Per què ha volgut escriure una novel·la sobre una dona lligada per convencions socials masclistes?
—Perquè és així com vivim. En general. No és només la realitat d’aquesta dona, sinó la de moltes. Sí que volia fer un homenatge a la generació de ma mare: sempre he vist un punt d’abnegació que costa d’entendre, perquè algunes dones d’aquella generació ja van eixir al mercat laboral. Però, tot i així, el paper de la família i la responsabilitat, eixe paper de mare i ama de casa submisa, l’han perpetuat.
—Vostè és del 1987, però la generació de la qual parla és la que va nàixer al voltant del 1960?
—Sí, finals dels cinquanta i principis dels seixanta. Aquella generació del baby-boom. Ara em trobe gent que em diu que “ara per sort aquestes coses ja no passen”. Però sí, sí que passen. Són diferents, però sí que passen. Per explicar una història de violència d’aquesta mena, des del punt de vista de la credibilitat em resultava més senzill que fora fa anys, perquè ara ens pensem que no passa i és més difícil donar-li versemblança. Com a mínim, entre algunes capes de població i classes socials poden pensar que això ha canviat totalment, i no és així.
—Però no és un fenomen més aïllat?
—...
—Si en aquells anys seixanta les dones hagueren tingut les eines que tenen ara per denunciar la violència masclista, no s’haurien donat moltes denúncies més?
—Vull pensar que sí, però cada vegada ho tinc menys clar. Entenc que sí, que significativament hem fet molt treball. Però de vegades m’entren dubtes. Molts vivim en una bombolla de professionals liberals molt bonica, però després la realitat és una altra.
—No ha fet un personatge que puga recordar a vostè. La protagonista fa magisteri, però després de les primeres pràctiques de mestra a Vilafranca (Ports), es lliga al marit i la casa i no exerceix més. Tanmateix, veu Cine de barrio.
—Clar, perquè volia retratar eixa societat: la cultura que reben. Saps que, en un poble, el que ens arriba de cultura és de destrio i molt poqueta cosa. Aquestes dones són les que volia retratar.
—Tanmateix, també hi va haver dones d’aquella generació que es van alliberar més d’aquest jou del matrimoni i la casa. Vostè mateixa diu que n’hi havia d’altres que sí que es van incorporar al mercat laboral, però aquestes dones no ixen tant en aquesta novel·la.
—Açò és un recull de totes les dones que jo conec, d’alguna manera. Jo no he vist un model de dona a Llucena —o en els pobles del costat o de l’Alt Millars— d’aquella edat i que fora fadrina, volgudament diferent... No. El model era aquest, i les poques que s’han quedat fadrines quedaven estigmatitzades; i les poques que no han pogut ser mares constantment havien de respondre: “I tu, per què no has sigut mare?”. Però no han pogut ser abanderades de res i jo no he tingut cap model d’aquest tipus en el meu entorn proper.
—De fet, les dues persones que ixen de la norma en la novel·la són un homosexual i una lesbiana.
—Sí, volia reflectir que en un poble com Llucena encara no existeix normalitat per a ells. I em pareix bastant lamentable que el 2024 no hi haja cap persona que se senta suficientment còmoda per a fer vida no heterosexual a sa casa, al poble. Les persones que viuen amb aquesta dissidència ho fan fora del poble. El cap de setmana se’n van a València i són uns i, entre setmana, al poble, són uns altres. Això em sembla molt trist. I motiu de denúncia.
—La protagonista està criada sota el masclisme més per la mare que pel pare.
—Sí, sí...
—I l’altre home adult amb paper principal, el tiet del marit, Don Vicente, és menys masclista que el nebot. És cert que el masclisme el transmetia en bona part la dona, però els pares de l’època no n’eren responsables?
—Sí, però crec que ha tingut molt de valor la dona com a corretja de transmissió dels valors nacionalcatòlics. Era la que més anava a missa, la que més es va engolir aquells preceptes del nacionalcatolicisme, de la Secció Femenina... Tinc un amic que diu una frase molt bona: “Mai subestimes el poder d’opressió d’un oprimit”. I realment ens criaven elles.
—Sí, però no hi havia sobre elles una pressió dels homes i de la societat masclista?
—Sí, sí. Aquest és un debat que he tingut moltes vegades. Ma mare sempre ha culpat molt les dones de ser aquesta corretja de transmissió i jo sempre tenia aquest discurs de “no, no podem culpar més encara les dones, perquè al final han fet el que han pogut”. Però si ho analitzo un poc, de qui més misogínia i masclisme he patit al poble és de les dones. Som les més dures amb nosaltres mateixes. Ens han inculcat, a més, aquesta competitivitat i aquest judici de les unes sobre les altres, que, entre els homes, culturalment no existeix.
Pel que dius del tiet que no és aparentment tan masclista, no se li coneix relació de parella... i això vol dir alguna cosa. D’altra banda, he fet servir aquest personatge per retratar el típic fatxa simpàtic. El fatxa campetxano, que se regala molt quan ix, quan va al bar. Això també diu molt de la nostra idiosincràsia.
—De Llucena, de fet, venia tota la família Fabra, des del Tio Pantorrilles fins a Carlos Fabra, que un rere l’altre van ser presidents de la Diputació, i que eren coneguts per això de l’“Avui convido jo!”
—És que era així. És un poc aquest rol de cacic. El Tio Vicente és un home amb diners, és un propietari de fàbrica (ves a saber per què; eren favors del règim) i té el seu públic perquè són molt simpàtics i regalats amb tothom.
—A Llucena s’han enfadat?
—Supose. Però els que estan enfadats ja no es comuniquen amb mi.
—N’hi ha una sèrie de tradicions que es mantenen ben vives a pesar del temps: els bous de carrer, el bou embolat, el parany està prohibit, però... són símptomes d’una societat que no acaba d’avançar?
—La reflexió que vull fer és sobre el tipus de masculinitat que ix d’aquesta societat: quin referent d’home i quin model associat al gènere masculí emana d’una societat que dedica el seu temps lúdic en la violència contra els animals. I per què és un model que pareix intocable: no es pot ni obrir el debat. Hi ha hagut governs més progressistes en alguns municipis i no s’han ni atrevit a suprimir ni una sola vaca del programa de festes. Això ja diu moltes coses.
—Ha optat per reflectir tant com siga possible el català de la comarca i això ho fa normativament en la narració, però molt anàrquicament en els diàlegs: pos, uelo, uela. Per què?
—En la narració havia de ser mitjanament normatiu, però en els diàlegs he volgut traslladar l’oralitat, perquè, si no, no em quedava creïble. Si haguera dit avi o àvia... ningú allà diu això. Necessitem un poc de representativitat nostra. Parlem així i tenim la necessitat de llegir-nos en el pla cultural, més enllà del folklore. Ja consumim molt poca cultura en la nostra llengua. Si, a damunt la que consumeixes és molt estàndard, tu no t’hi veus reflectit. No ho sé. Trobe que falta una part de representativitat nostra. També per sentir que la nostra llengua és tan vàlida com la d’una persona de Castelló o de València, que potser s’arrimen més a l’estàndard. Després hi ha gent que diu “és que ací parlem malament”. Què vol dir que parlem malament?
—Això no passa sempre? Els diàlegs poques vegades són cent per cent realistes amb la variant dialectal d’un lloc. Tot i que ara hi ha diversos autors (Maria Climent, Antoni Veciana, etc.) que opten per aquesta opció seua.
—Per volum poblacional, el català oriental també es menja molt terreny. A TV3 gairebé sempre sents parlar oriental.
—Tots els capítols que inclouen el record d’un costum —familiar o popular— tenen una vida especial: des de les torrades amb allioli i sucre a la tradició de la mona d’anar a banyar-ser al toll. No sé si és nostàlgia o voluntat de deixar-hi constància, perquè no sé si ha viscut tot el que explica...
—Sí, sí que ho he viscut. I no parle de la matança del porc perquè no me’n recorde molt i m’havia de documentar. Però fins fa quatre dies moltes d’aquestes coses les vivíem moltíssim. I baixar al riu per la mona encara es fa...
—Això sí, és clar.
—També era per donar-li al llibre una mica de color. Que no tot fora la tristesa de “soc una dona maltractada i no paro de furgar en això”. A les seues vides també hi havia aquests moments, clar. De nostàlgia, intente fer-ne poca...
—Però no la veig acostant torrades amb allioli i sucre al braser de la taula.
—Sí, sí, fins fa un o dos anys el meu avi feia el braser cada matí.
—També descriu amb habilitat la conversió de la comarca de l’Alcalatén (i la Plana Baixa) per la indústria del taulell. Tanmateix, pràcticament vostè no va veure la transformació inicial de finals dels vuitanta i noranta, no?
—Són coses que m’han explicat els meus pares. A finals dels setanta es produeix la transformació econòmica que significava passar de sous inestables i guanys paupèrrims de l’agricultura a un sou fix de la fàbrica. Ja no es tractava d’un augment de sou; eren diners que entraven fixos cada setmana. Això implica una estabilitat que abans no s’havia conegut i canvia totalment la visió de la gent, que de sobte es pot permetre comprar-se un pis a Castelló —per si el fill estudia— i tot de coses que et donen seguretat.
