L'emergència de l'extrema dreta i dels discursos reaccionaris han convertit sovint la xarxa, especialment la dominada pel magnat Elon Musk, en un camp lliure per a tota mena d'insults, mentides i difusió de teories conspiradores. La ultradreta ha emprat els nous canals de comunicació per amplificar les seues falsedats, així com per crear realitats paral·leles amb l'objectiu de lliurar una guerra cultural que els beneficie a les urnes.
Una de les víctimes habituals del fangar digital de les forces i els moviments reaccionaris ha estat el feminisme, on s'ha intentat habitualment desacreditar o descontextualitzar els discursos de les seues dirigents o pensadores. O, si més no, així ho narra i ho argumenta el sociòleg Alexis Lara a l'obra Negacionisme de gènere. Auge, expansió i mites de l'antifeminisme (Alfons el Magnànim, 2024), on fa una perspectiva històrica dels actors que han intentat entrebancar l'avanç del feminisme.
Amb un pròleg de la divulgadora Rocío Vidal, més coneguda a les xarxes socials com a La Gata de Schrödinger, l'investigador incorpora al seu assaig un glossari de termes d'aquesta temàtica i, de manera especial, destaca per desmuntar set mites del negacionisme de gènere. Hi ha clàssics dels missatges dels sectors reaccionaris, com ara que «la violència no té gènere» o el recurs habitualment emprat per aquests corrents ultradretans de les denúncies falses.
Ni masclisme, ni feminisme, igualtat. L'autor ho desmunta d'aquesta manera: «Es pot imaginar algú defensant una postura neutra entre dues persones antagòniques amb frases com ara 'ni homofòbia, ni homosexualitat', 'ni racisme, ni negres', 'ni nazis, ni jueus', 'ni feixistes, ni antifeixistes'?». «La frase ni masclisme, ni feminisme sona tan absurda com aquests exemples. Tanmateix, s'ha convertit en un eslògan fàcilment repetible i ha aconseguit popularitzar-se, impregnant la mentalitat d'alguns sectors de la societat que fugen de l'anomenada polarització o de tot allò que consideren polèmic. La realitat, però, és que feminisme significa igualtat de gènere mentre masclisme vol dir supremacisme de l'home sobre la dona», exposa.
La violència de gènere no té sexe. «Si l'any 2022 s'hagueren assassinat quaranta-nou periodistes a Espanya, podríem parlar d'una violència orquestrada contra el món del periodisme i la llibertat de premsa. Si en lloc de periodistes, foren polítics d'un determinat partit polític, consideraríem que hi ha una persecució política per motius ideològics», compara l'investigador per deixar en evidència aquest mite que busca negar l'arrel masclista de la violència de gènere.
«Si les assassinades són dones, les quals ho han estat per part de les seues parelles o exparelles, hem de parlar de violència de gènere, és a dir, que les dones són assassinades pel fet de ser dones. Els negacionistes de la violència de gènere s'escuden en l'argument de l'excepcionalitat, les pomes podrides o els casos puntuals, però la realitat és que darrere de qualsevol agressió sexual existeix una conducta masclista que beu d'un sistema polític, econòmic i cultural que és el patriarcat», raona. I determina: «Quan açò ocorre, no podem parlar de casos aïllats, sinó d'un problema sistèmic».
El feminisme porta a la guerra de sexes. El sociòleg desarticular aquesta afirmació, per exemple, amb arguments que assenyalen els beneficis del feminisme per als homes. «La desconstrucció de la masculinitat tòxica que exigeix als homes comportar-se d'una manera que, en moltes ocasions, provoca malestar i angoixa com no plorar en públic ni en privat; aparentar estar segurs en tot moment; no mostrar vulnerabilitat ni por; estar disponibles per a assumir riscos i ser valents; ser forts, agressius, dominants, heterosexuals, protectors, decidits i ambiciosos. El feminisme, però, no obliga cap home a assumir aquests rols», reflexiona.
Les noves lleis contra la violència de gènere discriminen els homes. L'investigador ho acredita, més enllà d'haver pogut demostrar aquesta falsedat a través dels detalls dels procediments que es duen a terme quan es deté a una persona acusada d'aquests delictes o narrant quin era l'escenari anterior a la legislació contra la violència de gènere per a les víctimes del terrorisme masclista, citant els articles de la Constitució espanyola que versen sobre la igualtat de gènere.
No es tenen en compte els homes maltractats. «Les estadístiques oficials de l'Institut Nacional d'Estadística diferencien entre violència de gènere, és a dir, aquella exercida de l'home a la dona en l'àmbit de la parella o exparella, i la violència domèstica, que pot produir-se tant per l'home com per la dona dins de la llar. En 2021, les xifres del primer tipus de violència, la de gènere, ascendien a un total de 30.141 dones víctimes. Pel que fa a la violència domèstica, 3.182 víctimes foren homes i 5.058 dones. En definitiva, les institucions públiques sí que comptabilitzen totes les víctimes», desgrana. I apunta: «Si es comptabilitzen de forma conjunta [...], el 91,7% de les víctimes totals serien dones i el 8,3% homes».
I les denúncies falses? Amb l'objectiu de rebatre aquesta frase sovint emprada pels negacionistes de la violència de gènere, l'autor afirma que «les xifres de la memòria de la Fiscalia haurien de ser suficients per a desmuntar la falsa alarma social». No debades, i d'acord amb el registre del Ministeri Públic a escala estatal, entre 2009 i 2021, va haver-hi quasi dos milions de denúncies per violència de gènere. Només 153 foren acreditades com a falses. O en termes percentuals: un 0,0081% del total.
El feminisme ja no és necessari. Per a rebatre frases com aquesta o de l'estil «ací ja tenim igualtat, les feministes se n'haurien d'anar als països on les dones no tenen cap dret», l'investigador dona dades de les desigualtats, opressions i violències que sofreixen les dones a la societat. Sense anar més lluny, la xifra de víctimes dels feminicidis: 1.237 entre l'1 de gener del 2003 i el 26 de novembre del 2023 a l'Estat espanyol. «Les dones continuen cobrant un 12% menys que els homes per fer la mateixa feina i ocupen un 35% menys dels llocs de responsabilitat directiva», recorda.
L'assumpció de les càrregues familiars és una altra dels guarismes que empra per a desmuntar aquesta mena de comentaris. «Les dones dediquen 780 hores més a l'any que els homes a la cura dels fills i de les filles, i de les tasques de la llar», agrega per a rematar la seua exposició contra determinades falsedats usades per a atacar la lluita contra la igualtat de gènere.