Obituari

Vola, Carme!

Mestra innovadora, escriptora compromesa, activista insubornable, defensora de la llengua. La mort de Carme Miquel deixa un buit enorme per al País. Repassar la seua trajectòria vital  és reviure la història de la recuperació de l'ensenyament en la nostra llengua. EL TEMPS ho fa de la mà dels qui acompanyaren Miquel en aquell periple.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ara fa tot just vuit dies, Jaume Fullana, que en l’actualitat és director general de Política Educativa, va parlar telefònicament amb Carme Miquel. Li explicà, entusiasmada, que estava organitzant un homenatge a un avantpassat seu, represaliat durant el franquisme que havia emigrat a l’Argentina, amb origen a la Marina. «Feia la veu dèbil, per la malaltia, però estava capficada en enllestir aquell acte», explica Fullana, que com Miquel, fou dels fundadors del que avui es coneix com Escola Valenciana. L’anècdota il·lustra la personalitat de Carme Miquel: una dona entusiasta, vitalista i treballadora, molt treballadora. Una dona d’aquelles «subterrànies», que en diria Joan Fuster, algú que des de l’anonimat va fer una tasca imprescindible en el redreçament del país i de l’idioma. Mestra, escriptora, activista i ecologista abans que estiguera de moda ser-ho, Miquel va faltar dimarts a la matinada a causa d’un càncer. Amb ella marxa un dels grans referents d’Escola Valenciana. «Una persona imprescindible», en paraules de Laura Font, presidenta de la Coordinadora de Pares i Mares d'Alumnes i Professors d'Ensenyament en Valencià (CAPPEV).

Mestra i filla de mestres, Carme Miquel va nàixer a la Nucia (Marina Baixa) l’any 1944, per bé que el seu referent territorial sempre fou Gata i el seu estimat Montgó. Ensenyar i aprendre la fascinaven, però no de la manera com ho feien en l’escola nacionalcatòlica en què ella va haver de créixer. «Quan jo vaig començar a estudiar Magisteri em vaig adonar que aquella escola que jo havia viscut, i que era l’escola dels meus pares com a mestres, era horrorosa», li explicà Carme Miquel al periodista Albert Vicent amb motiu de l’homenatge que la Fundació Bromera li va retre el gener passat. A ella li interessaven altres models pedagògics. Incorporada al Grup de Joventut de lo Rat Penat -aleshores, un reducte de valencianistes- acabada de llicenciar, prompte Miquel va trobar inquietuds compartides amb altres coetanis. Fou així com dins Lo Rat Penat van reactivar la secció de Pedagogia, fins aleshores somortaAdela Costa, Pilar Calatayud, Mercé Viana, Roser Santolària, Tere Pitxer, Alfred Ramos... formaren part d'aquella conlloga de docents.

“Vam entrar en contacte amb la pedagogia Freinet, que a França o Itàlia tenia molta presència, i ens adonàrem que allò era el que ens estimulava. Alhora, vam recuperar el llegat de mestres republicans, com Soler i Godes, Antoni Porcar i Candel, Carles Salvador”, explica el mestre Ferran Zurriaga, un dels referents del moviment freinetista, a EL TEMPS. Del que es tractava era de parar més atenció a les inquietuds dels infants, de despertar-los la curiositat i d’incitar processos d’aprenentatge motivadors. Renovació pedagògica pura, que Miquel pogué començar a posar en pràctica a l’escola de Tavernes de la Valldigna.  Ella, com Zurriaga, foren dels primers mestres del País Valencià a ensenyar en l’idioma propi, a pesar de totes les barreres. De fet, la trajectòria vital de Miquel és, també, la història de l’ensenyament en llengua pròpia al País Valencià

Aquella primerenca secció de Pedagogia derivà, el 1977, en la creació del Moviment Cooperatiu d'Escola Popular del País Valencià. Paral·lelament sorgiren altres plataformes, com ara el Secretariat per l'Ensenyament en Valencià, impulsat per l'editor Eliseu Climent. Eren aquells temps d'efervescència nacional. La revista Al Vent, el programa radiofònic Nosaltres els valencians sorgeixen en aquesta època. "Era una etapa de sinèrgies, de molta militància, on participàvem en molts casos en diversos projectes alhora", explica Alfred Ramos, que s'ha encarregat de documentar aquella època. “Hi havia els mestres formats, però Carme Miquel fou una persona indispensable per articular tot aquell moviment”, explica l’editor Eliseu Climent, impulsor del Secretariat, qui destaca d’aquella docent “la discreció i eficàcia”. Perquè Miquel no fou mai, una dona d’aparences, sinó d’anar per feina, treballadora, desllorigadora quan calia. "Eren moltes les persones treballant des del voluntarisme i la militància, però Ferran Zurriaga i Carme Miquel eren com John Lenon i Paul Mc Cartney, indispensables", afegeix Ramos. 

A l'igual que Ramos, Miquel formà part de l’equip de la secció de Pedagogia que, per encàrrec de Manuel Sanchis Guarner, creà els primers materials per estudiar en català a les aules en l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de València. Era meitat de la dècada dels 70 i començava a albirar-se una nova etapa, també per a l’idioma. Alguns d’aquells manuals són, de fet, els que van instruir la primera generació de joves d’EGB que van estudiar en la llengua nadiua, quan la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) estava encara a les beceroles.  Veles i Vents, El llibre de Pau, Sambori, Amics, Vola, Topi!, Parotet, Milotxa,... Llibres amb voluntat pedagògica que representaven un pas cabdal en la normalització de la llengua. Maria Victoria Navarro, Ferran Zurriaga, Tere Pitxer, Adela Costa, Marisa Lacuesta, Manolo Civera, Empar Arenas,... en foren alguns dels autors. “Resultava un poc contradictori perquè des del freinetisme sempre havíem advocat per la supressió dels llibres de text i, de sobte, ens vam trobar fent llibres. Del que es tractava era de respondre a la necessitat urgent d’alfabetitzar en la nostra llengua”, explica Alfred Ramos, que va participar directament en aquell procés. 

A aquestes plataformes per la renovació de l’escola en català van seguir la creació el 1984, sota la direcció de Miquel, de la Coordinadora d’Alumnes, Pares i Professors per l’ensenyament Públic en Valencià (CAPEEV), una entitat que fou el germen per al naixement, anys després, d’Escola Valenciana. Era la dècada dels 80 i, amb la LUEV ja aprovada, encara molts pares i mares manifestaven recels pel fet que els seus fills i filles estudiaren en una llengua que, durant molt de temps, havia estat considerada vulgar. Alhora, però, s’anava articulant, en l’àmbit comarcal, un moviment de mestres i progenitors que apostaven perquè la llengua esdevinguera un element d’articulació, també a l’escola.

El setembre de 1985 es va celebrar a Benifaió, a la Ribera Alta, la que es considera la primera Trobada del que després seria Escola Valenciana. Aquella fou la llavor d’un fruit que s’ha disseminat arreu del territori. També a València ciutat, on a pesar del tossut procés de castellanització, es va celebrar el 1989 la primera Trobada del Cap-i-Casal. “Fer la Trobada a València era una prova de foc, que vam superar amb escreix”, comentava Carme Miquel a aquest setmanari amb motiu del 25 aniversari de les Trobades. Miquel fou presidenta d’Escola Valenciana entre els anys 1988 i 1992. “Ella ha estat el gran referent d’Escola Valenciana”, assegura Jaume Fullana, que en fou un altre dels fundadors. 

“La seua activitat era impressionant, sempre tenia projectes entre mans, iniciatives que ella espentava o per a les quals la reclamaven”, explica Tonetxo Pardiñas, de la Societat Coral el Micalet, que li va atorgar el Micalet d’Honor el 1995. I és que, al marge del seu activisme -també formava part del Sindicat de Treballadors i Treballadores de l'Ensenyament del País Valencià, STEPV-, Miquel també va tindre una fecunda producció literària: una trentena d’obres que van des de la literatura juvenil a l’assaig, passant per la novel·la. Amb Aigua en cistella, que ha superat les deu edicions, es va convertir en la primera dona guardonada amb el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, l’any 1999. 

L’etapa de captiveri lingüístic i cultural del Partit Popular reforçà encara més la seua militància. No només en l’àmbit de l’ensenyament. La depredació del territori emergí, en aquesta etapa, com una preocupació central també de la seua producció literària. D’aquests anys de totxo i ciment són L’amenaça de les grues, Llum i estel i Mataren el verd, una crònica novel·lada de la resistència popular dels veïns del barri de la Punta de València. “Per a ella, sense sostenibilitat no hi havia vida”, explica Laura Pont, actual presidenta de la Coordinadora d’Alumnes, Pares i Professors per l’Ensenyament Públic en Valencià (CAPPEV). “Ella no es va rendir mai, fins i tot quan en l’etapa més negra ens negaven el pa i la sal, ella buscava un camí per on eixir-se’n amb la seua”, diu Pont.

“Diuen els científics -afegeix Jaume Fullana- que quan una persona no té referències visuals, perd el sentit, camina en cercles i torna al mateix punt constantment. Ella, no. Sempre ha tirat endavant, fins i tot enmig de la foscor o de l’ermot”. Dimarts a la matinada el seu camí per la vida va arribar al seu final. Ahir , al dinar que setmanalment celebren els freinetistes a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, va faltar una comensal. Va faltar Carme, la Carme incombustible i alegre que tant s'estimava el seu País. 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.