-Vostè acaba de publicar, Trumpismos. Neoliberales y autoritarios (Verso, 2024), una obra on es pregunta si l'ascens dels partits reaccionaris és un retorn als anys 30 del segle passat. Hi ha raons per a inquietar-se encara més pel futur de les democràcies liberals?
Totes les democràcies liberals estan vivint el seu pitjor moment d'ençà de la Segona Guerra Mundial. Quan veus que Meloni pren possessió del Govern d'Itàlia cent anys després de la marxa sobre Roma o que noranta anys més tard de l'incendi del Reichstag hi ha gent amb cap de búfal entrant al capitoli, et sorgeix una pregunta: està tornant el feixisme? I al llibre, intente donar resposta des d'una visió militant, perquè per combatre l'extrema dreta cal conèixer el fenomen. La meua resposta a la pregunta de si està tornant el feixisme, és molt clara: si ho pensara, estaria passant a la clandestinitat. En cas contrari, estaria banalitzant el feixisme.
Clar que hi ha elements comuns de les passions mobilitzadors del vell feixisme a la nova extrema dreta. Clar que hi ha feixistes en el govern de Meloni i de Milei, i va haver-hi als executius de Trump o Bolsonaro. Ara bé, no hi ha un moviment feixista que els haja auspiciat al govern. És una altra cosa. Ara no hi ha moviment feixista, la qual cosa no vol dir que no hi puga aparèixer en un futur. Estem en un procés d'il·liberalisme, on el neoliberalisme autoritari s'està menjant la democràcia liberal. No estem, en aquests moments, vivint el ressorgiment del feixisme. Tanmateix, això no vol dir que no ens alarmem amb aquest procés.
-Viktor Orbán a Hongria, Giorgia Meloni a Itàlia, Javier Milei a l'Argentina, victòria del Partit de la Llibertat als comicis dels Països Baixos i creixement en les enquestes a tot arreu, com ara als sondeigs de les pròximes eleccions europees. Quins factors impulsen l'augment a les urnes de les forces ultradretanes?
Més enllà dels contextos particulars de cada país, hi ha uns factors comuns que impulsen els moviments reaccionaris a tot el món: la crisi de governança del neoliberalisme progressista i la crisi ecològica. La unió d'ambdues conformen una crisi sistèmica del capitalisme. I en aquesta crisi de règim, sorgeixen els monstres, els quals s'alimenten dels temors i de les paranoies que planteja la mateixa crisi del sistema. En aquest escenari, l'extrema dreta ofereix solucions i seguretats, i per això creix.
La primera seguretat és que enfront de la utopia capitalista del creixement sense límits, del futur com a progrés, el qual s'ha trencat per la crisi ecològica, perquè ja som conscients que les actuals generacions viuran pitjor que les passades, ens proposa un retorn al passat. Ens proposa una resposta reaccionària, irracional, un retorn al passat impossible. Aporta seguretats que tots coneixem. Aquestes seguretats agreguen simpaties i majories socials. Així mateix, cal sumar l'element de protesta, d'un sistema que cada vegada genera més malestars. L'extrema dreta ha trencat amb la lògica que la politologia havia indicat fins al moment: les majories es construeixen des del centre i des de la moderació. Ens està ensenyant, de fet, que es poden construir majories socials des dels màrgens, en oposició al sistema i amb una lògica profundament radical.
-Hi ha més factors, però.
Sí. En totes les crisis, s'ha mirat cap amunt, però, en l'actualitat, som conscients que no podrem viure millor. Ara bé, tenim por d'empitjorar encara més la nostra situació, la qual cosa genera una lògica de l'últim contra el penúltim que l'extrema dreta aprofita a través d'una proposta simple: si no hi ha per a tots, expulsem a determinats col·lectius del repartiment. L'extrema dreta planteja, per tant, una racionalització dels recursos escassos quan sempre la lògica indicava que s'havia de qüestionar el repartiment.
L'adscripció identitària de l'extrema dreta, és a dir, el mecanisme a través del qual decideix qui té el dret al repartiment, ja no és una qüestió de naixement. Qui són els espanyols? Tots aquells que són musulmans no són espanyols. Aquells que no siguen blancs no són espanyols. Tot aquell que no combregue amb la construcció ideològica d'Espanya no és espanyol. Un català, un basc, un gallec, un roig, una feminista no són espanyols. Veiem com l'extrema dreta construeix identitats predatòries amb les quals cada vegada expulsen a més gent del repartiment dels recursos escassos. Això construeix identitats fortes, que enfront de les pors que provoquen el sistema capitalista, genera seguretats. Mentrestant, l'esquerra ni està, ni se l'espera.
-La islamofòbia com a una mena de via d'entrada cap al racisme, l'antifeminisme i el negacionisme climàtic s'han erigit en ítems que solen compartir aquests moviments ultradretans. Quin paper juguen en el seu èxit electoral?
L'extrema dreta no té por a estar en minoria. Un fet, per cert, que li genera pànic a l'esquerra. A mi, em fa por tenir vocació de minoria, però no estar-ho. L'extrema dreta té clar que no vol arribar a consensos, ni a pactes. Vol imposar. I en aquesta lògica, li és igual estar en minoria. Ella fa una guerra de fons, d'imposició d'una determinada gramàtica i agenda. Estem enfront d'una extrema dreta de combat que cada vegada imposa més la seua agenda. De fet, aconsegueixen que s'aplique el seu programa sense governar. Un exemple seria el pacte migratori europeu, forjat durant la presidència espanyola de la Unió Europea, o la llei racista aprovada per Macron a França, de la qual Le Pen va afirmar que havien assolit «una victòria ideològica».
-En els últims temps, a més, l'extrema dreta ha aconseguit emprar l'anomenada trampa woke per erosionar els drets humans sense que ho semble. Com s'ha articulat aquest concepte perquè, fins i tot, de vegades, hi haja certa esquerra que compre aquest marc?
Que certa esquerra compre aquest marc és una mostra de la derrota i al desorientació ideològica de la mateixa esquerra. Dit això, ací s'ha parlat de woke quan l'extrema dreta n'ha volgut parlar i en els termes que ella volia. La gent no pot oblidar que aquest concepte va popularitzar-se als anys seixanta dintre del moviment antiracista, i es tractava d'un concepte positiu, que feia referència a una persona que estava atenta enfront de les injustícies racials. Quan s'estigmatitza? Quan Trump perd les presidencials, qui surt derrotat a pesar de Biden. Trump perd a causa de l'organització d'un moviment popular, d'una esquerra que es mobilitza en defensa pròpia contra Trump i vota Biden, amb el moviment Black Lives Matter exercint un paper fonamental.
L'estigmatització del concepte woke forma part de les guerres culturals que lliura l'extrema dreta amb l'objectiu, de vegades, d'evitar que se'n parle del seu programa econòmic. Perquè les seues receptes socials, econòmiques i tributàries responen als interessos de l'oligarquia i del turbocapitalisme. Les guerres culturals funcionen per a l'extrema dreta com a un mecanisme d'agregació, però també actuen com a una cortina fum de les seues propostes econòmiques.
-Aquestes guerres culturals s'han lliurat junt amb la proliferació de teories conspiradores. És un dels combustibles que alimenta el motor electoral ultradretà?
No és el principal, però sí que és element important. El model de la bulocràcia té conseqüències. Primer, construeix i afavoreix una lògica d'agregació. La conspiració provoca una identitat forta, una visió particular del món i, per tant, una seguretat. Ara bé, hi ha un efecte encara més preocupant: genera elements de postveritat, construeix realitats diametralment diferents dintre de la societat. Fa 20 o 25 anys, una persona d'esquerres i una de dreta podien estar en desacord, però partíem d'una mateixa visió de la realitat. En l'actualitat, no sols pensem i tenim una visió diferent, sinó que partim de mons a milers kilòmetres de distància. No tenim un mateix concepte de la realitat.
Com discuteixes amb una persona que creu que la terra és plana? No és que pense que els immigrants venen a furtar-li la feina. No, és que pensa que la terra és plana. Viu en un món diferent del teu. Hi ha un exemple que ho il·lustra: quan Bolsonaro va arribar al govern, hi havia dos milions de terraplanistes al Brasil. Quan va marxar, ja eren 16 milions. A mi, això em té profundament angoixat. Com podem convèncer a un altre que viu en un món totalment diferent del meu? L'extrema dreta ha construït una cercles de postveritat, uns mons paral·lels, on només parlen ells. I on només ells tenen la possibilitat de parlar. I això és perillosíssim.
-Les diferents branques mundials del reaccionarisme tenen singularitats. No és el mateix Orbán que Milei, malgrat tenir punts en comú. Comencem, precisament, per Hongria. Com es configura l'il·liberalisme amb el qual s'ha definit aquest règim autoritari en ple cor de la Unió Europea?
El context hongarès i polonès, l'anomenat eix de Visegrád té particularitats comunes, on es va donar una transició al lliure mercat després de la caiguda del mur de Berlín que va ser fallida. A partir d'aquesta lògica fallida, el monstre il·liberal assoleix una força important, especialment arran del 2008, on hi ha una pèrdua d'atracció del concepte de democràcia liberal. Això també té molt d'impacte a Rússia. No podríem entendre la proposta il·liberal a Hongria i el seu suport popular sense l'impacte que va tenir l'evolució del socialisme real al neoliberalisme. L'il·liberalisme és una mena de Frankenstein de la democràcia liberal, on se suprimeix qualsevol tret d'estat de dret. Es tracta d'un règim on hi ha votacions, però no es respecten les minories, no hi ha llibertat de premsa, no hi ha independència judicial i no hi ha separació de poders. O dit més clar: no hi ha democràcia.
-El fonamentalisme religiós també ha estat una característica d'aquesta onada de formacions d'extrema dreta. Un exemple fou l'expresident brasiler Jair Bolsonaro. Quin rol juga?
Els fonamentalismes religiosos tenen un paper important dintre del corpus ideològic de les diverses propostes de l'extrema dreta arreu del món, però al llibre m'he centrat en el fonamentalisme evangelista, especialment en el cas dels pentecostals i els neopentecostals. Han estat un element clau en la construcció de la internacional reaccionària, i en el gir reaccionari que s'ha produït a Amèrica Llatina. No debades, per primera vegada, l'extrema dreta llatinoamericana té bases populars, de les quals, fins i tot, manca l'extrema dreta a Europa. Aquest fet mai s'hauria pogut aconseguir sense el concurs de les esglésies pentecostals i neopentecostals amb la difusió de la neoliberal teoria de la prosperitat, que actua com a oposició de la teologia de l'alliberament, la qual, s'ha de recordar, va jugar un paper important en els moviments progressistes del continent.
Bolsonaro apareix com el messies pentecostal i neopentecostal. Però com també ocorre amb Bukele al Salvador o el mateix Trump als Estats Units d'Amèrica. Les esglésies evangèliques tenen una implantació impressionant en els barris populars, arriben on no ho fa l'estat, practiquen de caritat del plat d'arròs, estructuren la societat, i plantegen alternatives d'oci. A més, aquestes esglésies funcionen amb una lògica neoliberal: qualsevol pot crear la seua església. No està estructurada com l'Església catòlica. Les esglésies han comprès el seu gran poder i no només l'han volgut materialitzar socialment i econòmicament, sinó que també ho han fet en termes polítics. I estan aprofitant-lo per a plantejar una batalla en qüestions morals, com ara contra l'anomenada ideologia de gènere per atacar el feminisme. El seu poder és ben visible als governs de Bukele o de Milei.
-L'altre pilar que ha configurat el corpus ideològic d'aquestes versions trumpistes és l'aposta per un individualisme econòmic extrem, exemplificat amb les postures anarcoliberals de l'argentí Milei o, en el seu moment, per part del Tea Party. La resposta a les víctimes de la globalització, a la gent que està sentint-se desemparada, és contradictòria: erosionar l'estat del benestar. Per què calen aquests discursos?
Estem en un moment no solament contradictori, sinó de polaritzacions. I aquestes polaritzacions, no es donen en l'eix esquerra-dreta, sinó entre dins i fora del sistema. I per a desgràcia, en molts llocs l'esquerra és vista com a part del sistema i, en conseqüència, com a part del problema. Com guanya Trump? Ho fa amb la lògica de l'outsider, des del transvestisme polític de l'antielit, quan és una de les persones més riques dels Estats Units d'Amèrica. Però això dona igual: es presenta així per combatre l'aparell republicà i guanyar-lo, perquè identifica a la seua rival com a la candidata de l'administració nord-americana, com a la candidata de Wall Street quan, insistisc, és una de les persones més riques dels Estats Units d'Amèrica. Connecta amb aquest sentiment de polarització.
Bolsonaro, per exemple, es plantejava com a un outsider de la política quan va passar per set o vuit partits, quan ha estat tota la vida vivint de la política. L'extrema dreta ha sabut connectar molt bé amb aquestes polaritzacions, amb aquest vot de protesta. Diuen que estan en contra la globalització, però després voten a favor dels acords de lliure comerç. Ara bé, no els pesa. Milei, de fet, cal llegir-lo com a un revival reaccionari d'aquell «que se'n vagen tots» del 2001. La gent està farta. I prefereix, malgrat tot, aquest individu per posicionar-se com l'oposat a la casta.
-Hi ha un altre element que estaria en el manual ideològic de tots aquests moviments: l'anomenat populisme punitiu. Vostè, a Trumpismos. Neoliberales y autoritarios, identifica el president salvadoreny, Nayib Bukele, i a qui ha estat el seu homòleg filipí, Rodrigo Duterte, com als seus màxims exponents. Tanmateix, no solen presentar-se com a líders ultradretans.
Duterte és un dirigent que en la suposada guerra contra la droga, que, en realitat, és una guerra contra la pobresa, va assassinar de forma extrajudicial a més de 30.000 persones. Una autèntica barbaritat. A més, va posar contra les cordes l'estat de dret filipí i les garanties processals de milers de persones, que van ser assassinades.
Bukele, per la seua banda, té un acord amb les esglésies pentecostals i neopentecostals per erigir-se en el país amb la legislació més dura contra l'avortament de tota Amèrica Llatina. Ha atacat la llibertat de premsa d'una forma salvatge, especialment al Faro, un periòdic de referència del conjunt de la regió centreamericana. Des de l'estat d'excepció de març de 2022, ha engarjolat 75.000 persones, de les quals el mateix estat salvadoreny ha reconegut que no tenia cap prova per internar-ne a 7.000. Sabem quants activistes d'organitzacions socials, feministes i mediambientals han entrat en la suposada guerra contra les drogues de Bukele? És una bogeria. Ha trencat l'estat de dret, ha canviat la judicatura per a controlar-la i s'ha saltat la constitució per presentar-se, de nou, quan la carta magna ho prohibeix.
A més, es tracta d'un senyor messiànic amb episodis com ara l'ocupació del parlament del bracet de l'exèrcit perquè no volien aprovar una llei que ell havia proposat. I marxa del parlament afirmant que «se'n va perquè Déu li ha dit que no era el moment de prémer el gallet, sinó de deixar reflexionar als diputats». Bukele és un perill perquè s'està produint un efecte imitació molt important a Amèrica Llatina. No debades, està responent, d'una forma militaritzada, al problema de la seguretat, el qual afecta el conjunt d'Amèrica Llatina.
-L'obra, amb tot, no és derrotista. Assenyala quatre experiències per combatre l'extrema dreta. Quines lliçons n'extrau d'aquests processos, a manera de manual contra la ultradreta?
Em semblava poc honest analitzar el fenomen i no proposar cap alternativa. També em pareixia poc honest donar totes les solucions i no reconèixer que sovint tenim més preguntes que respostes. El llibre planteja una anàlisi de la situació general, no podem combatre un fenomen que no coneixem; exposa les errades; proposa una sèrie de preguntes que l'extrema dreta respon, però que no ho fa l'esquerra; i, finalment, planteja quatre exemples exitosos contra l'extrema dreta des de l'antiracisme, el feminisme, el món de la cultura i l'antifeixisme divers. I ho faig entenent que són victòries efímeres i exemples que no podem traslladar-los al nostre context.
El gran repte és com combatre aquest virus, que s'ha clavat a través dels telèfons mòbils, en una societat marcada per l'atomització social, per un neoliberalisme individualitzador. La solució ha de passar per tornar a trobar-nos, per pensar-les des de les nostres experiències col·lectives i concretes de lluita i de construcció social.