La fontaneria política és una tasca ingrata. Exigeix una capacitat negociadora inesgotable mentre volen navallades i una discreció a prova d’espia dels serveis d’intel·ligència. Un bon llanterner està allunyat dels focus i el seu hàbitat tradicional és l’ombra, sense que la llum il·lumine els seus moviments. Els millors tractes orgànics són aquells que amb prou feines han ocupat un parell de línies a la premsa.
José Antonio Rovira, un zaplanista de pedra picada, ha exercit de llanterner durant gran part de la seua militància al PP. Com a home de números —ha estat professor del Departament d’Economia Aplicada i Política Econòmica de la Universitat d’Alacant—, habitualment s’havia mantingut en segon pla i sense acaparar massa protagonisme. La seua trajectòria política es distingia per la discreció i, fins i tot, per l’habilitat negociadora que atresora qualsevol encarregat de tasques orgàniques. De fet, va demostrar aquestes arts al capdavant de la direcció de personal de la Conselleria d’Educació durant l’anterior època governamental dels dretans.
L’economista va prosseguir amb aquest rol amb l’ascens de Carlos Mazón, amic íntim i anterior company de pis durant els temps de regnat zaplanista al Govern valencià, al lideratge del PPCV. Sense anar més lluny, Rovira va ser un dels cervells de la proposta fiscal llençada per Mazón a tocar de la campanya electoral dels comicis valencians del 2023. La victòria dels populars a les votacions valencianes i la necessitat de compartir executiu amb l’extrema dreta Vox van alterar el seu paper d’actor secundari.
Com a una de les persones de més confiança del baró valencià dels conservadors, l’antic llanterner es va veure abocat a penjar la granota a l’armari i deixar la clau al caixó de ferramentes. Era l’escollit per assumir una de les carteres més sensibles: Educació, Universitats i Ocupació. El PPCV havia de buscar un perfil absolutament fidel al nounat president Mazón i que no generara gaire rebuig a la comunitat educativa. El pacte amb els ultradretans ja havia alimentat bastants incendis, i més després d’acceptar per escrit una part significativa de l’agenda ultra propagada per Vox.
Rovira, d’entrada, era la persona que millor encaixava per a l’encàrrec. Que els sindicats educatius recordaren de manera positiva la seua estança a la conselleria no era una qualificació menor per comandar un departament habitualment abonat a la controvèrsia política. Tanmateix, la seua exposició pública com a conseller ha transformat el tarannà que va exhibir en el seu pas anterior per la Conselleria i l’han submergit de manera continuada en les aigües revoltoses de la polèmica i el retret per part de les forces esquerranes.
De fet, el dirigent del PP s’enfronta a una vaga general en l’ensenyament convocada per la Plataforma per l'Ensenyament Públic —integrada per sindicats com ara l’STEPV i CCOO-PV, entitats civils com ara Escola Valenciana i actors polítics progressistes— per al 23 de maig vinent. La comunicació de la protesta va coincidir amb un pacte social protagonitzat per Mazón i escenificat setmanes enrere amb CCOO, UGT i CSIF per a “millorar les condicions dels funcionaris” del conjunt de l’Administració pública valenciana al llarg de la legislatura.
Un professor “suspès”
Amb el permís de l’extorero Vicente Barrera, vicepresident de la Generalitat Valenciana, conseller de Cultura i referent de Vox al País Valencià, Rovira ha acaparat les crítiques de l’oposició progressista i ha exasperat el sector educatiu, especialment a l’escola pública. Sense el concurs de Barrera, involucrat en tota mena d’escàndols mediàtics, cap altre conseller ha tingut el focus permanent de l’esquerra per la seua gestió en els primers mesos de legislatura. Ni els altres responsables amb segell de la ultradreta Vox ni el conseller de Sanitat, Marciano Gómez, nomenat per la quota del PP i al comandament d’una altra àrea delicada.
L’antic professor universitari va “suspendre” —en paraules de les organitzacions sindicals educatives i de les forces esquerranes— el seu primer examen al capdavant de la Conselleria: la gestió de les adjudicacions de les places educatives per al professorat interí. La publicació de diverses llistes farcides d’errades va alimentar un caos que va afectar 21.000 interins durant el mes d’agost.
No es tractava de les xicotetes incidències que sorgeixen cada any amb aquest procés, sinó un descontrol que va deixar docents sense treball, altres amb canvis de destinació a cada nova actualització de les assignacions i una llarga llista d’educadors pendents, a escasses setmanes, del poble on havien de viure durant bona part del present curs escolar. Encara que va culpar l’anterior Administració botànica, el conseller va estar sota el focus de les crítiques, fins i tot, des de determinats àmbits mediàtics conservadors.
Els pressupostos previstos per a la seua Conselleria també han generat contestació política. Rovira va desenfundar les tisores i va programar una retallada de 122 milions a Edificant, el programa de construcció i rehabilitació de centres educatius impulsat pel Govern del Botànic. Aquesta decisió va derivar a finals de març en la primera protesta a les portes del palau de la Generalitat Valenciana per part de famílies, la Confederació Gonzalo Anaya —entitat que aixopluga el conjunt de les associacions de pares i mares de l’escola pública del territori valencià—, CCOO, UGT, l’STEPV —la central majoritària a l’escola pública—, la Plataforma per l’Ensenyament Públic, PSPV i Compromís.
L’ombra de les tisorades ha acompanyat el conseller envers l’extensió del servei de l’Escola Oficial d’Idiomes. Segons van denunciar CCOO i UGT, hi ha l’amenaça d’una destralada a l’oferta de 8.540 places, és a dir, de 244 grups i 61 docents menys. “Vostès han muntat una xarxa d’escoles idiomes que no la té ni Catalunya”, va justificar Rovira a les Corts Valencianes. L’escurçament de l’oferta va comportar fa setmanes les primeres concentracions davant de l’Escola Oficial d’Idiomes situada al barri popular de la Saïda, a València.
Les protestes van encavalcar-se amb l’aprovació d’un nou decret d’admissió escolar que instaura l’anomenat districte únic a cada localitat, és a dir, quan les famílies poden escollir entre tots els col·legis d’un terme municipal per escolaritzar els seus fills. La mesura, habitualment controvertida pels possibles efectes segregadors que duu aparellada segons l’OCDE, ha estat a la diana de les crítiques del PSPV i Compromís —el qual planteja impugnar-la als tribunals— perquè es recupera el punt que disposaven els col·legis per escollir el seu alumnat arbitràriament. Rovira, per contra, ha defensat que el decret s’ha elaborat perquè es beneficien els col·lectius vulnerables.
Agitador lingüístic
En els seus primers mesos com a conseller, l’home de confiança de Mazón s’ha enfangat lingüísticament. Poques setmanes després d’accedir al càrrec, va qüestionar l’autoritat normativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). “No tenen la veritat absoluta”, va expressar amb una exposició que dubtava de la ciència filològica. I, fins i tot, va temptejar amb el negacionisme de la unitat de la llengua catalana: “És curiós i estrany que les facultats d’on ixen els professors de valencià s’anomenen de filologia catalana”.
La Conselleria d’Educació va insistir en la conflictivització del català i va presentar uns criteris lingüístics que pretenien “valencianitzar el valencià”, segons paraules utilitzades per Rovira. L’AVL va respondre que algunes de les propostes “se separen del registre formal propi de l’Administració” i altres “no estaven explícites” dintre de la normativa i les obres de la institució acadèmica. “Eludeix no sols l’explicitació de l’AVL com a autoritat normativa de referència, sinó també el paper d’aquesta institució en la consolidació d’un model formal valencià”, va criticar envers el document remès pel Consell de PP i Vox. El Consell, però, va aprovar fa unes setmanes aquests criteris lingüístics.
L’erosió de la normativa del català es combinava amb l’anunci d’una retallada lingüística en les hores de català a les aules de les zones de predomini castellanoparlant del País Valencià. Al caliu del calaix de sastre de la Llei d’acompanyament dels pressupostos, impulsava de cara al pròxim curs escolar la suspensió de l’article de la Llei de plurilingüisme que fixava un mínim del 25% del temps lectiu en llengua pròpia.
Aquesta acció fou el preludi de la llei educativa que els seus correligionaris populars i els socis de la ultradreta Vox van presentar setmanes enrere a les Corts Valencianes per deixar sobre mínims l’ensenyament en català a les comarques de predomini castellanoparlant i la instauració d’un bilingüisme educatiu a les contrades valencianoparlants que retalla el temps lectiu d’ensenyament en català. Un dels motius —junt amb les tisorades a l’escola pública o la implantació del districte únic— que han situat en peu de guerra el principal sindicat educatiu i situen l’antic llanterner del PP en la diana quotidiana de les canonades de crítiques de l’oposició progressista.