer Jove, un ajut de 250 € al mes. Quin impacte pot tenir aquesta mesura?
—Les ajudes al lloguer són un dels instruments de les polítiques d’habitatge. N’hi ha i tenen la seva funcionalitat, tot i que tampoc són la solució. És una mesura que ajuda conjunturalment a curt termini a una població determinada, però el problema és que si es fa de manera generalitzada els propietaris poden pujar el lloguer.
—Com el mem que corre, amb un propietari que diu “he vist que Sánchez us donarà 250 €, et pujo el lloguer 200 € i així guanyem tots”.
—Exactament. Tot i que no és tan automàtic, perquè si ja tens un contracte no es pot apujar el preu directament. Però en contractes nous sí que ho poden fer. On sí que té sentit l’ajuda és als llocs on hi ha un topall del preu del lloguer, com a Catalunya. Perquè els contractes nous de lloguer estan vinculats als anteriors, i només poden apujar el preu el 3%.
És un mecanisme, però, per descomptat, no és la solució de veritat, que és construir un parc d’habitatge públic amb capacitat real de competició. El Bo no és nou i, a més, l’executen les comunitats autònomes. I a Madrid i a Andalusia porten un any de retard amb el pagament de l’ajuda.
—Com valora la construcció de 50.000 pisos públics que va anunciar Salvador Illa per a Catalunya la setmana passada?
—Crec que és una bona notícia. Ja són números que, tot i que segueixen sent petits respecte al total, respecte a l’històric són molt notables. Passar de fer-ne poquíssims a fer-ne 50.000 és un repte per a les empreses de sòl i d’habitatge. S’ha de ser conscient que passar de fer-ne 1.000 a l’any a 12.000, és un salt enorme. Arribarà als 50.000? Crec que no. Com a mínim en sis anys. Potser en 10 sí. Però crec que és una bona notícia que comencin a desenvolupar parc públic.
—50.000 pisos públics aconseguirien abaixar els preus?
—Per a les famílies que entrin en aquests pisos, sí, immediatament. Per a la resta del mercat… Bé, ja comença a ser una xifra que pot atenuar una mica el mercat privat. Tot i que respecte del total segueix sent poc. Però s’ha de començar així, i potser en dues o tres dècades el parc públic pot ser del 12% o el 15% i tenir un efecte en el mercat privat. I mentrestant, regular. No hi ha cap altra manera.
—Comencen a sorgir estudis que demostren que prohibir els Airbnb té un impacte positiu en la baixada de preus. Què n’opina?
—Sí, aquests estudis són en barris on hi ha una gran concentració d’Airbnb. Per descomptat, Airbnb és un factor de la pujada de preus, perquè redueix l’oferta de lloguers normals. Un Airbnb és una família menys a la ciutat. La prohibició suposa el 3% més o menys de baixada del preu del lloguer als llocs on n’hi ha molts. Tot i que en àrees on la concentració és menor, els problemes són altres. Però bé, entre això, més la regulació de lloguers, l’impacte ja pot ser una mica significatiu.