Ençà i enllà

"Aquest model turístic aprofundeix la precarietat i els salaris ‘low cost'"

Pedro Bravo és periodista, escriptor i autor d’‘Exceso de equipaje’ un llibre on esbudella els problemes derivats del creixement del negoci turístic a tot el món. ”Aquest model turístic no genera desenvolupament econòmic”, adverteix.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com una persona que s’havia dedicat professionalment a escriure en revistes de viatges acaba donant forma a un llibre que li trau les vergonyes al sector?

—Durant un període de la meua vida vaig escriure reportatges per a revistes de viatges, alhora que feia més coses. Des d’aleshores, però, he anat obrint-me a altres camps d’interès, sobretot a allò referit als assumptes urbans, sobre els quals escric a Eldiario.es. Fa cosa de quatre o cinc anys vaig voler llogar un pis a Madrid i ja aleshores em vaig adonar de l’efecte perniciós que les plataformes de lloguer digital tenien per a l’accés a l’habitatge. Vaig escriure sobre el tema però aleshores, a Madrid, ningú no en parlava encara i no em feren massa cas. A Barcelona, en canvi, ja se’n començava a parlar.

Fa dos estius vaig decidir dedicar les vacances a parlar de les vacances de la resta. Perquè el turisme, que fins fa un temps, en la seua forma més massiva, estava acotat a les zones litorals, ha arribat a les ciutats i ha esdevingut un tema de debat urbà: per com impacta en l’espai públic, en el descans dels veïns, en l’accés a l’habitatge o la mateixa identitat dels llocs. Hi ha molts llibres i autors que han analitzat críticament el turisme, però em va semblar que no n’hi havia que feren referència al tercer boom d’una forma més accessible.

—El negoci del turisme creix el 3,1% l’any, és responsable del 10,2% del PIB, genera 6,6 bilions d’euros de negoci i genera 292 milions de llocs de treball. Fer turisme ha esdevingut un bé de consum de primera necessitat.  

—El turisme sempre ha estat un bé de consum. En molt llocs on hi havia o hi ha dictadures, com ara Espanya, Cuba o la Xina, va ser i és la punta de llança per a la introducció de l’economia de mercat.

En aquest tercer boom al qual assistim es donen dos processos alhora. D’una banda l’extensió del model low cost per viatjar i la irrupció de les noves tecnologies faciliten l’opció de fer turisme. De l’altra, els territoris —i amb això vull dir: estats, regions i ajuntaments—, després de la crisi de 2008, perceben que el turisme és una forma de generar moviment econòmic davant els electors. Després de la crisi financera i immobiliària de 2008, països de tot el món s’han bolcat a crear infraestructures turístiques per superar la crisi i donar unes dades fictícies de recuperació econòmica.

Però dels comptes cal no refiar-se’n. Perquè, si bé a nivell macroeconòmic les dades poden ser positives, el ben cert és que en l’esfera microeconòmica molts surten perjudicats per un model econòmic que aprofundeix la precarietat i els salaris low cost. Alhora que es creen llocs de treball s’incrementa la pobresa laboral. És una situació que ens hauria de fer reflexionar. La tardor passada treballadors de la cadena hotelera Marriott, una de les més potents del món, van protestar a la porta dels hotels amb pancartes que deien ”One job should be enough” (”Un treball hauria de ser suficient”) per denunciar que un salari no els donava per menjar!

Alguns han començat a fer els comptes sobre les externalitats negatives que genera el turisme i el que surt és que els beneficis no són tals per als ciutadans i segurament tampoc per als treballadors. El turisme, tal com està plantejat a hores d’ara, no genera desenvolupament econòmic. No s’hauria de perdre de vista tampoc que, mentre els ingressos per habitació d’hotel creixen, els salaris es mantenen estables o, majoritàriament, baixen. Això sense perdre de vista, a més, que en molts casos els propietaris d’hotels són capitals internacionals, i per tant els beneficis no es generen tampoc per a les economies locals. És a dir, els territoris es bolquen en un model turístic que no repercuteix en el seu propi benefici.

—Recentment van sorgir unes declaracions polèmiques d’un empresari turístic: a propòsit del control dels horaris deia que, si havia de pagar les hores extres, a ell no li eixien els números del negoci. És difícil sintetitzar millor, en una sola frase, la lògica del nostre model turístic.

—N’hi ha diverses lectures. En primer lloc, hi ha una realitat: que els empresaris dels petits i mitjans negocis turístics del territori ho tenen molt complicat per competir amb les grans cadenes internacionals que tendeixen a externalitzar molts dels seus serveis, la qual cosa tira a la baixa tot el conjunt del sector. Molts hotels xicotets es veuen obligats a contractar a través de plataformes com Booking, la qual cosa els obliga a aplicar uns descomptes superpotents. És molt diabòlic, tot plegat.

En segon lloc, hi ha una qüestió laboral molt evident: aquest model turístic es basa en la subcontractació i a botar-se els drets laborals dels treballadors. Es una atreviment dir coses com les que diu aquest empresari, i posa en evidència que aquest és un model basat en l’explotació dels treballadors. Estem en una espiral molt complicada, on tots ens veiem obligats a treballar per menys salari i alhora volem tindre accés a béns de consum més barats. El resultat serà que tots serem treballadors i consumidors low cost i perpetuarem el sistema. És una espiral de la qual hauríem d’intentar eixir, com més prompte millor.

—Darrerament, quan es parla dels problemes que genera el turisme, es posa el focus sobre les plataformes digitals com ara Airbnb. Ara bé, aquest és un model que arrossega molts altres problemes. Quina seria la gènesi de la situació actual?

­—Posar el focus sobre Airbnb és mirar el dit i no la lluna. És veritat que aquesta plataforma està convertint en places turístiques el que abans eren places residencials i està generant un problema greu d’accés a l’habitatge. Això passa, però, perquè està augmentant moltíssim l’arribada de turistes a tot arreu. A Europa, hi ha anualment 713 milions d’arribades, cosa que la converteix en la principal destinació del món.

El problema és que bona part del model econòmic s’està enfocant al turisme, també a Europa. Som un continent que cada volta produeix menys. Espanya seria exemplar, en aquest sentit: un lloc on el turisme va obrir-se camí per introduir l’economia de mercat. Islàndia, per exemple, va decidir eixir de la crisi a base d’apostar pel turisme. Fa set anys el turisme representava el 3% del PIB; ara mateix més enllà del 10%. En altres països d’arreu està succeint el mateix. L’eixida de la crisi s’està fent per la via del turisme i és una solució fictícia.

Això genera tota una sèrie de conseqüències mediambientals (de fet, en el llibre explique que, a pesar que se sol parlar del turisme com una ”indústria sense xemeneies”, si realment comptabilitzàrem quant contamina, seria el quart país més contaminant del món); costos socials, perquè els llocs de treball són estacionals i precaris; conseqüències en la trama urbana i en l’espai públic. Això per no parlar de la qüestió de la cohesió social: ciutats que deixen de ser teues i passen a ser un teatre.

I no hauríem de perdre de vista que la dependència del turisme és molt perillosa. Miquel Puig, en el seu llibre Un bon país no és un país low cost compara Lleida, una zona molt especialitzada en el sector agroalimentari, i les Balears, segurament el territori més abocat al turisme d’Espanya, junt amb les Canàries. I el nivell de renda és molt més alt a Lleida que no a les Balears.

És una situació força complicada, també per a les administracions que són sensibles a aquesta problemàtica. Al capdavall, qüestionar l’actual model turístic d’arribades massives és també enfrontar-se als problemes del nostre model econòmic.

—Aleshores, quina solució suggeriria atesa aquesta voracitat turística? Perquè, a la vista de quina és la conjuntura, potser caldria imposar límits.

—No hi ha una solució senzilla. Hi ha un element central en aquest debat que és el de la capacitat de càrrega: quina quantitat de turistes és capaç d’assumir una ciutat o un territori sense que això genere incomoditats als locals. Dit això, cal pensar globalment. S’ha parlat molt darrerament de la intenció de l’Ajuntament de Venècia de col·locar torns per accedir a la plaça de Sant Marc en períodes d’alta densitat turística. Però això és una molèstia per al visitant però també per al local.

Cal pensar més enllà, en totes les infraestructures que, pagades amb diners públics, faciliten l’arribada de turistes. Cal, per exemple, reduir els slots als aeroports. No pot ser que el trànsit aeri continue creixent il·limitadament. Potser cal també començar a pensar a reduir i limitar les places hoteleres en alguns barris de les ciutats. Pel que fa als pisos de lloguer turístic, si les plataformes tingueren voluntat de col·laboració, potser podrien posar-se quotes. Els creuers, per exemple, que tan de moda estan, també és una qüestió que s’hauria d’abordar perquè contaminen, tant l’aigua com l’aire. La capacitat de càrrega no la gestionarem des dels detalls menuts, sinó pensant de forma conscient per a què volem determinades infraestructures. La gent viatja perquè hi ha infraestructures creades per fer-ho: aeroports, ports, plataformes digitals...

Tenim molta por a posar límits perquè confonem la llibertat amb la llibertat de mercat. Posar límits al mercat significa acceptar que no tot val, que no podem acceptar com un exercici de llibertat que s’estiga generant un perjudici per a les poblacions locals. Fan falta normes per a un sector que està tenint un funcionament fora del que és normal. Si no posem normes, des d’una visió global, ho passarem molt malament.

—És paradoxal, tot plegat: el repte, com a turistes, és anar a llocs on no hi haja turistes!

—És curiós això. Durant molts anys en les enquestes que es feien als veïns de Barcelona apareixia que per a ells un dels principals problemes de la ciutat era la presència de turistes. Quan s’enquestava els turistes deien que el que no els agradava de Barcelona era que hi havia massa turistes! És ben paradoxal, això. I fixa-t’hi: quan busquem llocs per viatjar on no hi haja turistes, el que estem fent, com a turistes, és trencar la virginitat del lloc, per dir-ho d’alguna manera.

El repte, des de l’àmbit individual, és si el turisme, el viatge, respon a una necessitat o és una inquietud generada pel mercat. El turisme, com que és més barat, és molt més accessible que no ho era abans. La pregunta és: necessitem viatjar tant com estem viatjant? Necessitem viatjar a Copenhaguen un cap de setmana, un altre a Berlín i l’altre a Lisboa? O és que el mercat i les campanyes de màrqueting estan dissenyades per generar-nos necessitats de consum?

Després hi ha la qüestió de les xarxes socials. Tendim a compartir a través d’elles els nostres moments extraordinaris de lleure i felicitat, la qual cosa genera necessitats d’experiències iguals entre els nostres seguidors. Les fotos en un restaurant, a la torre Eiffel, o en una platja paradisíaca s’han convertit en part del nostre capital social. Viatjar sovint confereix estatus social, per més que siga insostenible des del punt de vista mediambiental.

Cada volta estem més conscienciats sobre la importància del consum responsable: mengem menys carn per l’empremta ecològica que genera; intentem comprar productes de proximitat per generar menys contaminació... Aquesta tendència, però, no ha arribat al turisme perquè el turisme és, d’alguna manera, aquell homenatge que ens fem a nosaltres mateixos, un moment en què ens relaxem, en què tenim la sensació d’haver-nos-ho guanyat.

—Les línies de baix cost a la Unió Europea paguen uns impostos molt baixos per la benzina.

—No fa gaire, de tornada d’un viatge a Brussel·les, la ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, va fer esment a la qüestió, en el sentit que calia revisar les càrregues impositives. Però dur endavant qualsevol reforma serà molt difícil.

Ara bé, caldria anar més enllà dels tipus impositius: un vol de baix cost hauria d’incloure els costos socials i mediambientals. Això encariria els preus i obriria un altre debat a propòsit de l’accessibilitat als vols, perquè hi hauria una part de la població de classe mitjana que ja no podria volar. Arribats a aquest punt cal recordar que hi ha un dret al descans, però no un dret a viatjar en avió. Potser amb unes altres càrregues impositives a les grans fortunes, a les socimis, a les sicavs, podríem garantir el dret al descans d’aquelles capes socials que ja no podrien viatjar.

Siga com siga, d’una cosa hem de ser conscients: que en l’actual nivell de consum turístic ens estem carregant el planeta. Hauríem de deixar de pensar en el curt termini i començar a pensar en el mitjà o llarg termini o, quan ens en vulguem adonar, ja no hi haurà marxa enrere.

 —Com abans comentava vostè, hi ha una tendència de consum —minoritària, això sí— cada volta més responsable. És escèptic sobre la possibilitat que això es trasllade a la mobilitat aèria? Perquè Greta Thunberg, que ha esdevingut una personalitat molt popular amb la seua crida contra l’emergència climàtica, no viatja en avió i en el seu país, Suècia, alguns li estan seguint els passos.

—El problema és que aquests petits canvis d’actitud queden minúsculs en comparació de l’enorme maquinària de propaganda que ens empenta a viatjar més i més. La mobilitat constant és una característica intrínseca del nostre temps. De fet, a hores d’ara ja no és que estiga de moda el turisme; el que ara està de moda és treballar on-line des de qualsevol part del món. Passa a Bali, per exemple, que s’ha convertit en un lloc molt desitjat per viure-hi per a treballadors de tot el món, però passa també en moltes altres ciutats.

Podem creure que les petites actituds poden fer canviar la tendència global però això és autoenganyar-nos. No hi ha solucions des de l’esfera personal als problemes col·lectius; hi ha solucions des de l’esfera política. Les nostres formes de consum són una arma, òbviament, però mentre nosaltres modifiquem les nostres pautes de consum, hi ha un munt de gent entrant en les pautes de consum majoritàries capitalistes. Pot sonar catastrofista, però del que es tracta és de ser realistes. És millor ser conscients de la magnitud de l’assumpte que tenim entre mans.

—L’expert Iván Murray considera que estem a les portes de l’explosió d’una bombolla turística. Què en pensa?

—La definició de bombolla correspon a la perfecció al model de creixement capitalista, de creixement il·limitat i de la màxima que siga el que Déu vulga. Des del meu punt de vista assistim a un model d’economia-ficció: els negocis no han de ser necessàriament rendibles sinó atractius perquè el capital risc s’hi interesse, en un exercici de bombolla constant. Crec que Murray té raó però amb un matís: no només vivim en una bombolla turística, sinó també en una bombolla del sistema econòmic. La crisi de 2008 va retratar la fi d’un model econòmic, tot i que de moment no ho hem volgut veure.

Si hi ha un problema territorial, si puja el preu del petroli, si passa alguna catàstrofe... assistirem a un esclat. Estem en un model d’alta rendibilitat sobretot per als propietaris del capital. Aquest model d’economia financiaritzada es mou amb l’objectiu de generar valor per vendre’l a un altre capital. Crec que hi haurà una successió d’esclats de bombolles de la magnitud de la de 2008 però amb una gran diferència: que succeirà en un context en què la ciutadania tenim menys drets socials, ocupacions més precàries i més dificultats per accedir a l’habitatge. En definitiva, ho passarem pitjor. 


Escala a la reflexió

Madrid, Barcelona, San Francisco, Bali, Venècia, Benidorm i Grècia. Són els indrets per on transita Pedro Bravo en Exceso de equipaje per retratar l’actual estat de la qüestió turística. Un llibre que invita a reflexionar sobre com viatjar per oci ha esdevingut un pilar essencial de l’actual model econòmic, un mannà que genera molts beneficis al gran capital però deixa una classe treballadora més fràgil i depauperada. Fenòmens com les kellys, la disneyficació, la gentrificació, les companyies low cost... sobrevolen aquest llibre que és, també, una crida a deixar de considerar cool viatjar compulsivament.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.