Rosa Grau recorda perfectament quan el carrer del Trench era lloc de visita obligada dels qui volien proveir-se d’aliments i materials de primera necessitat. Al capdavall, aquest carreró funcionava com una extensió del temple que és el Mercat Central. «Enfront teníem una casa de teles. Ací a la dreta hi havia Ochoa, on venien roba de cavaller. També hi havia la saladura de Marzal, una polleria amb un marbre que era espectacular, i una verduleria. I també dues peixateries amb un peix de molt bona qualitat. Fixa-t’hi que fins i tot venia a comprar el marquès del Túria», rememora Rosa, que ara regenta, junt amb la seua germana María Jesús, Gran Menaje, un establiment que va obrir les seues portes l’any 1948. Abans que elles hi hagué son pare, a qui l’anterior propietari —i fundador— traspassà el negoci allà pels finals de la dècada dels setanta.
Entrar-hi és com retrocedir en el temps. El taulell és de fusta massissa, robust. Els sostres són alts, amb aquelles motllures de remats florals tan característiques. El fons de les prestatgeries que envolten tota l’estança estan folrats amb paper d’un verd fosc. Allà hi ha de tot: espàtules, bateries d’olles, soperes, vaixelles, sucrers, safates, paneres, talladors de formatge. Tot. Perquè Gran Menaje és el paradís bigarrat dels amants del parament.
«La clau? Estar al dia de les novetats i renovar contínuament el catàleg. Ací el client que ve sap que li recomanarem el millor producte», explica Rosa, mentre despatxa amb diligència. Mentre una clienta habitual es decideix entre un motlle de silicona o un d’alumini, una parella que raona en francès es mira encuriosida una pila de paelles de mides diferents. «En passen molts, però rarament compren», explica.
Les paelles, clar, funcionen com un esquer entre els turistes. Però no només. Perquè de l’aparador de Gran Menaje emana aquell aire d’autenticitat que ha anat esfumant-se del carrer del Trench. Perquè allà on abans hi havia peixateries o verduleries, avui han emergit nous comerços.
Enfront mateix de Gran Menaje, un gran basar curull de galindaines diverses: de barrets per protegir-se del sol a davantals de torero; de figuretes de sevillanes a xapes del València CF. Al seu costat, Duckland, una d’aquelles tendes d’aneguets per a la banyera abillats amb mil disfresses. Encara al mateix pany, Sabor a España, una cadena que «productes prèmium», segons descripció pròpia. En girar la cantonera, a mig camí entre la plaça del Mercat i el carrer de Sant Ferran, on abans hi havia una farmàcia ara hi ha una casa de lloguer de bicicletes. Set euros costa un dia sancer de bicicleta. D’aquell establiment sanitari resta avui una cúpula esplèndida amb una pintura que representa una al·legoria amb un llibre de farmacopea. Les molles d’un passat recent.
Un museu a l’aire lliure
L’eclecticisme del paisatge comercial li fa el pes al turista. Al capdavall, el centre històric ha esdevingut —amb permís de la Ciutat de les Arts i les Ciències— el gran atractiu de València. Ací hi ha la Llotja de la Seda i el Mercat Central, i a cinc minuts caminants, la plaça de la Mare de Déu i la Catedral. També les imponents torres de Serrans i de Quart, record d’una muralla quasi desapareguda. I hi ha, clar, aquell traçat laberíntic de carrers, carrerons i atzucacs que caracteritzen els centres històrics de moltes ciutats mediterrànies. En total, 150 hectàrees de superfície.
Estrany és el visitant que no visita algun d’aquests hotspots. L’any 2022, 2,2 milions de turistes visitaren la ciutat, segons la Fundació Visit València. Només aquest any la previsió és que un poc més de 821.000 creueristes desembarquen en el port per passar el dia. La capital del País Valencià, i molt especialment el centre històric, no és aliena al procés de turistificació que pateixen moltes ciutats europees.
També ací han sorgit moviments de protesta per l’allau de visitants i, especialment, per l’efecte que sobre el mercat immobiliari ha tingut l’aparició dels apartaments turístics. Col·lectius com Veïnat en Perill d’Extinció o Entre Barris evidencien el malestar que aquest fenomen genera. A Airbnb es poden trobar apartaments per a quatre persones per 213 euros en el barri del Mercat. O per 220 euros a tocar del Museu del Carme. De moltes balconades pengen cartells de protesta contra la gentrificació.
Hernán Fioravanti: «El turisme ha esdevingut un motor de transformació fonamental en el marc de la ciutat capitalista"
«El turisme ha esdevingut un motor de transformació fonamental en el marc de la ciutat capitalista. A això cal afegir-hi una dinàmica de creixent financerització de l’habitatge a escala global i la consegüent conversió dels espais residencials en actius financers», explica l’antropòleg Hernán Fioravanti, veí del barri de Velluters que va dedicar la seua tesi a analitzar el procés de turistització del barri i la resposta veïnal a aquest fenomen.
Al nucli antic de València, com a moltes altres ciutats, està a l’ordre del dia l’expulsió de veïns per convertir edificis sencers en hotels. «No té cap sentit que es destinen nou milions d’euros a promocionar la ciutat a través de Visit València, quan el que tenim és un problema de gestió del flux que ja existeix», explica Lluís Mira, que és portaveu d’Amics del Carme, una de les entitats més veteranes del districte.
L’anterior govern municipal va intentar restringir la multiplicació de pisos en el centre històric (format per sis barris: el Carme, la Seu, la Xerea, Sant Francesc, el Pilar i el Mercat), però això no ha impedit la proliferació d’una oferta irregular. «Tenim queixes de veïns cada setmana: problemes de convivència, sorolls, horaris incompatibles amb la vida diària, conflictes per l’ús dels espais comuns...», explica Mira.
En mutació
Tot plegat té conseqüències en el teixit comercial de l’urbs. No es tracta d’enyorar un passat estantís, però sí d’evidenciar com de forma progressiva s’està produint una especialització d’un teixit comercial enfocat a les necessitats del turista. Allà on abans hi havia tendes destinades a cobrir les primeres necessitats del veïnat, han emergit cases de lloguer de bicicletes, establiments de menjar ràpid, cafeteries o tendes de souvenirs, on cada galindaina és més extemporània que l’anterior.
«S’estan donant unes lògiques que fan que cada volta, per al veïnat, siga més difícil viure en el barri. Es produeix el que podríem anomenar una saturació de la vida quotidiana», explica Hernán Fioravanti. Això, sumat a les dificultats per trobar relleu generacional i l’alt preu dels baixos comercials, està generant una transformació progressiva del teixit comercial.
Sonat fou, recentment, el tancament del Forn de Sant Nicolau, a la plaça del mateix nom, que ara roman tancat amb pany i forrellat. Aquest Forn, a tocar de la plaça Redona, li passà el relleu a un Hard Rock l’any 2019, a causa de l’increment del preu del lloguer.
«Aquesta és una feina molt sacrificada. Cada volta anem quedant menys», es lamenta Vicente Montaner, tercera generació de forners. Segons el Gremi de Forners, el barri ha passat de trenta-sis a sis forns en cinquanta anys. Això no obstant, han apujat la persiana grans cadenes, com ara Panaria.
El Forn Muntaner, obert des de 1932 —Vicente és la tercera generació— és al carrer dels Roters, a tocar de les torres de Serrans. Dels companys de carrer d’antuvi no hi queda ni rastre: ni farmàcia ni cordelleria ni tenda de làmpades ni, clar, gel per a les neveres. «Jo no estic en contra del turisme. Qui ve en família sol comprar al forn. Una altra cosa és el turisme de masses», explica.
De visitants ell, en veu passar molts. Sobretot perquè el seu establiment, que va arribar a tindre forn morú,
Entre les dècades dels cinquanta i els setanta, Ciutat Vella va perdre la meitat de la seua població. Els efectes de la 'riuà' fou una de les raons
té una particularitat: un fragment de l’antiga muralla àrab de vuit metres de llargària per set d’altura que va emergir després d’una rehabilitació, allà pel principi del mil·lenni. La troballa —un patrimoni indiscutible de la ciutat— fou un maldecap econòmic i administratiu. «Moltes voltes entren grups de turistes, amb guia. Hi ha que són respectuosos i aprofiten per comprar. Altres, no», explica aquest forner.
Junt amb el fragment de la muralla, un recull de fotografies recorden els efectes de la riuada de l’octubre de 1957. Fou una catàstrofe que deixà una petjada profunda en la ciutat, especialment en la part més pròxima al riu. Ciutat Vella s’hi va veure profundament afectada, en bona mesura per l’estat precari de moltes de les edificacions destinades als obrers.
Segons el llibre Un futuro para el pasado: Un diagnóstico para la Ciutat Vella de València, l’any 1950, 105.433 persones vivien en el que avui coneixem com a Ciutat Vella. Vint anys després, n’eren 56.391. A aquells anys seguí un intens procés de degradació urbanística i social del barri. La manca d’uns serveis bàsics d’atenció pública —especialment, escoles i centres de salut— tampoc no ajudaren a retindre població.
València, posa’t guapa
L’any 1989, de fet, el col·lapse de diversos edificis a causa dels ruixats de la tardor va consolidar la consciència de degradació general dels immobles residencials. Perquè el districte potser tenia trenta monuments declarats Bé d’Interès Cultural, però també tenia una trama urbana que queia a pedaços. Fou així com l’any 1992 es posà en marxa el pla RIVA, destinat a recuperar el parc residencial a través de la rehabilitació, en una iniciativa pública que perseguia estimular la inversió privada. Fou el primer d’una sèrie de plans que aconseguiren redreçar parcialment la inèrcia de la decadència.
Durant els noranta s'inicià un pla públic de rehabilitació del barri. Es guanyà població i proliferaren bars i pubs.
A poc a poc, Ciutat Vella anà posant-se guapa i esdevingué el barri de moda. S’hi instal·là gent jove, en part per substituir un veïnat envellit. Començà, aleshores, una primera transformació en el seu paisatge. Moltes tendes tradicionals abaixaren la persiana. Els pocs tallers artesanals que encara aguantaven també sucumbiren. La modernitat s’obria camí i amb ella la progressiva terciarització del barri.
L’any 2008 a Ciutat Vella es comptabilitzaven 323 bars o cafès, 134 restaurants i 129 pubs o discoteques. En total, 586 establiments d’hostaleria. O, el que era el mateix: un establiment d’hostaleria per cada 41 habitants. La insistència veïnal, davant les molèsties acústiques que generava tota aquella activitat, obligà els poders públics a restringir les llicències.
Una convivència possible?
«Avui el barri està millor que fa tres dècades. Durant el dia té ambient, però a la nit està més tranquil», explica Amparo Hurtado, que va agafar el testimoni del seu pare en l’òptica que regentava al carrer dels Cavallers, molt a prop on s’alça imponent l’edifici de la Generalitat Valenciana.
«El nostre client és, sobretot del barri —explica Amparo—. Els turistes també entren, de tant en tant, perquè necessiten unes ulleres de sol o perquè s'hi estaran uns dies i els calen unes ulleres graduades», explica després d’enumerar els molts establiments que donaven vida al carrer i que progressivament han estat substituïts per bars i restaurants que ofereixen tacos, pizzes i tapes. A uns cent metres hi ha l’Atypical Valencia, un d’aquells negocis que es dedica a vendre postals i imatges cools de la ciutat.
A hores d’ara, segons les dades que proporciona l’Anuari Estadístic de l’Ajuntament de València, 30.000 persones estan empadronades a Ciutat Vella. Són quasi 6.000 veïns més que fa 23 anys (vegeu el gràfic). S’ha produït, per tant, una progressiva recuperació demogràfica.
Tanmateix, la tensió amb l’activitat turística suposa un repte cada volta més gran. També per als qui lluiten per mantenir el seu negoci. La decisió de pacificar el trànsit i evitar els cotxes en el centre, malgrat tot, és una qüestió controvertida. «La conversió en zona de vianants potser resulta agradable al turista, però nosaltres abans teníem molts clients dels pobles i, amb les restriccions, han deixat de vindre», lamenta Miguel Segarra, el qual, junt amb el seu germà fins al centre, està al capdavant de Joyería Segarra, al carrer del Trench. «Abans, arribaven set línies d’autobús, tres de les quals a la porta de la Llotja. Ara ja no funcionen i això dissuadeix un determinat client, sobretot al de més edat», lamenta.
També Antonio José Ruiz es malda pel fet que Ciutat Vella ha deixat de ser la referència comercial dels pobles de la conurbació de València. Economista de professió, fa uns anys va decidir aprofitar que la seua família era propietària d’un baix en el carrer de Serrans per obrir
Antonio José Ruiz: «La turistització perjudica el xicotet comerç»
un negoci d’alimentació dietètica. Al barri la seua família era força coneguda: el seu oncle regentà, durant moltes dècades, un torrador de cafè en un baix adjacent. Era un lloc de referència per als veïns del barri del Carme i de la Seu. A l’altre costat del riu, rememora, parava el tramvia i diverses línies d’autobús procedents dels pobles, la qual cosa incrementava la clientela.
Ara, però, les coses han canviat. Fa molts anys que el centre de la ciutat deixà de ser l’espai comercial de referència, en benefici del carrer de Colom i tots els carrers que hi desemboquen. A Ciutat Vella, per contra, se li ha adjudicat una funció entre lúdica i patrimonial, com un enorme museu a l’aire lliure. «La turistització perjudica el xicotet comerç», afirma, convençut, Antonio José, que ha crescut en el barri i ha vist en primera persona la metamorfosi del seu paisatge humà.
«El fet que els locals concebisquen el barri com un espai essencialment turístic dissuadeix el comprador potencial», lamenta Antonio José, el qual ha vist com, en els últims mesos, plantes d’edificis es reformen amb la voluntat de traure’ls al mercat de lloguer turístic. «Jo no crec que hi haja un problema de turismofòbia —remata—. El problema, crec, és que els turistes són veïnòfobs, els molesten els veïns que aspirem a tindre una vida normal».
Cadirers, carnissers, cordellats, sombrereria... són alguns dels carrers que avui figuren en el nomenclàtor de Ciutat Vella. Són, clar, el rastre d’una especialització artesanal que es va evaporar fa moltes dècades. Nous establiments —en resposta a les noves necessitats— van substituir aquell entramat de tallers. És la lògica de l’evolució. Els designis dels temps. Quants dels establiments que apareixen en aquest reportatge continuaran alçant la persiana d’ací a deu anys? El temps ho dirà.