La vida s'ha convertit en una competició demencial contra el rellotge. Els proletaris dels teclats vivim imbuïts d'una dinàmica infernal i contraproduent. El «no penses, escriu!» s'imposa com a mantra per contar l'últim escàndol passatger, per captar clics de l'última polèmica estèril que serà oblidada en menys de quinze minuts, per alimentar una roda que desincentiva la lectura i la capacitat de narrar esdeveniments amb la profunditat d'un món d'horitzons pertorbadors i farcit de xamans de creu gammada que venen viatges de nostàlgia a uns temps que no foren millors.
Tothom funciona a base d'impactes, d'estímuls curts; com més breu, millor. Més d'un minut, més de cinc minuts, ja és considerat una odissea. «No tinc temps!», és el crit d'una època, d'una malaltia social de vides enfangades per la inestabilitat. Les xarxes socials han segrestat la nostra atenció i han trastocat la nostra capacitat de concentració. No vos passa que fa temps que no llegiu com abans? Quant de temps podem estar sense mirar les xarxes socials? Sense consultar el mòbil? Sense escriure al xat de WhatsApp? Quantes històries d'Instagram consumim per inèrcia, fins i tot oblidant-se del contingut i només per passar l'estona?
Deixem qualsevol lectura per a un endemà incert, però cliquem per saber l'última controvèrsia, però ens embovem consumint vídeos a Instagram i TikTok. O publicacions de Facebook. No importa la xarxa social. Ni, de vegades, tampoc l'edat. Fem scroll per costum, com un acte reflex, com a un descans de tota la resta. Però quan descansem de les xarxes socials? L'excusa que hi posem sempre és la mateixa: vull desconnectar, estic cansat, tinc el cervell fregit. Busquem que tot siga lleuger. No suportem els àudios massa llargs. De fet, sempre tenim la temptació d'escoltar-los a més velocitat.
No assaborim els moments, sinó que ens capfiquem per esperar el nou impacte. Volem més quan no acabem d'haver tancat el darrer episodi. Vivim com si tot foren els girs de la magnífica sèrie Cómo defender a un asesino del nord-americà Peter Nowalk, encara que darrerament l'acceleració de la política espanyola, de les trames de la nissaga Espanya, semblen escrites a velocitat d'1.5. Si no hi ha alguna novetat, si no hi ha un fet extraordinari, tanquem la conversa amb el clàssic «no tinc cap novetat», «no tinc res més a contar». Com si la resistència quotidiana no fora prou important en temps de lloguers impossibles i precarietats vitals.
Horaris infernals, connexió perpetua i un oci convertit en obligació. No anem al gimnàs per gaudir, per alliberar-se físicament, sinó com a un deure, com a una part indispensable per mantindre's actiu de cara al treball. La frase «tinc una pila de llibres pendents» com a síntesi d'un oci relegat al productivisme, a ser eficient. A quina quantitat de lleure renunciem per donar un rendiment extra al treball? A quantes quedades amb els amics no assistim per obligacions que podrien esperar? Quantes vegades s'ha renunciat al plaer per incerteses futures?
Planifiquem l'oci com si foren horaris laborals; sempre amb l'espasa de Dàmocles dels malabarismes entre descansar i el reguitzell de tasques domèstiques. Ho va quadrar Zoo en aquella cançó: ens pesa el moviment i ens dol estar parats. Ens incomoda l'avorriment i ens consumeixen els calendaris amuntegats. Ens estressa la decisió de no fer res i ens devora la roda de la nostra precarietat. Som biografies marcades per la son constant, pel voler i no poder. O per dir-ho més clar: per estar cansats de viure esgotats.
