Des que el 2006 el cantant i recuperador de la música d’arrels Pep Gimeno Botifarra va fer la seua irrupció amb un àlbum que ja és història musical, Si em pose a cantar cançons, el repertori recuperat pel xativí s’ha vist sotmès a diverses relectures. Sempre, des del principi, l’artista va tenir la intuïció encertada d’enriquir la proposta amb instrumentacions, seguint la línia de foc marcada per formacions com Al Tall. A aquells primers discos, com ara en el posterior Te’n cantaré més de mil (2009), els arranjaments de vents, o la presència d’instruments com l’acordió o el contrabaix, no específics de la tradició valenciana, aportaven gruix i presència al resultat final.
El xativí, a més a més, no ha oblidat al llarg de la seua trajectòria dibuixar els cercles concèntrics que relacionen la tradició folk valenciana amb la del seu entorn, ja siga en col·laboracions amb músics de les terres de l’Ebre (com ara en el disc La Barraca, del 2011, de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries) o explicitant l’herència àrab en la música d’arrels nostrada compartint gravacions i escenaris amb el músic de Tànger Ahmed Touzan, amb qui va publicar un àlbum de títol explícit, De banda a banda del Mediterrani (2018). Els exemples d’aquesta manera de viure i compartir la música es podrien multiplicar: Botifarra ha enriquit amb la seua veu desenes de discos d’artistes dels estils més diversos.
El pianista Pau Chafer. Fotografia: Miquel Tobal
Una visió no estàtica que li va portar a sotmetre el repertori que havia acumulat al llarg dels anys, amb un treball de formigueta, anant de poble en poble xarrant amb la memòria viva de la música d’arrels, la gent gran que encara podia recordar lletres i melodies, a diverses operacions musicals, com ara Metalls d’Estil (2013), un aprofundiment en el mestissatge amb els instruments de vent, o la visió intimista, quasi jazzística, amb el pianista i productor Pau Chafer continguda en A un home que ve del poble, ningú fa abaixar la cara (2015).
Cal dir que el gruix de les actuacions del xativí és amb un acompanyament tradicional amb rondalla de corda, un format que en el seu web anomena humorísticament “Deixa’t estar de romanços”. Però l’ambició per explorar camins diversos sempre ha estat present. Així, una de les operacions més reeixides a l’hora de vestir les cançons recuperades per Pep Gimeno tal vegada siga Botifarra a banda (2012), un àlbum de títol sorneguer, molt propi de l’artista, en el qual es fusionaven dues tradicions molt arrelades al País Valencià, el cançoner popular i la música de banda, pedrera inesgotable de músics i un teixit associatiu i formatiu de primer ordre. Una fusió amb la Unió Musical de la Nucia, amb arranjaments del seu director, Ramon Llorente, que tenia tot el sentit del món. Un format que li ha permés al xativí actuar amb diferents entitats musicals de banda del País Valencià i fins i tot d’uns altres territoris, com ara a Alcanar. I que, als fets ens remetem, encara continua vigent.
El procés natural, el pas següent, era rodejar la música que havia treballat Botifarra de manera encara més ambiciosa, amb la fusió definitiva entre la música d’arrels i la tradició clàssica que proporciona el discurs simfònic. Aquest va ser el propòsit del sorprenent disc Pep Botifarra i Pau Chafer amb la Bratislava Symphony Orchestra (2019), la mateixa formació eslovaca que havia col·laborat amb els mallorquins Antònia Font. Un format que, segurament per les circumstàncies pandèmiques i les dificultats logístiques, s’ha vist en directe de manera més o menys puntual. No com la proposta mereixia. Això fa més atractiu el concert de Barcelona.
Per al concert de la sala Pau Casals s’ha previst un repertori de “Cançons desconegudes”, que no cal llegir en clau literal, sinó com a homenatge a la tasca recopilatòria de l’artista. “U d’Antella”, “Petanera de Xàtiva” o “Havanera del Mareny” figuraven en l’esmentat tractament simfònic dissenyat per Chafer.
El director José R. Pascual-Vilaplana
Per tant, més que en el repertori, tot i alguna peça menys coneguda, com “D’Algemesí a Tavernes”, “Xàquera nova” o “Tres d’Aixàtiva se’n van cap a Onil”, l’interés rau en un format simfònic no vist a Barcelona, i l’acompanyament d’una formació de gran nivell com la Banda Municipal de Barcelona dirigida per José R. Pascual-Vilaplana. Completen la formació que acompanyarà el mateix Pau Chafer al piano (responsable també dels arranjaments del concert), Tóbal Rentero (llaït i dolçaina), Jordi Sanz (mandolina i tabal), Eduardo Olmedo (bateria), Carlos Maeso (baix elèctric), Miquel Pérez (guitarra) i Sabina Vidal (veu i percussions), amb la cantant Sarah Rope com artista convidada.
El Botifarra simfònic arriba a Barcelona.