Les xarxes socials i els fòrums de sociabilitat en línia s’assemblen cada vegada més a un abocador. Els insults, el sectarisme, l’assetjament, la propagació de mentides, les caceres ultres i els atacs personals, entre altres pràctiques, s’han imposat a poc a poc sobre els debats racionals, la difusió d’informació interessant o la crítica sense caure en acusacions personals i privades. La gran esfera de diàleg que aspirava a ser Twitter, actualment en mans del magnat Elon Musk, s’ha erigit, de manera majoritària, en una bombolla social on s’imposa per sobre de qualsevol cosa la cultura del nyas, coca.
En aquests espais digitals, hàbitats predilectes per a la difusió de tota classe de teories conspiratives i ultres, ha nascut l’anomenada manosfera, una mena de trinxera digital del masclisme conformada per diferents perfils que comparteixen una misogínia i un odi a les dones que té efectes en les generacions més joves i ha tingut com a reflex més radical diferents accions terroristes d’innegable segell misogin. Tota una malla de grups amb influència a la xarxa, de connotacions reaccionàries, que la investigadora Laura Bates retrata a l’obra Los hombres que odian a las mujeres: Incels, artistas de la seducción y otras subculturas misóginas online (Capitan Swing, 2023).
Assassinats incels
Elliot Rodger, Jake Davidson i Alek Minassian comparteixen crims. Tots tres van estar autors, a Califòrnia (Estats Units d’Amèrica), Toronto (Canadà) i Plymouth (Anglaterra), respectivament, d’haver causat una massacre en nom de la seua ideologia misògina. Estaven adscrits a la teranyina digital dels cèlibes involuntaris, coneguda per l’acrònim incel. Es tracta d’una xarxa digital que va néixer a mitjan anys noranta del segle passat per una jove amb poc èxit per trobar parella. Aquesta xica començaria a publicar articles en una pàgina web titulada “El projecte de celibat involuntari d’Alana”. La iniciativa, amb el temps, creixeria fins a convertir-se en una comunitat virtual reduïda, en la qual es parlava de les pors, les frustracions i la infelicitat.
El canvi de sort amorosa de la noia fundadora provocaria la seua sortida. Vint anys més tard, la seua creació ha involucionat fins a acollir un món de teories i conspiracions delirants, on es concentren homes sense gaire fortuna als regnes de Cupido que acusen les dones de negar-los el sexe, com si es tractara d’algun dret superior, i en propugnen una redistribució en una concepció deshumanitzadora de les dones, fins a reduir-les a simples recipients sexuals, sense considerar-les persones. En el nom d’aquestes idees destrellatades, exhibeixen mitjançant un llenguatge singular un odi visceral a les dones, es justifiquen tota mena de violacions i s’han comés assassinats que tenen com a bandera una misogínia infecta.
Amb un vocabulari propi, que ha alimentat els circuits veïns de l’extrema dreta reaccionària, aquestes comunitats incels, habitualment menystingudes i tractades com a cercles marginals sense massa influència a la societat, són, com adverteix la investigadora a l’obra, “un moviment radical i extremista conformat per almenys desenes de milers de membres que difonen de manera deliberada una doctrina de misogínia i supremacisme masculí avivada per un odi i una defensa activa de la violació salvatge i l’assassinat de les dones”.
“Capta homes joves que busquen respostes sobre les relacions, adoctrina els adeptes mitjançant una ideologia dogmàtica i tot un lèxic de creació pròpia, que exonera i idolatra aquells que maten en el seu nom. I, el més important, ha engendrat un nombre significatiu d’assassins en massa que han comés en nom seu allò que seria just descriure com a atemptats terroristes”, desgrana l’autora, i puntualitza: “La veritat és que és indignant que tan poca gent haja sentit parlar d’ells”.
Violència “seductora”, activisme patriarcal i MGTOW
Els incels, però, no són els únics habitants d’aquest tenebrós univers masclista. Hi ha altres subcultures misògines, com la representada pels denominats com a artistes de la seducció, és a dir, per homes que paguen a suposats gurus de lligar per aconseguir engalipar qualsevol dona, la qual cosa ha generat una important indústria amb presència digital, però també al món real. Considerats menys perillosos socialment per l’arrelament de la figura masclista de l’anomenat Don Juan, comparteixen amb els cèlibes involuntaris una visió de la dona, en paraules de Bates, “sense humanitat, individualitat ni ànima”.
“Els artistes de la seducció formen grups que es dediquen a ensinistrar i formar incomptables homes sobre com perseguir, assetjar i, en alguns casos, violar de manera implacable les dones en la vida real”, avisa la investigadora, per cartografiar a l’obra: “Organitzen campaments d’ensinistrament en què treuen els homes al carrer perquè ‘practiquen’ les seues tècniques amb dones inadvertides. Es claven al dormitori i baix dels llençols dels homes per recordar-los que no accepten un no per resposta, que insistisquen fins a vèncer les resistències, que persistisquen i alaben en exageració, i facen allò que faça falta per assolir per la força una conquesta sexual”.
En una posició hipotèticament contrària, malgrat estar inserits dintre de la malla devotament masclista, estan els denominats MGTOW (Men Who Go Their Own Way, això és, ‘Homes que segueixen el seu propi camí’. “Mentre que els incels tramen venjances violentes i els artistes de la seducció fan ús de tàctiques depredadores de caça, els homes que segueixen el seu propi camí escullen renunciar a qualsevol mena de relació amb les dones”, descriu. Encara que suposen una amenaça menor per a les dones, el seu comportament i les seues proclames no són gens innòcues, ja que adjudiquen a les dones “una toxicitat i perillositat irreversible”, segons Bates.
Al caliu de la teoria dels homes que segueixen sols el seu camí, van produir-se diversos casos populars als Estats Units d’Amèrica de professionals que descartaven tenir reunions amb dones, una actitud misògina que va mesclar-se perversament en els temps de denúncia d’antics casos silenciats d’abusos sexuals del #MeToo. Aquesta pràctica va arribar fins a la Casa Blanca en els temps de trumpisme governamental: “El vicepresident Mike Pence va assegurar als periodistes que mai tornaria a menjar a soles amb una dona que no fora la seua muller, una pràctica que polítiques com l’aleshores senadora Kamala Harris va advertir que podia tenir una enorme repercussió negativa en la trajectòria professional de les dones en l’accelerat món polític, on és habitual celebrar reunions mentre es menja”.
Amb una actitud encara més combativa, tanquen el cercle de les principals subcultures misògines els anomenats activistes pels drets dels homes. “Tenen tant d’interès en els drets dels homes com els contractistes militars en defensar la pau”, expressa l’autora a l’obra. Obsessionats a atacar les dones i amb el feminisme al seu punt de mira reaccionari, gaudeixen d’una aura de respecte mediàtic que els permet, com narra Bates, “infiltrar en l’opinió pública algunes de les idees misògines de la manosfera”, com ara les generalitzacions misògines de les dones o la idea absolutament falsa que els homes són les autèntiques víctimes de la desigualtat i el maltractament.
Assetjament masclista
Aquesta mena de trinxera digital del masclisme, constituïda per grups d’un sexisme innegablement recalcitrant, ha estat a l’avantguarda de les tàctiques d’assetjament en línia, on els denominats com a trols gaudeixen de certa impunitat per amenaçar diverses figures amb un pensament feminista. “Va ocórrer al món dels videojocs o amb escriptores com ara Brydie Lee-Kennedy, que va haver de deixar el periodisme. “En la vespra de les eleccions generals britàniques de desembre de 2019, dinou diputades anunciaven que deixaven la política, una xifra superior a l’esperada. Moltes d’elles apuntaren de manera específica l’assetjament com una de les raons per a dimitir”, remarca Bates. Jo Cox, la diputada laborista que va ser assassinada l’any 2016 per l’extrema dreta, havia estat víctima de ciberassetjament, entre altres factors, pel seu apassionat feminisme.
L’esfera política, de fet, s’ha vist contaminada pel pensament de la manosfera. L’exemple paradigmàtic ha estat l’expresident nord-americà Donald Trump. El magnat, com assenyala l’autora del llibre, “ha expressat repetidament les seves idees i ha fet declaracions profundament misògines i racistes que encaixen a la perfecció amb la visió del món dels supremacistes masculins i la dreta alternativa [terme per designar l’extrema dreta]”. Tanmateix, hi ha més casos: el diputat britànic de la bancada conservadora Philip Davis, amb relacions personals amb figures i col·lectius de la manosfera, o l’exprimer ministre Boris Johnson, pels seus vincles amb l’antic factòtum de la ultradreta internacional, l’excap d’estratègia de Trump, Steve Bannon.
La infiltració d’aquestes idees a l’univers polític, l’ampliació efectuada sovint acríticament per part dels mitjans de comunicació i la proliferació d’aquests missatges a les xarxes socials, amb plataformes de continguts audiovisuals com ara YouTube exercint un paper de radicalitzador per als joves i els adolescents, està actuant de contrapès als moviments feministes i per la igualtat de gènere. “Com més subestimem la manosfera, més gran serà el risc de servir en safata els nostres joves”, afirma a l’obra la investigadora.
“L’odi extremista i violent contra les dones, amb el suport d’un moviment de masses organitzat i per comunitats virtuals amb milers de seguidors, que ha causat incomptables víctimes i morts reals, simplement no es té en compte. Amb tot, i d’acord amb quasi totes les definicions de terrorisme i extremisme, aquells que han comès atrocitats en el nom de la ideologia de la manosfera encaixen a la perfecció en ambdues categories”, alerta al llibre sobre la versió més radical de la misogínia escampada per internet, la qual constitueix una amenaça creixent que se suma a la xacra de la violència masclista i la perpetuació de les agressions sexuals contra les dones.