Aquells que s’hagen acostat a Rooster (HBO) per trobar una mena de Ted Lasso amb Steve Carell de protagonista és possible que s’hagen sentit una mica defraudats. Aquesta nova creació de Bill Lawrence no té una premissa tan boja —i improbable— com la de l’entrenador de futbol americà que desembarca en la Premier League. En Rooster, l’ambientació en un entorn universitari conté elements ja molt llepats en la ficció. I tampoc no ens enganyem, es fa difícil competir amb la nòmina de personatges entranyables de Ted Lasso.
I amb tot i amb això, Rooster, una producció amb un punt més de mala bava, suporta amb bastant dignitat les comparacions, sempre odioses, i presenta una primera temporada que, amb les seues virtuts i defectes, és una de les comèdies del que portem de 2026. Ni de bon tros, Lawrence farà la collita de premis del seu entranyable coach. Però cal parlar-ne.
La premissa no és especialment engrescadora i, en molts aspectes, reprodueix —volent o sense voler— idees de la fallida segona època de Frazer. Un escriptor de best-sellers sense formació universitària, Greg Russo (Steve Carell), accepta la proposta d’una universitat de fer un semestre de classes de literatura a canvi de conservar la plaça com a professora de la seua filla Katie, un paper interpretat per una sorprenent Charlie Clive. Katie està immersa en un traumàtic procés de separació d’un arrogant professor britànic, un Phil Dunster que repeteix un rol amb similituds pel que fa al tarannà egocèntric al que interpreta en Ted Lasso. Sumeu a la desubicació en el nou treball, la reconnexió paternofilial, algun personatge estrafolari i una degana afroamericana, i ja tenim un paisatge que recorda al Frazer 2.0. Sortosament, ací acaben els paral·lelismes i allà on naufraga l’intent de recuperar el mític personatge de Kelsey Grammer, Rooster sura amb bastant consistència.
Steve Carell en bona companyia
A favor de Rooster hi ha per descomptat la presència d’un Steve Carell a qui li han trobat un bon personatge amb l’escriptor socialment inhàbil, destraler i vulnerable en el fons que tracta de protegir matusserament la seua filla. El xoc generacional i una capacitat sideral de posar la pota col·lidint contra la correcció política del campus són els mecanismes humorístics més eficaços. I Carell és capaç d’anar a un espai equilibrat entre l’histrionisme d’alguns dels seus personatges còmics i la contenció practicada en les diverses incursions en produccions dramàtiques que ha anat sumant, com ara The Morning Show.
L’actor de The Office és el pal de paller de Rooster, però Bill Lawrence torna a encertar envoltant un protagonista carismàtic d’un univers de secundaris molt encertat, començant pel personatge d’una Charlie Clive deliciosa en el seu carrusel emocional i en la capacitat d’absorbir l’atenció de la càmera i els espectadors a costa del mateix Carell i, més encara, de Phil Dunster.
El rector estrambòtic que fa les reunions en una sauna (quina gran creació dels guionistes i de John C. McGinley), la poeta aspirant a degana (Danielle Deadwyler), la secretària amb mancances afectivosexuals (Annie Mumolo) o l’aclaparadora exdona de l’escriptor (sempre estupenda Connie Briton), donen forma a un món que aixopluga Carell i converteix el que sembla un vehicle monoplaça en un gojós autobús escolar. On cal fer esment seriòfil a la guionista Robby Hoffman en el mateix delirant i divertit rol amb què apareix en Hacks.
Aquesta coralitat, la química entre actors i actrius i uns diàlegs i escenes gairebé coreografiades fan que l’humor funcione. Fins i tot quan es recorre al pinzell gros: entre les múltiples clavades de pota de Greg Russo, a qui fan comparèixer sovint davant una mena de comitè de bones pràctiques, hi ha un accident en què l’escriptor rellisca i acaba agafant-se per no caure dels pits d’una alumna. No hauria de funcionar. No hauria de tindre gràcia. I funciona.
Al costat d’això, hi ha un bon grapat d’acudits textuals bastant ben administrats, dels més subtils als més obvis. Un sentit del ritme escènic —el narratiu és més discutible— bastant solvent i idees sensacionals, com fer que un violentíssim partit d’hoquei patins el veiem amb la lànguida veu de la cantant Nico en primer pla. El contrast és molt divertit. La tria de cançons, de fet, és magnífica: escoltar per exemple «Happy House» de Siouxsie & The Banshees és un punt a favor de l'edició musical.
Un magma amb subtext com ara la crítica implícita a l’excés de zel amb el llenguatge, el culte al narcisisme, la lluita d’egos i el politiqueig de les universitats. Rooster, tanmateix, no s’acosta a una demolidora crítica de la institució a l’estil David Foster Wallace ni ho pretén. Una pena. I sense arribar a ser una comèdia dramàtica —o en el límit— Bill Lawrence barreja la comicitat amb una certa reflexió sobre les relacions interpersonals en els diferents estrats: amb els marits i mullers, amb els i les amants, amb els amics, amb els fills i filles. Hi ha diàlegs i trames molt encertats, uns altres són recurrents, no aporten frescor ni idees noves. La sèrie, s’ha dit ja, no és la més original dels darrers temps. I hi ha una sèrie d'episodis, entre el setè i el novè, en què la narració s’empantana entre girs i contragirs per a córrer molt en un capítol final massa apressat, que potser requeria una narrativa més reposada.
Fent recapitulació, tanmateix, Rooster és un entreteniment substanciós, amb episodis que, tret d’alguns de més espessos, són divertits, plaents i ens recorden sense sermons ni sentenciar els personatges —bé, en algun cas sí— com de complexa és la convivència, com de difícil és encertar els companys de viatge que podem escollir, com pot afectar a la nostra presa de decisions vitals i condicionar, pel frec amb els nostres amics i familiars, les nostres existències. De vegades, de manera reversible. Altres, per sempre.
No està malament. Potser Rooster no tindrà a priori tant d’èxit ni premis com Ted Lasso. Tal vegada, malgrat ser del mateix creador, invoca públics diferents, no tan transversals, perquè la de Carell és una producció amb els queixals una mica més esmolats, no tan amable com Ted Lasso, tot i uns capítols finals que van en aquella direcció. I per això és una sèrie que paga la pena visitar, que tindrà a més una segona temporada per ajustar coses. Allà ens trobaran.